buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Sant Josep

Avui és Sant Josep. Sant Josep de Natzaret, però això no cal dir-ho, perquè aquest és el Sant Josep per antonomàsia i el primer sant d’aquest nom de la cronologia. I Josep és un dels grans noms dels Països Catalans. De Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases.

Nom hebreu, evidentment, que significa ‘Déu augmenta’. No que augmenta ell, que com que és infinit ja no pot augmentar més, sinó que ens agumenta a nosaltres el que tenim, tot i que d’ençà del 2007 deu estar de vacances o desaparegut. En hebreu és Yosef, nom molt antic (recordem que aquest era el nom del fill onzè de Jacob). De l’hebreu va passar a l’àrab amb la forma Yusuf, al grec Iosephos i al llatí Iosephus, d’on ve el nostre Josep i l’equivalent en totes les llengües, fins i tot el xinès Yue se. En llatí ja hi havia les variants Iosephus i Iosepus, que donen les formes amb f o ph (anglès Joseph, francès Joseph, alemany Josef) o amb p (italià Giuseppe, finès Jooseppi). Els que tenen peresa articulatòria diuen José (espanyol i portuguès). En català s’imposà la forma Josep sobre Josef. Ha generat una forma femenina, Josepa o Josefa, i la variant Josefina, i aquesta, l’hipocorístic Fina. En totes les llengües romàniques hi ha un hipocorístic masculí curiós: en català Pep (contracció de Josep) o Bep a Menorca; en espanyol, Pepe (contracció de l’antic Josepe); en italià Peppe, Beppe, Beppo, Geppe, Geppetto, etc.). No faceu cas de la llegenda urbana espanyola que diu que Pepe correspon a les sigles PP (padre putativo). En tot cas, aquestes sigles corresponen a una altra cosa que sí que és ben putativa.

Deia que Josep avui és un gran nom, un dels més estesos en el món, però no sempre ha estat així. En el nostre país, durant l’Edat Mitjana no hi havia ningú que es digués Josep, llevat dels moros i els jueus, que no veneraven Sant Josep, sinó l’esmentat fill de Jacob. Per què els cristians no tenien gens de simpatia pel nom de l’espòs de la Mare de Déu? Segons unes hipòtesis, perquè tampoc no en tenien gaire per un personatge que tenint una dona tan bella (d’acord amb les iconografies usuals) va viure tota la vida sense donar-li una mica de gust, i l’esposa va tenir un fill que vés a saber de qui era, però no de l’espòs, segons les ortodòxies. I ja se sap que hi ha coses que no són ben vistes. Però segons altres hipòtesis, els cristians no es posaven Josep perquè aquest era considerat un nom de moros i jueus, i calia diferenciar-se. Sigui com sigui, els nostres avantpassats medievals no tenien gaire devoció al pare no biològic de Jesús. No hi ha toponímia medieval sobre Sant Josep i als centres històrics de les ciutats trobareu esglésies dedicades —en època medieval— a qualsevol sant però no al desdenyat fuster verge.

Una festivitat de Sant Josep sembla que ja estava establerta en el segle X, però restava limitada a les grans abadies benedictines, els únics llocs on hi havia una certa devoció cap al sant. El nom Josep es començà a imposar tímidament a partir del segle XVI, que és quan la devoció —i rehabilitació— de Sant Josep va començar a escampar-se. Hi van contribuir especialment els frares carmelitans, els jesuïtes i la Contrareforma. En el segle XVII va començar la veneració de la Sagrada Família, és a dir Josep, Maria i Jesús. Els barcelonins i especialment l’arquitecte Gaudí en saben alguna cosa. El 1870 Pius IX va proclamar Sant Josep patró de l’Església Universal i, de passada, sant patró de la lluita contra el comunisme, què te pareix? I el fuster va anar agafant el paper de protector o patró de les famílies, els pares, les mares, els casats, els casadors, els viatjants, els immigrants, els fusters, els artesans, els agents immobiliaris, els enginyers i els treballadors en general. El 1890 Lleó XIII va declarar el dia de Sant Josep festa de precepte. El 1955 Pius XII va establir, a més, la festa de Sant Josep Obrer el dia 1 de maig, contraprogramant el Dia Internacional dels Treballadors o Festa del Treball, creat pels socialistes el 1889.

