Posts de la categoria 'Llengua'

Més sobre diversos mots acabats en «o» accentuada

Fa temps vaig escriure alguns articles sobre els mots acabats en accentuada, concretament Botellots, culebrots i altres doiots, Més sobre la terminació -ó, i Cinturó, castellanisme. El tema no s’esgota, ni prop fer-hi, i avui aport noves dades i idees sobre la qüestió.

Resumint aquells articles, en català tenim mots acabats en –ó provinents de mots llatins acabats en -one, i doncs la terminació és completament normal; mots provinents de llengües modernes, sobretot el francès i l’italià, els morfemes dels quals -on i -one (augmentatius o no) també s’adapten en la terminació catalana (cupó, camió, sifó, xampinyó; balcó, caneló, macarró) ; i finalment mots derivats de mots catalans amb el sufix , que per força ha de ser diminutiu (finestró, calderó) . Però també tenim mots agafats de l’espanyol acabats en aquesta llengua en -ón (augmentatiu) i adaptats en , com bodegó, cinturó, rosetó o teló. I aquests ja són rebutjables, per la seva naturalesa d’hispanismes deguts sols a subordinació nacional, i no com els altres, que són escampats per totes o diverses llengües de l’entorn.

Un grup de mots que mereixen comentari són termes de la física com electró, protó, neutró, , anió, catió i altres. Tots foren encunyats per físics anglòfons i, doncs, creats en anglès. En aquesta llengua tots són mots plans, i, per tant, esperaríem que en les llengües receptores també ho fossin. L’anglès electron [iˈlɛktrən] fou encunyat pel físic irlandès George Johnstone Stoney el 1891. Prèviament, el 1600, el físic anglès William Gilbert va encunyar el terme llatí electricus —perquè la ciència es vehiculava en llatí—, en anglès electric, a partir del mot grec élektron, que significava un aliatge d’or i argent i també fou el nom de l’ambre. Tots dos tenien la característica de la brillantor. El mot es relaciona amb l’adjectiu eléktor (‘brillant’), que s’aplicava al sol, i el seu femení eléktris, que s’aplicava a la lluna. Recordem que Electra, la del complex, tenia un nom que significava ‘la que brilla’. Els grecs ja van descobrir que fregant l’ambre sobre la pell agafava la propietat d’atreure alguns objectes; el primer descobriment de l’electricitat. I sobre electricus/electric Sir Thomas Browne, el 1646, creà el mot electricity, tot i que l’electricitat que ara fem servir no va arribar fins al segle XIX. A la meva Mallorca, ja ben entrat el segle XX, i de la novetat la gent, admirada, en digué la trecidat, amb un article fruit de la seva fecunda imaginació.

Els protons i neutrons vingueren més tard.  Els primers —anglès [ˈprɔtən]— foren batejats pel baró neozelandès Ernest Rutherford, el 1920, a partir d’un terme anterior degut al químic anglès William Prout, que anomenà protil (protyle) l’hidrògen, del grec protos (‘primer’).  Creia que totes les substàncies estan formades per àtoms d’hidrogen, la substància primera o primària. Els neutrons —anglès [ˈnjutrən]— foren batejats pel químic americà William Draper Harkins el 1921, partint del mot neutral (‘neutre’) amb la terminació -on d’electron i proton. Abans, el 1834, Faraday havia usat el mateix morfema quan encunyà els termes ion [ˈajən],  anion [ˈanjən] i cation [ˈkatjən]. De fet, aquest formant surt del participi de present grec del verb ienai (‘anar’). Amb la idea que els ions es mouen: els anions van per amunt (grec ano, ‘amunt’) i els cations per avall (grec kato, ‘avall’).

Per què si els mots originals anglesos són plans el català (electró, protó, neutró…), l’espanyol (electrón, protón, neutrón…), el portuguès (electrão, protão, neutrão…) i l’italià (electrone, protone, neutrone…) els fan aguts o plans però amb l’accent sobre la síl·laba no original? Ha de ser per la mediació del francès, que no té més que mots aguts. O potser per analogia amb altres mots del nombrosos acabats igual que els que ara ens ocupen. En qualsevol cas, essent un comportament general en el món romànic no veiem inconvenient en la forma adoptada.

I ara passem a qualque mot que sí que té una anomalia, una forma interferida per l’espanyol i que ha de ser qüestionada. Un és el terme lexicó, amb què en català s’ha traduït l’anglès lexicon tal com s’usa en gramàtica generativa. Quan jo era estudiant, època en què la dita gramàtica fou irrupció a les nostres universitats, ja estava horroritzat d’aquest monstre terminològic, que sembla un esquifit diminutiu. Com es possible que hàgim pogut fer aquesta aberració lèxica, fruit d’una analogia precipitada i insensata amb la munió de mots acabats en –o tònica? El mot és horrible adaptació de l’anglès lexicon [ˈlɛksikən], que no és més que el que en català es diu lèxic, tret del grec léxikon (‘col·lecció de paraules), que en un principi era el nom de diccionaris o glossaris grecs. Derivat de lexis (‘paraula’) i aquest de legein (‘dir’). Font de lexema, lexical, lexicologia, etc. En català, a part de lèxic, que és el conjunt de mots de la llengua, per a la invenció de la gramàtica generativa caldria dir lèxicon, si es vol tenir un terme diferent de lèxic.

Una altra errada de la nostra codificació és el mot panteó. Ja va ser denunciada pel savi i enyorat Juli Moll i Gómez de la Tía. El mot prové del llatí pantheum (‘temple consagrat a tots els déus de Roma’) i aquest del grec pantheon, neutre de pantheos (‘tots els déus), compost de pan (‘tot’) i theos (déu). Avui panteó —així és com surt als diccionaris— designa un monument funerari destinat a l’enterrament dels membres d’una família. Però la forma d’aquest mot mostra la interferència llampant de l’espanyol. Totes les llengües que ens han de ser referència accentuen la primera síl·laba, llevat òbviament del francès (italià pànteon, anglès pantheon), igual que ho fan els ètims grec i llatí. Doncs pànteon hauria de ser en català.

Sort que del pentàgon, hexàgon, octàgon, etc. no n’hem fet pentagó, hexagó o octagó. Si en espanyol fossin plans…

Cap comentari

Antoni Maria Alcover i el diccionari*

Enguany s’acompleix el 60è aniversari de l’acabament del Diccionari català-valencià-balear. No és un múltiple de 50 o de 100, que és quan es fan les grans celebracions, però és una xifra significativa, car també és el 160è aniversari del naixement del seu autor i el 90è de la seva mort. I, a més, és el 90è aniversari de l’acabament del diccionari de Pompeu Fabra. Un any, doncs, de recordar diccionaris i homenatjar-ne els autors.

Alcover va ser sobretot un home apassionat, forjador de projectes enormes i un treballador infatigable. Sense aquestes dues condicions no hauria dut a port la seva gran obra: el Diccionari català-valencià-balear. Aquesta obra centrà tota la seva vida i hi dedicà la major part de les hores del dia, sobretot d’ençà que va llançar la famosa Lletra de convit (1901), fins a la seva mort (1932).

Nascut el 1862, en Alcover es despertà l’interès per la llengua molt aviat. Quan només tenia 18 anys, essent seminarista, es llançà a una activitat de recopilació de mots, gloses i rondalles. La seva carrera començà com a folklorista, entre rondalles i cançons i proclames de caràcter catòlic integrista en alguna premsa local. A 23 anys (1885) publicà Contarelles d’En Jordi d’es Recó, arreplega de diversos textos de cultura popular, entre ells les primeres rondalles recollides. I el 1896 sortí el primer volum de Rondayes mallorquines, fabulós monument de la nostra cultura popular.

