Sant Bru


Avui és Sant Bru, el fundador de l’orde dels cartoixans. Parlem-ne.

Va néixer a la ciutat alemanya de Colònia, devers l’any 1030. El seu nom surt de l’antic alt alemany brun, que significa ‘escut’ o ‘armadura’. Es va llatinitzar en Brunus, i d’aquí vénen les formes de les llengües modernes (pràcticament Bruno en totes, menys en català que és Bru). Aquest brun alt alemany podria ser el mateix mot germànic que ha donat bru (color), equivalent al francès brun, anglès brown, alemany  braun; un mot que els mercenaris germànics van introduir a la Romània, possiblement a força de designar una color dels cavalls.

El nostre home pertanyia a una de les principals famílies de Colònia. Va estudiar teologia a la universitat de Reims, que en aquell temps no era francesa. Va ser ordenat capellà i afavorit amb una canongia. També fou nomenat cap de l’escola episcopal de Reims, càrrec que exercí durant dues dècades durant les quals adquirí prestigi i tingué alumnes notables com el futur papa Urbà II. Quan fou nomenat bisbe de la diòcesi Manasses de Gournai, un aristòcrata un poc dèspota, Bru va tenir greus enfrontaments amb ell i va haver de deixar la ciutat i els seus càrrecs i anar-se’n lluny. Només pogué tornar quan el bisbe de Gournai va ser succeït per un altre. A Bru el volien fer bisbe, però ell ja havia decidit altres plans: la vida retirada en algun monestir. En un principi pensà de posar-se a les ordres de Robert de Molesme, fundador de l’orde dels cistercians (vegeu l’article «Sant Bernat», 20 d’agost), però no s’acabà de decidir i aleshores visità amb sis companys el bisbe de Grenoble,  Hug de Châteauneuf o Hug de Grenoble (sant Hug). Aquest aquells dies tingué un somni en què veié set pelegrins davall una garlanda de set estels, cosa que el féu decidir a accedir a les peticions dels pelegrins. Els va instal·lar a un lloc muntanyós i solitari dels Alps del Delfinat anomenat Chartreuse. Un lloc on la colla estaria tranquil·la i ampla: quinze mil hectàrees donades pel bisbe, que devia nadar en l’abundància econòmica. I allà Bru i els seus fundaren, el 1084, un monestir que seria el primer de l’orde dels Cartoixans, dit la Grand Chartreuse. En un principi era un oratori i unes modestes i petites cel·les individuals i distanciades. El topònim Chartreuse surt probablement del llatí Calma Trossa, ‘pradera trossejada’, i evolucionà seguint el camí Charme Trousse, Chartrousse, Chartreuse. En occità, el mateix camí fins arribar a Chartrosa. Els monjos el llatinitzaren en Cartusia, d’on ve el mot cartoixa (espanyol cartuja, italià certosa). De cartoixa en català surt cartoixà. En francès cartoixa es diu amb l’original chartreuse, d’on surt l’adjectiu chartreux (cartoixà), tot i que també hi ha el cultisme cartusien que surt del llatí cartusianus. D’ençà del segle XVIII els cartoixans de la Grande Chartreuse fabriquen un deliciós licor, que, com no podia ser d’una altra manera, es diu Chartreuse. Arran de l’expulsió de França (1902) els cartoixans francesos s’instal·laren a Tarragona, on durant molt de temps continuaren la producció del licor.

 

Però continuem amb el sant d’avui. El 1088 el seu deixeble a Reims Eudes de Châtillon va ser proclamat papa amb el nom d’Urbà II. Aquest home hagué d’enfrontar-se a dos enemics, l’emperador Henric IV i el papa rival o antipapa Climent III, que havia estat imposat per l’emperador. El papa Urbà cridà Bru a Roma i aquest hi anà disciplinadament, després de deixar el seu successor Landuí dirigint el monestir, però Henric IV obligà el papa a abandonar Roma i cedir el lloc a Climent. Bru continuà la seva tasca d’assessor del papa, lluny de Roma, però de mala gana i sospirant de tornar al seu monestir. Al final aconseguí de fundar amb alguns seguidors un altre ermitatge, dit Sant Esteve del Bosc, amb algunes cabanes modestes, a unes terres del municipi que avui es diu Serra San Bruno (Calàbria) cedides per Roger I, comte de Sicília i Calàbria. Després erigí una segona fundació cartoixana, dita Santa Maria de la Torre, prop de l’anterior. Allà morí el 6 d’octubre de l’any 1101. El 1514 es van descobrir les seves restes a l’ermitatge on morí. L’any següent un cardenal protector de l’ordre assegurà als cartoixans que el papa havia autoritzat el culte a «sant Bru», tot i que aquest mai no ha estat beatificat ni canonitzat.

 

