Els Reis

Avui és el dia dels Reis, o dels Reis d’Orient, com es diu en català de manera més acabada (més que dels Reis Mags, que diuen a altres parts del món). Avui fan festa els qui tenen el mateix nom que els tres personatges que ens ocuparan: Melcior, Gaspar i Baltasar. Tot i que no hem llegit res de la canonització dels tres individus i poques vegades els hem vist anomenar amb el títol de sant.

L’evangeli de Mateu ens regala un bell conte, en el qual ens diu que uns mags (no diu quants ni quin nom tenien ni amb quin mitjà es desplaçaven) arribaren d’Orient a Judea per a adorar l’infantó Jesús, guiats per un estel que, a més, i a manca de Whatsapp, els havia notificat la bona nova. No diu per res que fossin reis, sinó mags, en el sentit de savis, astrònoms i astròlegs (anglès magi); no mags dels que hi ha ara, que treuen conills d’un capell i serren senyores per la meitat (anglès magician). El mot grec magos, d’origen persa, era el títol dels sacerdots del zoroastrisme, típic de l’imperi persa, i, per tant, podria ser que els nostres personatges fossin capellans que es dedicaven a l’estudi dels astres i de les coses que aquests predeien. Amb tot, devien ser persones d’orella alta —els dits sacerdots eren tota una casta—, perquè per a saber on era l’infantó ho anaren a demanar ni més ni menys que al mateix rei Herodes, que no s’havia assabentat de la pel·lícula. De manera que tornaren a cercar l’estel guiador i seguint-lo trobaren el nin a un lloc que l’evangelista no especifica. L’adoraren, li regalaren or (amb el qual no se sap què en feren els pares), encens per a tenir l’establa ben perfumada i mirra, que és una resina que s’emprava per a coses diverses, com anestesiar els moribunds, embalsamar-los un poc després o fer l’oli sagrat per a ungir capellans i reis. Abans als alts càrrecs els untaven ben untats, però no com s’unten alguns d’ara, sinó amb oli. La mateixa paraula Crist vol dir ‘untat’. El cristianisme veu en els tres presents la triple natura de Jesús: Déu (encens), rei (or) i home (mirra). Feta la visita, els mags se’n tornaren cap a casa, més contents que unes castanyetes perquè havien vist el Messies; però no per on havien vingut, perquè en un somni foren avisats que Herodes —que els havia demanat que l’informassin del parador de Jesús— no volia adorar el nin sinó matar-lo sense esperar el judici de Pilat. Descobert l’engany, Herodes s’enrabià i va fer matar tots els infants més petits de dos anys de Betlem, com vam veure el dia dels Innocents.

La tradició cristiana, sempre tan productiva, anà brodant el conte de Mateu. Les primeres representacions pictòriques es troben a les catacumbes. En un principi els mags eren iguals, de la mateixa edat i en un nombre indeterminat fins a dotze. Després de Constantí, en el segle IV, els mags van ser elevats a la categoria de reis, potser perquè en alguna profecia antiga ja sortia qualque rei i perquè un rei sempre té més categoria que un mag. Més tard el nombre de reis es fixà oficialment en tres, segurament a partir dels tres presents esmentats en l’evangeli i potser també recordant la Santíssima Trinitat. De fet, a l’evangeli armenià de la Infància (segle IV) ja hi apareixen tres mags i amb els seus noms: Melcior és el rei dels perses, Baltasar, el rei dels àrabs i Gaspar, el rei dels indians (de l’Índia). Una digna representació de les «tres races»: blanca, negrosa i rogenca. A l’art bizantí es representen vestits de perses, amb pantalons i amb barret frigià (una espècie de barretina). Curiosament, aquest fet va salvar de la destrucció la basílica de la Nativitat, de Betlem: el 614 Palestina va ser ocupada pels perses, que destruïren totes les esglésies, menys l’esmentada, perquè a la façana hi havia un mosaic amb els tres mags vestits de perses. En una representació pictòrica del mateix segle VI, a l’església de Sant’Apollinare Nuovo (Ravenna), que és la pintura que es veu al final del post, apareixen els tres reis amb els noms de Balthassar, Melchior i Gaspar, cadascun identificat amb la seva imatge. Hi veiem un Gaspar ancià i amb barba blanca, un Baltasar blanc i amb barba castanya i un Melcior jove i sense barba. Tots tres blancs. Això canviaria radicalment en els segles posteriors. La descripció que en féu el monjo benedictí Beda el Venerable (VII-VIII) difongué una nova representació dels Reis, amb un Melcior de pell blanca i barba blanca representant d’Europa, un Gaspar de pell blanca i de barba roja representant d’Àsia i un Baltasar de pell bruna representant d’Àfrica. Així es dóna a entendre que els tres reis simbolitzen els tres continents i que totes les nacions del món haurien adorat el Redemptor en les persones dels tres il·lustres visitants de la cova. Un detall: Amèrica encara no estava descoberta; si Colom hagués nascut quinze o setze segles abans, ara posaríem quatre reis en el betlem, un dels quals seria baixet, grasset, amb la pell rogenca, els cabells llisos i el nas ganxut. Amb tot, l’aparició d’un Baltasar negre és un fet que es produí en el segle XV o al final del XIV. A més de simbolitzar els tres continents, els tres Reis passaren a representar les tres edats de l’home: la joventut (Gaspar), la maduresa (Baltasar) i l’ancianitat (Melcior). La seva representació, doncs, ha anat canviat contínuament. La corona sobre els seus caps apareix en el segle X. Avui els veiem vestits de reis medievals, amb corona i vistoses capes reials. Melcior, l’europeu de la llarga cabellera i barba blanques, Gaspar, el rei oriental, amb caballera i barba castanys; i Baltasar, el rei negre, sovint vestit de moro, a qui un toc de racisme li ha assignat la tasca desagradable de repartir el carbó.

I ara passem a l’onomàstica i parlem dels noms dels tres personatges, que de fa un munt de segles han estat imposats a la nostra gent en homenatge als sants mags viatgers. Ja hem dit que els seus noms apareixen a l’evangeli armenià de la Infància: Melkhon, Balthazar i Gaspard. En el text Excerpta Latina Barbari (segle VI), probablement traducció d’un manuscrit grec escrit cap al 500, hi apareixen els noms de Bithisarea, Melichior i Gathaspa, però altres fonts posteriors i de diferents cultures els donen una nomenclatura completament distinta. A l’esmentada representació de l’església de Sant’Apollinare Nuovo (imatge de baix) apareixen els tres reis amb els noms de Balthassar, Melchior i Gaspar.

Del nom Melcior en sabem poques coses. La forma catalana ve del llatí Melchior, aquest del grec, però aquest ja no sabem d’on procedeix. A Mallorca, on és un nom tradicional tot i que poc usat, ha pres la forma Melcion (amb o oberta), substituïda normalment en el llenguatge oral per l’hipocorístic Cion. Sobre Gaspar hi ha diverses hipòtesis. Pot ser un nom d’origen caldeu, derivat del mot gizbar, que vol dir ‘tresorer’. Aquesta forma —Gizbar— apareix a la versió hebrea de l’Antic Testament. A la traducció al grec (la bíblica dita Septuaginta, escrita entre els segles III i I aC) es dóna la traducció Gasbarinou. Una altra teoria relaciona el mag Gaspar amb el rei Gondofares I, a través de l’armenià Gathaspar; un rei que, segons algunes tradicions, hauria protegit l’apòstol Tomàs quan va anar a predicar a l’Índia. El nom ha pres formes diverses en cada llengua: en francès ha agafat una -d final (Gaspard), en anglès es transformà en Casper, en italià Gaspare, en alemany, Kaspar, en neerlandès Jasper, etc. Baltasar sembla que ve del fenicià Balat-shar-usur, que significa ‘Baal (Déu) protegeixi el Rei’. És el nom hebreu del rei babilonià Belshazzar, esmentat en el Llibre de Daniel. És un nom corrent en català, i a Mallorca en el llenguatge oral s’ha emprat tradicionalment l’hipocorístic Tasar.

I què se’n féu dels tres mags després del viatge a Judea? No en sabem res, llevat que Lee Wallace, autor de la novel·la Ben Hur, que els lectors associaran més a Charlton Heston, fa tornar Baltasar a Palestina una trentena d’anys més tard, i el mag, ja ancià, es retroba amb Jesús, tot fet un home dret i concret. Un altre novel·lista, Joan Crisòstom (344-407), patriarca de Constantinoble, escrigué que els tres mags van ser batejats per l’apòstol Tomàs a l’Índia. Ens haurem de conformar amb aquests detalls insubstancials. Dels seus ossos sí que en sabem més coses. Marco Polo diu haver visitat la tomba dels mags a Saveh (al sud de Teheran), que és on se suposa que foren enterrats. També sabem —si ho creiem— que els cossos dels mags descansaren un temps a la basílica de Sant Eustorgi (quin nom!), a Milà. Els hi va dur el dit sant, que era bisbe del lloc en el segle IV i que construí la basílica esmentada, on li feia il·lusió ser enterrat i estar —com els nins— molt prop dels Reis d’Orient. Eustorgi va anar a cercar els ossos a la catedral de Santa Sofia, a Constantinoble, on els havia fet guardar i venerar Santa Helena, la mare de Constantí. El 1162 l’emperador Frederic I —Barba-roja per als amics—, després de conquistar Milà, va destruir aquella església i els màgics ossos anaren drets a la catedral de Colònia. Als milanesos els restà el consol de conservar una medalla feta amb l’or que els mags regalaren a Jesús, una medalla que exposen cada any el dia d’avui. Però tant estimaven els milanesos aquelles despulles humanes perdudes que mogueren totes les influències imaginables per a recuperar-les (papes, bisbes, reis), tot sense succés. Fins que aconseguiren, gràcies a la generositat d’un bisbe de Colònia, uns quants d’aquells ossets (dues fíbules, una tíbia i una vèrtebra!) que ara guarden zelosament i més contents que un gínjol. Va ser el 6 de gener de 1904: un veritable regal de Reis.

Aquest dia que correntment diem els Reis en llenguatge més formal i capellanesc es diu Epifania, paraulota grega formada per epi, ‘sobre’ i phaneia, ‘aparició’ (del verb phainein, ‘mostrar’, que també surt a diàfan). Epifania és manifestació o aparició. També podeu dir Teofania, si us agrada més (manifestació de Déu). En la cultura grega les epifanies eren les aparicions de les divinitats als homes. Sembla que en el segle IV es va instituir una celebració tres en u —Epifania— que conmemorava alhora el naixement de Jesús, el seu baptisme i la visita dels mags. Després de fixar la festa del naixement en el 25 de desembre, a Occident el 6 de gener quedà reservat a la visita dels mags i, segons les esglésies, a altres coses. El món de tradició catòlica romana celebra la festa dels Reis el 6 de gener; el món ortodox oriental, més aviat el dia de Nadal, com és de més bon sentit. Tinguem en compte, però, i com van dir el dia de Nadal, que per als cristians orientals, seguidors del calendari julià, quan el seu calendari marca 25 de desembre el nostre diu 6 de gener.

El que ja no sabem és quan va començar la tradició de fer presents als infants aquest dia, un costum que se segueix únicament a Espanya (incloent-hi els territoris ocupats) i en alguns països de llengua espanyola. A la resta del món de tradició cristiana aquests presents es fan per Nadal, a través del Pare Nadal o Santa Claus, de qui vam parlar el dia de Sant Nicolau. Una tradició catalana —el tió de Nadal— també situa el 25 de desembre el dia dels presents. No sabem quan va començar la tradició dels presents el dia dels Reis, però creiem que no és anterior al segle XIX. I es va construir tot un muntatge de fantasia, en què les càndides criatures s’han begut que els misteriosos reis visiten totes les cases la nit precedent, deixant presents a les finestres, on és molt convenient deixar alguna cosa per a la nutrició dels sofrits cavalls, que han de passejar una càrrega tan pesant per tots els racons del món. I tot en una nit. Segons com es miri, això dels Reis no pot ser més absurd: els infants passen les vacances esperant les joguines, que arriben just en el moment de reprendre l’escola i desar la juguera. No hi ha dubte que el Tió o el Pare Nadal són bastant més assenyats. Abans els presents eren molt més magres que ara. A Mallorca i entre les classes modestes solia caure una ensaïmada i gràcies, segons testimoniatge dels meus majors. Els canvis del segle XX van convertir aquesta tradició en una disbauxa consumista en què es fan presents als fills, als néts, als pares, als avis, als germans, als sogres, als cosí, a la germana de l’amic, al fill de la germana de l’amic i al veí de dalt.

Cal no confondre la tradició de l’aparició màgica de les joguines —o l’ensaïmada— a la finestra amb una altra tradició, més moderna, que és l’organització de cavalcades pels carrers de les ciutats amb els tres monarques i tota la seva cort de patges, policia municipal muntada, banda de música, carrosses i camions estibats de capses buides embolicades amb papers de colors. Tot davant la mirada atònica de milers de criatures indefenses davant la magnitud de la mentida. Aquesta tradició, que pràcticament només es materialitza a Espanya i Andorra, té alguns precedents a la segona meitat del segle XIX, però no es va consolidar fins al XX. Abans els nins no havien vist mai els Reis, sinó que els imaginaven. A la meitat del segle XIX apareixen cavalcades i festes de carrer amb reis i patges (Barcelona, Alcoi), sovint amb visites a nins pobres o malalts, organitzades per entitats diverses i sense regularitat. El 1942 l’Ajuntament de Barcelona organitza la cavalcada més o menys com la coneixem ara i de llavors ençà l’ha organitzada cada any ininterrompudament. A Mallorca fins a temps recents només es feia la de Palma, però de cert temps ençà a tots els pobles i, fins i tot, barris i urbanitzacions els ha pegat per fer venir els Reis, que reparteixen presents in live als casals de barri o als locals de les associacions de veïns. La màgia de la finestra i aquell intentar combatre la son per veure si sentiríem les potades dels cavalls se n’ha anat en orris. Aquells Reis que molts de nins només imaginàvem, màgics, bells, plens de majestat i que parlaven totes les llengües del món, s’han convertit en homes vulgars muntats dalt d’un camió, vestits amb quatre draps i sovint disminuïts lingüístics que només saben parlar la llengua de Rajoy el Monolingüe.

Una altra tradició és el tortell dels Reis, estesa pels Països Catalans, Espanya, Portugal, Occitània i el món de llengua francesa. Un pastís en forma d’anella en el cas català (en forma de gran galeta en el cas francès), que es menja el dia dels Reis. Actualment els tortells catalans i espanyols tenen dues sorpreses: una figureta d’un rei i una fava. Qui troba la primera és el rei de la festa, durant la qual porta una corona de paper que acompanya el tortell, i qui troba la fava paga el pastís. Un temps enrere només hi havia la fava, igual que sempre s’ha fet a França i Occitània. El tortell es dividia en tants trossos com comensals hi havia més un, que era destinat al primer pobre que arribava a la casa. El qui tenia la fava en el seu tros era el rei de la festa i portava la corona. I una cosa bastant semblant, amb la fava, ja es feia a l’antiga Roma durant les festes saturnals, que tenien lloc al final de desembre i principi de gener. Una tradició antiga i potser arribada a través de França. Potser caldria recuperar el tortell original, amb fava i sense rei.

I ja basta de discurs. Molts d’anys als Gaspars, als Melciors i als Baltasars. I també a les Dora que no siguin Teodora o Dorotea (sinó Adoració). I si algú es diu Reis també.

 

 

5 comentaris

5 comentaris rebuts

    1
  1. Laura - 06 gener 2012 7:38 pm

    Gràcies per aquests articles! Això sí que és un regal!

  2. 2
  3. marc - 08 gener 2012 6:03 pm

    Molt interessant. Em pensava que la festa dels Reis més antiga era la del meu poble, Igualada. La festa dels Reis d’Igualada va ser declarada l’any passat Festa popular d’interès cultural. Al web http://www.reisdigualada.com diuen: “Amb una llarga trajectòria que enguany [2010] arriba als 115 anys, la Festa de Reis d’Igualada ha estat sens dubte, pionera al nostre país i també a la resta de la Península.”

    A la resolució per la qual es declara Festa popular d’interès cultural: “Segons es desprèn de la informació publicada a ‘La Semana de Igualada’ la data de començament de la Festa dels Reis a Igualada, podria ser la del 31 de desembre de l’any 1899, encara que també s’esmenta l’any 1985. [aquí hi ha un error: hauria de ser 1885].”

    DOGC núm 5770 – 7.12.2010 (s’hi pot accedir des d’aquí: http://www.reisdigualada.com/articles-mostra-1989-cat-la_festa_dels_reis_digualada_dinteres_cultural.htm)

    Per cert, escrius ‘nets’ sense accent perquè ets ‘antidiacrític?

    Salut.

  4. 3
  5. Gabriel Bibiloni - 08 gener 2012 6:59 pm

    No, he escrit ‘nets’ perquè no duia l’antidistraccions posat. I perquè escric sense xarxa, com els trapezistes temeraris. Sense corrector, vull dir. Gràcies per avisar-me.

  6. 4
  7. joan - 10 gener 2012 1:22 am

    Com bé diu la Laura, et done les gràcies per aquests articles que llig amb fruïció.
    Només voldria afegir un comentari sobre la representació artística dels reis al llarg dels segles. Com es pot veure al mosaic que mostres al final del text, tots tres reis són blancs, però si et fixes, cadascun d’ells representa una etapa en la vida de l’home: el jove (sense barba), el madur (amb barba negra) i el vell (amb barba blanca). Qualsevol edat és bona per fer regals a Déu o els seus representants. Aquesta iconografia és la normal al llarg de tota l’Edat Mitjana. A partir del s. XV, no sé si abans o després del “Descubrimiento”, és quan es canvia el jove, generalment amb les galtes vermelles, per un color més pujat que arriba, finalment, al negre.
    Espere haver contribuït una mica a les teues magnífiques explicacions.
    Salut

  8. 5
  9. Gabriel Bibiloni - 10 gener 2012 10:50 am

    Sens dubte. Moltes gràcies per l’aportació. El tema de les edats el tenia present, però no el vaig introduir per a no fer l’article massa llarg. Error, potser. Revisaré la qüestió de la representació gràfica dels Reis i l’article millorarà un poc.

Podeu deixar un comentari