La primera fase de la vida d’Alcover es desenvolupà en una Mallorca en què la consciència de la unitat de la llengua catalana era molt rudimentària o inexistent. Una profunda diglòssia s’havia implantat a Mallorca fruit de la política d’anihilar el català practicada per la monarquia borbònica i l’Estat liberal espanyol. La llengua de Mallorca era anomenada sempre mallorquí, i l’activitat centrada en aquesta llengua es reduïa a algunes gramàtiques i diccionaris sense visió clara de la identitat i unitat de la llengua, com la Gramática de la lengua mallorquina de Joan Josep Amengual (1835), el Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín del mateix autor (1858) o el Diccionari mallorquí-castellà de Pere Antoni Figuera (1840). En aquest ambient es produeix la primera activitat lexicogràfica d’Alcover, centrada només en el «mallorquí». El 1882, avançant-se al gran diccionari, guanyà un premi amb l’obra Mostra de diccionari mallorquí, que recull tres mil frases o modismes que duen els verbs anar, dur i fer. La mateixa obra premiada incloïa un estudi sobre el gènere dels mots amor, color i olor. Fou Tomàs Forteza (1838-1898), gramàtic excepcional molt avançat al seu temps i autor d’una magnífica Gramática de la lengua catalana, qui va inculcar en el jove Alcover la visió de la unitat de la llengua i la necessitat de donar-li el seu nom adequat, una unitat i un nom que Alcover defensaria tota la seva vida, malgrat el trist episodi del canvi de nom del diccionari, produït en un moment dissortat.

A l’albada del segle XX, Alcover, ja posseïdor d’una bona formació filològica, obra del mestratge de Forteza i de la lectura de les obres de romanística disponibles, llançà el seu gran projecte de diccionari integral de la llengua catalana, antiga i moderna, general i dialectal. Per a aquesta empresa reuní un ampli equip d’informadors, corregué el territori de la llengua en les seves famoses eixides filològiques (1900-1928) i publicà el Bolletí del diccionari de la llengua catalana (1902-1936), on es presentava tota mena d’informacions sobre la marxa de l’obra i estudis diversos de filologia o dialectologia.

Mentrestant, el 1911 Alcover va ser nomenat president de la Secció Filològica, creada el mateix any. L’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) li havia donat una considerable rellevància pública. En aquest congrés es començaren a veure les diferències amb Pompeu Fabra, qui assumí la presidència de la Secció Filològica i el clar lideratge de la codificació del català, a partir de 1918, després del trencament d’Alcover amb l’Institut d’Estudis Catalans, un trencament que dugué el canonge a emprendre una dura batalla contra la institució. El gran diccionari projectat per Alcover havia de ser una obra  institucional de l’Institut, per a un públic especialitzat i complementat amb un diccionari manual per al gran públic. Però les coses no pogueren anar així.

Trencades les relacions amb l’Institut, el gran diccionari restà en mans exclusives d’Alcover, qui s’hi lliurà amb el seu entusiasme congènit. Va tenir la sort de trobar un col·laborador entusiasta de la llengua i treballador com ell, Francesc de Borja Moll, un jove seminarista que «reclutà» durant una visita al seminari de Ciutadella. Sense Moll no sabem què hauria passat amb el diccionari. Aquest sortí en fascicles a partir del 1926, i a la mort d’Alcover (1932) s’havien publicat els dos primers volums, amb una ortografia diferent de la de l’Institut (1913), que Alcover defensà i mantingué fins a la mort. En un ambient de tensió per l’enfrontament d’Alcover no sols amb l’Institut sinó amb tot el catalanisme del Principat i també de Mallorca, Moll reprengué la tasca, rectificà l’ortografia en la reedició dels dos primers volums i l’edició dels següents, i a poc a poc restablí la confiança i les bones relacions amb la Secció Filològica i el catalanisme. Però aquell diccionari ja no seria el diccionari institucional de l’Institut d’Estudis Catalans, com ho fou el Fabra, sinó un diccionari d’autor. O, més ben dit, de dos autors, i amb molta raó és conegut com l’Alcover-Moll, nom, d’altra banda, que tendim a usar aquells que lamentam el nom oficial del diccionari, posat per Alcover en un moment de ruptura amb Barcelona i de recerca del suport econòmic de Madrid. Sense un dels dos autors el diccionari no existiria. Alcover en fou el concebedor, el propulsor i l’obrer entusiasta fins al segon volum (1932); i Moll en fou el continuador i treballador tenaç fins a l’acabament el 1962, amb les grans dificultats derivades de la guerra del 36-39, i amb col·laboradors com Manuel Sanchis Guarner o Aina Moll.

L’Alcover-Moll és un monument de la lexicografia catalana i de la lexicografia romànica. Un grapat de diccionaris en un sol diccionari: un diccionari de la llengua comuna, un de la llengua antiga, un diccionari etimològic, un diccionari dialectal, un diccionari de pronúncia i un depòsit de fraseologia i cultura popular. L’Alcover-Moll ens il·lumina en la recerca de la història de la llengua i en la recerca de la interferència de l’espanyol sobre el català. L’Alcover-Moll s’acaba el 1962. Això vol dir que tot el nou lèxic aparegut després d’aquell moment no és al diccionari. Hi ha debat sobre si aquest s’ha d’actualitzar o no. Potser ja hi ha molts altres instruments que l’actualitzen: el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC) i altres diccionaris equivalents, els instruments en línia, com els treballs del Termcat, i, pel que fa a aspectes històrics i etimològics el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, l’altre gran monument lexicogràfic del català. En tot cas, l’Alcover-Moll sempre serà una base indispensable per a anar construint el progrés de la filologia i la lexicologia catalana i aquest pou inesgotable que és el coneixement de la nostra llengua, la columna vertebral de la nostra nació.

*Publicat originalment a https://www.amicsdelseminari.com/_files/ugd/11232f_6af7b092992745a996329addfdf15719.pdf.

Cap comentari

Xiringuitos i xibius

Xibiu és un mot mallorquí, tradicional i ben conegut de tots els mallorquins de llengua no empobrida. El seu significat és ben definit en el DIEC: l’accepció segona diu «Antre, cau, lloc petit i brut». Això és exactament el que entén per xibiu tota la gent de Mallorca. Definició potser més exacta que la que du el diccionari Alcover-Moll —«Lloc on s’enganya la gent o on es preparen o executen actes il·lícits o clandestins»—, sense que aquesta definició no sigui també vàlida.

Al final de la dècada de 1990 el Diari de Balears va començar a emprar aquest mot per a substituir l’hispanisme xiringuito, normalment per a referir-se als bars situats a les platges. Del Diari de Balears va passar al diari Ara Balears, continuador del primer, del qual va heretar correctors i normes d’estil. Pel que veig, la «innovació» també ha penetrat tímidament en alguns mitjans audiovisuals de Mallorca. He protestat repetidament a les meves xarxes socials, en defensa de l’ús propi dels mots i dels propietaris dels dits bars de platja, que veuen denigrats injustament els seus establiments.

En el llibre Nous escrits lingüístics mallorquins (Palma, Lleonard Muntaner, 2021) Joan Veny surt en defensa del mot xibiu aplicat als bars o barets de platja. I al·ludeix a mi sense esmentar-me: «Hem de mostrar la nostra disconformitat amb el rebuig d’alguns lingüistes insulars, que es basa en el suposat caràcter pejoratiu d’una de les accepcions del mot.» Malgrat l’admiració i el respecte que tinc a l’eminent filòleg, no puc estar d’acord amb el seu raonament, i em dispòs a argumentar-ho.

Sobre l’etimologia del mot hi ha dues hipòtesis, cosa irrellevant per al propòsit d’aquest article. Per al diccionari Alcover-Moll «sembla esser onomatopeia del reclam amb què el caçador atreu els tords». I per a Coromines (DEcat) es tracta d’un mossarabisme provinent del llatí SAEPES, ‘clos, tanca feta amb branques’. Segons la primera opció, de l’accepció inicial (reclam per a caçar) el mot hauria passat a significar la barraca simple feta de branques on se situa el caçador per a fer la seva feina. Segons la segona opció, el significat primari seria aquesta mateixa barraca. Les dues hipòtesis coincideixen en el fet que abans que res un xibiu és aquesta construcció rudimentària. D’aquí s’hauria passat a la noció que hem esmentat en el principi: lloc petit, fosc, brut i altres qualificatius que són l’essència del concepte. No és que el mot tingui un suposat caràcter pejoratiu: és que és clarament pejoratiu per a tots els qui sàpien què és un xibiu.

Diu Veny que «hi hauria un ennobliment de sentit en el pas de ‘barraca, casona miserable’ al modern ‘establiment a la costa, on es venen begudes i menjars; no és la primera vegada que un mot de valor negatiu esdevé neutre o positiu, perdent la connotació desfavorable; és el cas de arlot ‘home de mala vida’ passat a al·lot ‘xicot, noi’ […]». Arlot es va ennoblir ja fa molts de segles i ara al·lot significa el que entén tothom. Sí, un mot negatiu pot canviar de significat i esdevenir positiu, però no es pot fer pel caprici d’algú i contra el significat que ara tothom dóna a aquell mot. El significat donat al mot xibiu per Diari de Balears i Ara Balears és una arbitrarietat, un abús de vocabulari sense cap justificació, una perversió del lèxic.

Potser a qualcú no li agradaran les solucions proposades (guingueta, quiosquet), per la manca d’arrelament. Es veu que no agraden a alguns mitjans barcelonins, els lingüistes dels quals han optat per l’hispanisme xiringuito sense cap mania, com sol ser habitual en ells. En tot cas, crec que pitjor que adoptar els mots catalans referits és violentar el significat d’una paraula atribuint-li’n un que no usa quasi ningú. I és irrellevant si surt en algun escriptor, sens dubte influït per la lectura dels diaris propagadors de l’error. I quin problema hi ha a dir bar o baret a un establiment que no és més que això, encara que estigui situat a la vorera de mar? O bar de platja, si voleu, com es diu en anglès (beach bar) o en francès (bar de plage). Hem de tenir un mot diferent de bar només perquè en espanyol tenen chiringuito?

Veny demana que se substitueixi la segona accepció del DIEC («Antre, cau, lloc petit i brut») per «instal·lació a la platja on es venen menjars i begudes». Jo deman que no ho facin. La definició del DIEC és perfecta, i és la que correspon a l’ús general mallorquí. La definició proposada és en tot cas un intent —desafortunat, crec— de canviar la realitat sense cap raó fonamentada.

6 comentaris

Botellot

Vaig començar a escriure articles sobre aquest terme l’any 2006. Concretament dos articles en aquest blog aquell mateix any (aquest i aquest altre) i un article a la revista cultural L’Espira del Diari de Balears. Rellegint aquells textos, d’un moment en què sorgia la necessitat de trobar una manera de dir el concepte en català, veiem que aleshores molts de mitjans simplement adoptaven el mot espanyol sense alterar (botellón), escrivint-lo en itàlica o entre cometes. Així ho feien TV3, Catalunya Ràdio, l’Avui, el Punt i el Periódico, mentre que el Diari de Balears l’adaptava en botelló. Però ja havia aparegut l’esguerro botellot, que circulava per IB3 i qualque altre mitjà. Això em va dur a escriure els meus articles de guerra contra botellot. D’altra banda, en aquell 2006 Vilaweb ja havia posat en ús la seva proposta, que avui encara manté: entrompada. En el primer dels articles meus abans esmentats (de l’11 de març de 2006) vaig proposar la solució botellada, que va començar a circular tímidament i que després arribà a un cert grau d’acolliment.

Els mitjans principals del país durant tots aquests anys passats han fet servir botelló, el mot espanyol mínimament adaptat. S’hi ha afegit el diari Ara, creat el 2010. Al costat de botelló s’ha obert pas el meu botellada, que empren regularment a IB3, a Ara Balears i de manera limitada a qualque mitjà del Principat. Entrompada ara com ara no surt de Vilaweb. La veritat és que botellot no havia fet gaire fortuna. Fins ara.

El Termcat, en un moment que no puc precisar —he demanat la informació però no me l’han donada— va avalar botellada, d’acord amb el seu costum de cercar termes catalans per a conceptes nous que vénen de fora. Però el gener del 2021 va canviar de criteri i ara proposa botellot (forma primera) i entrompada (forma segona o secundària), tot desestimant botellada i botelló. Incomprensiblement, l’institut terminològic ha rebutjat les dues opcions més bones i s’ha inclinat per les dues més dolentes. A partir d’aquest fet els mitjans ara van incorporant botellot als seus textos, i veiem com TV3 i Catalunya Ràdio han fet un canvi radical: ara tot el dia s’hi sent botellot, tot i que el seu llibre d’estil (És a dir), quan escrivim això, encara recomana botelló («ús general») tot recollint l’existència de  botellot i botellada.

Malgrat que els arguments contra botellot ja estan exposats, els resumiré aquí. El sufix català  té valor diminutiu. Això vol dir que qualsevol derivat català fet amb aquest sufix representa un diminutiu (caixó, calderó, finestró). Algun cop té valor diminutiu-afectiu (petitó). En espanyol el sufix -ón té diversos valors: a) augmentatiu (cucharón, fresón, jarrón o portón) i algun cop augmentatiu-despectiu (narizón); quan un mot espanyol amb el sufix -ón és diminutiu, cal pensar que és pres d’una altra llengua (com cordón, del francès cordon, dimunutiu de corde); b) expressió d’una acció, normalment sobtada (acelerón, apretón, calentón, resbalón); c) qualitat d’alguna persona (acusón, empollón, fisgón, mamón, cuarentón). Aquests valors no corresponen, en general, al sufix català -ot, -ota, que té valor més aviat despectiu (casota, fornot) o en alguns casos, pocs i tancats,  masculinitzador (abellot, bruixot, didot i segurament cullerot). El sufix despectiu català -ot, -ota correspon a l’espanyol -ote, -ota (feote, palabrota). El sufix espanyol –ón té diverses correspondències en català (acelerón-accelerada, resbalón-llenegada, acusón-acuseta, llorón-plorador, cuarentón-quarantí, novelón-novel·lassa, notición-gran notícia, etc. Poques vegades el sufix augmentatiu espanyol -ón correspon al sufix català -ot, però sí que hi pot correspondre quan té valor despectiu (un narizón ho podem traduir per un nassot). En el cas de cucharón-cullerot potser hi ha més un masculinitzador que un augmentatiu. Però aquesta correspondència exigua -on/-ot ha fet creure a molts que l’equivalent català de l’espanyol -ón és -ot, i així han sorgit aberracions com barracot (barracón), maduixot (fresón), culebrot (culebrón) i l’inefable botellot. A més a més, quan s’aplica el sufix –ot, -ota a una arrel, es respecta el gènere: el despectiu (més que augmentatiu) derivat de casa és casota, no casot; i el de botella és botellota, no botellot. A tot això cal afegir-hi que hi ha llengües en què el sufix -on és augmentatiu, com en espanyol. Particularment l’italià, que ha fet els augmentatius balcone, cartone, salone, trombone o medaglione, mots que han passat a altres llengües amb l’adaptació corresponent: francès balcon, carton, salon, trombon i médaillon; espanyol balcón, cartón, salón, trombón i medallón; català balcó, cartó, saló, trombó i medalló. Encara ningú no ha proposat de fer trombot, salot o medallot.

I ara examinem les raons del Termcat, exposades en aquesta fitxa

1) «Són [botellot i entrompada] alternatives catalanes al manlleu del castellà botellón». Això no vol dir necessàriament que siguin bones alternatives.

2) [Pel que fa a botellot], «Malgrat que és un calc del castellà, pot considerar-se també una forma lingüísticament acceptable en català: està formada pel nom botella (forma sinònima de ampolla pròpia sobretot del País Valencià i de les Balears) i pel sufix augmentatiu -ot, que transmet contundència i s’adequa bé al registre informal en què se sol utilitzar aquest mot.» Quan diu que és una forma lingüísticament acceptable, ignora tota la casuística sobre els sufixos -ón i -ot que hem exposat més amunt. Certament és un calc, però un calc mal fet, forçat, estrident. No gaire menys estrident que un salot o un trombot o un medallot que algun Termcat hagués pogut proposar quan van aparèixer els neologismes saló, trombó o medalló. Al cap i a la fi la idea simplista de la correspondència -ón/-ot és més dependència de l’espanyol que el simple manlleu botelló, que implica reconèixer que és un manlleu d’aquella llengua i punt. I sobre el registre informal en què «se sol utilitzar aquest mot», segons diu el Termcat, cal dir que no és així: que aquest mot s’empra en qualsevol registre. Si s’usàs sols en registre informal, caldria cercar un altre mot per als registres formals.

3) [Botellot] «Ja té ús entre els joves i s’utilitza en alguns mitjans de comunicació.» Que tingui ús no vol dir que sigui una forma bona. Aquest criteri ens recorda el moment en què el Termcat va proposar la forma bloc (blog), pràcticament amb el sol argument que «ja tenia ús», ignorant totes les altres raons, que, afortunadament, sí que va tenir en compte la Secció Filològica quan incorporà blog al DIEC tot desautoritzant el Termcat. D’altra banda, en aquest cas el Termcat ha ignorat l’ús majoritari, que en el moment de prendre la decisió era botelló, com hem dit al principi d’aquest article. Sembla que el criteri ha estat «a mi m’agrada», impropi d’una institució que té encomanada l’alta responsabilitat d’orientar els usos pel que fa a neologismes.

4) Pel que fa a entrompada, «És una forma lingüísticament adequada, derivada de entrompar, forma popular de embriagar (“Posar en estat d’embriaguesa. Esdevenir embriac”, segons el diccionari normatiu). Ja ha tingut difusió aplicada a aquest concepte, per la relació semàntica amb el sentit recte, i s’utilitza en alguns mitjans de comunicació.» A part que no té gaire ús (només l’usa Vilaweb), és dubtós que sigui una forma adequada. És un derivat de trompa, que amb el significat d’embriaguesa deu ser un hispanisme: és la quarta accepció del mot a l’Alcover-Moll, amb un exemple de 1953, i la més absoluta absència en el diccionari de Coromines. D’altra banda, entrompada no s’ajusta al concepte de botellón, car l’element definitori d’aquest no és l’embriaguesa (i no tots els participants s’embriaguen) sinó el fet de trobar-se al carrer, parlar, riure i beure. I engatar-se un ho pot fer tot sol i sense sortir al carrer. 

I acabem amb les formes «desestimades», és a dir, no estimades. Continuu a pensar que botellada és una opció vàlida. És una adaptació del mot espanyol feta ajustant-se a la morfologia derivativa del català, paral·lela a mots com calçotada, costellada o tractorada i que sí que s’adequa al concepte del botellón

I ho és també, una opció vàlida, la simple adaptació del manlleu espanyol. És una operació que hem fet amb molts de manlleus d’altres llengües (avió, camió, balcó, saló, cartó, medalló, etc.). En el cas de botelló, plural botellons, podem tenir la tranquil·litat que no fem una altra cosa que adoptar un mot espanyol que correspon a un element cultural espanyol. Igual que hem adoptat torero, gaspatxo o sangria sense necessitat de cercar-hi una «alternativa catalana». Deu ser per alguna cosa que totes les versions de Wikipèdia a l’espanyol botellón hi fan correspondre botellón

4 comentaris

Els hispanismes de Nadal*

Els dos clàssics són Nit BonaNit Vella, esguerros que són calcs bàrbars dels espanyols Nochebuena i Nochevieja. També són els més combatuts per tots els defensors de la llengua genuïna en classes de llengua, articles de divulgació i xarxes socials. Com que a hores d’ara tothom ja sap, malgrat que encara hi ha díscols que no en fan cas, que en català s’ha de dir nit de Nadal i nit de Cap d’Any, no en direm res més i dedicarem el temps a parlar d’altres hispanismes menys combatuts i menys visibles.

Un de molt estès, al qual hauríem de fer guerra sense treva, és el fet de fer precedir el mot Nadal d’article determinat. En català Nadal va sense article — amb excepcions que veurem més avall— igual que Cap d’Any, si bé aquest admet l’article més que Nadal. Però com que en espanyol diuen la Navidad, de fa temps se sent i es veu escrit profusament el Nadal: arriba el Nadal, celebrar el Nadal, ens agrada el Nadal, la música del Nadal, enguany el Nadal cau en diumenge i tot el que vulgueu. Aquest ús, d’origen més llibresc que popular, tampoc no és d’ara: el mateix Pompeu Fabra, a l’entrada Nadal del seu diccionari escriu «per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família», error que el DIEC no ha esmenat. Amb tot, la llengua escrita tradicional usa Nadal sense article: en els corpus textuals disponibles (CICA, CIVAL o CTILC) el Nadal només apareix en alguns textos del segle XX. I la llengua viva de la gent de parla més genuïna diu fixament Nadal sense article. Al diccionari Alcover-Moll podem veure que totes les citacions i tota la fraseologia ens mostren un Nadal sense article. Sense article ho diu absolutament tothom a les Illes Balears, on si algú digués es Nadal seria vist com una mena de deficient lingüístic. El gran problema és que als mitjans de comunicació hom diu el Nadal de manera compulsiva. Per començar, en els mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio, que són els que haurien de donar més llum i no en donen gaire. 

Dèiem, però, més amunt que en alguns casos Nadal porta article. En porta quan ens referim a dies de Nadal passats, futurs o intemporals normalment acompanyats d’un complement especificador (record amb emoció el Nadal/els Nadals de la meva infància, el Nadal d’un rodamon és molt trist, el Nadal que jo voldria celebrar és un altre).  Però sense aquests complements no hi ha article (Nadal és una festa de molta alegria). Nadal també pot dur possessius (el nostre Nadal és molt auster), numerals (hem viscut dos nadals sense l’avi), quantitatius (hem celebrat molts Nadals a la casa de Girona), indefinits (algun Nadal no hi hem estat tots) o universals (cada Nadal ens reunim tots a casa nostra).

Més grotesc és els Nadals, que diuen persones encara més castellanitzades (aviat celebrarem els Nadals), llevats dels casos del paràgraf precedent. És calc de las Navidades, un fruit de la tendència de l’espanyol a usar en plural paraules o expressions completament singulars (vegeu aquest article). Aquest error no es limita a els Nadals, sinó que n’hi ha casos menys visibles, com menjar els raïms la nit de Cap d’Any. Error que ve de calcar l’espanyol (las uvas), en què uva significa gra de raïm. Però en català el raïm és no comptable, com tampoc no ho és el vi o el xampany (si voleu ser perfectes no digueu cava, com en aquest article fa temps vam proposar). Doncs direm ja hem comprat el vi o el xampany, per moltes ampolles de marques diferents que comprem. També normalment es diu comprar el torró, o treure el torró (a la taula), encara que els torrons no és estrany a la documentació antiga. Alerta al torró de Xixona: no esguerrem el nom d’aquesta població valenciana dient khikhona, com és una trista tradició deguda al fet de sentir la marca en espanyol i veure-la en en espanyol a l’embalatge. A propòsit, a Mallorca sempre n’havíem dit torró fluix, per oposició al torró fort. I aquell de color groguet que molts diuen de iema o de llema en català correcte és torró de rovell d’ou o de vermell d’ou. També cal dir que felicitarem dient bon Nadal (més que feliç Nadal), bones festes, molts d’anys o per molts d’anys. Res de felicitats, que es un castellanisme de la sèrie dels plurals espuris.

Un altre hispanisme poc advertit és pare Noel (o, més ridícul, Papà Noel). Més exactament és un gal·lohispanisme, és a dir, un terme francès agafat de l’espanyol, l’única llengua de l’entorn que no ha traduït el sintagma francès utilitzant l’equivalent de Noel (Nadal). Els italians en diuen Babbo Natale, els portuguesos, Pai Natal (però els brasilers, Papai Noel), i en anglès, malgrat el predomini de Santa Claus, també existeix Father Christmas. Ja deveu haver endevinat que proposam que en català es digui Pare Nadal.

