Avui és Santa Llúcia o Santa Llucia. Un nom llatí —Lucia, accentuant la u— derivat de lux luxis, ‘llum’ i que significa ‘lluminosa’, ‘resplendent’, o potser ‘nascuda amb la primera llum del matí’. El llatí Lucia és el femení de Lucius, dos prenoms molt usuals entre els romans. De la mateixa arrel és el nom Lluc. Pel que fa al nom femení, el canvi d’accentuació —de Llúcia a Llucia, suposant que el canvi va anar així—, s’ha dit que té relació amb la pronúncia grega, que carrega l’accent sobre la i. Que les Llúcies i Llucies de moment no en facin cap problema i que se sentin totes dins la legalitat fonètica i ortogràfica.

La nostra lluminosa santa d’avui és una altra verge i màrtir del segle III, víctima del malvat Dioclecià, que tants de sants va generar per a l’Església catòlica. Li diuen Llúcia (o Llucia) de Siracusa perquè va néixer en aquesta ciutat de l’illa de Sicília. Filla de pares benestants, va ser educada en la fe cristiana. Son pare morí quan ella era una criatura, i quan ja no ho va ser tant, sa mare la volgué casar amb un bon partit que només tenia un problema: que no era cristià. Sembla que sa mare valorà més el patrimoni que les idees i volgué fort i no et moguis que la noieta es casàs amb el pagà. Però Llúcia (o Llucia) no sols no anava de pagans sinó que estava ben resolta a mantenir la virginitat tota la vida, pometa ella. Va tenir la sort que la mare tenia una malaltia —inflamacions a l’úter i pèrdues de sang— que la va alliberar del descregut pretendent. Totes dues anaren a resar davant la tomba de Santa Àgata —una altra siciliana que feia poc havia passat pel tràngol per què ella passaria després— i la mare guarí de la malaltia. En canvi del servei la mare acceptà desistir del casament i la filla, més contenta que un gínjol. Però qui no va estar gens content va ser el pretendent, que posà en pràctica allò de “o seràs meva o de ningú”, i va anar cap dret a denunciar-la al cònsol com a enemiga dels déus de Roma. I ja tenim la seqüència habitual: condemnació, tortures, intent que baixàs de l’ase, més tortures i, finalment, decapitació. Però també els clàssics miracles: al començament, el cònsol, veient-la tan addicta a la virginitat, va manar que la duguessin a un bordell i allà la violassin els més calents llibertins, però quan l’anaren a agafar, va esdevenir tan pesant que ni mil homes ni mil parell de bous la pogueren moure. Després, oli bullent, ferros roents a la carn i flames que no li feien gens de mal. Altres fonts diuen que li arrabassaren els ulls, però així i tot continuà veient-hi. I fins i tot n’hi ha que afirmen que ella mateixa se’ls va treure i els va enviar al rebutjat pretendent dins un plat. Aquest és el mèrit que la va convertir en protectora de la vista i consol de tots els qui tenen problemes de visió. Però altres estudiosos amb més rigor que els autors de martiriologis i llegendes àuries han posat de manifest que aquest mite va aparèixer no abans del segle XV i és una conseqüència del seu nom, relacionat amb la llum. Les relíquies van ser portades a Constantinoble pels bizantins, i, quan aquesta capital va caure en poder dels turcs, foren traslladades a Venècia, on sembla que descansen en pau.

Santa Llúcia (o Llucia) és venerada a tot el món cristià, especialment a Itàlia, la seva pàtria. A Suècia el dia de Santa Llúcia (o Llucia) és una dia important. La tradició fa que la filla major de cada casa s’aixequi de matí i es vesteixi de Santa Llúcia (o Llucia), amb un vestit blanc lligat amb una cintura vermella i amb una corona de fulles i set espelmes. Les germanes es posen una camisa blanca i simbolitzen els estels. Els germans mascles van amb capells i palla i llargs bastons amb estelets. I tots mengen dolços i canten la cançó de la santa i xalen d’allò més. També és costum en algunes ciutats dels països escandinaus que els infants van de casa en casa vestits de Santa Llúcia (o Llucia) i cantant la famosa cançó. Una cosa així també feien, pel que sembla, a Sant Sadurní d’Anoia, la vespra de la festa.

Santa Llúcia és considerat el dia en què comencen les festes de Nadal. A Barcelona se celebra la fira de Santa Llúcia, dedicada a la venda de motius de Nadal, just davant la Catedral, on hi ha, adjunta a aquesta, una capella dedicada a la santa.  També és un dia lligat a les lletres i a la cultura: del 1951 ençà, durant la Nit de Santa Llúcia, o Festa de les Lletres Catalanes, es lliuren els premis Sant Jordi de novel·la, Carles Riba de poesia i altres. Enguany serà el 20 de desembre. El nom de Llúcia (o Llucia) és un dels tradicionals del nostre país. A Mallorca ha estat usual d’ençà de la Conquesta, i a Mancor —sense cap vall, perquè només els qui necessiten l’ajuda de la santa el confondran amb Manacor— li aixecaren una capella en el segle XIV, que encara hi és, mal acompanyada d’una edificació feréstega.

Una dita popular, i molt antiga pel que ara veurem, assegura que per Santa Llucia s’acurça la nit i s’allarga el dia, cosa que realment no ocorre fins una desena de dies més tard. Però tot té la seva explicació: l’expressió data d’abans de la substitució del calendari julià pel gregorià (1582); en el primer el solstici d’hivern queia en el dia fixat per a recordar i venerar la verge siciliana, el suposat dia de la seva tràgica mort, avui, 13 de desembre.

Doncs molts d’anys a les Llúcies i Llucies, i que la vostra santa patrona us conservi —ens conservi a tots— la vista. De totes maneres, amb permís de la santa i esperant que no s’ho agafi malament, jo no deixaré de fer la revisió periòdica amb un oftalmòleg titulat.

 

 

7 comentaris

El mot vespre corre perill, amenaçat pels seus dos veïns, la tarda i la nit, que podrien acabar engolint-se’l. És un fenomen típic quan en català tenim dos mots i en espanyol només n’hi ha un que cobreix el camp semàntic dels dos mots catalans. Passa amb gran i gros, amb capsa i caixa, amb provar i tastar, etc. I darrerament va fent camí l’atrocitat de dir escoltar substituint el mot bàsic sentir. Com més va més se sent, especialment a la capital del país, les deu de la nit, les onze de la nit i fins i tot les nou de la nit, casos en què en espanyol es diu noche. Doncs anem a pams i analitzem com funciona en català i en altres llengües la divisió del dia.

El mot dia té dues accepcions. Una és el dia solar, que és el temps en què la Terra fa una volta sobre el seu eix, és a dir un període de 24 hores. I dins aquest període hi ha dues parts bàsiques, que es diuen dia (estricto sensu) i nit. Aquest dia és la part del dia solar en què el Sol és per damunt l’horitzó, és a dir, quan hi ha claror, i la nit (lato sensu) és el temps en què el Sol és per davall l’horitzó, és a dir, quan no hi ha claror.

Però, a part d’aquesta divisió dual i diguem-ne astronòmica, en el llenguatge corrent el dia complet es divideix en diverses parts bàsiques, que en espanyol i portuguès —els dos bessons iberoromànics, que molt sovint van plegats— són tres i en les altres llengües del nostre entorn són quatre. Aquest és un punt bàsic per a entendre la problemàtica de què ara tractam.

He usat el mot tarda, que quasi segur que és un hispanisme, per la dificultat de trobar un substitut convincent i vehiculable fàcilment. Sembla que la forma medieval era aprés dinar, com en occità; un terme que a l’Edat Moderna fou substituït de diverses maneres. Al Principat i a Eivissa s’hi introduí l’hispanisme tarda (en rigor tarde). Al País Valencià desaparegué vespre, i vesprada, que en principi ha de ser el mateix que vespre, ocupà l’espai semàntic de l’aprés-dinar i de part del vespre, és a dir, el que en espanyol es diu tarde. A Mallorca i Menorca els mots capvespre i horabaixa, que originàriament són el temps de la posta de sol, el crepuscle, ocuparen també l’espai de l’aprés dinar, tot mantenint-se, però, vespre, igual que es manté al Principat. Ara no tenim un mot general per al temps que va del dinar al vespre, i bé que aniria. Una opció seria recuperar aprés dinar, cosa evidentment molt difícil, però que permetria d’arraconar l’hispanisme tarda i de recuperar per a vesprada, capvespre i horabaixa la seva valor original. Pensem que la vesprada hauria de ser el vespre considerat en la seva durada (passar una bona vesprada en companyia dels amics). Comparau vespre-vesprada amb els equivalents francès i italià soir-soirée i sera-serata. I comparau amb dia-diada, francès jour-journée, italià giorno-giornata.

Deixant a part el mot tarda, la interferència de l’espanyol ha produït, o produeix, dos efectes: la disminució de l’ús i del camp semàntic del mot vespre i l’adaptació del sistema de salutacions català al sistema de salutacions espanyol. El vespre, més o menys igual que els seus equivalents europeus, és la part del dia que va de la posta de sol fins al moment d’anar a dormir. No hi ha una hora concreta que indiqui la fi d’aquesta part del dia. En els temps en què s’han format els mots que designen les parts del dia els rellotges tenien molt poca importància, si n’hi havia, i són els moviments del sol (sortida, posta, presència de la fosca) i les accions diàries bàsiques (aixecar-se, dinar, sopar i anar a dormir) allò que fa de frontera entre les parts del dia. També han canviat els costums: abans la gent anava a dormir molt més prest que ara. Per això abans el vespre s’acabava també més prest que ara. Ara podem parlar de les dotze del vespre sense cap problema. Per això consideram un error majúscul el criteri fixat pels lingüistes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, segons els quals el vespre s’acaba a les deu. Fins i tot s’autoritza expressament de dir les deu de la nit. I al marge d’aquests criteris sentim cada dia expressions com les nou de la nit (pura còpia de las nueve de la noche). No existint en espanyol un mot equivalent a vespre, l’espai d’aquest se’l reparteixen la tarde i la noche, i això pressiona els catalans a ajustar la semàntica de tarda i nit als corresponents espanyols. Fins i tot ha aparegut —ho sentim sovint en boca dels meteoròlegs de TV3— l’estrany compost tarda-vespre, que en català no té gens de trellat i que és còpia de tarde-noche, que és, en tot cas, una manera espanyola de dir vespre. Naturalment, no ha de ser cap problema d’emprar el mot nit per a designar esdeveniments que tenen lloc durant la vigília de dies assenyalats, encara que aquests esdeveniments es produeixin durant el vespre: la nit de Nadal, la nit de Cap d’Any, la Nit de Santa Llúcia, la Nit de la Cultura, etc. Ja hem dit que nit té un ús més ampli i un de més estricte. En tot cas, considerant que en la parella vespre/nit el primer mot és el que retrocedeix, és aquest que cal reforçar.

I ara passem a tractar de les salutacions. A la major part del país s’ha imposat un sistema que és una còpia del sistema espanyol, allunyat del sistema de les llengües europees i incompatible amb la nostra divisió del dia en quatre parts. Aquest sistema espanyol de tres elements —buenos días, buenas tardes i buenas noches— correspon a les tres parts del dia que té l’espanyol. La còpia és bon dia, bona tarda (adaptació moderna del bones tardes anterior) i bona nit, amb tres salutacions que, com en espanyol, tant són d’arribada com de comiat. En canvi el sistema més general a Europa, coherent amb les quatre parts del dia, tant si hi ha una forma per al matí (good morning) i una altra per a la tarda (good afternoon), com si, cosa més habitual, s’utilitza el bon dia fins al vespre (francès bonjour, italià buongiorno, alemany Guten Tag), durant el vespre, i fins a l’hora del comiat, sempre es diferencia la fórmula d’entrada (francès bonsoir, italià buonasera, anglès good evening, alemany Guten Abend) i una altra per al comiat (francès bonne nuit, italià buona notte, anglès good night, alemany Gute Nacht). A Mallorca la distinció entre bon vespre (arribada) i bona nit (comiat) és escrupolosament servada per tota la població, i, com ocorre amb totes les llengües europees (menys els bessons espanyol i portuguès, és clar), el bon vespre es diu en arribar, sigui quina sigui l’hora de l’arribada. Encara que siguin les tres de la matinada, com pot passar en circumstàncies excepcionals. Per contra, els mitjans de comunicació de Barcelona (ràdio i televisió) utilitzen i difonen un sistema absurd que no encaixa de cap manera en la divisió catalana del dia, perquè és còpia de l’espanyol. El bona tarda s’allarga fins a les nou del vespre (encara que a l’hivern faci hores que és ben fosc), i a partir d’aquesta hora ja entren amb un bona nit, que a alguns ens fa l’efecte que se’n van a dormir. Aquest ús hauria de ser revisat sense excusa. Caldria suprimir el bona tarda i dir bon dia fins que es fa fosc, com és tradicional en català, i observar la distinció bon vespre (arribada, a partir del moment que fosqueja) i bona nit (només comiat).

10 comentaris

Avui és Santa Susanna. Susanna és un nom que ens ve del llatí Susanna; aquest, del grec Sousanna i aquest, de l’hebreu Shoshanna, format per shos (lliri blanc, assutzena) i hannah (graciós), d’on surt també el nom d’Anna. Doncs Susanna vol dir ‘lliri graciós’, i sembla que en hebreu era el nom de la rosa, vista com una classe de lliri. Així, doncs, Susanna i Rosa etimològicament serien més o menys el mateix nom.

Una primera santa que es digué Susanna és un personatge fictici que surt en el Llibre de Daniel, de l’Antic Testament. Malgrat ser personatge de ficció, l’aclamaren com a santa en els primers temps del cristianisme. Però aquesta no és la nostra santa. La nostra és santa Susanna de Roma, una màrtir del segle III. Una de les moltes verges i màrtirs del primer cristianisme, com Àgueda, Beatriu, Bibiana, Caterina, Cecília, Eugènia, Eulàlia, Irene, Llúcia, Margarida i Sara, entre altres.

