Sant Pau

Avui, 25 de gener, és Sant Pau, o, dit de manera completa i oficial, el dia de la Conversió de Sant Pau. Ja sabem que molts dels qui es diuen Pau tenen la seva festa onomàstica el 29 de juny, juntament amb els qui es diuen Pere, però en la cultura popular Sant Pau és avui: quan un refrany diu que per Sant Pau es fa tal cosa o tal altra, ens referim al 25 de gener. Per això en parlam avui i deixam tot el protagonisme per a sant Pere el 29 de juny. Hi ha un altre sant Pau, l’Ermità, que fa festa el dia 15 passat, però aquest és un sant menor.

Sant Pau és un dels grans sants del cristianisme, persona clau en la primera extensió de la nova religió, i la seva figura està envoltada de no pocs elements enigmàtics. Era un jueu hel·lenitzat, és a dir, un dels molts jueus que s’havien escampat per la part oriental de l’Imperi Romà que tenien el grec com a llengua materna. L’home va néixer entre el 5 AC i el 5 DC, és a dir que, més o menys, tenia la mateixa edat de Jesús, però ells dos no es van arribar a conèixer mai personalment. Era nascut a Tars, una ciutat comercial situada al sud del que avui és Turquia, a vint quilòmetres de la costa, que arribà a ser un dels centres més influents d’Àsia Menor. Els seus pares eren uns comerciants benestants, i Pau prengué un ofici relacionat amb la pell, potser elaborador de tendes, amb el qual es guanyà en un principi la vida. Però també rebé una formació notable: estudià primer a Tars i després a Jerusalem, amb el destacat rabí Gamaliel. Coneixia l’hebreu —la llengua litúrgica dels jueus— i l’arameu —la llengua que els hebreus parlaven—, a més del grec i potser del llatí, i fou un erudit del judaisme en la secta dels fariseus. I, a més, tenia la ciutadania romana, cosa no freqüent fora d’Itàlia, que comportava privilegis polítics, jurídics i fiscals. No consta enlloc que es casàs ni que tingués cap fill. Era de caràcter depressiu, fanàtic i violent i de salut escassa. Com era normal entre els jueus hel·lenitzats, tenia dos noms: un nom hebreu, Saül, i un de grec, Paulos. Saül era el mateix nom que tenia el primer rei d’Israel —tots dos pertanyien a la tribu de Benjamí—, un nom hebreu relacionat amb el concepte de pregar. I Paulos és la forma hel·lenitzada del llatí Paulus, que significa ‘petit’. S’ha dit que va canviar el seu nom hebreu pel nom grec quan es va convertir a la fe de Jesús, però això no és exactament així. I el nom Paulos li esqueia, perquè era un home petit, tal com diu ell mateix a una epístola. La dita catalana alt com un sant pau no s’ajusta gens a la realitat física del nostre sant. Més detalls donen els Actes de Pau i Tecla, un text apòcrif del segle II que narra la vida de santa Tecla, seguidora de sant Pau: s’hi diu que Pau era un home menut, cap pelat, amb el nas gros i les cames tortes. 

El que sabem d’ell surt sobretot dels Actes dels Apòstols, el cinquè llibre del Nou Testament, atribuït a sant Lluc, que narra els fets del cristianisme embrionari. També dels elements autobiogràfics de les lletres que Pau adreçà a algunes comunitats cristianes, escrites per ell o atribuïdes a ell; i d’alguns textos de diversos líders de l’Església primitiva. Pau abans de ser sant va ser un implacable perseguidor de cristians, particularment a Jerusalem, sobretot cristians que eren jueus hel·lenitzats que havien retornat a la ciutat santa. La tradició diu que fou un dels qui participaren en l’assassinat de sant Esteve, el primer màrtir cristià, mort a pedrades. Diu els Actes dels Apòstols que un dia —devers l’any 37—, anant de Jerusalem a Damasc a capturar seguidors de Jesús, li va aparèixer en el cel una llum fulgurant que el va fer caure del cavall —tot i que això del cavall no surt a cap font i pot ser elaboració posterior— i sentí una veu que li digué «Saül, per què em persegueixes?». Saül demanà «Qui sou, senyor?», i la veu respongué «Jo sóc Jesús, que tu persegueixes». Aquest episodi ha estat interpretat per alguns estudiosos com una hal·lucinació potser causada per una insolació, o bé un dels atacs epilèctics que adesiara tenia el perseguidor de cristians. Per això l’epilèpsia es diu el mal de sant Pau. Com a conseqüència d’aquella llum encegadora, Pau efectivament estigué tres dies sense veure-hi, a Damasc, durant els quals no menjà ni begué res, cosa que degué empitjorar la seva situació visionària. Un seguidor de Jesús dit Ananies li posà les mans damunt el cap i el nostre Pau recuperà de cop la vista. Ja podeu pensar que amb aquestes experiències es convertí en el més fervent dels seguidors de Crist a l’hora que es cregué encarregat per Déu d’una missió grandiosa. I es dedicà a fer proselitisme del moviment —de fet encara una secta jueva— amb el fanatisme que sol ser típic dels conversos. Es dedicà a viatjar cap aquí i cap allà i a promoure comunitats cristianes, a les quals escrivia lletres o epístoles quan no les podia visitar. Tradicionalment li són atribuïdes catorze epístoles, de les quals només set avui es consideren escrites per ell.

