Avui és Santa Elisabet d’Hongria, que els alemanys diuen Santa Elisabet de Turíngia. Abans de la moguda de sants vaticana se celebrava el 19 del mateix mes, però no en farem problema per la poca distància que hi ha entre les dues dates. Doncs les Elisabets que no van fer festa amb la mare del Baptista, el dia 5 passat, fan festa avui. La nostra protagonista és una hongareseta del segle XIII i de bona família, filla del rei Andreu II d’Hongria, una espècie de rei En Jaume per als hongaresos. Mirau si era de bona família que ella va ser santa, també la germana de sa mare, una filla va ser beata i al seu home li deien el sant. A la criatura la casaren amb el marcgravi (com si diguéssim un marquès) de Turíngia, Lluís IV, quan tenia catorze anyets, i ja visqué sempre en aquella terra alemanya. La princesa era com la Repartidora dels comunistes, tot una institució d’assistència social. No duia altra quimera de donar coses als pobres, cosa que no queia de tot bé als seus parents. Una vegada que repartia pans estigué a punt de rebre un arrambatge d’un seu cunyat, cosa que no passà perquè quan aquest s’hi acostà els pans es convertiren en perfumades roses. Si veieu en alguna pintura una senyora amb cara de santa i unes roses en el davantal, és Santa Elisabet d’Hongria. Va fundar un hospital amb 28 places, que en aquell temps era un gran hospital, i el visitava cada dia. A vint anys va quedar vídua i en lloc de repetir l’experiència s’estimà més la tranquil·litat de l’orde franciscà i retirar-se a l’hospital que ella mateixa havia fundat. Tot li va anar molt ràpid, també la mort, que li vingué a vint-i-quatre anyets. I també la canonització, quatre anys després, en la qual no se sap si pesà més la vida i els miracles o la pertinença a una família tan influent. Molt aviat s’escampà la devoció cap a Elisabet per l’imperi germànic, Hongria i altres terres. El seu cos, en reliquiari daurat, rebia veneració a una gran església de Marburg, fins que els protestants, que no van de sants, van dispersar relíquies i devoció.

A nosaltres ens cau bé, perquè és la cunyada del nostre Jaume I el Conqueridor. La segona esposa d’aquest, i mare de nou o deu fills, era Violant d’Hongria, nascuda Andreua com son pare i després Iolant (ara Violant) i era germana (només per part de pare) d’Elisabet. Diuen que aquest fet afavorí l’afecte dels nostres compatriotes cap a la santa, cosa que també passà a la Corona castellana, on una reina d’infausta memòria i d’infaust matrimoni dugué el seu nom (i una altra molt més tard). A Palma en el segle XIV ja es fundà un convent de monges dedicat a Santa Elisabet d’Hongria, que se salvà d’en Mendizàbal i encara continua, tot i que vulgarment li diuen Sant Jeroni. I Elisabet, amb la variant Isabel i els hipocorístics Bel i Bet, ha estat sempre un nom imposat entre la nostra gent de sexe femení.

Doncs molts d’anys a totes.

Vegeu també el post Santa Elisabet (mare de Joan Baptista)