La Mare de Déu del Roser

Avui és el dia de la Mare de Déu del Roser, el dia que fan festa les dones que es diuen Roser, tot i que al Principat és més usual celebrar-ho pel Roser de Maig, de què parlarem més avall.

Roser, a part d’una planta, designa dues coses: d’una banda una pregària pròpia del cristianisme, i, d’altra banda, un objecte consistent en una sèrie de bolles enfilades que serveix per a comptar les oracions en la dita pregària. La pregària consisteix a dir parenostres, avemaries i gloriapatris tal com ara explicarem, tot advertint que els de ciències potser ho tindran més fàcil que els de lletres. Els rosers ordinaris o de cada dia consten de cinc sèries formades cada una per una bolla més grossa (o una d’igual separada de les altres) i deu de més petites, que corresponen respectivament a un parenostre i deu avemaries. I després de la darrera avemaria es diu un gloriapatri. Cada sèrie correspon a un misteri. El roser té cinc misteris, que representen episodis de la vida de Jesús. Així un roser ordinari són 50 avemaries, cinc parenostres i cinc gloriapatris. El roser es complementa amb algunes bolletes més (un parenostre i tres avemaries) i un crucifix. Hi ha quatre categories de misteris, que es diuen de goig o gojosos, de dolor o dolorosos, de glòria o gloriosos i de llum o lluminosos. Fins al 2002 només només n’hi havia tres, i aquell any s’hi van afegir els de llum. Cada una d’aquestes categories corresponen a un dia de la setmana; per exemple, el dilluns toca seguir els misteris de goig. Doncs el primer misteri de goig correspon a l’anunciació a Maria de l’arcàngel Gabriel, el primer misteri de dolor invita a pensar en l’agonia de Jesús a l’hort de Getsemaní, etc. En total hi ha, doncs, 20 misteris. Un roser complet, dit de vegades psalteri o psaltiri, és el que correspon al prec de les oracions d’aquests vint misteris. Hi ha rosers físics corresponents a un roser complet, que tradicionalment constaven de 150 bolles de les avemaries, més les dels parenostres corresponents, i a partir del 2002 consten de 200 bolles d’avemaries. Aquests rosers els duien a la cintura alguns frares i monges. Les oracions de la pregària simbolitzen roses ofertes a la Mare de Déu, d’aquí el nom de roser. Aquest és el mot català genuí, que es conserva intacte parlant de la Mare de Déu del Roser o de les esglésies del Roser, però per a referir-se a la pregària o a l’objecte per al compte de les oracions es va introduir en el parlar corrent el mot rosari, segurament per interferència de l’espanyol. Diguem també que no solament els cristians usen rosers: també altres religions usen enfilalls de bolletes per a pregar semblants als cristians, com el japamala (usat pels budistes i hinduistes per a recitar mantres) o el tasbih (roser musulmà, derivació del japamala).

Els primers cristians comptaven les oracions amb pedres. Antoni Abat —sant Antoni per als amics— va inventar, o feia servir, el komvoskhinion, un cordó amb nusos per a fer les oracions a Jesús. A part d’aquests precedents, l’origen del roser cal cercar-lo en els monestirs de la baixa Edat Mitjana. En aquests monestirs hi havia el costum de llegir 150 psalms cada dia. Com que una part del personal dels monestirs no sabia llegir se substituïren els 150 psalms per 150 oracions, primer parenostres i després parenostres i avemaries (el denominat psalteri de Maria). En el segle XIII ja hi havia estris per a comptar les oracions semblants als rosers actuals, i el mot per a designar-los, el llatí rosarium, es documenta en aquest segle. Però la tradició o la llegenda diu que l’aparició del roser es fruit d’un fet miraculós que succeí a sant Domènec de Guzmán, fundador dels dominicans. Aquest personatge va anar a Occitània a convertir uns heretges dits albigesos o càtars, que predicaven idees que no agradaven a l’Església oficial (vegeu l’article «Sant Domènec», del 8 d’agost). Aquest moviment religiós arribà a provocar grans enfrontaments armats. Concretament s’enfrontaren les tropes del rei Lluís II de França, comandades per Simó de Montfort, i les tropes del nostre Pere el Catòlic aliat amb el comte de Tolosa Ramon IV i altres socis. Els primers, amb el suport del papa, combatien els albigesos i els segons els defensaven, tot i que en el fons hi havia la lluita pel domini d’Occitània. Diu la llegenda que en el monestir de Prolha (Llenguadoc), fundat per Domènec de Guzmán, la Mare de Déu aparegué a aquest bon home, que, naturalment, anava amb el bàndol del rei de França, li donà un roser i li encomanà que difongués aquesta pregària. El 1213 a la batalla de Muret les tropes franceses venceren les occitano-catalanes, i això representà l’annexió d’Occitània per França. Els vencedors atribuïren la victòria a la intercessió de la Mare de Déu, i així hauria aparegut el roser i l’advocació de la Mare de Déu del Roser.

 

El fet real és que, a part dels precedents que hem dit abans, en el segle XIV els ordes mendicants (dominicans, franciscans, carmelitans i agustinians) promogueren el psalteri de Maria, i en el segle XV, quan aparegué la segona part de l’avemaria (Santa Maria mare de Déu, etc.) la pregària del roser ja era força semblant a l’actual. En tot cas, els dominicans tingueren una participació destacada en la seva difusió. Hi destacaren Pere de Verona, dominicà del segle XIII, el dominicà bretó Alà de la Roca (o Alain de la Roche), que el 1470 fundà una Confraria del Psalteri de Maria per a difondre el roser, i altres dominicans que feren la mateixa cosa a altres llocs. El 7 d’octubre de 1571 tingué lloc la batalla de Lepant, que enfrontà l’exèrcit otomà contra una aliança de països cristians dita la Lliga Santa. Diu també la tradició que el papa Pius V havia demanat a tots els cristians del món que fessin la pregària del roser demanant la intercessió de la Mare de Déu. La batalla, decisiva per a aturar l’avanç dels turcs, va ser guanyada pels cristians, i el papa ho atribuí a l’acció de la Mare de Déu. Per això, Pius V instituí la festa de la Victòria o dia de la Mare de Déu de la Victòria, el primer diumenge d’octubre, i dos anys després, el papa successor, Gregori XIII, li canvià el nom per festa de la Mare de Déu del Roser, invocada contínuament per a protegir Occident davant l’amenaça dels otomans. El 1913 el papa Pius X va fixar la festa en el 7 d’octubre, dia de la victòria de Lepant. Amb tot, al Principat va arrelar més la festa del Roser de Maig, celebrada el primer diumenge de maig, mes que esclaten les roses. Una festa amb arrels a l’Edat Mitjana que ja se celebrava abans de la batalla de Lepant. Al Principat i a les Illes hi havia el costum d’anar per les cases a arreplegar roses que el dia de la festa eren beneïdes i ofertes a la Mare de Déu.

 

Després de la batalla de Lepant s’expandí la pregària del roser i hi hagué una explosió de confraries del Roser encarregades d’organitzar tota mena d’actes i celebracions. El dia de festa es feien processons i a les esglésies es començaren a construir capelles dedicades a la Mare de Déu del Roser. Fou en aquell temps, quan començava la castellanització de la llengua catalana, que el probable hispanisme rosari va començar a substituir el mot genuí roser. També a partir d’aquell moment moltes esglésies i convents foren dedicats a la mateixa advocació: al Principat Castellfollit de Riubregós, Cerdanyola del Vallès, Igualada, Lleida (antic convent i ara parador), Reus, Súria, Tortosa, Ulldecona; a les Illes el Castell, Ciutadella, Pollença, Santanyí; al País Valencià València, Canyamelar, etc. Alguna d’aquestes viles, com Cerdanyola, celebra la festa patronal pel Roser de Maig i no l’octubre. A part de les esglésies dels convents dominicans dedicades a la Mare de Déu del Roser, cada convent d’aquest orde solia tenir una capella destacada dedicada a la mateixa Mare de Déu. A Palma, al costat de la majestuosa església de Sant Domènec hi hagué la capella del Roser, que donà nom al carrer de la Mare de Déu del Roser, nom avui (2018) lamentablement desaparegut.

I a moltes cases de les nostres viles i de la nostra pagesia, en les nits sense televisor ni Internet ni electricitat, i a la claror d’un llum d’oli o d’una espelma, moltes famílies passaven el rosari. El roser, diu l’Encyclopædia Universalis, és una forma de pietat pròpia d’una cultura rural, popular i oral: la litúrgia dels pobres. Per a la majoria de la gent actual, alguna cosa molt llunyana i difícil d’entendre. Però ens resta tot un patrimoni cultural, de les esglésies i convents a la pintura, la literatura o la toponímia. I moltes dones que es diuen Roser. A totes molts d’anys.

 

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari