Avui tenim un sant del qual no sabem quasi res. I això no obstant, el món és ple de gent que du el nom en honor seu. De vegades la fama té un cost molt baix. Es tracta d’un dels dotze apòstols, que en els evangelis i en els Actes dels Apòstols sempre és esmentat quan s’anomenen els dotze, però no se’n diu pràcticament res més. La cosa es complica perquè en aquell entorn hi ha uns quants personatges que es diuen Simó o Simeó, que són dues variants d’un mateix nom. En efecte, Simó o Simeó és un nom hebreu (Shimʻon) que té relació amb el verb shamah, que vol dir ‘escoltar’.  El primer personatge conegut amb aquest nom fou el segon fill de Lia, una de les dues dones del patriarca Jacob, fill d’Isaac i nét d’Abraham. Aquest personatge, Simeó, fou el generador d’una de les dotze tribus d’Israel, i el seu nom és degut al fet que Déu va escoltar Lia quan aquesta li demanava un fill. Segons alguns estudiosos, l’hebreu Shim’on es va helenitzar en Symeon a la Bíblia en grec (la Septuaginta), i en el Nou Testament es va emprar Simeó en alguns casos i Simó en altres. A propòsit, aquest nom hebreu, Shim’on, també va donar el nom català medieval Eiximèn, paral·lel a l’espanyol Jimeno, del qual sortí el cognom Eiximenis o Ximenis (amb el sufix –is indicador de filiació que també trobam a Sanchis, Peris, Llopis, Ferrandis, etc.), paral·lel a l’espanyol Jiménez. El nom Simó a l’Edat Mitjana el podem trobar amb la forma Simon, resistint-se a perdre la n. Simó també és un cognom, igual que Simon i el diminutiu Simonet.

Tornant al nostre tema, el fet és que a l’entorn de Jesús hi ha alguns personatges amb el nom de Shim’on: l’apòstol Pere, el veritable nom del qual era Simó; Simó el Zelota, que avui ens ocupa; Simeó de Jerusalem, fill de Clopas i segon bisbe de Jerusalem després de Jaume el Major (sant Jaume); i un altre Simó, germà de Jesús segons l’evangeli de Marc. Com que hi havia dos apòstols amb el nom de Simó, aquest i Simó Pere, per a distingir-los al nostre Simó d’avui els textos li diuen Simó el Zelota, o el Cananita o el Cananeu, segons els manuscrits. Els dos darrers mots, interpretats per algú, com sant Jeroni, com a gentilicis de Canà o Canaan, són una traducció errònia de l’hebreu kanai, que significa ‘zelós’, és a dir, ‘que té zel’; en aquest cas ‘zelós de Déu’. Simó era un zelota, és a dir un membre d’una organització jueva que propugnava l’alçament violent contra els romans per a expulsar-los de la terra d’Israel. I això pràcticament és tot el que en sabem.

Després va aparèixer alguna llegenda, a partir dels escrits de sant Isidor de Sevilla i de l’inefable Jaume de Voràgine. Segons la Llegenda àuria d’aquest darrer (c. 1260), després de la mort de Jesús, Simó es va associar amb un altre apòstol, Judes Tadeu —que no s’ha de confondre amb Judes Iscariot, el Judes dolent— i anaren tots dos a predicar per Pèrsia, Armènia, Beirut i el Líban, on foren crucificats. Per això tots dos comparteixen la seva festa el 28 d’octubre. Si coneixeu qualcú que es digui Judes, el podeu felicitar, però no crec que sigui el cas, perquè la gent no és inclinada a portar aquest nom. Altres tradicions diuen que Simó anà a escampar el cristianisme a terres africanes. La tradició musulmana diu que aquest deixeble de Jesús anà a predicar als berbers, els quals més endavant tindrien més inclinació per les teories de Mahoma.  I altres asseguren que Simó va anar a predicar a Anglaterra. És a dir que hi ha teories per a tots els gusts. Sobre la seva mort, el lloc i la manera del martiri, també hi ha moltes versions. Una d’elles diu que l’home va ser xapat per la meitat amb una serra. I aquesta idea tingué bon acolliment, perquè sovint és representat en l’art portant un verduc a les mans. Segons l’ortodòxia, les restes de sant Simó descansen dins la mateixa tomba que les de sant Judes, el seu col·lega, a la basílica de Sant Pere, a Roma.

A Mataró hi ha una ermita dedicada a sant Simó, construïda en el segle XVI, i els mataronins hi acudeixen el 28 d’octubre i hi han una bona festa, amb gegants, sardanes, castells i el típic ball de pescadors. La ciutat marinera de Mataró ha tingut sempre molta devoció al sant, que en altres temps els donà protecció —diuen— contra els pirates, temporals i altres mals de la mar. També és costum de Mataró fer el sabre de sant Simó, un tortell que recorda la lluita entre pirates i mariners locals i que es menja durant la diada del sant.

Quan arriba Sant Simó la temperatura baixa de ver i es comencen a ensumar els aires de l’hivern: per Sant Simó mor la mosca i el moscó. O per Sant Simó cada mosca un velló, que vol dir que ja n’hi ha poques. Al voltant d’aquest dia pot haver-hi algun temporal a la mar, i els mariners o pescadors han d’anar alerta: per Sant Sant Simó i Sant Judes, barques ajagudes. I en un no res som a Tots Sants.