La nostra santa d’avui resta molt petita davant el màrtir de l’article anterior, Sant Llorenç, i, a més, el 1969 l’Església la donà de baixa del santoral per manca de proves de la seva existència. Però que cap Susanna no pateixi, perquè això no té importància. La cosa important en matèria de sants és la cultura que han generat. I la llegenda, forjada en el segle VI i recollida en una passio, diu que era de família noble, filla de sant Gabí, germà de Gai (papa entre 292 i 296), de Claudi i de Màxim. Els quatre germans eren cosins de l’emperador Dioclecià. Sa mare es va morir quan Susanna era petita, i llavors son pare es va fer sacerdot. Diu la passio referida, plena d’errors històrics, que Dioclecià volgué casar el seu fill i successor, Maximià Galeri, que havia restat vidu, amb la filla del seu cosí, la nostra Susanna, però ella refusà, perquè volia oferir a Déu vida i virginitat. La negativa va ser encoratjada per son pare i per l’oncle papa, i en l’episodi fins i tot es convertiren al cristianisme els altres dos oncles, Claudi i Màxim. Igual que moltes altres verges cristianes que rebutjaren el matrimoni amb un poderós, Susanna va ser decapitada. No sols ella sinó el pare, i els germans d’aquest foren cremats vius. Fins i tot s’ha dit que els dos guàrdies que la portaven davant l’emperador es convertiren durant el desplaçament i acabaren sense coll. L’execució de la santa, ordenada per Dioclecià, es va dur a terme a la pròpia casa de la màrtir, adjunta a la del papa Gai. Era l’11 d’agost de l’any 295. La dona de l’emperador, Serena (la també descatalogada santa Serena), que era cristiana i que també acabà malament, va enterrar el cos de la jove a la catacumba de santa Felicitat i guardà un poc de la seva sang, de la qual no sabem què se’n va fer. En el solar on hi hagué les cases de la santa i del papa es construí després una església que avui és el gran temple de Santa Susanna de les Termes de Dioclecià, edifici barroc primerenc del final del segle XVI. Diuen que les restes de la nostra santa d’avui reposen a l’altar major, mentre que les de son pare i les de santa Felicitat són a la cripta de l’església.

En el nostre país santa Susanna dona nom a un municipi (Santa Susanna, en el Maresme), a un veïnat (Santa Susanna de Vilamajor, municipi de Sant Pere de Vilamajor, el Vallès Oriental) i al torrent de Santa Susanna (el Penedès). Santa Susanna fou l’antiga patrona de Caldes de Montbui, on en el segle XI o XII s’aixecà la capella de Santa Susanna, actualment integrada en el museu, i en el XV l’hospital del mateix nom.

El nom Susanna a Mallorca prengué la forma Susaina, per vocalització de la primera n, igual que Anna es transformà en Aina i manna en maina. Segons l’expert en antroponímia Antoni Llull Martí, a l’illa no es troba cap Susanna abans del segle XVIII, i després d’aquest segle molt poques. Una del segle XVIII és na Susaina des fil, personatge d’un famós entremès que no sé si és la mateixa de la cançó:

A sa plaça des toros hi ha un guàrdia civil, que festeja na Pepa i na Susaina des fil.

Molts d’anys a totes les Susannes i Susaines.

Cap comentari

Avui tenim un sant que té moltes semblances amb el que vam tractar a l’article precedent: sant Domènec de Guzmán. Com Sant Gaietà, Sant Domènec va ser de família noble i fundador d’un important orde religiós.

El d’avui és un sant espanyol, nascut el 1170 a Caleruega, a la comarca castellana de Ribera del Duero, terra d’ovelles i de bon vi. Li posaren el nom d’un altre sant castellà, més d’un segle anterior, Domingo de Silos, monjo benedictí que havia estat abat del monestir del mateix nom, però aquest no va fer tanta carrera. El nom complet del nostre sant d’avui era Domingo de Guzmán i era fill dels nobles Félix Núñez de Guzmán i de Juana Garcés o Juana de Aza, emparentats amb totes les famílies reials de la Península i de més enllà. Una persona de família tan il·lustre havia de rebre una educació acurada: a Palència estudià sis anys d’arts (avui en diríem filosofia i lletres), s’ordenà sacerdot i ingressà a la comunitat de canonges regulars de la catedral d’Osma. Tornat a Palència estudià quatre anys de teologia. En aquell temps hi havia fam a les terres castellanes i diuen que ell va vendre diverses pertinences, fins i tot els seus llibres per a ajudar aquella gent. Acabats aquests estudis, tot d’una tingué feina: el feren vicari general i acompanyant del bisbe d’Osma com a ambaixador enviat pel rei de Castella a la cort danesa, on hi havia planejat el negoci matrimonial del fill del monarca castellà. Mentrestant es despertà en ell la vocació missionera i aviat descobrí un camp on la feina no s’acabaria. Travessant les terres occitanes durant els seus viatges, conegué el conflicte dels càtars.

El catarisme era una secta cristiana difosa a Occitània i a altres parts d’Europa sorgida a Bulgària. Tenien teories força diferents de les ortodoxes i ben enfrontades amb l’autoritat catòlica.  Doctrina de tipus maniqueu, afirmava que el bé i el mal estaven representats per Déu i el dimoni, i que el món l’havia creat el segon. I que Crist era un àngel enviat per Déu per a orientar els homes, però la seva mort no havia servit per a res: si un es volia salvar s’havia d’espavilar per ell mateix i fer molta bonda. Cosa que, entre altres coses, implicava no menjar certs aliments i sobretot refusar el matrimoni i abstenir-se de tot plaer sexual. Ja em direu, quin perill per a la supervivència de l’espècie, si el catarisme hagués arribat a ser una religió universal. Els càtars tenien, a més, la seva organització eclesiàstica desconnectada de la de Roma. El papat combaté enèrgicament l’heretgia amb predicadors, amb la Inquisició, amb el concili del Laterà i amb la guerra directa, dirigida pel noble francès Simó de Montfort. El nostre rei Pere el Catòlic s’alià amb els càtars i amb els comtes occitans i lluità contra les forces franceses de Montfort, però la sort es posà de la banda dels altres i el rei Pere, aquell 1213, perdé la causa i la vida a la batalla de Muret. En el fons de l’escenari hi havia la lluita pel domini d’Occitània, que així caigué en mans de la monarquia francesa.

Amb aquest escenari el nostre noble sant s’instal·là o l’instal·laren al Llenguadoc disposat a dur els càtars pel bon camí. I per a això no hi havia com fundar una comunitat de predicadors, i això és el que va fer, prop de Tolosa, a una casa cedida per un ric tolosà, amb sis seguidors seus. El 1216 el papa aprovà la creació de l’orde dels Frares Predicadors, coneguts vulgarment com a dominicans o dominics. Nosaltres preferim la primera denominació. Després Domènec va dispersar la petita comunitat per diferents parts d’Europa, per a fundar altres comunitats, sobretot a les ciutats on hi havia universitats, i es dedicà a viatjar i a multiplicar la seva obra. Per si no fos poc la fundació dels dominicans, Domènec fundà l’orde de les dominicanes, amb un grup de càtares converses, que establiren la seva base a un monestir donat pel bisbe de Tolosa. Una dominicana il·lustre fou santa Caterina de Sena, el nom de la qual porten molts de convents dominicans femenins. Una altra va ser santa Rosa de Lima, de qui parlarem aviat. I una altra santa Llúcia Caram, si la fan santa. Al final de la vida el nostre sant es va instal·lar a Roma, on el papa li cedí el convent de Santa Sabina, que fou el primer convent dominicà a la ciutat eterna. Es va morir el 6 d’agost de 1221, a Bolonya, quan només tenia cinquanta-un anys. En aquell moment ja hi havia més de seixanta comunitats de predicadors a diversos països d’Europa. El van enterrar a la que ara és la basílica de Sant Domènec de Bolonya, primer en un simple sarcòfag i després en un monument sepulcral majestuós conegut com a l’Arca de Sant Domènec. La seva festa se celebrava el 4 d’agost, i a partir de 1969, el 7.

