Avui és Santa Agnès, un dels moltíssims sants màrtirs —sortits de la mà de ferro de Dioclecià i de la fructífera imaginació dels primers cristians— que abarroten el santoral i han condicionat l’onomàstica personal d’una bona part del món. Un d’aquests personatges potser reals, sobre els quals, a partir de la dienda popular, els escrits d’alguns pares de l’Església o afeccionats a l’hagiografia formaren sucoses llegendes per a exemple del personal. En aquest cas les fonts són principalment Sant Ambròs de Milà, que ja esmentàvem ahir, el poeta i apologista cristià Aureli Climent Prudenci, autor del poema “Passio Agnes”, i el col·lega Jaume de Voràgine.

Pot ser que el personatge ni es digués Agnès, que podria ser un nom-sobrenom que li imposaren després de la seva desaparició. Agnès correspon a un mot grec, hagnē (femení de hagnos), que significa ‘casta’, ‘pura’, ‘sagrada’. La semblança amb el nom llatí agnus, ‘xai’, i el fet que el xai també és un símbol de puresa, va fer que la nostra santa d’avui hagi estat representada amb un xotet al costat. La devoció a la santa escampà el nom Agnès, que és o ha estat un dels noms de dona més populars, especialment en el món anglosaxó. A Mallorca, però, sembla que ha estat sempre un nom escàs, tot i que no inexistent. La forma popular mallorquina és Ainès, conseqüència de la mateixa regla fonètica que va canviar regnar per reinar o sagnar per sainar. Però les mallorquines joves portadores d’aquest nom ara es diuen Agnès (si no es diuen Inés), amb la forma original, almenys les que jo conec.

La responsable que tantes dones es diguin o s’hagin dit Agnès és una noieta romana nascuda cap al final del segle III, filla d’una família cristiana. Quan tenia dotze o tretze anys, al prefecte de Roma, Semproni, li va agafar el caprici de tenir-la per nora, però la noieta no va anar de res i digué que ja estava compromesa amb un pretendent de més categoria.  I com que en aquells temps no voler creure l’autoritat podia sortir car, el prefecte, tot enrabiat, la va posar a un bordell a la disposició de tots els qui volguessin divertir-s’hi, després de conduir-la tota nua pels carrers. Diuen que durant el passeig els cabells li van créixer de cop tot tapant el seu cos, i que quan estava en aquell obligatori servei, tots els homes que pretenien fer de consumidors quedaven cegats a l’acte. Un dels visitants va ser el pretendent, el fill del prefecte, que amb la negativa havia quedat mort d’amor i en el moment de la visita quedà mort de ver, estrangulat per un dimoni. Vist que la noia es burlava del càstig i del castigador, va ser condemnada a morir a la foguera, i, com ja hem vist en alguns casos similars, la llenya es negà a prendre com si hagués estat uns quants dies en remull. La típica història dels poders divins que acudeixen a exhibir-se en favor dels escollits de Déu davant els seus botxins. Però com que la dona havia d’ingressar al martirologi, l’exhibició s’acaba quan l’espasa sega el coll de la infortunada (o fortunada, segons com es miri). Poc temps després, la seguí en l’infortuni la seva germana de llet Emerenciana, filla de la dida d’Agnès, descoberta resant a la tomba d’aquesta i lapidada després per no haver volgut renegar de la seva fe. A Emerenciana també la van fer santa i aviat es va dedicar a la sanitat: segons diuen, la seva invocació va guarir de la lepra Santa Constança, filla de Constantí. Agnès va ser enterrada —un 21 de gener, és clar— a una catacumba sobre la qual ara hi ha l’església de Santa Agnès extramurs, que guarda una part de les seves suposades despulles. Una altra part és a l’església de Santa Agnès d’Agone, a la plaça Navona de la mateixa Roma, on hi hagué el circ de Domicià, en què la santa fou martiritzada. En el lloc del bordell també hi ha una capella dedicada a la màrtir. Tot ben endreçadet i purificat.

Santa Agnès és la patrona de la castedat, de les verges, de les noies casadores, de les noies emparellades i de les víctimes de la violació. En alguns llocs la vespra del dia d’avui es fa un ritual en què les fadrinetes juguen a endevinar quin serà el seu marit. També sembla que és la patrona dels escoltes i fins i tot dels jardiners. Això ja no sé per què.

Tenim dues localitats amb el nom de Santa Agnès: Santa Agnès de Malanyanes (Vallès Oriental) i Santa Agnès de Corona (Eivissa). A la segona li van posar el nom en el segle XVIII (abans es deia només Corona), quan es va fer la divisió en parròquies i el bisbe assignà un sant a cada nova església.

I això és tot per avui. Molts d’anys, Agnès.