Avui és Santa Helena, una santa d’alt standing, perquè va ser ni més ni menys que emperadriu de Roma i mare d’emperador. Es deia, en llatí, Flavia Iulia Helena Augusta, però la coneixem pel seu cognomen, Helena, un antropònim d’origen grec que no se sap ben bé què vol dir, però sabem que en català s’ha d’escriure amb hac, com es fa en totes les llengües que tenen hac i l’usen bé.

Va néixer devers l’any 250, tampoc no sabem exactament on. S’ha dit que podria haver nascut a Drepana, una ciutat de l’actual Turquia, que després es digué Helenòpolis en honor de la nostra santa. Això no vol dir que hi nasqués, car altres topònims, com Helenòpolis o Helenopontus, també són dedicats a ella, i només va poder néixer a un lloc. Algunes fonts diuen que era de família de baix estatus: son pare hauria estat un soldat i sa mare, una filla d’un hostaler. Malgrat això va trobar un bon partit i es casà, o la casaren, amb Constanci Clor, que anys més tard seria emperador de Roma. Una tradició diu que es conegueren quan l’home guerrejava prop d’on vivia Helena, que casualment es toparen i que descobriren que tots dos portaven un braçalet de plata exactament igual. Signe que Déu els volia ajuntar, malgrat la gran diferència de nivell social. En tot cas la felicitat durà poc, perquè aviat Constanci la volgué canviar per una de més nivell, Teodora, filla de l’emperador Maximià. Alguns crítics diuen que Helena no era l’esposa de Constanci sinó una concubina. Fos o no la seva esposa, quan Constanci fou elevat a la dignitat de Cèsar, es casà amb Teodora. Quan Helena tenia al voltant de vint anys nasqué el seu fill Constantí, que seria l’emperador Constantí I el Gran. Després de la separació de Constanci Clor, Helena visqué una vida retirada, prop del seu fill, que sentia per ella una gran estima. Quan el 306 Constantí fou proclamat emperador, ella tornà a la cort imperial, de Trèveris i de Roma, i rebé el títol d’augusta.

Fou després de la proclamació del seu fill com a emperador, segons algunes fonts, que Helena es convertí al cristianisme, fins aquell moment una religió proscrita i perseguida. Se suposa que Helena influí damunt Constantí, i això determinà que aquest es convertís en el primer emperador protector del cristianisme. El 313 promulgà l’edicte de Milà, pel qual, després de segles de persecució, els cristians eren autoritzats a practicar lliurement la seva religió i els eren retornats els béns confiscats. Però la seva acció protectora del cristianisme anà molt més enllà. Donà al papa Silvestre I el que havia estat palau de Dioclecià, que es convertí en residència papal durant mil anys, el palau del Laterà. D’una casa modesta els papes —o més aviat els bisbes de Roma— passen a viure a un palau imperial. Davant el palau, Constantí promogué l’edificació d’una basílica dita avui Sant Joan del Laterà, que és la catedral de Roma. El 324 Constantí va fer construir la basílica de Sant Pere (vegeu l’article dedicat a Sant Pere). I promogué i pagà l’edificació de moltes esglésies i donà propietats i poder a l’Església, que a partir d’aquell moment comença a esdevenir un veritable poder. Constantí va convocar i presidir el concili de Nicea (325), en què s’establí l’ortodòxia cristiana, la que ell decidí, que posà fi a alguns segles de disputes ideològiques entre les diverses faccions cristianes. Segons algunes fonts, convidà els bisbes presents al concili a una tirallonga de banquets fastuosos i amenaçà amb el desterrament els qui no s’avinguessen a votar el que ell volia. Constantí és el «fundador» de l’Església catòlica, i si tot això ho va fer influït per sa mare, aquesta en deu tenir tot el mèrit. L’obra cristiana de Constantí fou una autèntica girada de truita. Ell i sa mare feren destruir multitud de temples de la religió romana, i tot just després de l’edicte de Milà els cristians tingueren carta blanca per a destruir temples i assassinar sacerdots pagans. El mateix Constantí saquejà els temples de Grècia i s’endugué tots els seus tresors a Constantinoble, la ciutat que ell convertí en la nova capital de l’imperi. Constantí és considerat sant per l’Església ortodoxa, malgrat que passà la vida assassinant gent, inclosos familiars molt directes, en un ambient d’intrigues polítiques i lluites pel poder. Els historiadors cristians li posaren el sobrenom d’el Gran.