Ara que hem parlat de la vida del sant, parlem del seu nom. Procedeix del llatí Dominicus, derivat de dominus, ‘senyor’. Vol dir, doncs, ‘consagrat al Senyor’, igual que també ho vol dir diumenge, el dia del Senyor, procedent del llatí dies dominicus. El nom en català és Domènec, i Domenge com a variant secundària. En francès és Dominique; en anglès, Dominic; en italià, Domenico; en occità, Domenge; en portuguès, Domingos, etc. El que passa és que la fama i devoció de sant Domènec de Guzmán, anomenat sempre sant Domingo entre nosaltres, va eclipsar el nom Domènec, que va restar pràcticament com a cognom. Ja un fill de Ramon Llull es deia Domingo, i així fins als nostres dies. Nosaltres pensam que hem de referir-nos al sant amb el seu nom català, igual que en els altres països s’hi refereixen amb el nom propi de les seves llengües. Potser podem ser tolerants amb elements molt arrelats en l’ús popular, com la denominació de convents o noms de carrers, però no hauríem de renunciar definitivament al nom català correcte. Fins i tot seria desitjable de recuperar Domènec com a nom de persona. Al cap i a la fi, ja hem vist en aquest santoral que hi ha molts de noms que s’havien dit sempre en espanyol (Caietano, Mariano, Isidro, Carlos o Fernando) i en l’«era fabriana» hem normalitzat les formes catalanes.

El mèrit principal de sant Domènec és haver fundat l’orde dels dominicans, frares destinats a la predicació, cosa que abans era reservada als capellans i bisbes. I a coses pitjors, com veurem després. Una llegenda, atribuïda al seu primer biògraf, el dominicà Jordà de Saxònia, conta que, abans de néixer el sant, sa mare tingué un curiós somni: veié un ca saltant del seu ventre amb una torxa encesa a la boca, amb la qual l’animal calà foc a la Terra. Intrigada peregrinà al monestir de Santo Domingo de Silos, on l’abat li explicà el significat del somni: que el nin que naixeria portaria la llum al món. La mare decidí aleshores posar el nom de Domènec al seu pròxim fill.  Això es lliga a una curiosa etimologia apareguda quan els estudis de gramàtica històrica eren prou verds: el llatí dominicanis (dominicans) s’interpretà com domini canis, és a dir, el ca del Senyor. Sort que a l’escut de l’orde hi van posar una creu i no un ca, com feren a Inca. Aquesta creu és la creu blanca i negra flordelisada, és a dir amb la flor de lis, que ja era part de l’heràldica de la família de Guzmán. L’hàbit dels dominicans, i de les dominicanes, consta de túnica, escapulari i esclavina tot blanc, capa negra i roser a la cintura de 20 misteris (abans 15 i ja veurem per què).

El rei Jaume I promogué la construcció de convents dominicans en el nostre país, com els que veurem a continuació. A Barcelona el primer convent dominicà, fundat en el segle XIII i promogut pel bisbe Berenguer de Palou, estigué entre els carrers del Call, de Marlet i de Sant Domènec. Allà visqué el dominicà sant Raimon de Penyafort. Però el convent molt aviat restà petit i se’n va construir un altre on ara hi ha el mercat de Santa Caterina. Prengué el nom de convent de Santa Caterina per una capella dedicada a aquesta santa que hi havia prèviament a la fundació dominicana. Tingué una església gòtica d’una grandiositat comparable a la de la catedral o Santa Maria del Mar, un claustre gòtic rectangular i un segon claustre més petit. El 1835 el conjunt fou expropiat i després incendiat, i poc després fou destruït. En aquest convent hi havia un pou, i el dia del sant beneïen l’aigua i en donaven a la gent, que l’anava a cercar en corrua a peu o en carros i la guardava a les cases com a remei que guaria un seguit de malalties. Prop del convent es feia una fira de càntirs, que, naturalment, servien per a carregar d’aquella aigua miraculosa.

Gran importància tingué també el convent de Sant Domènec de València, fundat pel confessor del rei Miquel de Fabra. Atragué la noblesa i fou un gran centre religiós i cultural. Hi van viure els dominicans sant Vicent Ferrer i sant Lluís Beltran. Expropiat el 1835, pocs anys després fou ocupat per la Capitania General de València, que encara hi és. Es conserva un magnífic claustre gòtic flamíger i una notable sala capitular. La gran església acabà quasi tota destruïda. Només resta el campanar, la capella de Sant Vicent i la capella Reial, feta construir per Alfons el Magnànim per al seu propi enterrament. Però el Magnànim fou enterrat a Nàpols i al final acabà a Poblet.

Un altre gran convent dominicà, també del segle XIII, és el de Palma, fundat el 1231. Ocupava un gran solar, tenia dos claustres i una església que era una veritable joia del gòtic. Va ser destruït completament després de la desamortització de 1935. En el seu lloc, a més d’edificis particulars, hi ha el Parlament de les Illes Balears, abans seu del Círculo Mallorquín. Pel contrari, i afortunadament, es conserva intacte el convent de Sant Domènec d’Inca, fundat en el segle XVII, amb un claustre del segle XVIII. Fou expropiat amb la desamortització i convertit en presó i fins i tot el claustre en plaça de toros. Avui l’església és parròquia i el convent, de propietat municipal, alberga una biblioteca i sales de diversos usos culturals.

També del segle XIII és el convent de Sant Domènec de Girona, amb dos claustres i una església que és una bona mostra del gòtic primerenc. El 1835 també fou expropiat i convertit en caserna. A mitjan segle XX començà la restauració i el 1985 fou declarat monument nacional. Avui allotja la facultat de Filosofia i Lletres i l’església n’és l’aula magna. També hi hagué un convent de dominicans a Peralada (l’Alt Empordà), del segle XVI, avui en ruïnes però amb la sort de conservar un petit i bell claustre romànic del segle XII.

Pel que fa als convents femenins, a les terres catalanes n’hi ha hagut un munt: el de Montsió, de Barcelona, (avui a Esplugues), fundat el 1347 i encara actiu; el de Santa Caterina de Sena (Sena i no Siena és com es diu en català) de Palma, del qual només resta l’església; i altres a Girona, Manresa, València, Xàtiva, Torrent, Borriana, Carcaixent, Paterna i Oriola.

A tots els convents dominicans hi hagué una capella destacada dedicada a la Mare de Déu del Roser. Segons una llegenda pia, la Mare de Déu aparegué un dia a sant Domènec i li donà un roser. D’aquí sorgiria l’advocació de la Mare de Déu del Roser. Un roser és un joc de bolletes enfilades que serveix per a comptar les oracions en la pregària que també es diu roser. Segons la mida les bolletes representen parenostres, avemaries o altres oracions. Cada roser físic consta de cinc sèries, denominades misteris, que evoquen la vida de Jesús i Maria. Un misteri és format per un parenostre, deu avemaries i un glòria patri. En total són cinc parenostres, cinquanta avemaries i cinc glòries, que formen una corona. Com que els misteris poden ser de tres categories (de goig, de dolor i de glòria, segons el dia de la setmana) tres corones formaven un roser complet (15 misteris, 150 avemaries), però en un dia es prega una corona, corresponent a un roser físic. Recentment s’hi ha afegit un altre misteri, el de llum, i ara el roser comprèn 20 misteris i 200 avemaries. El nom de roser (llatí rosarium) és perquè les oracions simbolitzen roses ofertes a la Mare de Déu. Malgrat la llegenda de l’aparició de la Mare de déu a sant Domènec, abans del nostre sant ja es pregaven sèries d’oracions ajudant-se de collars de grans. Benedictins i cartoixans ja havien tingut aquesta pràctica abans dels dominicans. El costum monacal de recitar llegint els 150 psalms de David, atès que els laics no sabien llegir, acabà essent la pregària de 150 avemaries, és a dir el roser complet. El roser dominicà sembla més aviat obra de Pere de Verona, també dominicà i també del segle XIII. La cosa certa és que l’impuls del roser el va fer el dominicà bretó Alà de la Roca en el segle XV. En aquest segle el papa Sixt IV emeté una butlla encoratjant a la pràctica del roser i regulant-ne l’estructura. El rei espanyol Felip II era addicte a aquesta pràctica i cregué que això havia provocat la intervenció de la Mare de Déu en la victòria de Lepanto contra els turcs, el 7 d’octubre de 1571. Arran d’aquesta victòria el papa Pius V establí en el 7 d’octubre la festa de la Mare de Déu de la Victòria, dita després de la Mare de Déu del Roser. La decisió pontifícia va representar una definitiva promoció del roser. Degué ser en aquell context que el nom català roser començà a ser substituït pel castellanitzant rosari, però només pel que fa a la pregària i a les bolletes, no a la Mare de Déu, que continuà a ser del Roser.

 

Els dominicans van associats a un altre fet, més aviat tètric: la Inquisició. Es tracta d’un tribunal encarregat de vetllar per la puresa de la religió cristiana i contra les heretgies. La primera Inquisició aparegué precisament a l’escenari de la lluita contra el catarisme, a Occitània, el 1184, quan el papa cridà els bisbes a organitzar tribunals repressors. El 1231 el papa Gregori X organitzà la Inquisició pontifícia, la que controlava directament el papa i que portaven clergues molt sovint dominicans. Aquesta Inquisició actuà sobretot a Itàlia, Occitània i la Corona d’Aragó. Els procediments solien partir de la delació i consistien en judicis destinats a aconseguir la confessió dels acusats, sovint amb la pràctica de tortures. Els tribunals dictaven sentències contra els pobres condemnats, que podien anar de multes o càstigs corporals fins a la mort a la foguera. Els béns dels condemnats eren confiscats i passaven a l’Església. La condemna, igual que les detencions, era a càrrec de l’autoritat civil, que no s’hi podia negar sota pena d’excomunió. Una invenció que donà molt de poder als papes i a l’església i els col·locà per sobre de les autoritats civils.

Però la Inquisició més cruel va ser la denominada espanyola, creada pels Reis Catòlics el 1478 i autoritzada pel papa Sixt IV, el del roser. Es creava així un tribunal controlat per la monarquia —a través del Consell de la General i Suprema Inquisició, amb membres nomenats pel rei— amb jurisdicció a tots els seus territoris. Fou la primera institució comuna a les corones d’Aragó i de Castella, i en el nostre país fou la primera institució que actuà en castellà. Perseguí sobretot els criptojueus, és a dir, els teòricament conversos que continuaven secretament amb les pràctiques jueves. No tots els inquisidors foren dominicans, però aquest orde hi tingué una participació destacada. Aquest nefast tribunal va ser abolit per les Corts de Cadis el 1812 i suprimit definitivament el 1834. En el claustre de Sant Domènec de Palma hi havia penjats uns quadres amb el nom dels condemnats, cosa que motivà el fenomen de la persecució dels xuetes, identificats amb els quinze cognoms dels darrers quadres que la gent pogué veure. Després de la desamortització el convent i la meravellosa església caigueren sense pietat. Un dels grans desastres de la història de Palma.

Ja resten poques coses a dir en aquest article, molt més llarg que els altres. Algunes viles han triat el predicador com a patró, com Argentona, Lloret de Vistalegre (amb la copatrona la Mare de Déu de Loreto), Móra la Nova, el Soleràs, Vallbona, Xaló i potser alguna altra. Segons Amades també era patró dels oficis lligats a l’aigua, com els moliners de molins de paper; i també els corretgers, els sastres i cosidores i els que tenien plets, que s’encomanaven al sant per a guanyar-los. No coneixem refranys referits al sant, potser perquè Domènec és un mot de rima difícil, i més encara Domingo.

1 comentari

Cap d’Any, «Sant Jesús» i un enigma (1^r de gener)

Els Reis (6 de gener)

Sant Julià (9 de gener)

Sant Honorat (16 de gener)

Sant Antoni (17 de gener)

Sant Sebastià (20 de gener)

Santa Agnès (21 de gener)

Sant Vicenç (22 de gener)

Sant Pau (25 de gener)

La Candelera (2 de febrer)

Sant Blai (3 de febrer)

Santa Àgata (5 de febrer)

Santa Apol·lònia (9 de febrer)

La Mare de Déu de Lorda (11 de febrer)

Santa Eulàlia (12 de febrer)

Sant Valentí (14 de febrer)

Sant Macià (25 de febrer)

Sant Gregori (12 de març)

Sant Josep (19 de març)

Sant Benet (21 de març)

Sant Gabriel (24 de març)

La Mare de Déu dels Dolors (divendres abans del Diumenge del Ram)

Pasqua (dia variable)

Sant Jordi (23 d’abril)

Sant Marc (25 d’abril)

La Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril)

Sant Felip (3 de maig)

Santa Mònica (4 de maig)

Sant Isidre (15 de maig)

Santa Rita (22 de maig)

Sant Ferran (30 de maig)

Sant Onofre (12 de juny)

Sant Joan (24 de juny)

Sant Guillem (25 de juny)

Sant Pere (29 de juny)

Sant Marçal (30 de juny)

Santa Elionor (1r de juliol)

Sant Cristòfol (10 de juliol)

Sant Bonaventura (14 de juliol)

Sant Henric (15 de juliol)

La Mare de Déu del Carme (16 de juliol)

Sant Arnau (18 de juliol)

Santa Margarida (20 de juliol)

Santa Praxedis (21 de juliol)

Santa Magdalena (22 de juliol)

Sant Jaume (25 de juliol)

Sant Joaquim i Santa Anna (26 de juliol)

Santa Marta (29 de juliol)

Sant Ignaci (31 de juliol)

Sant Feliu (1^r d’agost)

La Mare de Déu dels Àngels (2 d’agost)

«Santa Neus» (5 d’agost)

Sant Salvador (6 d’agost)

Sant Gaietà (7 d’agost)

Sant Domènec (8 d’agost)

Sant Llorenç (10 d’agost)

Santa Susanna (11 d’agost)

Santa Clara (12 d’agost) ara 11

La Mare de Déu d’Agost (15 d’agost)

Sant Roc (16 d’agost)

Santa Helena (18 d’agost)

Sant Magí (19 d’agost)

Sant Bernat (20 d’agost)

Sant Bartomeu (24 d’agost)

Sant Lluís (25 d’agost)

Sant Agustí (28 d’agost)

Santa Rosa (30 d’agost)

Sant Ramon Nonat (31 d’agost)

La Mare de Déu de Setembre (8 de setembre)

El Dolç Nom de Maria i la Mare de Déu de Lluc (12 de setembre)

Sant Mateu (21 de setembre)

Santa Tecla (23 de setembre)

La Mercè (24 de setembre)

Sant Cosme i Sant Damià (27 de setembre)

Sant Miquel (29 de setembre)

Sant Jeroni (30 de setembre)

Dia de l’Àngel Custodi (2 d’octubre)

Sant Francesc (4 d’octubre)

Sant Bru (6 d’octubre)

La Mare de Déu del Roser (7 d’octubre)

Santa Teresa (15 d’octubre)

Sant Lluc (18 d’octubre)

Santa Úrsula i les Verges (21 d’octubre)

Sant Rafel (24 d’octubre)

Sant Simó (28 d’octubre)

Sant Narcís (29 d’octubre)

Tots Sants (1^r de novembre)

Sant Carles (4 de novembre)

Santa Elisabet (5 de novembre)

Sant Martí (11 de novembre)

Sant Albert el Gran (15 de novembre)

Santa Elisabet d’Hongria (17 de novembre)

Santa Cecília (22 de novembre)

Sant Climent (23 de novembre)

Santa Caterina (25 de novembre)

Sant Andreu (30 de novembre)

Sant Eloi (1^r de desembre)

Sant Francesc Xavier (3 de desembre)

Santa Bàrbara (4 de desembre)

Sant Nicolau (6 de desembre)

La Puríssima (8 de desembre)

Santa Llúcia (13 de desembre)

Sant Llàtzer (17 de desembre)

La Mare de Déu de l’Esperança (18 de desembre)

Sant Tomàs (21 de desembre)

Nadal (25 de desembre)

Santa Eugènia (25 de desembre)

Sant Esteve (26 de desembre)

Dia dels Innocents (28 de desembre)

Sant Silvestre i Santa Coloma (31 de desembre)

Comments are off for this post

Articles sobre sants, onomàstica i cultura popular

 

En aquesta pàgina s’ajunten els enllaços als articles que vaig escriure entre el novembre de 2011 i l’abril de 2012 sobre santologia lúdica i les seves connexions amb les tradicions, l’onomàstica, la toponímia i la cultura popular. Ateses les dimensions del col·lectiu hagiogràfic, només em vaig dedicar a aquells sants i santes que han provocat el repertori dels nostres noms personals tradicionals, especialment els de Mallorca. El serial va quedar interromput per manca de temps, però si els lectors preguen als sants, potser algun dia el podrem reprendre on el vam deixar. Aquí també hi ha l’índex del projecte.

 

Tots Sants (1 de novembre)

Sant Carles (4 de novembre)

Santa Elisabet (5 de novembre)

Sant Martí (11 de novembre)

Sant Albert el Gran (15 de novembre)

Santa Elisabet d’Hongria (17 de novembre)

Santa Cecília (22 de novembre)

Sant Climent (23 de novembre)

Santa Caterina (25 de novembre)

Sant Andreu (30 de novembre)

Sant Eloi (1 de desembre)

«Sant Xavier» (3 de desembre)

Santa Bàrbara (4 de desembre)

Sant Nicolau (6 de desembre)

«Santa Imma» i «Santa Conxita» (8 de desembre)

Santa Llúcia (13 de desembre)

Sant Llàtzer (17 de desembre)

«Santa Esperança» (18 de desembre)

Sant Tomàs (21 de desembre)

«Sant Nadal» (25 de desembre)

Santa Eugènia (25 de desembre)

Sant Esteve (26 de desembre)

Dia dels Innocents (28 de desembre)

Sant Silvestre i Santa Coloma (31 de desembre)

Cap d’Any, «Sant Jesús» i un enigma (1 de gener)

Els Reis (6 de gener)

Sant Julià (9 de gener)

Sant Honorat (16 de gener)

Sant Antoni (17 de gener)

Sant Sebastià (20 de gener)

Santa Agnès (21 de gener)

Sant Vicenç (22 de gener)

La Candelera (2 de febrer)

Sant Blai (3 de febrer)

Santa Àgata (5 de febrer)

Santa Apol·lònia (9 de febrer)

«Santa Lourdes» (11 de febrer)

Santa Eulàlia (12 de febrer)

Sant Valentí (14 de febrer)

Santa Elionor (22 de febrer)

Sant Macià (25 de febrer)

Sant Gregori (12 de març)

Sant Josep (19 de març)

Sant Benet (21 de març)

Sant Gabriel (24 de març)

«Santa Dolors» i «Santa Lola» (30 de març)

«Santa Glòria» (8 d’Abril)

Sant Jordi (23 d’abril)

Sant Marc (25 d’abril)

«Santa Montse» (27 d’abril)

Sant Felip (1 de maig)

Santa Mònica (4 de maig)

Sant Isidre (15 de maig)

Santa Rita (22 de maig)

Sant Ferran (30 de maig)

Sant Onofre (12 de juny)

Sant Joan Baptista (24 de juny)

Sant Guillem (25 de juny)

Sant Pere i Sant Plau (29 de juny)

Sant Marçal (30 de juny)

Sant Cristòfol (10 de juliol)

Sant Bonaventura (14 de juliol)

Sant Henric (15 de juliol)

«Santa Carme» (16 de juliol)

Sant Arnau (18 de juliol)

Santa Margarida (20 de juliol)

Santa Praxedis (21 de juliol)

Santa Magdalena (22 de juliol)

Sant Jaume (25 de juliol)

Santa Anna (26 de juliol)

Santa Marta (29 de juliol)

Sant Ignaci (31 de juliol)

Sant Feliu (1 d’agost)

«Santa Àngels» (2 d’agost)

Sant Domingo (4 d’agost)

«Santa Neus» (5 d’agost)

Sant Gaietà (7 d’agost)

Sant Llorenç (10 d’agost)

Santa Susanna (11 d’agost)

Santa Clara (12 d’agost) ara 11

«Santa Assumpta» (15 d’agost)

Sant Joaquim i Sant Roc (16 d’agost)

Santa Helena (18 d’agost)

Sant Magí (19 d’agost)

Sant Bernat (20 d’agost)

Sant Bartomeu (24 d’agost)

Sant Lluís (25 d’agost)

Sant Agustí (28 d’agost)

Santa Rosa (30 d’agost)

Sant Ramon Nonat (31 d’agost)

La Mare de Déu de Setembre (8 de setembre)

El Dolç Nom de Maria (12 de setembre)

«Santa Dolors» (15 set)

Sant Marià (19 de setembre)

Sant Mateu (21 de setembre)

«Santa Mercè» (24 de setembre)

Sant Cosme i Sant Damià (27 de setembre)

Sant Miquel (29 de setembre)

Sant Jeroni (30 de setembre)

«Sant Àngel» (2 d’octubre)

Sant Francesc (4 d’octubre)

Sant Bru (6 d’octubre)

«Santa Roser» (7 d’octubre)

Santa Teresa (15 d’octubre)

Sant Lluc (18 d’octubre)

Santa Úrsula i les Verges (21 d’octubre)

Sant Rafel (24 d’octubre)

Sant Simó (28 d’octubre)

 

 

 

 

Sense llicència eclesiàstica i amb total insubmissió als capricis del Vaticà sobre el santoral

19 comentaris

Avui és Sant Esteve, el primer màrtir del cristianisme. Stephanos, que en grec vol dir ‘corona’, és el malnom del nostre protagonista d’avui, que no sabem quin nom tenia, perquè només surt a una font antiga (els Actes dels apòstols, escrit pel mateix autor de l’evangeli de Lluc). Segons aquesta font, el nostre home era un jueu, no sabem si hebraic o hel·lènic (de parla grega), de professió venedor de roba, que segurament subministrà aquest material a Jesús i als apòstols. Mort Jesús, fou un dels set homes que els apòstols triaren per a ajudar-los en les seves feines. Diaques els van dir, del greg diakonos, ‘servidor’. S’ha dit que una de les missions encarregades a Esteve era de consolar les vídues cristianes i repartir-los les almoines, i va tenir tan gran succés en la seva tasca —no sols el tema de les vídues sinó també la seva brillant predicació— que els jueus es van posar gelosos i furiosos i el van acusar de blasfemar contra Déu i contra Moisès. El sanedrí li va fer un judici, durant el qual va fer un discurs tan abrandat que aquells jutges tragueren foc pels queixals, i tan encesa es posà la cosa que l’home acabà apedregat per una gentalla exaltada. Diuen que un dels qui presenciaren la feta era un jove que va guardar els abrics que els llançadors de pedres es van treure per a fer millor la feina; un jove que després seria el famós convers sant Pau. El cos d’Esteve restà tirat i exposat a les bèsties, fins que un membre d’aquell sanedrí, de nom Gamaliel, simpatitzant d’amagat del cristianisme, recollí el seu cos i l’enterrà en el seu propi sepulcre. Pareix que la seva mort a cop de pedres va encendre l’antijudaisme dels cristians, que començaren a allunyar el cristianisme del judaisme, cosa que acabà, anys més tard, amb la separació de les dues religions.

Segons el meu competidor Iacopo da Varazze, al començament del segle V, el dit Gamaliel s’aparegué en somnis a un capellà de Jerusalem dit Llucià durant tres nits seguides i li va dir on eren les restes del màrtir. Hi anaren, les trobaren i, sense fer cap anàlisi d’ADN, les traslladaren a l’església de Sion de Jerusalem. En el moment de treure les santes despulles del lloc on havien estat uns quants segles ignorades, tot l’ambient es perfumà d’una olor agradabilíssima, com si allà s’haguessen trencat mil ampolles de Carolina Herrera. I, per a acabar d’arrodonir aquella feliç esdevinença, tots els malalts situats a la contrada es van guarir de manera immediata. Anys després l’emperadriu Eudòcia, muller de l’emperador Teodosi II, féu construr la basílica de Sant Esteve, on foren dipositades les suposades despulles del sant. Aquesta església va ser destruïda i reconstruïda unes quantes vegades, la darrera en el segle XX. El trasllat de les relíquies a l’església de Sion va ser el 26 de desembre de l’any 415, raó per la qual l’Església dedicà aquest dia al sant. Encara en el segle VI el papa Pelagi II va dur les relíquies de sant Esteve a Roma, a l’església de Sant Llorenç Extramurs, on hi havia les restes d’aquest sant. Tot això diu la tradició; el 2014 els arqueòlegs van trobar a Ramala unes restes d’un temple bizantí i una làpida que indicava que aquell temple s’havia construït en honor a sant Esteve, enterrat allà l’any 35. Tenint en compte la manera com va acabar la vida, a sant Esteve el van fer patró de tots els oficis que treballen amb la pedra, com els picapedrers i els marbristes.

Com que de tradicions i llegendes n’hi ha per a tots els gustos, i els catalans també tenen la seva creativitat, diu Joan Amades que una vella tradició assegura que sant Esteve era de Salou, lloc on fou obsequiat amb la pluja de pedrades. I que per aquest motiu als de Salou els diuen matasants o apedregadors. Com sol passar amb molts de sants, de relíquies de sant Esteve n’hi ha per diverses parts del món. I algunes han estat passejades per aquí i per allà. El 418 unes suposades relíquies de sant Esteve arribaren a Menorca, on encengueren la fe dels menorquins, que l’emprengueren contra els jueus de l’illa amb tanta fúria que tots hagueren d’acabar convertits al cristianisme.

De sants que es diguin Esteve —amb el nom en honor al protomàrtir— n’hi ha uns quants, però entre tots destaca sant Esteve d’Hongria, el rei fundador d’aquell regne i el qui va fer una dràstrica transformació dels magiars, que convertí en una societat cristiana i feudal. Una de les seves descendents, Violant d’Hongria, filla d’Andreu II, fou esposa de Jaume I i, per tant, reina consort d’Aragó, de València i de Mallorca i comtessa de Barcelona.

El dia de Sant Esteve és festa a la major part dels Països Catalans (el Principat i les Illes) i a molts altres països: Àustria, Alemanya, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Estònia, Finlàndia, Grècia, Holanda, Hongria, Irlanda, Itàlia, Lituània, Luxemburg, Polònia, el Regne Unit (on en diuen Boxing Day, perquè aquest dia a les esglésies obrien les capses de les almoines) i als països lligats al Regne Unit (Canadà, Austràlia i Nova Zelanda), la República Txeca, Romania, Suècia i Suïssa; però no a França ni Espanya. Aquesta festa va ser establida cap al segle IX o X per l’imperi carolingi, igual que la segona festa de Pasqua, per la qual cosa la tenim als Països Catalans (per la pertinença dels comtats catalans a aquell imperi) i no a les terres castellanes, en aquelles saons sotmeses al califat de Còrdova. A França sant Esteve (saint-Étienne) fou objecte de gran veneració, ja d’ençà del segle V entre els francs, i moltes catedrals li són dedicades, com la de Tolosa. I, curiosament, avui el dia de Sant Esteve no és festa en el país de Carlemany.

Per als catalans el dia de Sant Esteve és com una continuació de la diada de Nadal (a Mallorca es diu la segona —o mitjana— festa de Nadal, més que Sant Esteve), un dia en què es fa un segon dinar familiar per a reunir la part de la família que no s’ha pogut juntar el dia anterior. Nadal i Sant Esteve són dos dies de vocació familiar: per Nadal cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve cadascú a casa seva. I quan una cosa dura poc, diuen que dura “de Nadal a Sant Esteve”.

El nom Esteve és un dels tradicionals als Països Catalans, on també és un cognom, escrit Esteve o Esteva. A l’area del romànic català, els vells comtats catalans, hi ha un munt d’esglésies i monestirs amb el nom de Sant Esteve, i al Principat en general, un bon nombre de viles o municipis amb el nom del Sant: Sant Esteve Sesrovires, Sant Esteve de Palautordera, Sant Esteve de Llitera, Sant Esteve d’en Bas, etc. Sant Esteve és, a més, patró de diverses localitats, com Granollers, Olot o Caldes de Malavella. També a Mallorca ha estat un nom usual, tot i que no sé si la devoció al sant ha estat destacable. Doncs molts d’anys a tots els Esteves.

2 comentaris

Avui és Nadal, el dia que la tradició cristiana celebra el naixement de Jesucrist i els qui no són cristians celebren que la tradició cristiana hagi fet d’avui un dia gran i singular, centre d’una tira de festes en què la gent fa dinars, sopars, regals, arbres de Nadal, vacances, compres desenfrenades, posen (i perden) diners a la loteria, expressen mil bons desigs, etc.  Si se celebra el naixement de Jesús, avui haurien de fer festa els qui es diuen Jesús; però no, aquests fan festa normalment el primer de gener (ja ho explicarem aviat). Avui fan festa els qui es diuen Nadal i les qui es diuen Natàlia. És a dir que avui no tenim un sant de qui puguem contar la vida i miracles. Doncs parlarem de la festa de Nadal i dels Nadals.

Els romans deien dies natalis (‘dia del naixement’) al dia en què naixia algú, fos una persona, un astre, un déu, una ciutat o el que fos. I tenien una partida de festes que celebraven aquests naixements: el natalis de l’emperador, el natalis de la ciutat de Roma, el natalis de Mercuri, etc. Però el gran natalis era el Dies Natalis Solis Invicti, el dia del naixement del Sol, situat en el solstici d’hivern. Amb el cristianisme el dia del naixement de Jesús va esdevenir el dies natalis per excel·lència, i del mot natalis ve el català Nadal. I Nadal és un nom de persona molt antic que inicialment s’imposava als nadons vinguts al món el dia de Nadal o un dels dies de les festes de Nadal. És un dels nostres noms tradiconals, en ús ininterromput de l’Edat Mitjana fins avui. És un nom present en algunes altres llengües: francès Noël, anglès Noel o italià Natale. Quasi inexistent en espanyol, que seria Natalio. En canvi, la forma femenina, tota cultisme, Natàlia, està molt més escampada per molts de països. La forma francesa Noëlle (coexistent amb Nathalie) dóna l’anglesa Noelle i l’espanyola moderna Noelia (profusament promoguda per Nino Bravo), i aquesta, la catalana Noèlia. Les Natàlies i Noèlies poden fer festa avui o el dia de Santa Natàlia (27 de juliol), una santa màrtir andalusa del segle IX, que els moros pelaren. Naturalment, i com sol passar amb la majoria de prenoms, Nadal ha esdevingut un nom de família o cognom, tal com mostren alguns esportistes famosos.

I tornant al personatge nascut avui, com se sap que va néixer el 25 de desembre? De fet, no se sap quin dia va néixer —els evangelis no en diuen res—, ni quin any, i alguns arriben a dir que ni se sap si va néixer. Fins al segle IV els cristians no celebraven el naixement de Jesús (només la festa anual de Pasqua). La fixació del dia del naixement de Jesús en el 25 de desembre es va fer el 354, pel papa Liberi I segons la tradició, i l’establiment de la festa es va fer poc després, en el mateix segle IV. Entre les causes que s’han proposat d’aquesta fixació destaca l’opció de fer-lo coincidir amb la festa romana del Dies Natalis Solis Invicti de què abans hem parlat. Era el dia que se celebrava la naixença de Mitra, déu del sol i de la llum, nascut el 25 de desembre. La gent ja estava acostumada a fer gran festa aquest dia, per la qual cosa els dirigents de l’Església pensaren que la reconversió d’una festa ja existent i que agradava seria fàcil i tindria succés. A més, així Crist és presentat com la llum que neix i il·luminarà el món, igual que el solstici d’hivern és l’inici del triomf del dia sobre la nit i la victòria de la llum. Els cristians orientals celebren Nadal el 6 de gener, però no perquè pretenguin que el nin Jesús el van dur els reis damunt un camell, sinó perquè, com que no acceptaren el calendari gregorià i continuaren amb el julià, el dia en què el seu calendari diu 25 de desembre el nostre diu 6 de gener. En el mateix temps i pel mateix papa, s’instaurà la festa de la concepció de Jesús (o encarnació) el 25 de març, nou mesos abans del naixement. Eren els temps que seguiren la «fundació« del cristianisme per Constantí i els temps de la construcció de la basílica del Vaticà (acabada el 354).

De Jesús de Natzaret, pel qual fan festa els qui es diuen Jesús, en parlarem el dia que aquests fan festa, el primer de gener. I molta matèria que hi haurà.

Ara parlarem de tota la simbologia que hi ha al voltant d’aquesta gran festa, bàsicament dos elements: l’arbre i la representació del naixement. L’arbre de Nadal està documentat en el segle XVI a terres germàniques. Fou introduït en el cristianisme per la reforma luterana i no es generalitzà fins al segle XIX. Al nostre país va fer una tímida aparició durant la II República, i encara hagué de lluitar contra una certa resistència del règim franquista, que el considerava estrangeritzant davant el catòlic pesebre. Avui és un element omnipresent, com a la resta del món. Sobre l’origen de l’arbre hi ha moltes teories. Una diu que quan el cristianisme s’implantà en els països germànics els evangelitzadors trobaren allà el costum de guarnir un arbre que representava diversos elements de la seva mitologia. Diu la tradició que sant Bonifaci, cristianitzador de l’imperi franc en el segle VIII, reconvertí aquell arbre —el cristianisme ho reconvertí tot— i en féu un símbol cristià. El guarní amb pomes que representaven el pecat —la historieta d’Adam i Eva— i espelmes que representaven la llum de Jesús i la redempció. La decoració anà evolucionant i avui les pomes són bolles de colorins i les espelmes, llumets intermitents.

La representació del naixement de Jesús, dita pesebre o betlem (sobre aquestes paraules vegeu aquest post), va ser una idea, segons diuen, de sant Francesc d’Assís, que el 1223 va tenir la pensada de representar l’escena del naixement segons els personatges i elements del relat dels evangelistes Mateu i Lluc. És a dir, un estable dins una cova, Sant Josep, Maria, l’infantó, pastors, ovelletes, àngels, l’estel, etc. I un bou i una vaca, que no surten en aquell evangeli sinó en el molt posterior dit pseudo-Mateu, segurament del segle VII o VIII. Aquell primer pesebre franciscà, situat dins una cova, era vivent, és a dir que els personatges eren de carn i ossos, igual que els animals que els acompanyaven. Aquella escena s’ana estenent per tot Itàlia, i amb el temps aquells actors s’anaren reemplaçant per estàtues o figures de diverses mides i el conjunt se situà a les esglésies. En el nostre país la pràctica dels pesebres s’estengué en el segle XVIII a esglésies i casals de gent rica, i en els segles XIX i XX a les cases diguem normals. El pesebre es munta a partir de santa Llúcia (25 de novembre) i es desmunta el dia de la Candelera (2 de febrer).

Un altre element que ha fet aparició darrerament en aquestes festes és el Pare Nadal, mal dit Pare Noel, del qual ja vam parlar a l’article de Sant Nicolau.

Nadal és una festa que té una clara vocació familiar. Les famílies es reuneixen al voltant de la taula i atacant tiberis diversos. En la tradició catalana el gran àpat familiar és el de Nadal, mentre que en la tradició espanyola és el del vespre precedent (Nochebuena). Tradicionalment, la vespra de Nadal els catalans fem un sopar frugal i anam (o anàvem) a la missa de mitjanit o del gall. A Mallorca es diu matines, ofici en el qual s’escolta amb la màxima atenció l’impressionant cant de la Sibil·la que anuncia la fi del món i el judici final. I el dia de Sant Esteve, o segona festa de Nadal, es reuneix en un dinar també notable la família que no s’ha pogut reunir per Nadal. Per Nadal es fa cagar el tió, vella tradició de Catalunya, Aragó, Andorra i Occitània, competidor dels Reis d’Orient en el repartiment de presents als petits i ara també als no tan petits. Però abans el tió només cagava llaminadures (les joguines és cosa moderna) i després de la defecació, quan a totes les cases hi havia llar de foc, allà anava el tronc generós a convertir-se en cendra. A Mallorca els tions no caguen res ni els ho demana ningú a garrotades, però hi ha la tradició del nadaler, un gran tió que es posava a cremar a les llars de foc la nit de Nadal i cremava tot l’endemà.

Doncs molts d’anys no sols als Nadals i a les Natàlies (i Noèlies) sinó a tothom, perquè avui cal desitjar a tots que molts d’anys puguem celebrar Nadal.

7 comentaris