Sant Josep és un personatge realment misteriós. Només en parlen els evangelis de Mateu i de Lluc, i sols hi fan referència quan parlen del naixement de Jesús i quan el de Lluc conta l’episodi aquell en què Jesús, amb 12 anys, es perd i el troben en el temple discutint amb els doctors. En els textos canònics ja no hi ha cap altra referència fins que en parlen els pares de l’Església (Justí el Màrtir, Orígens, Ciril de Jerusalem, Ambròs, etc.). Els evangelis diuen també que era tekton, paraula que s’ha traduït per fuster, però que ben bé es pot traduir per artesà en general, o sobretot els qui treballen fusta, ferro o pedra. Jesús, segons la tradició, feia de fuster, o el que sigui, amb son pare fins que començà l’activitat pública. Josep, sempre segons les fonts cristianes, sembla que aleshores ja no hi era. Altrament hauria recollit el cos del seu fill després de la crucifixió, cosa que va fer Josep d’Arimatea. Ja se sap que l’Església catòlica diu que era casat amb Maria però que vivien com si fossin germans; altrament l’esposa no hauria pogut gaudir de la perfecció de la virginitat perpètua, com exigia el guió. Segons l’evangeli, quan després d’uns quants mesos de feina a la construcció, Josep tornà a casa es trobà la seva dona amb un bombet i tot d’una pensà a repudiar-la. Però un àngel li va treure les castanyes del foc, i la parella continuà fent vida normal sense que els veïns s’escandalitzassin per res. Tanmateix, l’Església ortodoxa, d’acord amb el protoevangeli de Jaume (Jaume el Just), creu que Josep i Maria només estaven promesos i que l’home era vidu d’una altra dona dita Salomé, amb qui tenia alguns fills: els germans de Jesús esmentats en els evangelis, Judes, Josep, Jaume (el dit Jaume el Just, que fou el cap de l’Església de Jerusalem), Lísia i Lídia. Segons  el dit protoevangeli, Déu va triar un Josep vidu i vell per a vetllar per Maria, i, tot i que es casaren, l’edat de l’afortunat va determinar un matrimoni sense sexe i la reproducció va anar a càrrec de l’Esperit Sant. Seguint aquesta línia, la Història de Josep el fuster, un text apòcrif escrit a Egipte en el segle V, explica que Josep, a 99 anys i després de la mort de la seva dona Salomé, va tenir cura de Maria, de dotze anys, i s’hi casà quan la nina en féu catorze. I el provecte marit va tenir la sort de viure fins a 111 anys, gaudint de bona salut i treballant a la fusteria fins al darrer dia. En qualsevol cas, la figura de Josep era inicialment incòmoda per als primers teòlegs, que no sabien fer encaixar tots els fets: matrimoni, paternitat, virginitat, i àdhuc el problema que creava el fet de la paternitat no biològica de Josep per a fer quadrar la descendència directa de Jesús del profeta David (Josep sí que n’era descendent directe, però llavors Jesús?). Però als teòlegs al final tot els quadra, i ja deia Sant Tomàs d’Aquino que la figura de Josep era necessària i s’ajustava naturalment als plans divins. Sense un marit, encara que de pantalla, una Maria prenyada podria haver estat acusada de pecadora i acabar la vida a cops de mac abans de néixer el Redentor.

Curiosament —i ben curiosament—, no se sap on és enterrat el seu cos, ni sabem que hi hagi cap relíquia a cap església, quan el costum és que els sants tinguin trossets de cos escampats per tot el món. Alguns teòlegs, com Francesc de Sales, van creure que Josep va ascendir al Cel en cos i ànima, com Jesús, Maria i Joan el Baptista, i algun papa (Joan XXIII) ha mostrat simpatia per aquesta creença.

No podem acabar sense dir que el dia de Sant Josep és el gran dia de les Falles, el dia de la crema de les grans escultures de fusta i cartó a la ciutat de València i altres municipis valencians. Una festa que té l’origen en la crema de fustes no útils per part dels fusters el dia del seu patró. La cosa va acabar cremant monuments de gran perfecció artística  que expressen munts d’ironia, sarcasme i crítica social.

A Espanya avui també se celebra el Dia del Pare. Una diada dedicada a la figura del pare —iniciada, igual que el Dia de la Mare, en els Estats Units al començament del segle XX— se celebra en molts de països, en els dies més diversos, però la celebració el dia de Sant Josep és una peculiaritat d’alguns països de tradició catòlica com Espanya, Portugual o Itàlia (no França). A Espanya va ser una creació de la segona meitat del segle XX deguda a Manolita Vicente (una mestra que el 1948 va començar a celebrar la festa pel seu compte a la seva escola de Madrid), Pepín Fernández (gerent de Galerías Preciados) i Ramón Areces (director gerent del Corte Inglés). Crec que amb això queda ben explicat tot.

I ja està bé per avui. Molts d’anys a tots els Joseps, Peps, Josepes, Josefes, Josefines, Fines i qualcú altre que pugui oblidar.

 

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari