Avui és el dia que fan festa les dones que porten per nom Esperança. Vull començar advertint que el tema d’aquest post té algun aspecte una mica complex, i segurament l’hauré de refer, si apareix nova informació; cosa que, d’altra banda, i com sempre, no em sap gens de greu. Per començar, sembla que el nom Esperança (o una forma més completa Maria de l’Esperança) és un nom català i espanyol i no gaire més. No el veig —i que tots els sants m’assisteixin si vaig errat— en altres països europeus; ni tan sols estic segur que a Portugal sigui un nom corrent. Això no lleva que en alguna llengua hi pugui haver un prenom femení semànticament equivalent (com el rus Nadia), però sense gens de relació amb l’entorn i amb els fets que van crear el nostre Esperança.

L’any 656 es va celebrar el X Concili de Toledo, una assemblea de bisbes de les diverses diòcesis del denominat Regne de Toledo, és a dir un estat visigòtic que comprenia la Península Ibèrica, excloses les Illes Balears, que no es mocaven amb el colze i feien part del gloriós Imperi Romà d’Orient. En aquell concili, els bisbes, pel seu compte i al marge de l’Església romana, decidiren crear una festa nova dedicada a la Mare de Déu, atès que la de l’Anunciació i l’Encarnació (25 de març) sovint queia en període de Quaresma i no quedava prou lluïda. I decidiren que el 18 de desembre se celebraria la festa dita inicialment de l’Expectació del Part i després de la Mare de Déu de l’Esperança. Es volia festejar la pròxima arribada de Jesús, el dia de Nadal, i retre culte a la Mare de Déu, portadora del Messies, esperança de la Humanitat. Apareixia d’aquesta manera una advocació mariana que permetria que pintors i escultors fessin representacions de la Mare de Déu ben prenyadeta, amb un bombet de nou mesos i a punt de pastora mia. A les Espanyes, aquesta Verge fou coneguda com la Virgen de la Esperanza o —mira que curiós— Nuestra Señora de la O. Alguns pensaren que aquesta darrera denominació era deguda a una comparació del ventre de Maria amb la rodonesa d’un cercle o d’una gran O. Però no: la causa era que durant la vespra de la festa es cantaven antífones que començaven per l’exclamació oh ( oh Sapientia, oh Adonai, oh Radix Jesse, oh Clavis David, oh Orients, oh Rex Gentium, oh Emmanuel…, veni!). I així aparegué el nom Maria de la O, qué desgrasiaíta tú eres, gitana, teniéndolo to.

Pel que fa al nostre país, la informació que tenim diu que la devoció a la Mare de Déu de l’Esperança va prendre força en el segle XVI, i, per tant, Esperança fou un nom força imposat a les criatures a partir d’aquell segle. És la patrona de les dones en estat de bona esperança, i sabem que era també la patrona dels teixidors de lli, i a Mallorca és la patrona de Capdepera, un poble que en els temps medievals estava protegit per una murada que ara es coneix com a castell de Capedepera. En aquest antic poble muradat hi havia —i encara hi ha— una esglesieta del segle XIV on es venerava la imatge de la Mare de Déu de l’Esperança, que avui és a l’església parroquial. Diu la llegenda que una vegada que una immensa guarda de turcs es disposaven a assaltar el poble, amb el perill que els gabellins —els habitants de Capdepera— fossin duts a vendre als mercats d’esclaus de la moreria, aquests tragueren de l’església la Mare de Déu i la col·locaren damunt una torre, i a l’instant aparegué la boirada més espessa que mai s’havia vist i els moros, confusos i desorientats , hagueren de partir per allà on havien vingut. I els gabellins encara ho celebren un cop a l’any amb una processó entre les dues esglésies portant la imatge: “I una boira misteriosa que empenyia la mar blau, Mare de Déu amorosa, nostra esperança guiau”.

Molts d’anys, Esperança.