L’orde de la Cartoixa no tingué l’expansió d’altres ordes, com franciscans, dominicans, carmelitans, etc., segurament per la duresa de la vida en aquests establiments. En el segle XV, moment de màxima expansió, hi arribà a haver 150 cartoixes. Devers el 1145 apareix el primer monestir femení, a Prebayon (Provença), però aquesta branca tingué una difusió molt més exigua que la masculina. L’hàbit dels cartoixans és tot blanc, amb túnica, ample escapulari i capulla. L’escapulari porta a cada costat una banda de roba que uneix la part de davant i la de darrere. La vida dels cartoixans sembla molt a l’eremítica. Es basa en l’oració, el silenci i la màxima austeritat. La comunitat es divideix en pares cartoixans, ordenats sacerdots, i germans. Els cartoixans no depenen de bisbes ni cardenals, només del seu prior i del cap suprem de l’orde, que és el prior de la Gran Cartoixa. Els monjos viuen en cel·les individuals, amb un llit de fusta, una màrfega de palla, una cadira i una taula. Cada cel·la comunica amb un petit hortet on cada monjo cultiva els seus aliments, que menja a la mateixa cel·la. Al costat de la porta pot haver-hi un torn (un mecanisme semblant a una porta giratòria però minúscul) a través del qual els germans serveixen al monjo els aliments. Es fan dues menjades cada dia, i els dies o èpoques de dejuni, una. El divendres només mengen pa i aigua. El diumenge fan un àpat col·lectiu en silenci. No mengen mai carn, i durant l’advent i la quaresma tampoc no poden menjar aliments lactis. Només poden parlar durant vint minuts o mitja hora cada dia. La resta del temps han d’estar en silenci absolut i han de fer oració deu vegades cada dia, cadascú a la seva cel·la, a part de la missa diària. Pràcticament passen el dia pregant, meditant i estudiant (14 hores cada dia). Se’n van a dormir a les 19.30 i a les 23.30 ja han de fer la primera oració del dia. No poden rebre visites, però el diumenge poder fer una passejadeta pels voltants del monestir i aquest dia poden parlar. És el que es diu una vida cartoixana. Els germans, de categoria inferior, a part de pregar es dediquen a fer les feines necessàries per al funcionament de l’establiment: preparar el menjar,  rentar la roba, netejar, fer reparacions, etc. Actualment a les cartoixes no hi ha ni diaris, ni ràdio, ni televisió ni telèfons de cap classe, ni Internet. Bona la va armar sant Bru.

 


Avui al nostre país només hi ha dues cartoixes amb cartoixans: la cartoixa de Montalegre (Tiana, el Maresme), i la de Porta Coeli (Serra, Camp de Túria). La primera va ser fundada el 1415 a un establiment religiós preexistent i es nodrí amb monjos d’altres monestirs que tancaren. El 1835 va patir la desamortització de Mendizábal i fou convertida en caserna i hospital. En el segle XX monjos procedents de la Gran Cartoixa de França tornaren a ocupar l’edifici, amb interrupcions causades per la guerra napoleònica i la guerra civil, fins que el 1939 s’hi instal·laren definitivament. La cartoixa de Porta Coeli va ser fundada el 1272 i tingué vida monàstica cartoixana fins al 1835, en què fou expropiada. Segregada i venuda a particulars, el 1939 allotjà un camp de concentració amb més de 4.000 presos, molts dels quals foren assassinats. El 1943 fou cedida a un grup de monjos cartoixans procedents de Burgos. També hi ha un monestir ocupat per monges cartoixanes: el de Santa Maria de Benifassà, un antic monestir cistercià, fundat el 1230, expropiat el 1835 i cedit a la comunitat cartoixana durant la dècada de 1960.

 

A part d’aquests monestirs hi hagué en el país un grapat de cartoixes, de les quals només resta l’edifici o una part o res. La primera que fou creada és la d’Escaladei (Morera de Montsant, el Priorat), la primera de la península, creada el 1194, de la qual sortiren totes les altres cartoixes catalanes. Les seves propietats eren immenses i donaren nom a la comarca del Priorat. La majestuosa cartoixa, amb l’església, claustres i cel·les fou desamortitzada el 1835 i aviat es convertí en un munt de ruïnes, tot i que recentment s’han fet les restauracions possibles. Una altra cartoixa va ser la de Sant Jaume de Vallparadís (Terrassa), resultat de cedir (1344) als cartoixans d’Escaladei una antiga fortificació, encara conservada. El 1413 els monjos es traslladaren a la cartoixa de Montalegre, i el monestir passà als carmelitans de Barcelona i després a particulars. Avui és el museu de Terrassa. Un altre antic monestir del segle X, el monestir de Sant Pau (Sant Pol de Mar, el Maresme) va ser cedit als cartoixans d’Escaladei el 1269, que el convertiren en una cartoixa. Aquests monjos passaren a la cartoixa de Montalegre després de la fundació d’aquesta. Una altra cartoixa fou la de Valldecrist (Altura, Alt Palància), fundada el 1385 amb monjos procedents d’Escaladei. El 1835 fou expropiada i venuda a particulars, que en començaren la destrucció per a vendre-la per a materials de construcció. El 1955 la Diputació de Castelló comprà part de la cartoixa, i posteriorment la comprà tota la Generalitat, que hi ha fet diverses restauracions. Finalment, una de les cartoixes més belles que es conserven, sense cartoixans, és la de Valldemossa. El seu origen és a un palau que va fer construir Jaume II de Mallorca per al seu fill Sanç, que patia asma, pensant que la serra de Tramuntana era el lloc on al seu fill li convindria viure. Desapareguda la dinastia privativa mallorquina, el 1399 el rei Martí l’Humà donà el palau i totes les seves possessions als monjos cartoixans perquè el convertissen en un monestir. Els monjos ocuparen el palau, tot i que l’estructura no s’acabava d’ajustar a les necessitats d’un monestir cartoixà, tot i les reformes que s’hi feren. Per això en el segle XVIII es construí una nova i gran cartoixa, al costat de la vella, amb una gran església, cel·les, claustres, etc., i es deixà sense funció la vella cartoixa. El 1835, amb la desamortització, els monjos hagueren d’abandonar el lloc, i les diverses construccions foren venudes separadament a propietaris particulars. Amb tot, el conjunt s’ha pogut conservar i a poc a poc s’ha anat recuperant. Per la cartoixa de Valldemossa han passat personatges il·lustres, com Jovellanos (confinat), Chopin i George Sand.

I tot per culpa d’aquell alemany ric que va voler dur una vida de miserable.

 

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari