Sant Macià

Avui és Sant Macià. I per Sant Macià l’oronella ve i el tord se’n va. El tord, si no ha caigut dins l’olla d’un caçador, se’n va cap al nord, cercant llocs més freds per a perpetuar l’espècie. I si el tord no se’n va per Sant Macià, fred encara farà. Per contra, les tumultuoses orenetes comencen a arribar discretament per aquest temps, si bé la major part arriben en massa per l’abril o pel maig, i estaran entre nosaltres, lliurades a l’activitat amatòria i reproductiva fins al final de setembre, en què, temeroses del fred, prenen els tapins cap a l’Àfrica.

No, no mireu el calendari, perquè els calendaris us diran que Sant Macià és el 14 de maig. Que diguin el que vulguin els calendaris i el papa de Roma, que el 1969 li va prendre al sant el seu dia tradicional que havia tingut durant mil anys. Per a nosaltres aquí el qui mana és la tradició, els tords i les orenetes. Així és que avui és Sant Macià i s’acaba.

I qui era aquest personatge de qui prenen el nom tots els Macians escampats pel món, amb el nom adaptat a les diverses llengües? Un apòstol, el tretzè, l’apòstol de substitució o de recanvi, com les rodes dels automòbils que previsorament esperen l’ocasió de la punxada per a entrar en activitat. La punxada va ser la de Judes Iscariot, que ja sabem quina la va fer, el molt iscariot. Doncs com que després de la feta i del suïcidi del traïdor aquella colla no podia quedar en onze membres i semblar un equip de futbol, diu el llibre Actes dels apòstols que una vegada que Jesús va haver ressuscitat i pres el vol cap amunt vers el Pare, els apòstols convocaren un càsting i reuniren la comunitat de seguidors —cent vint exactament— per a procedir a una elecció democràtica de qui havia d’ocupar la plaça vacant. Diu la crònica de l’acte que, fet el càsting, hi va haver dos candidats, un de nom Josep, Just o Barsabàs —no és gaire clar el nom— i un altre dit Macià, que és el qui va guanyar l’elecció. D’aquí en surt aquella dita popular que saben els mallorquins de certa edat i experiència: “de la desgràcia de Judes Sant Macià en tingué ventura”, que es diu quan algú treu algun benefici de la dissort d’un altre. Sant Macià és considerat advocat contra la falsedat i la traïdoria.

Molt poques coses sabem certes d’aquest individu. Si sortim dels Actes dels apòstols, atribuït per la tradició a l’evangelista Lluc, les altres fonts són diverses i contradictòries. Fins i tot hi apareixen una diversitat de noms per al nostre personatge: Tolmai (que seria “Tomeu”, però no Bartomeu, perquè ja vam veure que Bar-Tolmai vol dir ‘fill de Tolmai’), Zaqueu, Barnabàs, Natanael, etc. Segons la història de l’Església de Nicèfor, el nou i flamant apòstol d’elecció democràtica va predicar per diversos llocs fins que va ser crucificat per Geòrgia. Però altres tradicions diuen que va morir lapidat i decapitat a Jerusalem i, fins i tot, altres creuen que va morir de vell. Avui no tindrem, doncs, relat esfereïdor de brutalitat i sadisme. Segons la tradició grega les seves restes descansen a Gonio, un lloc de Geòrgia pròxim a la Mar Negra. I segons una altra tradició els ossos reposen a l’abadia de Sant Macià, a Trèveris (Alemanya), on van ser portades per Santa Helena, mare de Constantí i gran gestora de trasllats de relíquies de tota mena. I els italians creuen que són a la basílica de Santa Justina, a Pàdua. Ja sabem que això de les restes dels sants és com la qüestió de la pàtria de Colom: tothom les vol a casa seva.

Una font copta, les Actes d’Andreu i Macià, li posen més sal a la cosa i asseveren que l’apòstol de substitució va anar a predicar en terres de caníbals, per la mítica Etiòpia, un enigmàtic país oriental que no s’ha de confondre amb l’Etiòpia actual. Tan bon punt arribà, ja va ser aglapit i tancat amb altres estrangers a la garjola a l’espera de fer-ne una vega. Però quan anaven a salpebrar-lo, aparegué Sant Andreu i l’alliberà miraculosament. No sols això sinó que l’apòstol arribat tan oportunament va convertir tota aquella tropa de salvatges, que a partir d’aleshores foren bons cristians i no feren més canibalades.

La festa de Sant Macià va ser creada en el segle XI i fixada el 24 de febrer o el 25 en els anys de traspàs. Com que enguany ho és, enguany toca el 25. El 1969 l’Església romana va traspassar la festa al 14 de maig, perquè no caigués dins la Quaresma. Segons la creença popular Sant Macià és el protector dels ocells, i avui, el dia que aquests es casen. Per Sant Macià els ocells es volen casar. També es creu que avui som en ple equinocci: per Sant Macià tanta nit com dia hi ha. I els qui tinguin parres avui el sant també els diu què han de fer: per Sant Macià les parres a podar.

I ara parlem del nom que li van posar al nostre personatge. L’origen és el nom hebreu Mattatyahu, o Matityahu, format per matith, ‘do’, i Yah, primera lletra de YHVH, tetragrama de Déu. Significa, doncs, ‘do de Déu’, igual que el nom grec Teodor, el mateix concepte amb elements grecs. El nom hebreu va passar al grec Mattathias, que es va escurçar en Matthaios. En llatí els dos noms van prendre les formes Matthias i Matthaeus, d’on vénen els nostres Macià i Mateu. Aquests originàriament eren un sol nom i un sol significat, però ja en grec i llatí es consideraven noms diferents. La forma catalana, procedent d’una variant Mathianus, ha estat sempre Macià i no Maties. La darrera és forma espanyola introduïda en el país en el segle XVIII. Si el nom genuí català fos Maties, el pare de la pàtria Francesc Macià seria Francesc Maties, que no em direu que no faci un no sé què a la panxa. Macià és un dels noms tradicionals del país, si bé no un dels noms més corrents, per la qual cosa no ha generat toponímia major. Nosaltres tenim també el femení Maciana, un nom que ara ja no es posa a les nines, però qui sap si tornarà. Per Mallorca n’hi havia i encara n’hi deu haver qualcuna. Molts, però, només han sentit a parlar de la Maciana de la cançó de Tomeu Penya, aquella de la cama i el peix frit.

 

4 comentaris

4 comentaris rebuts

    1
  1. somera catalana - 25 febrer 2012 9:02 pm

    Senyor Biblioni,
    Gràcies per el seu “bloc” de llegenda àuria, els seus comentaris en algun d’ells, això fa que sigui atractiu i al mateix temps menys feixuc el text pel lector.

    Una barcelonina atenta cada vegada que arriba al seu correu una entrada.

    EVA MARTÍNEZ PALLARÉS

  2. 2
  3. Jes - 28 febrer 2012 12:27 pm

    És “Ciprià” també una forma acastellanada de dir “Cebrià” com ho és el cas de Maties? O podríem dir que es tracta de dues variants del mateix nom? Una de culta i una de popular, vull dir.

  4. 3
  5. Gabriel Bibiloni - 28 febrer 2012 12:35 pm

    Moltes gràcies, Eva, per les vostres paraules amables.

    Sobre el cas de “Ciprià” la veritat és que no ho sé. No en tinc informació. Hauríem de mirar si algú ho ha estudiat. Si no, haurem de mirar la documentació en les diverses èpoques.

  6. 4
  7. Macià Garcias - 12 juny 2013 3:21 pm

    Moltes gràcies pel seu escrit

Podeu deixar un comentari