El que també va fer Constantí és subvencionar a la seva mare un viatge a la Terra Santa, on es dedicà a construir temples i a cercar relíquies de Jesús. Segons el bisbe i historiador Eusebi de Cesarea, allà va fer construir l’església de la Nativitat, a Betlem, sobre una gruta on se suposava que havia nascut Jesús, i l’església d’Eleona, al turó de les Oliveres, on Jesús suposadament es va acomiadar del món quan va pujar al cel verticalment. I com que l’augusta emperadriu no tenia problemes de liquiditat, també va fer construir una església en el mont Sinaí, en el lloc on Moisès trobà un arbust en flames que no s’acabaven i la veu de Déu que li encomanà d’alliberar el seu poble dels egipcians. Anys més tard, al costat de la capella s’hi construí el monestir de Santa Caterina, un dels més antics que continuen habitats. En realitat, aquestes esglésies les féu construir Constantí, però el mèrit ha estat per a la mare.

L’emperador Hadrià (76-138), un altre que també ha d’anar amb hac, després de les revoltes dels jueus contra l’imperi, havia dut a terme una implacable repressió dels hebreus. Sobre la Jerusalem destruïda hi havia aixecat una ciutat romana —Aelia Capitolina—, plena de temples pagans. Doncs bé, segons una llegenda forjada en el segle V, Helena va fer esbucar un temple romà dedicat a Venus, construït per l’emperador Hadrià en el mateix lloc on se suposa que hi hagué la tomba de Jesús, a la zona del Calvari, per a aixecar-hi un temple cristià. Després d’ensorrar el temple, l’emperadriu va fer excavar en el lloc i què pensau que va trobar? Doncs tres creus. Sí, les tres creus en què foren clavats Jesús i els dos lladres. Segons unes fonts, la creu de Jesús duia el títulus, la fusteta amb l’INRI, i segons unes altres, no. En aquest darrer supòsit, Helena va fer dur una persona que estava a les portes de la mort i la va fer posar damunt cada una de les creus. Quan la van posar damunt la primera, el malalt continuà tan atabacat com abans. El posaren damunt una segona creu i res. Finalment, el posaren damunt la tercera creu i l’home, o la dona, s’aixecà amb un bot i romangué més sa que un gra d’all. Helena ja tenia la creu de Jesús, la que fou anomenada la Vera Creu i que fou una de les relíquies més importants del cristianisme. No sols va trobar la creu sinó els claus de la crucifixió, els Sants Claus, que evidentment també agafaren una valor incalculable. En el lloc de la descoberta Constantí va fer aixecar el temple del Sant Sepulcre. Un altre. El cristianisme té les fites tan clares que fins i tot se sap el dia de la troballa: el 3 de maig del 326, que fou declarat dia de la invenció (descobriment) de la Vera Creu, en què fan festa les dones que es diuen Creu (si n’hi ha cap) o Cruz, María de la Cruz o Maricruz. Jaume de Voràgine broda la llegenda a la seva manera. Quan Helena va arribar a Jerusalem, li digueren que un jueu sabia on era la creu, però quan aquest va ser interrogat, es negà en rodó a obrir la boca. Llavors Helena el va ficar dins un pou sense res per a menjar ni beure. Passada una setmana el pobre jueu va confessar la localització de la creu. A propòsit, sobre l’origen de la creu de Jesús també hi ha moltes llegendes. La més atrevida, escrita pel mateix Jaume de Voràgine, relaciona la creu amb l’arbre de la ciència del bé i del mal, aquell que produí la famosa poma que menjà Adam a proposta de la seva parella. Set, tercer fill d’Adam, va sembrar una llavor d’aquest arbre dins la boca del cadàver d’Adam. Sobre la tomba d’Adam cresqué un gran arbre, que el rei Salomó va fer tallar per a construir el temple de Jerusalem. Quan Herodes reconstruí el temple, d’aquella fusta es va fer la creu que seria de Jesús.

Santa Helena no sols trobà la creu i els claus de Jesús, sinó que també trobà la corona d’espines amb què els soldats es befaren de Jesús, la Santa Corona. Amb un clau (o dos) es va fer el Sant Mos, és a dir el mos del cavall de Constantí, que desaparegué amb el pillatge de Constantinoble per la Quarta Croada, i anys després el trobaren a Carpentràs (Provença), on el podeu anar a veure. No se sap si els claus eren tres (un a cada mà i un als dos peus) o quatre (un a cada mà i un a cada peu), però si miram els que hi ha a diverses catedrals i esglésies, a Jesús el punxaren amb deu claus. Recerques arqueològiques asseguren que a l’Imperi Romà a cap crucificat el clavaven a la creu sinó que l’hi fermaven amb cordes. Diuen que santa Helena també comprà (no se sap a qui) la Santa Túnica, la que portava Jesús el dia de la crucifixió. I que l’envià a Trèveris, on es conserva al tresor de la catedral. Una trentena d’altres túniques de Jesús són escampades per diverses esglésies del món. La nostra intrèpida arqueòloga també volgué endur-se coses de més pes, com la Santa Escala, un conjunt de 28 graons que formaven el pretori de Ponç Pilat i que Jesús evidentment va pujar quan patí aquell judici en què Pilat es rentà les mans. Helena va fer desmuntar l’escala i l’envià a Roma. La podeu pujar, si voleu, obligatòriament avançant de genolls, a la capella del Sancta Sanctorum, a l’antic palau papal del Laterà. Si ho feu, tindreu indulgència plenària.

I què va passar amb la creu? Segons la tradició, una part va restar a Jerusalem, a l’església del Sant Sepulcre, sota la custòdia del bisbe de Jerusalem. El 614 l’emperador persa Cosroes II, després d’ocupar Jerusalem, s’endugué la part de la creu que hi havia, conscient del seu valor com a moneda de canvi en una hipotètica negociació. Però tretze anys més tard l’emperador Heracli II vencé els perses i recuperà la relíquia, que dugué a Constantinoble i després a Jerusalem. La creu va ser col·locada a l’església del Sant Sepulcre en una cerimònia solemne esdevinguda el 14 de setembre del 628. Per a commemorar-ho s’instituí la festa de l’Exaltació de la Creu, el 14 de setembre. El 638 els musulmans conquereixen Jerusalem, però deixaran als cristians —que era pràcticament tota la població de la ciutat— llibertat per a continuar els seus cultes. Però quan el califa Al-Hàkim va ocupar el poder (1009), començà una persecució del cristianisme, i els cristians amagaren la creu, de fet un tros de fusta embotit dins una creu de plata, fins que Jerusalem fou alliberada pels croats de la primera croada. Llavors la creu va ser reposada a l’església del Sant Sepulcre i convertida en símbol del regne croat de Jerusalem. El 1187 els croats portaren la creu a la batalla de Hattin, lliurada contra els musulmans de Saladí. Però no va servir de res: els musulmans mataren quasi tots els cristians, Saladí s’endugué la creu i no se’n va saber res més.

Una altra part de la creu va ser enviada per Helena a Constantinoble, juntament amb algun dels Sants Claus, i fou guardada a la capella del Far, del palau fet construir per Constantí. El 638, l’any que els musulmans conqueriren Jerusalem, també arriben a Constantinoble altres preuades relíquies: la corona d’espines (la Santa Corona), la llança que un soldat clavà al costat de Jesús (la Santa Llança) i l’esponja amb què eixugaren el front del crucificat (la Santa Esponja). L’emperador Balduí I, freturós de diners, vengué aquestes relíquies a un banc de Venècia i acabaren comprades pel rei francès Lluís X, sant Lluís, qui féu construir la Sainte-Chapelle, al palau reial, on romangueren zelosament guardades. El tros de la creu, dins un revestiment d’or, perles i pedres precioses, i tot dins una caixa monumental d’orfebreria. Quan esclatà la revolució francesa tot fou saquejat i perdut. Malgrat tot, a la catedral de Nôtre-Dame hi ha un tros de fusta i un clau que diuen que fou de la creu de Jesús.

Finalment Helena s’endugué amb ella a Roma un altre fragment de la creu, que guardà a la seva residència, el palau del Sessorium.  A una sala d’aquest palau es construí una capella on es veneraren les relíquies portades per l’emperadriu; una capella reformada en el segle XVIII i coneguda com la basílica de la Santa Creu de Jerusalem. I, a més, hi ha fragments, i en algun cas partícules, de la mítica creu escampats per tota la cristiandat. Si són de la vera creu o no ja ho anirem a cercar. Aquesta és una història centrada en el món de les relíquies de Crist, que, com totes les relíquies, foren material per a un comerç importantíssim, en mans sobretot de les cases reials, a més de moure masses de pelegrins, cosa que també té la seva part lucrativa per a les esglésies o monestirs que tenien tals tresors.

Però tornem a santa Helena, que va morir un 18 d’agost al voltant de l’any 330 i fou enterrada a un mausoleu a una església de Roma. Un sarcòfag fet de pòrfir vermell que es conserva en el Museu Vaticà. En el segle IX un monjo robà les restes de la santa i se les endugué a una abadia de Reims, i allà són, tot i que un grapat d’esglésies presumeixen també de tenir-les.

Malgrat els grans mèrits arqueològics i patrimonials de la santa, aquesta ha tingut poca repercussió sobre l’onomàstica. Hi ha una illa que es diu Santa Helena, perduda enmig de l’Atlàntic (propietat del Regne Unit) i diverses ciutats en el continent americà. En el nostre país, ni un municipi ni un trist nucli de població. Així i tot, és patrona d’Escaló (el Pallars Sobirà) i no sabem si d’enlloc més. Com es podia esperar, és la patrona dels arqueòlegs i dels matrimonis difícils. Ah, i la Santa Creu també és patrona de qualque lloc, com la vila de Cabrils (el Maresme). I té esglésies dedicades, com la mateixa catedral de Barcelona o la gran església de Santa Creu de Palma, que correspon a una de les cinc parròquies històriques de la ciutat. A Mallorca hi ha —o hi havia— un costum segons el qual el qui perd un objecte el troba fàcilment si diu un parenostre a santa Helena. Evidentment, si va trobar la creu de Crist, pot trobar qualsevol cosa.

A la nostra santa encara li podem treure més suc. Ja hem dit que hi ha dues festes lligades a la creu de Jesús, i en certa manera a Santa Helena: la de la Invenció de la Creu (3 de maig) i la de l’Exaltació de la Creu (14 de setembre). A Menorca, el 3 de maig se celebrava tradicionalment la Benedicció dels Vents o dels Termes, una festa que ha estat traspassada al 8 de maig, diada de la Mare de Déu del Toro. Totes les parròquies de l’illa es concentraven al peu de la muntanya i després pujaven en processó cap al santuari amb cant de lletanies. Un cop a dalt, el bisbe celebrava l’Eucaristia, presidida per la creu, i beneïa els vents i les terres, als quatre punts cardinals, amb l’esperança que la terra, que en el principi de la primavera es posava a treballar, donaria bones collites. Avui encara continua la tradició de la benedicció, si bé de manera simplificada.

No coneixem refranys referits a santa Helena, però sí alguns al dia de Santa Creu (3 de maig): la Creu, dia tres la trobareu; per Santa Creu el llop ja hi veu; per Santa Creu faves arreu; els núvols a la Creu, pluja a tot arreu; en passar la Creueta ja et pots llevar la jaqueta; el maig comença amb una creu i qui es casa en té dues.

El nom Helena no ha estat ni és dels més freqüents. A Mallorca fins a temps recents se’n troben ben poques. Si alguna ens llegeix, molts d’anys.