Els apòstols i els primers seguidors de les idees de Jesús eren i se sentien jueus. No pretenien crear cap nova religió sinó seguir tots els preceptes i doctrines del judaisme, tot incorporant a aquesta religió la idea que Jesús era el messies esperat. Però no tot eren flors si violes entre els apòstols. Més aviat cal pensar en tensions ideològiques entre els primers líders, especialment entre Jaume el Just —el germà de Jesús que després de la mort d’aquest esdevingué el líder de la comunitat de Jerusalem—, Pere i Pau. Aviat sorgí el debat sobre si els gentils —els no jueus—, que a Antioquia començaren a convertir-se i allà mateix començaren a dir-se cristians, podien incorporar-se a la comunitat de seguidors de Jesús. I aquí s’estableix una forta pugna interna entre les diverses faccions del nou moviment. Mentre uns, com Jaume el Just, consideraven que el cristianisme s’havia d’expandir només entre el poble jueu, altres pensaven que s’havia d’obrir als no jueus, els quals passaven del paganisme al cristianisme directament. El gran defensor d’aquesta opció, que va sortir vencedora, va ser l’enèrgic, rude i poc amistós Pau de Tars, dit l’apòstol dels gentils. Un cop va començar-hi a haver gentils conversos, que venien del paganisme i sentien estranya la tradició judaica, va sorgir el dilema de si els nous cristians d’origen pagà s’havien de circumcidar o no. Una pràctica obligatòria entre els jueus que repugnava en el món hel·lènic. Per a resoldre-ho es va fer el concili de Jerusalem, una reunió presidida per Jaume el Menor i Pere —sant Pere— devers l’any 50, on també s’imposà el punt de vista de Pau, contra els sequaços de Jaume. I es va decidir que els gentils es podien batejar i que era suficient que seguissin alguns preceptes de la llei de Moisès, però no la circumcisió. Amb aquests esdeveniments comença de fet la separació entre el judaisme i el cristianisme.

El nostre pau, l’apòstol dels gentils, va tenir els seus problemes amb els jueus. Una vegada, en el temple de Jerusalem, va ser acusat d’anar contra la llei i d’haver fet entrar un pagà en el mateix temple, greu infracció castigada amb la pena de mort. La cosa derivà en un tumult, i sols la intervenció d’un tribú romà amb els seus soldats salvà Pau del linxament i de la mort. El tribú va detenir Pau i l’endemà fou processat pel sanedrí, però les divergències entre saduceus i fariseus i el favor d’aquests tornaren a salvar l’apòstol. Traslladat a Cesarea continuaren les acusacions dels jueus, però el governador el deixà en llibertat provisional fins que va ser enviat a Roma per a ser jutjat per l’emperador, en tant que ciutadà romà. Un llarg viatge en vaixell, accidentat perquè, prop de Creta, una tempesta va fer anar la nau a la deriva durant catorze dies. A Roma va estar en arrest domiciliari durant dos anys —c. 62/63—, a un lloc on després es va construir l’església de Sant Pau de Regola. Després no se sap ben bé què va passar. Segons la tradició, va morir a Roma, cap a l’any 67, en temps de la persecució de Neró, decapitat: una execució «digna» reservada als ciutadans romans. I el mateix dia que executaren sant Pere, aquest crucificat perquè no era ciutadà romà. En el lloc on segons la tradició va ser martiritzat es construí l’abadia de les Tres Fonts, i al lloc on se suposa que va ser enterrat, l’església de Sant Pau Extramurs, la segona de Roma després de Sant Pere del Vaticà, construïda per Constantí i reedificada diverses vegades. Diuen que davall l’altar hi ha el cos de l’apòstol, tot i que també diuen que els caps de sant Pere i sant Pau són a la basílica de Sant Joan del Laterà, catedral de Roma.

