Sant Francesc

Avui és Sant Francesc, un sant considerat en el cristianisme com a model de bondat i d’humilitat, a més de fundador d’un dels ordes religiosos més importants, els franciscans, i de l’orde femení de Santa Clara o les clarisses.

L’home nasqué a Assís (regió d’Úmbria, en el centre d’Itàlia) el 1181 o 1182. Era fill del ric mercader de seda Pietro di Bernardone i de la noble  d’origen provençal Pica de Bourlemont. El seu nom oficial fou Giovanni di Pietro di Bernardone. Quan nasqué, son pare era de viatge de negocis per França, i sa mare li posà Giovanni di Pietro, però quan el pare tornà el rebatejà amb el nom de Francesco, variant de francese, que vol dir ‘francès’, car el pare tenia una marcada francofília. Francesco va ser, doncs, el nom informal del nostre personatge, creat pel seu pare, i que l’home dugué sempre molt satisfet. Després de mort el sant, el seu nom s’estengué ràpidament per Itàlia i després per tota la Cristiandat, amb la forma llatina Franciscus i amb les formes de cada país. De jove Francesc va dur una vida de luxe, entre festes i tota mena de plaers, sempre vestit amb roba de molt de valor. Entre els plaers, la lectura dels trobadors provençals. Un dia que venia roba de son pare en el mercat li va aparèixer un captaire demanant-li almoina. Francesc no li va donar res, però quan va acabar la jornada al mercat, va córrer cercant el captaire i quan el va trobar li va donar tot el calaix que aquell dia havia fet. En arribar a casa son pare li va donar una bona arrambada. Quan tenia devers vint anys va participar a una expedició militar contra Perugia, amb la mala sort que va caure presoner i va estar captiu un any. Poc més tard es tornà a allistar a una missió militar, durant la qual va tenir un somni estrany que li canvià la vida: tornà a Assís, deixà les festes i les diversions i pelegrinà a Roma, on s’ajuntà amb els pobres que captaven per la ciutat. Quan els amics li deien si es casaria, responia que sí, però amb una núvia que ells no havien vist mai. Era la senyora Pobresa. Un dia, pregant a l’església abandonada de Sant Damià tingué —va dir ell— una visió de Jesucrist que li digué: «Francesc, has d’adobar la meva Església, que està en ruïnes». Pensant que es referia a l’església on en aquell moment pregava, va vendre una bona quantitat de béns del seu pare per a reparar aquella església, però el capellà refusà els diners. I el pobre Francesc s’hagué d’amagar durant un mes dins una cova perquè son pare el cercava i no per a besar-lo. No li serví, però, de res, perquè quan tornà a Assís el pare el va apallissar i tancar dins un magatzem. No sols això sinó que, a més de fer-li tornar els diners de la venda, l’obligà a renunciar a l’herència. Alliberat per sa mare, Francesc vagà pels voltants de la ciutat com un rodamon, vivint de la caritat. Mentrestant arreplegà pedres per a adobar l’església de Sant Damià, i no sols adobà aquesta sinó altres com una dita la Porciúncula (en referència a la porció de terreny en què estava), una capelleta dedicada a la Mare de Déu dels Àngels que va convertir en la seva residència favorita. I al costat de l’esglesieta amb les seves mans va construir una cabana per a viure-hi. Ja en vam parlar a l’article dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, el 2 d’agost. Francesc visqué allà amb la màxima pobresa, vestit amb una túnica de llana gruixada fermada a la cintura amb una corda, i predicà la pobresa i l’amor a la gent humil dels voltants d’Assís.

 

Aviat Francesc va tenir un grupet de seguidors, onze concretament, amb els quals anà a Roma per a demanar permís al papa per a crear un orde religiós. El papa en un principi hi posà objeccions, però després d’un somni en què veié Francesc sostenint amb la mà la catedral de Roma, el papa accedí a la creació de l’orde, que es digué Orde dels Frares Menors. La petita comunitat visqué a la Porciúncula predicant entre la gent de la regió i s’anà estenent primer per Úmbria i després per tot Itàlia. Una dona noble, Clara d’Assís, sentí predicar Francesc, restà profundament colpida i es va sentir cridada a la participació. La dona va fugir d’amagat de la casa familiar i fou rebuda per Francesc, que li donà un hàbit com el seu i la va allotjar a un monestir de dones juntament amb la seva germana Caterina i una altra dona. Després passaren a l’església abans esmentada de Sant Damià, al voltant de la qual feren un petit monestir amb algunes cabanes de palla i fang voltat tot d’una tanca. Va ser la primera comunitat de monges clarisses, dites aleshores les Pobres Clares (vegeu l’article sobre Santa Clara, el 12 d’agost). Per als qui volien consagrar-se a Déu sense deixar de viure a la seva casa va crear un tercer orde, dit ara Tercer Orde de Sant Francesc o Orde Secular Franciscà. Francesc a partir d’aquell moment va dedicar la vida a viatjar, predicar i perfeccionar les regles dels ordes fundats. Va anar a Egipte, on va intentar de convertir els musulmans, cosa que, evidentment, no va aconseguir, però féu possible de mantenir bones relacions entre aquells i els franciscans. El 1224, segons la tradició, es va retirar a un lloc solitari on va fer quaranta dies de dejuni. Allà pregava i demanava a Déu la gràcia de sentir en la seva carn la passió de Crist. I en això li aparegué el mateix Jesús que li imprimí els senyals de la seva passió a les mans, els peus i el costat: el que es diu l’estigma. I amb aquesta decoració, estigmatitzat, va viure els seus darrers temps. Es va morir a la Porciúncula el 3 d’octubre de 1226, amb només 44 anys. Dos anys després, el papa Gregori IX, antic cardenal amic i protector de l’orde, el va canonitzar. L’endemà es va començar la construcció de la impressionant basílica de Sant Francesc, en la qual el sant va ser enterrat i que l’any 2000 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. Amb tot, el seu cos va ser després amagat per a protegir-lo de les invasions sarraïnes i va desaparèixer. Trobades les restes el 1818, segons diuen, les van depositar a una nova cripta d’estil neoclàssic i més recentment dins una urna de vidre.

De sant Francesc és molt coneguda la devoció que tenia pels animals, els quals tractava de germans. Segons una llegenda, un dia arribà a un lloc on hi havia uns arbres carregats d’ocells. Francesc els cridà i es posà a predicar-los, i els ocells l’encerclaren escoltant-lo interessadíssims, i cap d’ells no es mogué del lloc. Per això és representat sovint amb un ocell a la mà. Una altra vegada que passava uns quants dies a Gubbio, hi havia a la vila un llop que atacava persones i ramats i tenia aterrida la població. Francesc va anar a cercar el llop i quan el trobà el cridà i el llop s’ajagué mansoi als seus peus. Li va fer un bon sermó i el va convèncer de no atacar més cap altre animal i promogué un pacte entre els veïns i el llop segons el qual els primers alimentarien el llop i aquest cessaria de ser un problema per als pagesos. El 1220 va celebrar Nadal fent una representació del naixement de Jesús, segons les representacions tradicionals en la pintura. Aquest va ser el primer pesebre, fet amb figures humanes, un bou i un ase reals.

Sant Francesc és el patró dels animals, particularment dels ocells, dels zoos, dels mercaders, de l’ecologia, de l’environament (dit vulgarment medi ambient) i dels pesebres. Una ciutat important dels Estats Units, i per obra dels franciscans mallorquins, porta el seu nom, San Francisco, d’on el sant és patró. Al nostre país no hi ha cap municipi amb el seu nom, però sí alguns llocs, com Sant Francesc de Formentera (encara que en rigor aquest nom és en honor de sant Francesc Xavier, que és un altre), Sant Francesc de l’Estany (Eivissa), el nucli de Sant Francesc de Sant Cugat del Vallès i el barri de Sant Francesc de València. Sorprèn que un sant tan famós no hagi produït més toponímia en el país i que tan pocs llocs l’hagin agafat com a patró. Que sapiem, només és patró de la Granja (la Costera, País Valencià), de Nàquera (el Camp de Túria), d’Oliva (la Safor), de la població de Jesús (Tortosa) i del Pil·larí (Palma), que en temps passats es deia oficialment San Francisco.

 

L’orde franciscà (Orde de Frares Menors) va créixer de manera espectacular. El 1517 es dividiren oficialment en dues branques, els conventuals, que inicialment vivien en convents, i els observants, que inicialment vivien en ermites, tot i que els segons de fet ja s’havien separat de la branca principal força abans. El 1520 aparegué una altra branca, dita els caputxins. Tots formen, amb les diverses branques de clarisses i el tercer orde secular, la família franciscana. El 1897 conventuals i observants foren reunificats com a Orde de Frares Menors. L’hàbit original franciscà era gris. La vestimenta de Francesc d’Assís i els seus companys, de gran sobrietat, era de llana blanca i negra mesclada i sense tenyir. Anaven sempre descalços. En el segle XIX hi hagué una tendència al color negre, i durant la segona meitat del mateix segle s’imposa definitivament l’hàbit actual, amb túnica, escapulari i esclavina de color castany, i un cinyell de corda amb tres nusos que representen els vots de pobresa, castedat i obediència. A partir de la mateixa creació de l’orde dels franciscans, el nostre país s’omplí de convents amb les seves esglésies, algunes de gran valor patrimonial. Es conserven els de Palma, Maó, Reus, etc. A Barcelona hi hagué el convent de Sant Francesc, construït en el segle XIII, on ara hi ha la plaça del Duc de Medinaceli. Tenia una magnífica església, joia del gòtic, que va ser enderrocada, junt amb el convent, el 1837. La mateixa sort va córrer el convent de Sant Francesc de València, enderrocat el 1891, cosa que significà l’obertura de la plaça de l’Ajuntament. Hi hagué també grans convents franciscans a Girona (només se’n conserven algunes restes) i a molts altres llocs del país. A Palma hi hagué dos convents franciscans: el de Sant Francesc, a la ciutat intramurs, i el convent de Jesús, extramurs, tots dos d’observants. D’aquests convent sortiren una petita legió de missioners que evangelitzaren —o el que sigui— les terres de Califòrnia, on fundaren un munt de missions, que avui són ciutats com San Francisco, Santa Clara, San Gabriel, Santa Bàrbara, San Diego o Los Angeles. El darrer nom fa referència a la Mare de Déu dels Àngels, una advocació mariana fortament lligada als franciscans (vegeu l’article «la Mare de Déu dels Àngels», 2 d’agost).

Francesc ha estat sempre un nom molt portat a tot el país. A Mallorca fa molt de temps que va entrar la forma espanyola Francisco [fɾənˈsisko], fins al punt que Francesc restà quasi reduït al sant. En temps antic hi hagué els hipocorístics o diminutius Fransoi, Francí i Francesquí. Modernament han aparegut els hipocorístics Xesc i Xisco. A Menorca, Xec i al Principat, Cesc. Les formes femenines són Francesca o Francina, que a Mallorca entraren en competència amb la forma espanyola Francisca [fɾənˈsiskə]. Antigament hi hagué els hipocorístics Fransoia i Francesquina, i modernament Xesca i Xisca.

Molts d’anys a tots els Francescs, Francesques i Francines.

 

1 comentari

1 comentari rebut

    1
  1. Francesc - 04 octubre 2018 8:09 pm

    Sant Francesc de s’Estany, Eivissa

Podeu deixar un comentari