Avui, darrer dia de l’any, és la festa de Sant Silvestre i de Santa Coloma, encara que normalment es diu —o es deia— que és Sant Silvestre i res més. Aquest és un papa molt important i la senyora, una màrtir que molt probablement no va existir, però aquí farem com si hagués existit, que no volem tirar per la borda una santa tan tradicionalment venerada en el nostre país. Vegem la seva història per separat.

Sant Silvestre és el primer personatge que coneixem que porta aquest nom. Que significa això: ‘silvestre’, propi de la selva, del llatí silvestris. No sabem si en el seu temps era un nom habitual o si és un nom artístic de papa, usat després per altres persones en homenatge al sant. A Mallorca, que és el territori que coneixem, Silvestre és un d’aquests noms que s’han portat molt poc però que s’han portat. En tota la meva vida he conegut un sol Silvestre, a qui deien mestre Siureste. Deduesc, per tant, que aquesta era la forma popular del nom, un poc “corrompuda” com la d’altres noms (Pixedis, Guergori, Grabiel, etc.). Tornant al sant, sabem que va ser papa de Roma entre els anys 314 i 335. Bé, en realitat va ser bisbe de Roma. Fins al segle XI el nom de papa (apel·latiu afectiu que és el mateix que els nins diuen a son pare) s’aplicava als bisbes més importants, no sols al de Roma. Cap al segle VI el bisbe de Roma aconseguí de situar-se per damunt els altres, i Gregori VII (1073-1085) ordenà que el mot papa, fet ja títol, s’aplicàs només a ell. Durant el pontificat de Silvestre I es va produir l’aliança de l’Església cristiana i el poder romà, exercit per Constantí, fet transcendental que representa la implantació definitiva del cristianisme en tot l’Imperi. Constantí, convertit al cristianisme, esdevingué el seu màxim protector, alhora que es beneficià de les idees i del teixit que aportava la nova religió. Va edificar, a petició de Silvestre, la basílica del Vaticà (sobre un temple d’Apol·lo), la de Sant Joan del Laterà, vora un palau imperial que fou la residència papal, la de Santa Sofia a Constantinoble, la del Sant Sepulcre de Jerusalem i moltes altres. Aliança de gran abast, però, de fet, qui manava era Constantí. Aquest va convocar el concili de Nicea (325) i va obligar els bisbes assistents a votar a favor de les seves tesis, sota amenaça de desterrar els que s’hi oposassen. Així es va aprovar el dogma de la divinitat de Crist, en debat en aquell temps, i el cos principal del dogma cristià: el credo nicè, aquell que comença dient “Crec en un sol Déu, Pare totpoderós, creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles”.

Però el nostre Silvestre es va veure involucrat, sense ell voler, en una de les estafes i mentides més espectaculars de la història universal: la donació de Constantí, un document atribuït a l’emperador Constantí, que després es va descobrir que era un frau perpetrat en el segle VIII. Segons aquesta gran mentida, l’emperador va agafar la lepra, i el papa Silvestre I el va guarir en el moment que el va batejar per immersió dins l’aigua beneïda. En agraïment, Constantí no sols donà al bisbe de Roma la supramacia sobre tots els bisbes sinó que li donà el poder temporal sobre l’Imperi Romà d’Occident i se n’anà a viure a Constantinoble. A partir d’aquí el Papa tindria un poder sobre tots els governants del món i podria, fins i tot, nomenar i deposar un emperador per Decret. Recordem que Carlemany fou coronat emperador pel Papa. A més, el fals document va ser la justificació dels Estats Pontificis, amb capital a Roma, sobre els quals regnava directament el Papa. Aquests Estats es van constituir en el segle VIII en virtut d’un altre gran pacte: el del Papa Esteve II (752-757) amb el rei dels francs Pipí el Breu. El Papa, en virtut de les seves atribucions, donava a Pipí poders per a intervenir a Itàlia i aquest ocupà el territori central de la península, que fou donat al pontífex. Negoci rodó. Pel que fa a Silvestre, va ser enterrat un 31 de desembre, segons diuen. D’aquí la festa d’avui.

I ara passen a la senyora. Segons la llegenda, era una jove de bona família, del segle III i segurament d’algun lloc d’Hispània (la Península Ibèrica). La història típica: a 16 anys va fugir cap al nord espantada per la persecució de cristians de l’emperador Aurelià, però va ser detinguda i empresonada més amunt dels Pirineus. Mentre estava empresonada, un carceller va voler abusar d’ella i un ós que casualment hi havia per allà, sensibilitzat davant el problema de la violència de gènere, es llançà sobre el violador, que degué quedar ben escalivat. L’emperador va ordenar que cremassen l’ós i la santa, però en el moment d’executar la sentència una gran pluja caigué sobre tots dos i apagà el foc. Aleshores, com ja pot imaginar el lector, l’emperador la va fer decapitar, sense que cap altra ós es llançàs sobre el botxí ni caigués del cel cap barrumbada. Com sembla habitual, la decapitació és el final d’aquestes històries, i contra aquest final sembla que els poders divins han acabat els recursos. Com que va morir i va ser enterrada a Sens, li diuen Santa Coloma de Sens. I allà, a l’abadia de Sainte-Colombe-les-Sens, descansaren els seus ossos, fins que foren traslladats a la catedral, perquè durant la Revolució Francesa enderrocaren aquella abadia. Com també podeu suposar, invocar aquesta santa és una bona cosa quan hi ha sequera i es somia la pluja, o quan es desferma un incendi i els hidroavions no són suficients.

Pel que fa al nom, la màrtir de Sens es deia, segons conten alguns, Eporita. I quan es va batejar es va posar Columba, que significa ‘coloma’, per la seva innocència. En honor i devoció de la santa moltes dones han portat aquest nom, que té variants en els diferents idiomes: en anglès, Columba; en francès Colombe; en italià, Colomba. En espanyol el nom no deu ser gaire usual, però a la santa li diuen Santa Colomba, i els gallecs Santa Comba, al voltant de la qual tenen una imaginativa llegenda de bruixes. A Mallorca el nom de Coloma ha estat sempre ben habitual. Fins i tot hi ha hagut un personatge popular dit madò Coloma, que tenia la particularitat que allò que guanyava per un orifici del seu cos ho perdia per un altre orifici pròxim.

Als Països Catalans, tots dos han tingut molts de seguidors i molta devoció. Quatre localitats catalanes es diuen Santa Coloma. I a Mallorca també n’hi ha hagut, de devoció: un carrer de Palma, d’ençà dels temps medievals es va dir carrer de Sant Silvestre i Santa Coloma, que era el tros del carrer del Sindicat més pròxim a la porta de Sant Antoni. Segurament perquè allà hi devia haver alguna capelleta dedicada a la parella dels dos sants.

El dia de Sant Silvestre i de Santa Coloma de l’any 1229 el mític Jaume I i la seva senyera entraren victoriosos a la ciutat de Mallorca, que s’incorporà així a la Corona Catalano-Aragonesa i a la Cristiandat. Per a commemorar-ho, de llavors ençà fins avui la ciutat ha celebrat la festa de l’Estendard, en homenatge al rei conqueridor i al naixement de la Mallorca actual. Una diada antigament molt lluïda en què la senyera reial —i avui bandera nacional— desfilava en processó per la ciutat i totes les classes socials li feien homenatge. Avui és reduïda a una petita part de la gran festa civil i religiosa que va ser, de les més importants de Mallorca i de les més antigues d’Europa. En temps moderns el 31 de desembre ha estat constituït en Diada de Mallorca, a imitació de la Diada de Catalunya de l’onze de setembre. Avui amb actes oficials, com l’ofrena de flors a Jaume I i la concessió dels Premis Ciutat de Palma (d’ençà de 1955) i els Premis Mallorca (d’ençà de 2005), i amb una manifestació sobiranista.

I avui, a les dotze de la nit, s’acaba l’any i en comença un de nou. Per a celebrar-ho, aquesta nit en tot el món es fan grans saraus i xerinola. La gent es reuneix per a escoltar les campanades que marquen el començament de l’any nou, a les places o a les cases davant la televisió, que aquesta nit fa una programació extraordinària de pinyol vermell i amb qualque excentricitat. Els espanyols i assimilats tenen el costum de menjar dotze grans de raïm —un per a cada mes de l’any— coincidents amb les campanades del rellotge. És un costum que té l’origen a la França del segle XIX: la burgesia francesa celebrava el començament de l’any menjant raïm i bevent xampany, i aquest costum va ser imitat per la burgesia madrilenya a la fi del segle XIX o començament del XX. En el nostre país aquesta pràctica es va popularitzar a la segona meitat del segle passat, promoguda per la televisió espanyola.

Avui també és el dia d’anar a veure l’home dels nassos, aquest senyor que apareix, només avui, en algunes places d’arreu de les terres catalanes i que té tants de nassos com dies té l’any.

Molts d’anys a les Colomes i als Silvestres i bona Festa de l’Estendard i Diada de Mallorca.