Per culpa d’aquell home baixet i malsofrit que tenia un nom llatí que volia dir ‘petit’, avui hi ha en el món milions de persones que es diuen Pau, Paul, Paolo, Pablo, Paulo, Paulus. Entre els primers cristians Pau va ser un nom molt estès: a l’Acta Sanctorum, un repertori de sants del segle XVII, es registra una seixantena de màrtirs amb aquest nom. En canvi, al nostre país no ha estat mai un dels noms més usuals, i el femení, Paula, és força modern. Una forma antiga, Pol, es conserva com a cognom i entra en el cognom Santpol, escrit tradicionalment Sampol. Tampoc no ha creat molta toponímia: només hi ha dos municipis catalans amb el nom del sant: Sant Pau de Fenollet (la Fenolleda) i Sant Pau de Seguries (el Ripollès). Sí que hi ha un grapat de llocs, barris o entitats de població amb aquest nom, a València, el Bruc, Subirats i Santa Maria de Merlès (Sant Pau); i a Sant Feliu de Guíxols i la Bisbal (Sant Pol). A Barcelona hi ha el monestir de Sant Pau del Camp (segle X), que dóna nom al raval de Sant Pau, al carrer de Sant Pau i a la ronda de Sant Pau. I l’hospital de Sant Pau, edifici modernista del començament del segle XX. Sant Pau és patró de Malta i copatró de Roma i Grècia. I en el nostre país, que sapiguem, només és copatró de Sant Pere de Ribes i Sant Pol de Mar.

A Mallorca, a Sant Pau no li hem fet gaire cas. No hi ha cap nucli de població que porti el seu nom, i poques són les esglésies que el tinguin de sant titular: la petita capella del Palau Episcopal, amb un retaule dedicat al sant del segle XIV;  la d’Algaida, compartint titularitat amb sant Pere; l’oratori de Sant Pau a Cals Concos (Felanitx), ara dedicat a un altre sant; la parròquia de Sant Pau a Manacor i la del mateix titular a Palma. I en tota l’illa només coneixem quatre llocs que li hagin dedicat un carrer: un carrer insignificant a Palma (la Indioteria) i altres tants a Llucmajor, la Colònia de Sant Pere i Biniamar. Això sí, tenim petites o minúscules parts del seu cos a la Seu (pols d’ossos a l’altar major i alguns ossets a altres altars), a l’antic convent de mínims de Santa Maria del Camí, a les esglésies de Pina, Llubí i Galilea i al monestir de Santa Magdalena d’Inca. Tot un luxe.

Sant Pau també és present en el refranyer: Per Sant Pau una hora cau, que indica que al final de gener el dia ja s’ha allargat una hora, més que una passa de pardal o de dimoni de dates precedents. I un altre que diu Sant Pau tanca les festes amb clau, i s’hi afegeix menys la Candelera, que li ve darrere. La Candelera (2 de febrer) és considerat el dia en què es tanca el cicle de les festes de Nadal. Sant Pau també serveix a la meteorologia popular per a preveure el temps que vindrà: Si plou per Sant Pau, hivern adéu-siau; i si fa sol, ve un hivern nou, perquè si les calmes de gener s’allarguen massa, el fred vindrà més tard. Els pagesos saben que el final de gener convé que el temps sigui plàcid i que no plogui massa, ni nevi ni geli: Sant Pau ennigulat, mal any assegurat; Sant Pau mullat, l’any esbarriat; o Sant Pau nevat, any de fam assegurat. En el pla de Mallorca quan es vol significar que dues persones s’ajuden molt una a l’altra, es diu Si no ho té sant Pere, ho manlleva a sant Pau. Una altra dita fa Si els lliga sant Pere, els dispensa sant Pau, que té l’origen en el privilegi paulí (atribuït a sant Pau) sobre certs casos de dissolució del matrimoni. I, no sabem per què, a Mallorca d’un que és un poc curt de gambals o que fa el beneit en diuen un pau o que fa el pau. D’altra banda, diu la tradició mallorquina que els qui neixen el dia de Sant Pau tenen la saliva beneïda (saliva paua) i són capaços de guarir les picades d’insectes i animals verinosos amb la seva saliva. Només s’han d’untar amb saliva el dit gros i fer tres creus damunt la ferida. Si fan un cercle amb saliva al voltant d’un insecte, aquest no surt del cercle i allà es mor. Aquests homes es diuen paus, i les dones paues, i diuen que tenen un senyal, en forma de creueta, davall la llengua. En alguns llocs es creu que aquest do el poden també adquirir els infants de menys de set anys que facin el dejuni de sant Pau, consistent a no menjar ni beure el dia del sant res que hagi tocat foc: només fruita i aigua, i que aquestes tampoc no toquin res fet amb foc. Diuen també que els alls sembrats el dia de Sant Pau i collits el dia de Sant Joan abans que surti el sol també guareixen picades i ferides, lleven els grans i maten els cucs intestinals. I si neix qualque anyell el dia de Sant Pau —anyells paus—, els pastors el guarden perquè protegeixi el ramat de les picades de serp. Sant Pau és un bon dia per a podar les parres, si volen que facin un bon raïm.

I crec que avui ja hem fet llarg.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari