Avui és —segons la tradició secular— Sant Llàtzer, però crec que podrem felicitar poca gent, perquè aquest és un nom no gaire usual. No sé com va la cosa a la resta del país, però a Mallorca —tot i que se’n documenta algun en èpoques pretèrites— es pot dir que tradicionalment ningú no ha portat aquest nom. Amb tot, cal fer l’hagiografia, perquè és un nom molt present en la toponímia, la història i la llengua. És un nom hebreu, Eleazar, amb el formant El, que significa ‘Déu’. El azar significa ‘Déu és el meu ajut’. Devia ser un nom corrent entre els jueus, perquè al Nou Testament en surten un grapat.

El sant d’avui és un personatge que va tenir la insòlita fortuna —o mala fortuna— de morir dues vegades, cosa que no passa cada dia. És ni més ni menys que el famós personatge que Jesús de Natzaret va ressuscitar després d’haver estat mort tres dies. Llàtzer, vull dir; perquè tots dos van viure una aventura semblant. O això és el que explica l’evangeli de Joan, que sembla que va ser escrit per un Joan que no és el Joan apòstol i suposat evangelista i que no va tenir mai cap contacte amb Jesús. Segurament un grec dels segles I-II que escrivia coses recollides de ràdio macuto dels primers cristians. Segons l’imaginatiu escriptor, el nostre protagonista va néixer a Betània, un poble prop de Jerusalem, i, d’acord amb els evangelis, tenia dues germanes de nom Maria i Marta, la primera identificada per la tradició cristiana amb Maria de Magdala, la joveneta calentona a qui Jesús es veu que feia tilín. No eren gent qualsevol, no: eren nobles que vivien a un castell i tenien extenses terres al voltant d’aquest. Encara que sigui un poc mal d’entendre, per la diferència de classe social, aquesta família i Jesús mantenien una amistat estreta i cordial. Un bon dia al jove Llàtzer li va pegar una malaltia i aviat va allargar els potons. Jesús va ser avisat que el seu amic estava molt malalt, però s’ho agafà amb calma i esperà dos dies a partir, perquè si en arribar l’hagués trobat viu, adéu miracle. Doncs es va posar en camí cap a Betània i quan va arribar, l’amic ja feia quatre dies que era mort i ben mort, com certificava el fet que el seu cos començava a desprendre una de les olors que més poden ofendre la pituïtària humana. Amb tot, Jesús ho va tenir bo d’arreglar. Féu córrer la tapadora de la tomba i digué allò de “Llàtzer, aixeca’t i camina”. I Llàtzer es va aixecar i va caminar. Va caminar com un que hagués agafat una gatera de tota una bota de caçalla, però després de tres dies de mort, què voleu? Blanc com l’emblanquinat i embolicat amb tot el caliportal de draps i benes fúnebres, sortí del sepulcre fent el gambirot i deixant en estat de xoc les dues germanes i altre personal present. Després de contar aquest prodigi i esmentar un sopar en què Llàtzer es deixà veure, l’evangelista Joan se’n desentén del zombi i no sabem res més de la seva vida i miracles.

Segons el meu competidor Jacopo de Varagine, els jueus, enemics dels cristians, van embarcar Llàtzer i les seves germanes en un vaixell sense mariners, sense rems i sense timó, i la nau va anar a parar a la costa marsellesa. Així l’amic de Jesús va predicar per aquelles terres i, fins i tot, va ser bisbe de Marsella. Però per les terres orientals circula la creença que va ser bisbe de Larnaca, a Xipre. I allà va morir de vell, vull dir que va tornar a morir, i aquesta vegada no va trobar cap amic que el ressuscitàs. Les despulles i relíquies, com sempre sol passar en aquests casos, es troben repartides a molts de llocs. De Larnaca foren dutes a Constantinoble el 898; després, el 1204, els croats les dugueren a Marsella, d’on van desaparèixer bastant més tard; però els de Xipre les tenen ben geloses a l’església de Larnaca. També diuen que després de la resurrecció, Llàtzer no va tornar a somriure mai més. Per què? Per la forta impressió que se’n va dur durant els quatre dies que, mort, va estar a l’infern veient els patiments de les ànimes irredemptes. Una experiència que ha de ser, sens dubte, impactant.

Durant l’Edat Mitjana, i a causa d’una confusió (o fusió) amb un altre Llàtzer bíblic (el de la paràbola del ric dolent i del pobre Llàtzer), va ser declarat patró dels leprosos —que en català també es deien mesells—, pobres víctimes d’una malaltia infecciosa que causava estralls. A Palma, en el segle XIV es va fundar l’Hospital dels Mesells o de Sant Llàtzer dels Mesells, a la part de fora de la murada, que, en el segle XVI, es va traslladar al camí d’Inca (entre el carrer d’Aragó i el Pont del Tren). En honor al sant els establiments per a passar les quarantenes es digueren llatzerets, paraula que de l’italià lazzaretto passà a totes les llengües. Hi ha el mal de Sant Llàtzer, o elefantiasi, malaltia consistent en el creixement desmesurat d’una part del cos. I la fraseologia de la nostra llengua inclou, a més del verb llatzerar i l’adjectiu llatzerat, expressions com estar fet un llàtzer, que s’aplica als qui tenen un aspecte semblant al del leprós de la paràbola o potser al de Llàtzer en el moment de la gloriosa sortida de la tomba; o passar llatzèries, ço és, passar misèria i calamitats.  No és estrany que amb aquest panorama el nom de Llàtzer no hagi estat entre els preferits per la nostra gent. La terminologia científica també té alguna peça deguda al gran ressuscitat, com síndrome de Llàtzer, signe de Llàtzer o tàxon Llàtzer, que ara no cal explicar. I, com tots els noms personals, també ha esdevingut cognom (escrit Llàtzer, Llàtser o Llàcer), encara que poc freqüent. A Palma, en unes terres que molt enrere foren d’una família d’aquest cognom, s’hi ha construït l’hospital de Son Llàtzer, que fa pronunciar de manera massiva el nom del nostre sant i posa a prova les habilitats articulatòries dels membres de la comunitat espanyola resident a Mallorca. Prova no gaire superada, per cert.