Santa Anna

Avui és Santa Anna, que, segons les creences cristiana i islàmica és la mare de Maria, la mare de Jesús de Natzaret. És a dir, l’àvia materna de Jesús. Dels avis paterns no se’n sap absolutament res. Els evangelis canònics no fan cap menció dels avis de Jesús. La creença referida es basa en l’anomenat evangeli de Jaume, escrit en grec devers la meitat del segle II per no se sap qui, que l’Església va declarar apòcrif (no vàlid), però que per a nosaltres té el mateix interès que qualsevol altre evangeli. Malgrat que sigui apòcrif, algunes coses que s’hi conten sí que són considerades ortodoxes, com aquesta dels avis de Jesús.

Segons aquesta tradició, Anna era de sang blava, descendent per línia directa del rei David, igual que ho havia de ser Jesús, segons les profecies. A 24 anys, quan ja era una dona feta —aleshores les dones es casaven pràcticament adolescents— es casà amb Joaquim, un propietari rural que vivia a Natzaret, igual que ella. Passaren vint anys i el fruit del matrimoni no arribava. Ai que per poc restam sense Jesús i sense cristianisme. Però Déu tot ho té calculat, i Joaquim es retirà al desert a pregar a Déu que li concedís el fill desitjat i la pregària tingué efecte. Un àngel —devia ser sant Gabriel, que ho anuncia tot— els va informar a tots dos, per separat, de la filla que a la fi arribaria. I la filla arribà quan Anna tenia 44 anys, al límit. L’episodi és un remake de la història d’una altra Anna, una altra dona estèril que també va ser visitada per l’arcàngel Gabriel i va ser la mare del profeta Samuel. Joaquim, per la part de mèrit que li toca, també és sant (sant Joaquim) i, després d’anar amunt i avall en el calendari, d’ençà de 1969 la seva festivitat se celebra avui, juntament amb la de la seva esposa. Segons una tradició medieval, impulsada per la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, santa Anna es casà tres vegades i cada un dels tres matrimonis tingué una filla dita Maria: Maria la mare de Jesús, amb Joaquim; Maria de Clopas, del matrimoni amb un senyor dit Clopas o Cleofàs; i Maria Salomé, del matrimoni amb un tal Salomas. Les dues darreres i Maria Magdalena són les dites tres Maries, que són les autèntiques i no aquelles tres assignatures que patíem de petits. Són les tres dones que eren al peu de la creu durant la crucifixió. Més dades familiars: santa Anna tenia una germana que es deia Sobe. Aquesta no arribà a santa, altrament ara tindríem Sobes pertot arreu. La dona es casà amb un sacerdot dit Zacaries i la parella són els pares de santa Elisabet, mare de sant Joan Baptista i cosina de la mare de Jesús. Com veieu, aquí tot resta en família.

La veneració de santa Anna començà a l’Església d’Orient, devers el segle V o VI.  En el segle V, en temps de l’emperadriu Eudòcia, es construí a Jerusalem l’església de Santa Anna, en el mateix lloc on suposadament hi havia hagut la casa on visqueren els nostres dos sants d’avui. Va ser destruïda pels musulmans i reconstruïda diverses vegades, i fins i tot fou convertida en escola de llei islàmica. Finalment va ser reedificada en el segle XII i restaurada en el XIX. D’altra banda, Justinià féu construir l’església de Santa Anna a Constantinoble, el 550. En el segle XII els bizantins i els croats edificaren l’església de Santa Anna, en el que avui és el parc nacional Beit Guvrin (Israel). A Occident el culte de santa Anna no s’inicia fins al segle XII i agafa importància a partir del XIV, com mostra el volum de representacions iconogràfiques. El 1481 es fixà la data del 26 de juliol per a festejar l’àvia de Jesús. I què passà amb les restes de la santa? El 717, després de l’ocupació musulmana de la Terra Santa, segons la tradició, les relíquies foren dutes a l’església de Santa Sofia, a Constantinoble. I en els segles XII i XIII, portades a occident per croats i pelegrins, foren escampades per un sens fi d’esglésies de tot Europa dedicades a santa Anna, sobretot de França i Occitània.

En el nostre país hi ha diversos topònims amb el nom de Santa Anna, però cap vila o municipi. També hi ha diferents esglésies i ermites, de les quals destacarem l’església i antic monestir (amb un bell claustre) de Santa Anna de Barcelona, del segle XII, en el carrer del mateix nom i tocant a la plaça de Catalunya. I la capella de Santa Anna del palau de l’Almudaina de Palma, construïda en el segle XIV, d’estil gòtic amb portal de traç romànic, on hi ha les relíquies de santa Praxedis, de què vam parlar fa poc.

Anna és un nom hebreu (Hannah) que significa ‘gràcia’, ‘favor’. A Mallorca, on és un nom força usual, prengué la forma Aina, que no s’explica segons les normes evolutives regulars. El grup llatí nn dóna ny (canna > canya) o nn en els cultismes (innocent). El mateix fenomen ha passat al mot manna (ara dit mannà per hispanisme), que en el parlar tradicional de l’illa és maina (Déu vos do la maina). Es pot suposar que a aquestes formes amb i s’hi ha arribat a través de formes amb gn (amb velarització de la primera n): Agna, magna. Llavors el grup gn sí que fàcilment es transforma en in, com passa en el mot regnar (reinar) i en el nom Agnès (a Mallorca Ainès). El nom Aina pot haver contaminat la i a Susanna, que a Mallorca també és Susaina, o potser el canvi s’ha produït de manera paral·lela al que ha ocorregut a Aina, ço és, Susanna > Susagna > Susaina. Aquesta variant mallorquina, Aina, va fer irrupció al Principat fa algunes dècades, supòs que amb el reforç del fet que Aina Moll hi ocupàs un càrrec de responsabilitat que la feia sortir pels mitjans de comunicació. D’altra banda, Anna, Agnès i Susanna entren a Mallorca. El menjar a fora casa sempre és més bo. Joaquim és un altre nom d’origen hebreu (Yehoyakim), passat pel llatí Ioachim, que vol dir ‘Déu construirà”. Sant Joaquim no va ser sant fins al segle XVI, quan els frares carmelitans promogueren la devoció als pares de la Mare de Déu. I el nom encara trigà a arrelar entre la població. A Mallorca ha estat tradicionalment un nom d’aristòcrates i s’ha usat en la forma Lloatxim, que té l’hipocorístic Xim. Fora de l’aristocràcia, n’hi ha hagut algun en temps recent, normalment dit en espanyol i pronunciat popularment Quaquín. Hi ha un conegut sainet titulat Ai Quaquín, que has vengut de prim. Al País Valencià és un nom popular i presenta la mateixa forma hipocorística que a Mallorca però amb la típica o final: Ximo, escurçament de Xotxim.

Doncs molts d’anys a les Annes, Aines, Joaquims, Lloatxims i Xims.

5 comentaris

5 comentaris rebuts

    1
  1. Toni Cucarella - 26 juliol 2017 10:03 pm

    Al País Valencià existeix la forma Jogim, i el tradicional hipocorístic Ximo.

    Per cert, el joc “tres en ratlla” a Xàtiva el denominem “Peret, Ximet i Saoret”.

  2. 2
  3. Susaina - 27 juliol 2017 9:26 am

    Pel Principat, la forma “Susagna” no és extranya. En conec dues a Vic. També és “contaminació”? (Que consti que t’has passat tres pobles)

  4. 3
  5. Susaina - 27 juliol 2017 9:26 am

    Pel Principat, la forma “Susagna” no és extranya. En conec dues a Vic. També és “contaminació”? (Que consti que t’has passat tres pobles)

  6. 4
  7. Ferran-Lluís Naya i Alemany - 28 juliol 2017 6:54 am

    Mestre Bibiloni:
    M’ha encisat aquesta entrada. Sempre goge llegir-vos i sempre en trac profit. I, en veure el que dieu sobre el Xim i el Lloatxim mallorquins, que desconeixia, em surt d’escriure-us. Si ho llegiu, disculpeu-me’n la llargària.
    Ací al País Valencià, com ja sabeu, la forma popular és Ximo (amb una -o que trobem a quasi tots els diminutius valencians d’home), ara fins i tot hi ha qui es diu Ximo al carnet. Emperò la forma popular del nom del sant i de moltes persones fins a pocada era i és Xotxim, almanco entre la Plana i el Comtat.
    Supose que és el vostre Llotxim, veritat? Encara que desconec com evoluciona fins a aquestes formes populars. Si m’ho voleu explicar, en restaré agraït.
    Com bé dieu el sant com més lluny més miraculós i ara amb una “normalització” escolar feta a la contra de la parla popular (en el fons és la mateixa vergonya apresa pels mestres a la seua escola davant del castellà ara trasportada davant del català escrit que no dominen prou) fa que s’haja bandejat, rebutjat i amagat el Xotxim davant de la forma “culta” Joaquim (ho escric, i pense de cercar què en diu l’AVL a la llista oficial de noms valencians).
    Així ens ha anat… La germana de mon avi se n’anà a Nova York el 1919 dient-se i sent enyorada pel seu germà com a Xotximeta. Als fills i als nets mon avi ens la recordava “com calia” en castellà: Joaquina -llegiu Quaquina que és com ho deia ell. Ara, si jo digués Xotxima o li posés el nom a una filla m’escarnirien i m’aucarien des dels mestres al “llegits” del poble, en dirien incorrecció o que “és de poble”o, pitjor, em dirien blavero!!! Quan és “del poble”. Us diré que fa uns anys vaig fer instància al meu alcalde demanant que la placa del meu carrer es posés en valencià (un carrer nou a un poble on ja fa anys que les plaques són en valencià): Sant Xotxim i no San Joaquín. Ho vaig argumentar: que si hi ha pobles on tenen aqueix carrer així escrit, que si és tradicional i genuí, que si hi ha dues formes (com Rafael/Rafel, Vicent/Vicenç i no passa res), que si la dita pegolina “ser un Xotxim de pa i raïm dit d’una persona blaneta, que si d’ací vé Ximo… Per edat, l’alcalde ha conegut més d’un Xotxim i més d’un Quaquín i no cap Joaquim (fins ara, que ja tenim fins algun Quim! i no resten cap Xotxim ni Quaquín, que ja han mort). Com sóc home de donar opcions, vaig demanar que, si malgrat tot decidien posar Joaquim, que almanco consideraren posar-li a un carrer o carreró nou de per ací la vora “Carrer del Barranc de sant Xotxim” que és el topònim tradicional del ara carrer que amaga i tapa l’antic barranc (que també té a la vora una no-escrita-enlloc Ermita de sant Xotxim).
    Ni resposta, ni contestació, ni cas.

    El que més em fot és que gràcies a retolar Joaquim, que sí ho feren, arreu on vaig em posen l’adreça en castellà, malgrat els meus esforços. Si haguessen retolat Xotxim no tindrien més remei que escriure-ho en valencià i aprendre’n. La mateixa lògica que em dugué a dir Dalmau al meu fill per a poder dir-li a ma mare que no tenia traducció castellana -que em guarde bé d’esbandir ni explicar quan em pregunten, que és massa sovint.

    Nota: Com a curiositat us diré que ací la Marina Alta tant Anna com Elisabet es perderen per les formes castellanes (és el que té l’església valentina…) però recorde haver llegit que a un dels nostres pobles encara se n’arreplegà una recialla, un malnom familiar, que desitge encara en ús i viu, BetAgna.

    Gràcies i que l’estiu us sia lleu!

  8. 5
  9. Ferran-Lluís Naya i Alemany - 28 juliol 2017 10:17 pm

    Toni: On dieu Jogim? Sembla escrit a l’antiga,com “giquet”. Una de les coses més curioses del nom és que als llocs on diuen “oficialment” Xotxim, (noms oficials de carrers i festes, p.ex.Benilloba d’on és patró) no s’apitxa.
    Per cert,l’AVL a la llista oficial de noms en valencià entra sols Ximo i Joaquim malgrat dir que Ximo és hipocorístic d’un Joatxim-o que no je sentit en ma vida. I vós?

Podeu deixar un comentari