Avui és Sant Felip, i felicitarem tots els qui duen aquest nom. Un nom grec que significa ‘amant dels cavalls’ (philos,‘amor’ i hippos, ‘cavall’). I tots els qui es diuen Felip —inclosos un munt de sants i beats— deuen el seu nom a un jueu del segle I conegut com a Felip l’apòstol. Qui era aquest senyor? La veritat és que en sabem poques coses, de manera que avui l’article serà breu. Segons els textos del Nou Testament, era de Betsaida, com els germans sant Pere i sant Andreu, fou deixeble de Joan el Baptista i tenia tres o quatre fills. Alguns autors primitius (Eusebi de Cesarea) el confongueren erròniament amb un altre personatge també dit Felip, jueu de llengua grega conegut com l’Evangelista o el Diaca, que és un dels set diaques (ajudants) que triaren els dotze apòstols per a ajudar-los en les feines més materials quan el negoci començava a rodar. Com sant Esteve (vegeu l’article corresponent). Naturalment, aquest Felip també és sant i té el seu dia —l’11 d’octubre—, però no sé si té gaire parròquia.

Segons els Actes de Felip, un text anònim del segle IV, el Felip d’avui, després de la mort de Jesús, quan els apòstols es dispersaren per l’Imperi Romà per a predicar, anà amb l’apòstol Bartomeu a Grècia, Síria i Frígia (una regió pel centre de l’actual Turquia). A Hieràpolis, ciutat romana de Frígia avui patrimoni de la humanitat, la llegenda diu que va convertir al cristianisme la dona del procònsul romà, després de guarir-la d’una malaltia. I el procònsol ho va prendre tan malament —la conversió, no el guariment— que va manar crucificar els dos apòstols cap per avall com la maionesa. En aquesta incòmoda postura, Felip va continuar predicant i predicant, i la multitud, encesa de fe, va anar a alliberar els dos màrtirs, però només alliberaren Bartomeu, perquè Felip no ho va voler de cap manera. I així acabà els dies. Les seves despulles —diuen— van ser traslladades a Constantinoble i després a Roma, on descansen a l’església dels Sants Apòstols. El 2011, en unes excavacions a Hieràpolis, els arqueòlegs van desenterrar una tomba, dins una església en aquell moment descoberta, que sembla que és la tomba de l’apòstol.

La seva festivitat s’ha anat movent dins el mes de maig: abans de 1955 era el dia 1 de maig, aniversari de la dedicació de la seva església de Roma; entre 1955 i 1969 fou el dia 11 de maig; i a partir de 1969, any de la destrossa del calendari tradicional, passà al 3 de maig, que és el dia que les despulles foren traslladades a Roma. Com que entre la festa tradicional i l’actual només hi ha dos dies, no en farem problema. Ni s’invalida la dita tradicional «quan plou per Sant Felip, l’home pobre no necessita el ric».

************

Post Scriptum. Avui també és Sant Jaume, però no fa festa cap Jaume. Perquè aquest Jaume és un personatge distint de l’apòstol que veneren a Galícia. Un individu que no sabem qui és amb certesa. La invenció dels cognoms va ser una gran cosa. Com que els hebreus no en tenien, i els noms es repeteixen, ara tenim aquests problemes amb un munt de personatges del santoral. És designat com a Jaume el Just en diverses fonts cristianes. En principi és un germà de Jesús de Natzaret, i per tant fill de Maria. Déu n’hi do. Que Jesús va tenir germans no ho diuen documents apòcrifs ni rars sinó els mateixos textos canònics. Segons l’evangeli de Mateu, Maria tingué, a més de Jesús, quatre fills (Jaume, Josep, Simó i Judes) i un nombre indeterminat de filles. Aquest Jaume és anomenat germà del senyor per sant Pau, i germà de Jesús dit el Crist per l’historiador jueu Flavi Josep (segle I). Però com que l’Església va establir, no abans del segle IV, que Maria era, i encara és, verge, va fer desaparèixer tots els germans per la via expeditiva, transformant-los en cosins i interpretant que el mot germà en els textos referits no l’havíem d’agafar gaire al peu de la lletra. Sant Jeroni s’encarregà de l’operació i tot arreglat. Evidentment Maria no podia ser verge després de set o vuit parts, originats tots en un acte animalenc que no ha estat mai gaire ben vist per l’Església catòlica.

La tradició catòlica identifica Jaume el Just amb l’apòstol dit Jaume el Menor, fill d’Alfeu i germà de Judes Tadeu —el Judes bo, diguem—, la mare del qual també es deia Maria. Així es va establir després del concili de Nicea (325), però alguns experts i les esglésies protestants i ortodoxes neguen aquesta identificació, i per ara no en traurem el trellat. Sigui com sigui, aquest Jaume va ser el primer cap de l’Església cristiana primitiva després de la mort de Jesús, primer bisbe de Jerusalem (els papes encara no existien) i presidí el concili de Jerusalem (58), en què es discutí si els nous cristians no jueus s’havien de circumcidar o no. Era defensor del seguiment estricte de la llei jueva i de la separació entre judeocristians i cristians d’origen pagà, cosa que l’enfrontà a sant Pau. Condemnat a morir apedregat l’any 61 o 62, va ser succeït per Simeó, parent de Jesús, mentre l’Església de Jerusalem, formada per jueus de llengua aramea, perdia pes i en guanyaven les comunitats cristianes hel·lèniques de llengua grega. Aquesta Església que s’imposà establí que Jesús havia triat Pere com a cap d’aquesta Església, basant-se en el conegut passatge de l’evangeli de Mateu («sobre aquesta pedra edificaré la meva Església»), un passatge que alguns han considerat afegit posteriorment. Era la lluita pel poder i per a fixar quina seu havia de tenir la primacia de l’Església cristiana, fet que originà cismes i la fragmentació d’aquella Església. Podem dir, doncs, que Jaume, germà de Jesús, primer cap de l’Església cristiana, és un personatge que ha estat arraconat, oblidat i la seva memòria robada. No té iconografia, ni és sant, perquè d’entrada li neguen l’existència. Avui els catòlics —no els cristians ortodoxos— consideren que sant Pere és el primer papa, i ell i sant Pau, els dos primers grans puntals del cristianisme. A més, Jaume, el germà de Jesús, va ser eclipsat per Jaume dit el Major, arran de les peregrinacions a Sant Jaume de Galícia a partir del segle X. Una història digna d’un bon estudi de l’equip de Bilbeny.

Sant Jaume el Just (icona bizantina) i sant Jaume el Menor (pintura d’El Greco), dos personatges que l’Església catòlica ha fos en un.