També són hispanismes les paraules betlem i pessebre, per a designar la representació del naixement de Jesús, però d’aquests no en farem cap problema, llevat de la grafia de pessebre. Aquestes representacions, d’origen franciscà, es difongueren en el nostre país en el segle XVIII a les esglésies i palaus, i en el XIX o potser XX a les cases particulars. Si miram l’historial lexicogràfic, veurem que el primer diccionari espanyol que recull belén amb el significat de la dita representació és del 1869, i el primer que recull pesebre és de 1917 (i encara per a indicar només que pesebre s’usa a Colòmbia com a equivalent de belén). Amb el significat original de ‘menjadora’, l’espanyol pesebre ja surt en Nebrija i en català també és medieval. En la nostra llengua el nom de la menjadora és pesebre, amb essa sonora, com correspon a l’etimologia, però el mot només s’usà i s’usa al País Valencià, i, segons Coromines no és català sinó mossàrab. A la resta del país el nom que s’usa és menjadora. Pesebre, deriva del llatí praesepe o praesepium (de prae, ‘davant’ i saepire, ‘cenyir’). El terme significava originalment ‘clos per als animals’ i després s’aplicà a la menjadora. Pesebre i betlem, referits a la representació del naixement són paraules modernes, i incorporades al català en època en què l’espanyol ja regia els nostres neologismes. Com que Jesús va néixer dins una menjadora, segons les fonts catòliques oficials, és comprensible que les representacions del naixement agafassen aquest nom: presepe o presepio en italià, presépio en portuguès i crèche en francès, que és paraula de la mateixa etimologia que la nostra grípia , és a dir menjadora (del fràncic krippia, que també dóna l’anglès crib). Per a designar la representació, el valencià (apitxat o no) pesebre hauria passat a l’espanyol, d’Espanya i d’Amèrica, en el segle XVIII, degut a la rellevància dels artistes valencians que feien i exportaven les figures. És només una hipòtesi, car el fet de dir pesebre a la representació del naixement també podria ser una creació espanyola (paral·lela a la italiana, la francesa i la portuguesa). En qualsevol cas, el català del Principat ho agafà de l’espanyol, i per això el pronuncia amb essa sorda i no amb essa sonora. Amb encert el diccionari Alcover-Moll dóna preferència a la grafia pesebre, tant per a la menjadora com per al betlem. A banda d’això, l’espanyol és l’única llengua que també designa la representació del naixement de Jesús amb el mot belén, metonímia del lloc on va néixer Jesús. I de l’espanyol l’ha agafat el català de Mallorca (betlem).

Una altra error sobre la qual cal fer algun advertiment és la confusió en què ara cau molta gent sobre el terme Cap d’Any. Cap d’Any és el dia primer de gener, el començament de l’any. A una part del país també es diu Any Nou o Ninou (del genitiu llatí anni novi). Ara hi ha gent que diu Cap d’Any al 31 de desembre, segurament per la freqüència de l’ús de nit de Cap d’Any, que és la vespra de Cap d’Any, ara molt festiva, amb grans sopars, balls i campanades transmeses en directe per les televisions. 

Per a acabar no serà sobrer de recordar que els protagonistes de la festa del 6 de gener són els Reis d’Orient, o, més aviat, els Reis i res més, però no els Reis Mags ni Màgics

Doncs apa, bon Nadal i (per) molts d’anys.

*Versió actualitzada d’un article del mateix títol publicat el 2016.

 

2 comentaris

Sobre els mots «invent» i «inventar»

Com he dit diverses vegades —i ho tornaré a dir més vegades— els diccionaris catalans, i altres d’altres llengües, tenen una mica de frau. No perquè hi hagi mala intenció per part de ningú, sinó perquè en les etimologies obren amb certa lleugeresa, conseqüència de la migradesa dels nostres coneixements de la interferència de l’espanyol.

Si miram l’entrada invent, tant l’Alcover-Moll com el Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia Catalana) ens diuen que procedeix del llatí inventum. Però el mateix diccionari d’Enciclopèdia Catalana ens mostra que la primera documentació lexicogràfica d’invent és de 1803. És ben sorprenent que el 1803 agafem un mot del llatí, directament del llatí i sense la mediació de cap altra llengua. Més sorprenent si observam que en totes les llengües romàniques llevat de l’espanyol el mot existent és invenció (francès invention, occità invencion, italià invenzione, portuguès invenção). Curiosament, en portuguès invenção i en gallec invento. Fins i tot en anglès tenim invention. En espanyol també hi ha invención, ja usat en el segle XV, però va restar antiquat i substituït per invento, que es documenta a partir del segle XVIII. Mantenint totes les llengües la forma invenció, amb diferents terminacions, i essent invento una innovació —una invenció— moderna de l’espanyol, no hi ha dubte que invent s’ha de considerar un hispanisme llampant.

Que en llatí existís inventum és possible. Però una altra cosa és la força que pogués tenir, considerant que no ha deixat res en francès (ni occità) i que en italià hi ha un invento (procedent d’aquest inventum o inventus segons el diccionari Treccani) però antic i literari enfront del normal invenzione. També es pot posar en dubte, per l’època en què apareix, que l’espanyol invento sigui una continuació d’inventum i no un derivat postnominal d’inventar. I Coromines, de l’invento espanyol i de l’invent català no ens en diu quasi res. Només que en català és «d’introducció tardana».

Si invent i invento són mots moderns (més recent el català, com hem vist), les paraules invenció, inventar i inventor són força més antigues i pròpies de totes les llengües romàniques. Invenció apareix documentat en el segle XIII (francès), XIV (català) o XV (espanyol). Sortit directament del llatí inventio, inventionis, relacionat amb el verb invenire, que significa ‘descobrir’, ‘trobar una cosa oculta’. Inventio era, doncs, ‘acció de descobrir’, ‘descoberta’. Mot d’ús intensificat pel cristianisme amb la suposada descoberta de la creu de Crist (invenció de la Creu, inventio Sanctae Crucis). 

El verb inventar ofereix diversos dubtes etimològics, i les explicacions del seu origen són diverses. L’Alcover-Moll ens diu que és un derivat d’invent, cosa impossible si inventar és medieval i invent, un mot modern. Coromines ens diu que invento és un derivat culte d’inventum, i sobre inventar no diu d’on ve. Difícil d’entendre que inventar sigui derivat d’inventum per molta cultura que hi posem. El Treccani ofereix una solució més versemblant: afirma que l’italià inventare procedeix del llatí *inventare, que seria freqüentatiu d’invenire. Però com que inventare no està documentat, no sabem si va existir o no. El Trésor de la langue française, sabent que en llatí no hi ha inventare, considera inventer un derivat d’inventeur, el qual procedeix del llatí inventor, inventrix

Sigui com sigui tot parteix del verb llatí invenire, que significa ‘trobar’, format per in (prefix que indica ‘cap a dins’) i venire ‘venir’. Recordem el cas de la invenció de la Creu. De ‘trobar’ va passar a significar descobrir una cosa nova, i d’aquí a crear algun objecte o realitat abans inexistent. 

Cap comentari

Toc de queda, cobrefoc, seny del lladre

El deteriorament de la situació creada per la covid-19 ha obligat l’Estat a decretar la prohibició de sortir del domicili a partir d’una hora determinada. Aquesta mesura en espanyol es diu toque de queda, i pel que respecta a la denominació en català tenim un debat sobre quina seria l’opció millor. Sobre les possibilitats que hi ha en joc en faig aquí algunes notes.

En espanyol s’ha dit tradicionalment la queda, nom que surt de la substantivació de l’adjectiu quedo, queda, del llatí quietus, que vol dir ‘quiet’. Del llatí quietus es va formar el verb quietare, que en espanyol dóna quedar. Sobre aquest verb vegeu aquest article. La queda es tocava inicialment amb una campana —la gent no tenia rellotges—, que es deia campana de la queda o campana de queda, i generà expressions com tañer a queda, la hora de la queda, después de la queda, etc. Curiosament, el sintagma toque de queda és molt modern: pel que mostra la documentació consultada, sembla que no és anterior al segle XX o en tot cas al XIX. I pareix que té unes connotacions militars, com altres toques (diana, oración, etc.).

En francès l’equivalent és el mot couvre-feu (literalment cobrefoc), mot que va ser adoptat en altres llengües, com l’italià (coprifuoco), l’occità (cubrifuòc) o l’anglès (curfew). El motiu d’aquesta denominació rau en l’obligació d’apagar el foc de les llars a certa hora, en uns temps i uns llocs en què les cases eren de fusta i hi havia perills d’incendis durant la nit. Diuen que el primer a establir aquesta obligació fou Guillem el Conqueridor, duc de Normandia en el segle XI. Així, doncs, a diferència del toque de queda, el cobrefoc es manté lluny de qualsevol connotació militar o situació bèl·lica.

En català medieval, l’obligació de restar a la casa a partir d’una hora es relaciona amb el seny del lladre. En aquesta locució el mot seny significa simplement ‘campana’, una de les diverses accepcions del terme. A l’hora convinguda i en les circumstàncies escaients tocava el seny del lladre, la campana del lladre. I es deia així perquè després del seu toc la prohibició de circular i el fet de tancar-se a casa de cadascú protegia la gent contra els malfactors (segons una versió) o es podia detenir els infractors, considerant-los en principi delinqüents, lladres (segons una altra versió). Així la documentació ens parla d’escolans que tocaven el seny del lladre, de l’hora del seny del lladre, o un document que diu «Aquest dia fonch beneyt lo seny del ladre lo qual per ésser tranquat es stat fet de nou» (Diccionari Aguiló, s.v. seny). Seny del lladre era, doncs, el nom d’una de les campanes que hi havia a una església o a una població. A Palma seny del lladre fou un dels noms de la campana que avui es diu en Figuera (nom del seu creador), campana fosa en el segle XIV que estigué a la torre de les Hores i avui corona la Casa de la Ciutat tocant puntualment les hores del rellotge, dit també en Figuera. Naturalment que seny del lladre es podia estendre per metonímia i designar l’hora del toc o la mateixa prohibició de sortir.

A partir dels inicis de la castellanització del català (segle XVI) comença a fer-se present en la nostra llengua el mot espanyol queda, amb els mateixos usos que en la llengua veïna, i va reculant el seny del lladre, que així i tot, encara es pot trobar perfectament en el segle XVII.

La conclusió, doncs, és que toc de queda és un hispanisme, i els aspirants a un català genuí sentiran la necessitat de saber quina és l’alternativa millor. Avui la rehabilitació del sintagma seny del lladre és un poc problemàtica, si bé no impossible: qualsevol expressió antiga pot ser modernitzada; si no, vegeu què es va fer amb Generalitat, mossos d’esquadra o síndic de greuges. Però també cal tenir present que no hi ha una equivalència exacta entre toque de queda i seny del lladre. El primer fa referència a una acció de l’autoritat, que estableix una prohibició o la comunica a la gent; el segon, almenys en l’ús històric més general, fa referència a un instrument per a indicar el començament de la prohibició. Si bé és cert que avui el sintagma toque de queda s’ha fet locució, sense que es toqui res, i fins i tot es fa servir per a designar tot el lapse de temps que dura la prohibició. També és possible de fer el mateix amb seny del lladre, encara que pugui semblar més forçat.

El terme que podem considerar internacional, cobrefoc, ha tingut un cert ús en català segons l’autor d’aquest article; un ús que nosaltres encara no hem pogut verificar. Però encara que no hagi estat d’ús tradicional, és una opció interessant que es pot tenir per un de tants neologismes que van incorporant-se a la llengua, amb els avantatges del seu caràcter internacional, sense connotacions bèl·liques ni militars i satisfactori pel que té de separar el català de la interferència abassegadora de l’espanyol.

PS. Després de publicar aquest article, veig que s’obre camí l’expressió confinament nocturn, un terme neutre i apropiat per a la situació sanitària actual. Amb tot, el que he dit sobre els termes toc de queda, seny del lladre i cobrefoc és aplicable quan parlem de «confinaments nocturns» d’èpoques passades.

1 comentari

Què faig si… em fragmenten la comunitat lingüística?

El 2006 la Plataforma per la Llengua, lloable organització no governamental que defensa amb entusiasme la llengua d’aquest país, publicà un petit manual per a ajudar la nostra gent a mantenir el català en tot tipus de converses. Es titulava Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català. Els promotors eren Jordi Manent i Bernat Gasull, que sembla el redactor, tot i que per modèstia no va voler signar la publicació. Aquell manual estava molt pensat per al Principat, per la qual cosa un o dos anys després se’n féu una versió per al País Valencià. I tocava també fer la versió per a les Illes Balears per a la qual ja hi havia el suport de l’Obra Cultural Balear. El 2010 els conductors de la Plataforma em fan fer l’honor de proposar-me a mi de fer aquesta versió adaptada a les Illes. La meva resposta va ser clara i contundent: no era partidari de fer versions regionals i que es podia fer perfectament una versió que servís per a tota la comunitat lingüística, cosa que donaria una imatge d’unitat i no de fragmentació. Als amics de la Plataforma la idea els va convèncer i acordàrem que faríem una edició nacional que superaria les versions regionalitzades precedents. Vaig posar fil a l’agulla i l’abril del 2011 sortia l’edició en paper amb un tiratge de 10.000 exemplars, amb els logos de la Plataforma, l’Obra Cultural Balear, Joves de Mallorca per la Llengua i el COFUC (Consorci per al Foment de l’Ús del Català, dependent del Govern de les Illes Balears). També se’n va fer una versió electrònica en PDF que es publicà al web de la Plataforma. Va esdevenir-se que tot just publicada la Guia, el juny del 2011, el Govern de les Illes va caure en mans de José Ramón Bauzà, que ja podeu imaginar que es llançà en picat contra aquella Guia. El Govern i la premsa més espanyolista. El COFUC, aleshores en mans d’Antoni Vera, va retirar els exemplars que tenia —no sé si els va cremar—, però l’Obra Cultural pogué repartir el gruix de l’edició assignada a les Illes. Naturalment, el govern de Bauzà no va poder fer res contra la versió electrònica. La nova versió era pensada per a qualsevol persona dels Països Catalans, per a la qual cosa es feren les modificacions necessàries. Contra el que es podria pensar, aquesta edició no va tenir gaire més pàgines que la versió «principatina» anterior. També vaig aprofitar per a fer una millora lingüística, suprimint hispanismes sintàctics i lèxics, tots «normatius», evidentment.

El 2015 aparegué la cinquena versió de la Guia, amb un tiratge de 2000 exemplars en paper, però evidentment el document es llegeix bàsicament al web. Hi llegim «Aquest llibret és la cinquena versió de la guia Què faig si…?, una de les guies més antigues i de més èxit de la Plataforma per la Llengua, de la qual se n’han editat diferents versions a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. La primera edició es remunta al setembre de 2006 i s’han elaborat noves actualitzacions al 2007, 2008 i 2011. L’enfocament d’aquesta nova edició el fa vàlid per a tots aquests parlants de la nostra comunitat lingüística que volen viure plenament en català l’any 2015». Aquesta edició porta la indicació «Textos: Òscar-Adrià Ibàñez i Eloi Torrents a partir del text original de Bernat Gasull i l’adaptació de Gabriel Bibiloni». També hi ha canvis de tipus lingüístic. Per exemple han tornat alguns hispanismes sintàctics (com «si algú se m’adreça en castellà») o lèxics (qualque contestar per respondre) i el per a afrontar situacions de la primera pàgina ha esdevingut per afrontar situacions, malgrat que dins el text es mantenen tots els per a davant infinitiu, que jo vaig introduir. És una qüestió menor: l’important és que la Guia ja era —o ho semblava— definitivament un sol text per a tots els catalans. Ens alegràvem de superar un dels nostres mals endèmics: fer les coses pensant només en una part del país i haver de fer després adaptacions a les altres parts.

La Guia del 2011, la que vaig adaptar a tot el país, es pot veure en aquesta pàgina. I l’oficial actual de la Plataforma en aquesta altra. Els afeccionats a la «filologia comparada» podran comparar els dos textos.

Dit això, em sorprèn que posteriorment han aparegut una versió valenciana (2017) i una versió balear (2019). La versió valenciana és patrocinada per la Generalitat Valenciana i, segons es llegeix a la darrera pàgina, els textos són de «David Valls a partir del text original de Bernat Gasull». El 2019 aparegué la versió balear, patrocinada pel Govern de les Illes Balears (Direcció General de Política Lingüística) i el Consell Insular de Menorca. No porta signatura de l’adaptador i ens informa que és una «Nova edició revisada i actualitza a partir de la versió editada el 2011», ço és, la que jo vaig adaptar. El contingut, en efecte, no és gaire diferent de la versió nacional. El document serveix per a tots els catalans de qualsevol regió, si bé les informacions sobre les Illes ocupen una posició més destacada i s’empra la morfologia verbal illenca. Reapareixen hispanismes sintàctics com se m’adreça (en lloc del genuí s’adreça a mi) i desapareixen tots els per a davant infinitiu. Em deman si per a això calia fer una versió balear. I si el «nou enfocament» unitari del 2011 ja no és vàlid.

 

PS. Veig que el diari Ara també és addicte a la fragmentació regional. En aquesta pàgina ofereix unes versions regionals i parcials de la Guia, i per a entrar-hi el lector prèviament ha de triar comunitat autònoma. A la versió balear, evidentment referida sols a les Illes, hi ha unes formes lingüístiques regionals i algun castellanisme que jo mai no hauria emprat.

Interactius del diari Ara

 

 

 

 

 

 

 

.

2 comentaris

Sobre els noms i gentilicis dels països escandinaus

Aquest article és només un esbós. Segurament hi manquen dades i pot haver-hi qualque error. Dues coses que sempre es poden esmenar. Però crec que que la por d’aquestes mancances no ha de ser obstacle per a publicar-lo i començar a sotmetre la qüestió a debat.

No crec que els mots que avui ens ocuparan apareguin gaire en els textos catalans medievals, sobretot els gentilicis, i les poques vegades que hi apareixen exhibeixen una variació que mostra el poc ús que se’n feia. La consolidació dels corònims (Dinamarca, Noruega i Suècia) i els gentilicis (danès, noruec i suec) s’ha d’haver produït durant l’edat moderna, en què com se sap el català ja tenia l’espanyol com a referent per a la innovació lèxica. Tots aquests mots coincideixen amb l’espanyol i sovint divergeixen del comú de llengües europees. La qüestió que ens interessa és quina forma tindrien aquests mots si no s’hagués produït la forta interferència de l’espanyol sobre el català entre el segle XVI i el moment actual. Una qüestió força difícil de resoldre.

Dinamarca. En la llengua local és Danmark, que conté els elements dan (segurament ‘terra plana’) i mark (bosc o regió de frontera, com el català marca). La llegenda popular que relaciona la primera part amb el rei Dan és això, llegenda. En les llengües romàniques el corònim procedeix del llatí medieval Danimarca, adaptació del topònim germànic, tot i que en baix llatí (alta Edat Mitjana) el nom era Dania, país dels dani. L’italià continua la forma llatina Danimarca, mentre que la modifiquen lleugerament el francès (Danemark), l’occità (Danemarc) i el romanès (Danemarca). Tots amb a a la primera síl·laba. En espanyol i portuguès hi ha la forma amb metàtesi Dinamarca. La forma espanyola apareix en la documentació a la meitat del segle XV, i aquesta serà la forma usada sistemàticament per sempre més. No hem vist el nom atestat en català durant l’Edat Mitjana. En tot cas, cal fer referència als diccionaris de Nebrija (primera edició, Dictionarium latino hispanicum, 1492). Sembla que a partir de l’edició de Lió de 1512, hi apareix un vocabulari geogràfic amb multitud de topònims de tot el món. D’aquest diccionari se’n feren edicions catalanes a partir de 1507 (Gabriel Busa). A l’edició de 1522 Martí Ivarra hi afegí la versió catalana del vocabulari geogràfic de Nebrija. El 1560 hi ha una versió catalana impresa per Claudi Boronat, que porta a més del vocabulari geogràfic de Nebrija, un altre vocabulari geogràfic llatí-català que és una traducció del que Jean Bellère posà a una impressió del diccionari nebrissense de 1553 feta a Anvers. Doncs bé, en aquest darrer vocabulari geogràfic hi figura Dinamarca. Insistesc que és una traducció d’un vocabulari espanyol, i, per tant, és comprensible la coincidència de formes. Per la mateixa raó hi veiem molts de topònims amb la forma castellanitzada: Brabante, Colònia, Florència, Alicant, Lisboa o Oriuela. Tornaré a parlar d’aquest vocabulari més endavant. A la mateixa època tenim Dinamarca en el Diari de Frederic Despalau (fi del segle XVI). Aquesta forma també apareix en el diccionari de Lacavalleria (1696) i en altres de posteriors. Curiosament, en la Novíssima ortografia catalana d’Antoni Rovira i Virgili, publicada el 1913, molt poc després de l’aprovació de les Normes Ortogràfiques, hi figura Denamarca, cosa que fa pensar que l’autor ja sospitava qualque cosa sobre la forma en aquell moment usual. Es pot suposar que la forma catalana no interferida per l’espanyol seria Danimarca o Danemarca, però som en el terreny de les hipòtesis, encara que les trobem versemblants.

Noruega. El nom en la llengua del país és Norge (bokmål) i Noreg (nynorsk). Segons la teoria tradicional el nom original en antic nòrdic és Norðr vegr, que significaria camí del nord, referit a la ruta marítima de la costa del nord. Una altra teoria diu que el primer element és nór (estret), amb la qual cosa el conjunt significaria ‘camí estret’, i una etimologia popular hauria creat la forma anglesa (Norway) i d’altres llengües, interpretant nór com a ‘nord’ i fent el calc corresponent. En llatí, font de les formes romàniques, es troba Northuagia (segle IX), Northwegia i finalment Norwegia o Norvegia. D’aquest darrer surt el francès Norvège, l’occità Norvègia, l’italià Norvegia i el romanès Norvegia. L’espanyol i el portuguès presenten u en lloc de v, i g oclusiva en lloc de fricativa (Noruega). En francès antic (segle XIV) trobam varietat de formes: Norvée, Noroeghe i Norueghe. En català el topònim el trobam en Ramon Llull, escrit Norouega, a la qual grafia podria correspondre la pronunciació Norovega o Noroveja. El 1435 el cronista valencià Melcior Miralles escriu Nururgit al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Dues mostres que indiquen que en temps medieval el nom del país llunyà no estava gaire fixat. Noruega surt en un text del segle XVI, les Cròniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell. Però és una dada interessant el fet que en el diccionari llatí-català de Nebrija abans esmentat, a l’edició de 1560, hi trobam Nortwegia, vulgo Noruega, en el vocabulari que és continuació del de Nebrija, i Noruega en el vocabulari que calca el de Jean Dallère. Es constata, doncs, alguna preferència per Norwègia o Norvègia en el context del Renaixement, en què, d’altra banda, l’espanyol ja és referent per a les elits intel·lectuals. En el segle XVII Noruega apareix registrada en el Lacavalleria (1696), grafiada Norvega, que podria correspondre a Noruega i a Norvega (aquest diccionari usa el signe v a les entrades, tant per a la u com per a la v). En espanyol, tot i l’hegemonia de Noruega, també apareix qualque Norvegia, com en una obra de sor Juana Inés de la Cruz del 1691. No seria d’estranyar que en català trobem alguna altra mostra d’aquesta forma a mesura que aprofundim en la recerca. Pensam que Norvègia seria probablement la forma catalana si haguéssim pogut escapar de la dependència de l’espanyol.

Suècia. En la llengua del país és Sverige, format per svea (nom de la gent de la tribu dels suions) i rike (regne). En llatí medieval s’usen les formes Suethia, Suetia, Svetia i Suecia. De les dues formes amb t provenen el francès Suède i el romanès Suedia. De Suecia surt l’espanyol Suecia, el portuguès Suécia i l’italià Svezia. En occità ara es diu Suècia, que provisòriament podríem considerar sospitós d’hispanocatalanisme. O potser és només un llatinisme per a fugir del francès. En el Tresor del Felibritge Mistral recull Sueda (grafiat Suedo). En català quasi simultàniament tenim Çuètia en l’esmentat Melcior Miralles (1435) i Suècia en Eiximenis (Dotzè del Crestià, fi del segle XIV).

Danès. L’espanyol danés, segons el DRAE,  vindria del llatí Dania, nom medieval del país, però sembla més versemblant de pensar que és calc del francès danois, o del francès antic daneis. Aquest ve del fràncic danisk segons el Trésor de la Langue Française. També ve del francès l’italià danese. La forma catalana danès no té, doncs, cap particularitat a remarcar.

