Avui és Sant Valentí, patró dels amants. I en una bona part del món avui se celebra el Dia de Sant Valentí, que per aquí li diuen Dia dels Enamorats.

Aquest devia ser un nom corrent en temps dels romans, perquè hi ha una quinzena de màrtirs que es diuen Valentí. Ve del llatí Valentinus, derivat de Valens, que no cal dir què significa. Hi ha la forma femenina Valentina. Nom no gaire abundant al nostre país, on no ha generat toponímia major, però sí que ha generat el cognom Valentí, present a tota la nostra geografia.

El sant que avui se celebra, un suposat màrtir del segle III, és un personatge absolutament fosc i misteriós. La festa va ser establerta el 496 pel papa Gelasi I, i abans no hi ha cap referència al màrtir. Aquest papa va suprimir la festa Lupercalia dels romans, que es feia al voltant del 14 de febrer, en honor de Luperc, déu de la fertilitat, dels pastors i dels ramats. En aquestes festes, els sacerdots de Luperc sacrificaven un boc a la cova del Lupercal, on la lloba havia alletat Ròmul i Rem, i després anaven pels carrers de Roma fuetejant amb trinxes de pell de cabra les joves a fi de fer-les fèrtils. Però no pareix que hi hagi relació entre aquestes pràctiques i la festa valentiniana dels enamorats. Sembla que el personatge celebrat el 14 de febrer per Gelasi podria correspondre a dos o tres Valentins, un prevere que va ser màrtir a Roma, un altre que va ser bisbe a Terni (Itàlia central) i encara un altre que va ser martiritzat a Àfrica. La confusió sobre aquests personatges, suposant que siguin tres i no un o dos, és sensacional. A l’Edat Mitjana hi hagué a Roma dues esglésies dedicades als dos Sant Valentí, el de Roma i el de Terni. Del Valentí de Roma ens en parla la Llegenda àuria de Jacopo de Voragine (1260) i la Crònica de Nuremberg (1493), una reinterpretació de la Bíblia i un dels primers llibres impresos que integren text i il·lustracions. Segons aquestes fonts, Valentí de Roma va ser martiritzat després de ser sorprès casant parelles de cristians i protegint cristians de la persecució de l’emperador Claudi, cosa que era considerada un crim. Pel que fa a aquells matrimonis, diuen també les fonts que a l’emperador Claudi li va pegar la curolla de prohibir tots els casaments, perquè volia molts de soldats en el seu exèrcit i els casats no eren tan bons com els fadrins. L’oficiant de matrimonis furtius va ser lapidat, però com que no hi havia manera de matar-lo a pedrades, va ser decapitat. Segons la llegenda, abans de perdre el cap va guarir la ceguesa i la sordesa de la filla del seu botxí. Tot això va tenir guanyat aquest. Amb tot, com que Sant Valentí, o els dos Sant Valentins, són personatges tan foscos, la mateixa Església romana va suprimir-los del calendari general en la purga del 1969.

L’associació de Sant Valentí als enamorats data del segle XIV i sembla obra del gran escriptor anglès Geoffrey Chaucer (1343-1400), el dels contes de Carterbury i un dels pares de la llengua anglesa. Concretament, en el Parlement of Foules (Parlament dels ocells), un poema escrit en honor del primer aniversari del compromís entre de Ricard III i Anna de Bohèmia. Chaucer hi escrigué que el dia de Sant Valentí els ocells cerquen un altre ocell —una ocella— per a aparellar-se. Cosa que no és veritat (a Anglaterra hi fa massa fred) o potser es referia al dia de Sant Valentí de Gènova, que és el 2 de maig, que és el dia del compromís esmentat entre la parella reial. Sigui com sigui, aquella associació entre el sant i els ocellets amorosos degué començar a fer el seu efecte. En el mateix segle XIV Othon de Grandson va escriure poemes glossant la llegenda de Sant Valentí com a arranjador de matrimonis, i al segle següent Charles d’Orléans va fer conèixer l’obra d’Othon a la cort de França. Al final del segle XVIII es van començar a vendre a Anglaterra cartes —que no són lletres— amb versos amorosos denominats mechanical valentines, i en el segle següent es va estendre el costum d’enviar aquestes cartes a les estimades en format més petit. Després es va fer normal enviar flors, xocolata i altres presents. L’enviament de valentines esdevingué un negoci de grans dimensions. Avui als Estats Units se n’envien 190 milions cada any, i no sols als enamorats sinó a altres membres de la família, als mestres i als amics. És clar que els SMS i els whatsapp deuen haver fet un poc de mal als fabricants de valentines clàssics.

Del món anglosaxó la litúrgia dels presents de Sant Valentí s’ha estès a altres parts del món, per a gran joia dels centres comercials. A Espanya, Portugal i el Brasil es diu el Dia dels Enamorats (Dia de los Enamorados, Dia dos Namorados), en els països anglosaxons, a França, a Itàlia i a molts altres llocs, simplement el Dia de Sant Valentí. A Finlàndia Dia dels Amics, i a alguns països hispanoamericans, Dia del Amor y la Amistad o Dia del Cariño (Guatemala). La cosa també se celebra a la Xina, al Japó i comença a l’Índia i altres països asiàtics, introduïda per la televisió. És la cultura invasiva americana lligada als interessos del gran comerç. A Catalunya la festa s’afegeix a —o potser entra en conflicte amb— la Diada de Sant Jordi, en què els enamorats es regalen llibres i roses i per això és considerada per molts com l’equivalent català del dia de Sant Valentí. El costum generalitzat de regalar roses per Sant Jordi es va establir en temps de la Mancomunitat, si bé des d’època molt més reculada sembla que la pràctica ja es feia de manera minoritària. Del present del llibre ja en parlarem per Sant Jordi. Però no hi ha dubte que l’esclat de la primavera i el perfum de les flors lliga més amb l’amor que el gèlid temps d’aquests dies.

Doncs molts d’anys als Valentins i Valentines i auguris i felicitacions a tots els cors que estimen, tant si avui passen pels grans magatzems com si no; o tant si envien el whatsapp com si no. I als cors que somien. I als que enyoren.