Avui és Sant Arnau, o un dels dies de l’any que és Sant Arnau, perquè de sants amb aquest nom n’hi ha pel cap baix dos: sant Arnau de Metz i sant Arnau de Soissons, i la veritat és que jo encara no he aclarit quins dels dos festejam avui. Aquest article, doncs, s’ha de considerar provisori o obert a canvis. Segons el martirologi romà, Sant Arnau de Metz és el 18 de juliol, i Sant Arnau de Soissons, el 14 d’agost. Però els mallorquins celebren avui Sant Arnau i es creu que ho fan en honor del de Soissons. I Amades diu que Sant Arnau —no diu quin— és el 19 de juliol. En tot cas les biografies dels dos personatges estan força mesclades i a tots dos hom atribueix una bona part dels fets i miracles. Per tant, parlarem de tots dos.

Arnau és un nom d’origen germànic, Arnwald o Arnoald, i com tots els noms germànics està format per dos elements, en aquest cas arn (‘àguila’) i wald (‘poder’). Es pot interpretar com a «poder de l’àguila» o «poderós com l’àguila». En llatí prengué la forma Arnaldus o Arnoldus, segons els països o les èpoques, i en les altres llengües, multitud de formes: Arnau en català; Arnaud, Arnauld, Arnault, Arnaut o Arnould en francès; Arnaldo en espanyol, italià i portuguès; Arnold en anglès i alemany, etc. Alguns personatges històrics apareixen de vegades amb el nom Arnulf, que pot ser degut a una confusió amb algun altre nom germànic format amb elements semblants al que ens ocupa. Arnau és un nom molt present a l’antroponímia catalana en temps antics; després decaigué i en els darrers anys s’ha recobrat considerablement, almenys al Principat.

Sant Arnau de Soissons és un personatge flamenc, i doncs germànic i de llengua germànica, que visqué en el segle XI. Va néixer a Oudenaarde, prop de Brussel·les, el 1040. Primer va ser soldat, però es veu que va canviar d’opinió i va decidir de retirar-se al monestir benedictí de Soissons, a un centenar de quilòmetres de París. Els primers anys hi va viure com a ermità, però després el feren abat del monestir. I com que l’home era molt modest, o no volia maldecaps, va fugir per a evitar haver d’assumir el càrrec. Però un llop el va aturar i el va fer tornar al monestir, on hagué de fer d’abat. El 1080 el feren bisbe de Soissons, càrrec que acceptà de molt mala gana. Quan se’n va poder alliberar, se n’anà al seu país i fundà l’abadia de Sant Pere, a Oudenbourg, ben al nord de la Bèlgica actual. I quina pensau que va ser allà la seva principal activitat, o almenys la més coneguda? Doncs fer cervesa. En feia en gran quantitat i exhortava els pagesos a beure’n molta (supòs que els la cobrava). En aquell temps en què les malalties microbianes eren a l’ordre del dia, sobretot la pesta negra, beure aigua era perillós, mentre que beure cervesa era una gran cosa. Era una beguda hidratant, i com que es feia bullint l’aigua, s’havien mort els microbis. I l’alcohol, en poca quantitat, n’afavoria la conservació, i el producte aportava vitamina B. De manera que gràcies a sant Arnau els pagesos de la regió de Brabant anaven més sans que un gra d’all. Una vegada el sostre del local on feia la cervesa es va ensorrar i quasi tota la producció es va perdre. Però Arnau pregà a Déu i la cervesa que havia restat es multiplicà com allò dels pans i dels peixos, i n’hi hagué per a tota la gent de la contrada. Sant Arnau va morir al monestir el 15 d’agost de 1087, a 46 anys, i allà restà enterrat. Fou canonitzat el 1121. A la imatge en podeu veure una típica representació, vestit de bisbe i portant a la mà esquerra una pala de remenar utilitzada en l’elaboració de la cervesa. El monestir que fundà va durar fins a la Revolució Francesa. En aquell moment fou enderrocat, exceptada una torre que encara hi és. Fou convertit en una granja i després en un hotel. Sic transit gloria mundi.

Sant Arnau de Metz (580-640) era un franc que va néixer a Àustria en una família noble que vivia a un castell. Es va casar i tingué dos fills, un dels quals es casà amb una filla de Pipí el Vell, per la qual cosa aquest Arnau és un dels ancestres de la dinastia carolíngia i de Carlemany. Fou bisbe de Metz, capital del regne d’Austràsia i home de gran influència i poder en aquest regne. Clotari II el va nomenar preceptor del seu fill Dagobert, futur rei. En els seus sermons Arnau recomanava de beure cervesa, que, com hem dit més amunt, era molt adequada per a la prevenció de malalties com la pesta negra. Al final de la seva vida, després d’exercir càrrecs importants, es retirà al monestir de Remiremont (França) on morí en olor de santedat. Un any després els habitants de Metz reclamaren el seu cos, que fou transportat a l’església dels Sants Apòstols. Diu la llegenda que durant el viatge va ocórrer un miracle a la ciutat de Champigneulles. Els pelegrins que formaven la comitiva s’aturaren a una taverna per a descansar i beure cervesa, però les botes eren buides. Els pelegrins pregaren a Sant Arnau i miraculosament aquelles botes aparegueren plenes de cervesa, que tots pogueren beure i encara en sobrà. També diu la llegenda que passant per un pont sobre el riu Mosel·la va tirar el seu anell de bisbe al riu, pregant a Déu que li’l tornàs en senyal de perdó dels seus pecats. Un dia, l’anell aparegué dins la panxa d’un peix servit a la taula episcopal. L’anell, d’or pur, es conserva a la catedral de Metz, amb un peix gravat.

Els dos Arnaus són els patrons dels cervesers, un dels cervesers de Bèlgica i l’altre dels de Lorena. A Brussel·les per Sant Arnau es fa el Dia de la Cervesa. Però en el nostre país Sant Arnau —no sé quin— va associat més aviat a altres coses. Diu Amades que el tenien per patró els sonadors de guitarra, violí i altres instruments de corda, perquè segons la tradició l’home era fabricant d’aquests instruments. A més, per la gràcia divina, sabia sonar tots els instruments musicals sense haver estudiat mai música, i els sonava sense bufar i sense moure els dits. Vaja que en les seves mans sonaven tots sols. Sant Arnau també és el protector contra el vent, que surt del cel per un forat que es tanca amb una porta de la qual ell té la clau. «Sant Arnau tanca el vent amb clau», diu el refrany. I per Sant Arnau convé tenir el cereal batut, perquè aquest dia el vent s’atura de bufar i ja no es podrà batre més. Una cançó mallorquina diu «Parenostres a barcelles resem a sant Arnau, perquè tanqui es vent amb clau i no mos alci ses gonelles». Sant Arnau també era l’advocat de les claus i tot el que aquestes representen: la guarda de la casa i dels diners. El tenien per advocat els clavers, els qui guardaven diners d’altri i els qui deixaven diners, incloent-hi els usurers.

I recordem també aquella dita mallorquina: «no és igual Arnau que mestre Arnau», que indica que en aquest món cadascú té la seva categoria i que es diu sobretot quan algú puja de cop d’estatus social.

Doncs molts d’anys a tots els Arnaus, i els podem brufar amb una cervesa.