Sant Silvestre i Santa Coloma

Avui, darrer dia de l’any, és la festa de Sant Silvestre i de Santa Coloma, encara que normalment es diu —o es deia— que és Sant Silvestre i res més. Aquest és un papa molt important i la senyora, una màrtir que molt probablement no va existir, però aquí farem com si hagués existit, que no volem tirar per la borda una santa tan tradicionalment venerada en el nostre país. Vegem la seva història per separat.

Sant Silvestre és el primer personatge que coneixem que porta aquest nom. Que significa això: ‘silvestre’, propi de la selva, del llatí silvestris. No sabem si en el seu temps era un nom habitual o si és un nom artístic de papa, usat després per altres persones en homenatge al sant. A Mallorca, que és el territori que coneixem, Silvestre és un d’aquests noms que s’han portat molt poc però que s’han portat. En tota la meva vida he conegut un sol Silvestre, a qui deien mestre Siureste. Deduesc, per tant, que aquesta era la forma popular del nom, un poc “corrompuda” com la d’altres noms (Pixedis, Guergori, Grabiel, etc.). Tornant al sant, sabem que va ser papa de Roma entre els anys 314 i 335. Bé, en realitat va ser bisbe de Roma. Fins al segle XI el nom de papa (apel·latiu afectiu que és el mateix que els nins diuen a son pare) s’aplicava als bisbes més importants, no sols al de Roma. Cap al segle VI el bisbe de Roma aconseguí de situar-se per damunt els altres, i Gregori VII (1073-1085) ordenà que el mot papa, fet ja títol, s’aplicàs només a ell. Durant el pontificat de Silvestre I es va produir l’aliança de l’Església cristiana i el poder romà, exercit per Constantí, fet transcendental que representa la implantació definitiva del cristianisme en tot l’Imperi. Constantí, convertit al cristianisme, esdevingué el seu màxim protector, alhora que es beneficià de les idees i del teixit que aportava la nova religió. Va edificar, a petició de Silvestre, la basílica del Vaticà (sobre un temple d’Apol·lo), la de Sant Joan del Laterà, vora un palau imperial que fou la residència papal, la de Santa Sofia a Constantinoble, la del Sant Sepulcre de Jerusalem i moltes altres. Aliança de gran abast, però, de fet, qui manava era Constantí. Aquest va convocar el concili de Nicea (325) i va obligar els bisbes assistents a votar a favor de les seves tesis, sota amenaça de desterrar els que s’hi oposassin. Així es va aprovar el dogma de la divinitat de Crist, en debat en aquell temps, i el cos principal del dogma cristià: el credo nicè, aquell que comença dient “Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles”.

Però el nostre Silvestre es va veure involucrat, sense ell voler, en una de les estafes i mentides més espectaculars de la història universal: la donació de Constantí, un document atribuït a l’emperador Constantí, que després es va descobrir que era un frau perpetrat en el segle VIII. Segons aquesta gran mentida, l’emperador va agafar la lepra, i el papa Silvestre I el va guarir en el moment que el va batejar per immersió dins l’aigua beneïda. En agraïment, Constantí no sols donà al bisbe de Roma la supramacia sobre tots els bisbes sinó que li donà el poder temporal sobre l’Imperi Romà d’Occident i se n’anà a viure a Constantinoble. A partir d’aquí el Papa tindria un poder sobre tots els governants del món i podria, fins i tot, nomenar i deposar un emperador per Decret. Recordem que Carlemany fou coronat emperador pel Papa. A més, el fals document va ser la justificació dels Estats Pontificis, amb capital a Roma, sobre els quals regnava directament el Papa. Aquests Estats es van constituir en el segle VIII en virtut d’un altre gran pacte: el del Papa Esteve II (752-757) amb el rei dels francs Pipí el Breu. El Papa, en virtut de les seves atribucions, donava a Pipí poders per a intervenir a Itàlia i aquest ocupà el territori central de la península, que fou donat al pontífex. Negoci rodó. Pel que fa a Silvestre, va ser enterrat un 31 de desembre, segons diuen. D’aquí la festa d’avui.

I ara passen a la senyora. Segons la llegenda, era una jove de bona família, del segle III i segurament d’algun lloc d’Hispània (la Península Ibèrica). La història típica: a 16 anys va fugir cap al nord espantada per la persecució de cristians de l’emperador Aurelià, però va ser detinguda i empresonada més amunt dels Pirineus. Mentre estava empresonada, un carceller va voler abusar d’ella i un ós que casualment hi havia per allà, sensibilitzat davant el problema de la violència de gènere, es llançà sobre el violador, que degué quedar ben escalivat. L’emperador va ordenar que cremassin l’ós i la santa, però en el moment d’executar la sentència una gran pluja caigué sobre tots dos i apagà el foc. Aleshores, com ja pot imaginar el lector, l’emperador la va fer decapitar, sense que cap altra ós es llançàs sobre el botxí ni caigués del cel cap barrumbada. Com sembla habitual, la decapitació és el final d’aquestes històries, i contra aquest final sembla que els poders divins han acabat els recursos. Com que va morir i va ser enterrada a Sens, li diuen Santa Coloma de Sens. I allà, a l’abadia de Sainte-Colombe-les-Sens, descansaren els seus ossos, fins que foren traslladats a la catedral, perquè durant la Revolució Francesa enderrocaren aquella abadia. Com també podeu suposar, invocar aquesta santa és una bona cosa quan hi ha sequera i es somia la pluja, o quan es desferma un incendi i els hidroavions no són suficients.

Pel que fa al nom, la màrtir de Sens es deia, segons conten alguns, Eporita. I quan es va batejar es va posar Columba, que significa ‘coloma’, per la seva innocència. En honor i devoció de la santa moltes dones han portat aquest nom, que té variants en els diferents idiomes: en anglès, Columba; en francès Colombe; en italià, Colomba. En espanyol el nom no deu ser gaire usual, però a la santa li diuen Santa Colomba, i els gallecs Santa Comba, al voltant de la qual tenen una imaginativa llegenda de bruixes. A Mallorca el nom de Coloma ha estat sempre ben habitual. Fins i tot hi ha hagut un personatge popular dit madò Coloma, que tenia la particularitat que allò que guanyava per un orifici del seu cos ho perdia per un altre orifici pròxim.

Als Països Catalans, tots dos han tingut molts de seguidors i molta devoció. Quatre localitats catalanes es diuen Santa Coloma. I a Mallorca també n’hi ha hagut, de devoció: el dia de Sant Silvestre i de Santa Coloma de l’any 1229 el mític Jaume I i la seva senyera entraren victoriosos a la ciutat de Mallorca, que s’incorporà així a la Corona Catalano-Aragonesa i a la Cristiandat. Per a commemorar-ho, de llavors ençà fins avui la ciutat ha celebrat la festa de l’Estendard, en homenatge al rei conqueridor, una diada molt lluïda, sobretot quan no hi havia una xurma bilingüista monolingüe que ha vingut a destruir la cultura duta per l’homenatjat. I un carrer de Palma, d’ençà dels temps medievals es va dir carrer de Sant Silvestre i Santa Coloma, que era el tros del carrer del Sindicat més pròxim a la porta de Sant Antoni. Segurament perquè allà hi devia haver alguna capelleta dedicada a la parella dels dos sants.

Avui també és el dia d’anar a veure l’home dels nassos, aquest senyor que apareix, només avui, en algunes places d’arreu de les terres catalanes i que té tants de nassos com dies té l’any. Bé, jo abans pensava que això era una broma, però ara veig que per Cort la cosa realment té nassos.

Molts d’anys a les Colomes, i als Silvestres si n’hi ha cap per aquí (i si no a l’Stallone), bon acabament d’any i bona Festa de l’Estendard.

2 comentaris

2 comentaris rebuts

    1
  1. Gabriel Bibiloni - 31 desembre 2011 12:16 pm

    Complement:

    “La festa de Sant Silvestre i Santa Coloma s’escau el 31 de desembre, o sia, el darrer dia de l’any. Això li dóna un aspecte màgic que es reflecteix en les supersticions populars. La nit de Sant Silvestre és considerada la festa major de les bruixes i dels bruixots, en la qual se celebren les orgies presidides pel dimoni en forma de boc. Hi ha diversos refranys al·lusius a l’actuació de les bruixes en la dita nit: «Per Sant Silvestre, salten les bruixes per la finestra»; «Per Sant Silvestre, totes les bruixes van en destre»; «Per Sant Silvestre, agafa les bruixes pel cabestre». També es pren la nit darrera de l’any com a auguradora de l’anyada pròxima: la dita nit, es posen dotze clafolls de ceba arrenglerats, un per cada mes, amb un pessic de sal a dintre; l’endemà dematí, en els uns està la sal més humida que en els altres; el grau d’humitat de la sal indica els mesos que seran secs i els que tindran pluja (Serra Calend. folkl. 18). En el Ribagorça, la nit de Sant Silvestre es fan els casaments per al dia de Cap d’any i dels Reis: es reuneixen els joves del poble, posen dins un caixó o dins una barretina redolins amb els noms dels joves i altres amb els de les noies, i en treuen un dels uns i l’altre de les altres, i la parella que surt és la que s’ha de casar; segueixen traient parelles de redolins, fins que els han trets tots, i aleshores es comuniquen a les noies els noms dels respectius marits, sia enganxant el redolí a la porta de la noia, sia tirant-lo per una escletxa de la mateixa porta; el dia de Cap d’any cada noia ha de ballar amb el noi que li ha tocat en sort, i a certs llocs cal que ella el convidi a dinar o a beure.—Hi ha alguns refranys referents a la diada de Sant Silvestre (a part dels que ja hem citats referents a la part màgica): «Sant Silvestre és el darrer vespre»; «Sant Silvestre, l’any nou guaita a la finestra»; «Per Sant Silvestre, per la porta o la finestra»; «A Sant Silvestre, estiren els burros del cabestre» (o «lliga el burro pel cabestre»); «Sant Silvestre, porta l’any del cabestre».” (Diccionari català-valencià-balear)

  2. 2
  3. Josep Cortès - 31 desembre 2011 9:01 pm

    Crec que l’home dels nassos només en té tants com dies manquen per acabar l’any, o sigui…

Podeu deixar un comentari