Em demanen explicacions perquè avui és Sant Francesc Xavier i a aquestes hores del dia encara no he felicitat cap Xavier ni he dit cap mot sobre el sant d’avui. En realitat aquest és un sant que cau una mica fora de la línia d’aquesta secció. És un d’aquests sants que no ens atrauen gaire, perquè és un sant modern, de carn i os, de biografia infalsificable i amb dos cognoms, cosa que en un sant és una autèntica vulgaritat. A nosaltres ens agraden els sants llunyans, verges i màrtirs, inexistents, fruit de llegendes desbocades, de devoció tradicional i que han condicionat l’onomàstica dels nostres avantpassats. Amb tot, farem una excepció, per a felicitar els Xaviers i perquè el sant d’avui té algun mèrit especial, com després veureu.

El nostre home d’avui es deia Francisco de Jaso y Azpilicueta (ja me direu!). Li diuen Francesc Xavier perquè va néixer al castell del poble navarrès de Xabier (Javier en espanyol), nom que surt de les arrels basques etxe i berri, en conjunt ‘casa nova’. En rigor hauria de ser Francesc de Xavier (o de Xabier), però ja sabem que la gent té una gran inclinació a mastegar preposicions. Vingué al món el 1506, en el si d’una família noble que destacà per la seva resistència a l’ocupació del regne de Navarra que perpetraren els Reis Catòlics. Decidit a estudiar, amb molt bon criteri preferí no fer-ho a cap universitat espanyola —el país que havia envaït el seu— i s’exilià a la Sorbona. Allà va conèixer un basc renegat, l’ex-militar procastellà Ignaci (diria que amb c) de Loiola, que, curiosament, havia lluitat contra dos germans de Francesc, aquests del bàndol que defensava Navarra. Per cert que en un dels combats una bala de canó li passà al procastellà pel mig de les cames, a una altura que algun lector irreverent lamentarà que no fos… un pèl més amunt. Amb tot, el projectil li va fer força mal, i estigué hospitalitzat durant un temps en què va pensar que li convenia canviar l’ofici per un de menys perillós. Per a ell, vull dir. Malgrat les diferències polítiques, Francesc ajudà Ignaci a fundar la Companyia de Jesús, s’ordenà sacerdot a Roma i féu viatges diplomàtics, sobretot a Portugal, país que donaria suport a les seves futures activitats. A l’església de Montmartre els dos col·legues feren els seus vots i Francesc va prometre anar a Terra Santa. Desitjós de ser missioner i evangelitzar pobles, emprengué un llarguíssim i emocionant viatge vorejant les costes d’Àfrica, les de l’Índia i arribà fins al Japó. Un privilegi que en aquell temps tenien un nombre reduïdíssim de mortals. En va fer de grosses, com crear la província jesuítica de l’Índia i per poc no converteix tots els xinesos. Va morir en l’aventura, un 3 de desembre, quan només tenia 43 anys. El gran Rubens ens va deixar aquesta foto d’aquí baix, amb el jesuïta fent algun miracle.

En els segles XVII i XVIII el sant tingué força admiradors al Principat. A Mallorca no n’estic tan segur, i, si no vaig errat, entre els illencs el nom de Francesc Xavier (o el reduït i habitual Xavier) no fa part del nostre repertori tradicional. Ara sí que n’hi ha (Xaviers, Javiers, Xavis i Javis), perquè ara, per sort, tenim de tot i molt. Doncs molts d’anys a tots.