Noruec. No conec documentació medieval d’aquest adjectiu. És més, el primer diccionari que he vist que porta aquest mot és el Fabra (1932). No l’he vist a cap dels anteriors, tot i que el Lacavalleria (1696) porta Noruega. El francès fa norvégien per derivació directa de Norvège. El mateix fa l’italià (norvegese, de Norvegia). L’occità té norvegian, derivat de Norvègia. També diu norvegian el romanès, que té Norvegia. I l’angles, norwegian, que deu ser derivat de Norway amb intervenció del llatí medieval Norvegia o del francès. El portuguès fa norueguês (també el gallec oficial), derivat del corònim, com fan totes les altres llengües. Només l’espanyol ha creat el derivat noruego, paral·lel a sueco, rumano o indio, amb aquest mecanisme tan típic d’aquesta llengua de la derivació regressiva. Sembla que és una forma força moderna, no registrada en els diccionaris fins al segle XIX. Crec que podem concloure ben tranquil·lament que noruec és un hispanisme fruit de la nostra subordinació lingüística i cultural. Quina seria la forma previsible en català sense la subordinació? Aquesta qüestió va lligada al nom del país, Noruega. Crec que la resposta ens ha de portar a Norvègia i norvegià.

Suec. Podem dir quasi el mateix que hem dit de noruec. El primer diccionari que registra el mot és el Lacavalleria (1696), però amb la forma sueco. La mateixa forma du el Labèrnia (1839-40), cosa que mostra clarament el seu caràcter d’hispanisme, i que amb o final es devia dir d’ençà que el mot entrà al català. La forma «normalitzada» suec no apareix fins al Fabra. El francès diu suédois, derivat de Suède, amb el sufix –ois. L’italià fa svedese, modificació de l’antic svezzese, lligat a Svezzia. La primera forma apareix en el segle XVI i es consolida en el XIX. Continua formes antigues amb d o t degudes al corònim llatí Svetia. En romanès és suedez, derivat de Suedia. L’occità fa suedés, tot i que per al país diu Suècia (vegem el que hem dit més amunt). L’anglès té Swedish, derivat de Sweden amb el sufix –ish. L’espanyol i el portuguès diuen sueco, extret de Suecia per derivació regressiva; una forma que trobam normalment en els diccionaris del segle XVII. Suec és, doncs, un hispanisme penetrat en el català llibresc, amb la forma sueco, en el segle XVII. Quina seria la forma previsible sense la subordinació lingüística? Creiem que molt probablement seria suedès, paral·lel als mots francès, occità, italià, romanès, anglès, etc. Cal dir que la forma Suècia és acceptable com a mot genuïnament català. L’alternança entre c i d en el topònim i el gentilici no hauria de ser cap problema: també ocorre en italià i en occità.

.

Agraïments per informacions facilitades: Xavier Espluga (Universitat de Barcelona).

7 comentaris

«Cribratge», la dependència permanent de l’espanyol

Els meus coneixements de medicina són els de qualsevol profà. Però sé cert que els termes cribado (espanyol), cribratge (català) i screening (anglès) són força anteriors a l’actual pandèmia de la covid-19. El terme original deu ser l’anglès screening, que significa reconeixement, detecció. Si no vaig errat —i si hi vaig ja rectificaré— en un principi screening és un conjunt de tests que s’apliquen a una persona per a saber si té una malaltia, per exemple el càncer, abans de l’aparició dels símptomes. Es tracta d’una operació efectuada sobre una persona. D’aquí la coherència de dir-ho amb un mot que significa ‘reconeixement’. Després el mot passà a significar una operació «sociològica» consistent a detectar entre una població els individus posseïdors d’alguna característica, com una malaltia determinada. El terme francès equivalent a screening és dépistage, derivat de dépister (literalment acabar per descobrir la pista, després d’un examen o recerca minuciosos). El mot també es pot traduir per ‘reconeixement’. Els dos termes, screening i dépistage, s’apliquen ara a l’operació d’analitzar poblacions per a destriar els afectats pel coronavirus de la covid-19. Un munt de llengües (italià, romanès, alemany, neerlandès, etc.) han optat per manllevar el terme a l’anglès; altres han cercat alguna solució pròpia, com el portuguès rastreio; i l’espanyol es va decidir per cribado, original respecte de totes les altres llengües. Relativament original, perquè en francès també hi ha criblage (derivat directe de cribler, evolució del llatí cribrare ‘garbellar’) i l’anglès to screen també té el mateix significat.

No sé qui va posar en circulació cribratge ni quan això va ocórrer. Ho he vist en textos del primers anys d’aquest segle, abans, doncs, de la covid-19, i el terme apareix en el Diccionari enciclopèdic de medicina (Enciclopèdia Catalana, 2000) i a la Gran Enciclopèdia Catalana (no sé la data d’incorporació). Però sens dubte el mot s’ha generalitzat arran de la dita pandèmia, per l’ús extensiu que en fan els mitjans de comunicació. És un mot beneït pel Termcat, supòs que després que algú el llançàs, si no va ser el Termcat que el llançà. Ja ho aclarirem. No és, fortunadament al DIEC, però supòs que hi acabarà. En tot cas és un hispanisme força evident, l’adaptació de l’espanyol cribado, camuflat amb el sufix –atge i una erra agafada del mot llatí (cribrare, ‘porgar’, ‘garbellar’). Una erra que veig que sovint no sona en els mitjans de comunicació orals, amb la qual cosa es perd una part del camuflatge. Diuen que aquesta erra és mala de pronunciar o que és un embarbussament. Ho diuen els mateixos que no tenen cap problema per a pronunciar programa, frustrar, fratricida o procrastinar. Si en espanyol diguessin cribrar segur que no seria un embarbussament, però això és un altre tema. Cribratge és simplement un castellanisme, com ara veurem.

En català tenim un gran nombre de mots acabats en -atge, dels quals podem fer la classificació següent:

1. La major part són derivats fets amb el sufix –atge, força productiu, aplicat a arrels de mots catalans, que poden ser verbs o noms.

a) Noms derivats de verbs: arbitratge (d’arbitrar), asfaltatge (d’asfaltar), aterratge (d’aterrar), buidatge (de buidar), clonatge (de clonar), doblatge (de doblar), patinatge (de patinar), reciclatge (de reciclar), sondatge (de sondar), etc.

b) Noms derivats de noms: amperatge (d’ampere), aprenentatge (d’aprenent), bandidatge (de bandit), lideratge (de líder), nuviatge (de nuvi), onatge (d’ona), pesonatge (de persona), etc.

2. Noms procedents d’ètims llatins que han evolucionat sense solució de continuïtat en l’ús: companatge (< companaticu), coratge (< coraticu), formatge (< formaticu), homenatge (< hominaticu), llinatge (< linaticu), missatge (< missaticu), salvatge (< silvaticu), viatge (< viaticu), etc.

3. Mots manllevats a llengües modernes, normalment el francès, que són mots d’ús internacional o difosos en un conjunt de llengües: bagatge (del francès bagage), bricolatge (del francès bricolage), equipatge (del francès équipage), paisatge (del francès paysage), reportatge (del francès reportage), etc. Alguns són gal·licismes antics, com carruatge (del francès antic charriage) o patge (del francès antic page). Aquests darrers es poden assimilar als mots evolutius.

En resum, els mots catalans que porten el sufix –atge han de fer la derivació a partir de mots catalans. I els que no són derivats o bé són mots evolutius o bé són manlleus d’ús internacional. Cribratge no és res de tot això. No existeix en català el mot cribrar —ja tenim porgar i garbellar— i, per tant, no pot fer un derivat. Lògicament no és un mot evolutiu. I tampoc és un neologisme pres d’una altra llengua dels que són acceptats pel seu caràcter internacional. Ni és un llatinisme, perquè en llatí no hi ha cap mot que es pugui identificar amb cribratge. És el mot espanyol cribado amb maquillatges catalans i llatins. Una mostra més de la nostra pertinaç dependència de l’espanyol, que ens desbarata sistemàticament la llengua.

No estic ara en condicions de dir quin seria el terme més adequat per a substituir l’hispanisme. Jo he denunciat un frau. Aquells que han rebut la investidura d’autoritat lingüística i l’encàrrec de proposar la terminologia que el català ha de menester que facin la seva feina. Però que la facin bé.

8 comentaris

Pàgina següent »