Sant Cosme i Sant Damià

Avui tenim bessonada de sants. Dos pel preu d’un. Sant Cosme i sant Damià eren dos germans bessons, segons diu la tradició, que sempre van anar junts. Juntets van esperar el naixement en el si matern, junts van estudiar medicina, junts van exercir aquesta professió i junts van ser martiritzats. Personatges llunyans, poques coses sabem d’ells. En la nostra tradició, que no és l’única, van néixer a Aràbia, cal suposar que a la província romana d’Aràbia, que comprenia la major part de Jordània, un bocí del sud de Síria i la península del Sinaí. Això era en el segle II, i no podem precisar més. No sabem si eren àrabs, però pel nom no ho semblen. Cosme i Damià són dos noms grecs. Cosme correspon al grec Kosmás, que significa ‘ordenat’. Segurament us agradarà de saber que té la mateixa arrel que cosmos, que significa ‘bellesa, netedat, ordre’. Els grecs miraven el cel i trobaven que era ple d’ordre i bellesa. Curiosament, l’equivalent llatí, mundus, també significa ‘net’ (pensem en el contrari immund). Com també es pot comprendre, cosmètica té la mateixa arrel que cosmos i que Cosme. Damià correspon al nom grec Damianós, que significa ‘domador’, derivat del verb domazo (‘conquerir, dominar, domar’). Mots també relacionats amb el llatí domus (‘casa’) i amb la seva família: domèstic, dominar, dona (llatí domina), predomini, indòmit, etc. Naturalment, els dos noms dels nostres sants tenen equivalent en àrab (Kuzmas i Dimyan), en llatí (Cosmas i Damianus) i en totes les llengües modernes: francès Côme i Damien, anglès Cosmas i Damian, italià Cosma i Damiano, i una cosa semblant en totes les altres llengües.

Tornam als sants. Diu la tradició que son pare s’havia convertit al cristianisme. Però abans de convertir-s’hi no era musulmà, no, perquè en aquell temps aquesta religió encara no s’havia «inventat». Diguem que era un pagà. I sa mare, que sabem que es deia Teodota (nom grec que vol dir ‘donada per Déu’), era una cristiana, no sabem si convertida o de naixement. Els dos sants van estudiar medicina a Síria —ja podeu suposar quina medicina, en aquell temps— i van exercir tota la vida a la ciutat que en aquell temps es deia Aegeae i ara es diu Yumurtalık, situada aleshores a la província romana de Cilícia i ara dins Turquia, prop de la frontera amb la Síria actual. Diuen que no cobraven pels seus serveis, que prestaven tant a persones com a animals. Les fonts no ens diuen de què vivien. Sí que ens diuen que tingueren la mala sort de viure durant el regnat de Dioclecià (284-305), que no tenia gaire simpatia pels cristians. El prefecte de Cilícia, Lísies, els va fer detenir i, com que no volgueren renunciar a la seva fe cristiana, foren martiritzats. Aquí la llegenda es desborda i aplica el guió habitual: foren sotmesos a tota mena de suplicis, que no aconseguien el seu objectiu, i al final s’aplica el mètode que no falla —perquè els màrtirs han de morir—, la decapitació. Entre els intents fallits de destruir violentament els nostres sants hi ha una lapidació en què les pedres tornaven als seus llançadors, una pluja de sagetes que tornaven als qui les llançaven, la immersió dins la mar amb una pedra al coll que surava com una fusta i coses semblants.

Com a metges eren extraordinaris, per alguna cosa són sants i els sants fan miracles. Cosme i Damià són els primers metges que van fer un trasplantament de cama. Diuen que un home tenia una cama gangrenada i per a evitar mals majors li la van haver de tallar. Els nostres cirurgians miraculosos, després de tallar-li la cama, li’n van implantar una d’un negre que just s’havia mort, i en poc temps l’home es va posar a caminar, amb una cama blanca i una de negra, més content que un infant amb unes sabates noves. Diuen també que una vegada Damià va cobrar per un servei prestat (no gaire cosa, tres ous), i Cosme ho va prendre molt malament. Havia trencat el primer de llurs principis deontològics. Tan malament ho agafà que va deixar ordenat que en morir-se no volia que l’enterrassen juntament amb el seu germà. Però un cop morts tots dos, quan anaven a enterrar-los per separat, un camell va explicar —això diuen— que Damià només havia volgut que la pacient guarida no se sentís malament sense pagar el servei. Tot pot tenir una explicació. I els enterraren juntets com sempre havien viscut.

Els cossos dels sants metges van ser enterrats a Cirrus, una ciutat de la mateixa zona. Després, una part va ser escampada per diverses ciutats, i ara hi ha dos cranis dels nostres sants al monestir de les Descalces Reials de Madrid, regalats per Maria, filla de l’emperador Carles V, després de passar per Roma i Bremen; uns altres a Munic i uns altres a Viena. Que no diguin que els il·lustres metges no tenien molt de cap. I a la basílica dels Sants Cosme i Damià, a Itàlia, sembla que hi ha part de les mans. Però la relíquia més famosa és l’espasa amb la qual se suposa que decapitaren els nostres personatges, que es troba exposada a la sala del tresor de la catedral d’Essen (Alemanya) i abans pertanyia a un convent de la mateixa ciutat. Diuen que va ser un present que l’any 993 va fer l’emperador Otó III, que no sabem d’on va treure la joia. Els experts diuen que l’espasa probablement va ser feta durant el primer terç del segle X. Ja ho val. Al final del mateix segle va ser decorada amb filigranes d’or i plata i pedres precioses.

Després de morts, ràpidament van ser objecte de veneració per Orient. El seu culte es difongué per tot el món cristià a partir del segle V. En el segle VI, el papa aixecà a Roma una basílica dedicada als dos sants sobre un antic temple romà, i Justinià, en el mateix segle, els aixecà una església a Constantinoble. La seva festa va ser fixada en el 27 de setembre, però el 1969, any de la destrossa del calendari tradicional, va ser traslladada al 26, alhora que sant Vicent de Paül va ser col·locat en el 27 de setembre, dia de la seva mort. En el nostre país són coneguts com els Sants Metges i el seu culte està documentat en el segle VII.

Sant Cosme i sant Damià són els patrons dels metges, dels cirurgians i dels apotecaris. Antigament el dia de Sant Cosme i Sant Damià els metges no visitaven. Amb l’excusa que aquest dia els dos sants ja tenien cura dels malalts, agafaven un dia de vacances. També són patrons del Prat de Llobregat, de Rialb (el Pallars Sobirà), de l’Albi (les Garrigues), de Vandellòs (el Baix Camp), de Sils (la Selva), de Catarroja (l’Horta Sud) i del llogaret de Pina (Algaida, Mallorca). Ja ho diu la cançó: «Sant Cosme i sant Damià són los dos metges de Pina, curaren una fadrina malalta de festejar», tot i que hi ha altres versions menys contingudes en què en lloc de festejar hi ha un altre verb de la primera conjugació.

No coneixem dites o refranys que facin referència als dos sants d’avui. Bé, i amb permís dels lectors, aquella no gaire reverent sentida al meu redol que diu sant Cosme i sant Damià: un cagava massa i l’altre no podia cagar. O una versió versificada que representa un altre punt de vista sobre la mort gloriosa dels dos màrtirs:

Sant Cosme i Sant Damià
moriren el mateix mes,
un per no poder cagar,
l’altre per cagar de més.

 

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari