Arxiu corresponent a setembre 2013
Un Estat per a normalitzar el català
Alguns que miram una mica més amunt que els interessos de la butxaca tenim la convicció que una missió fonamental del nou Estat que s’albira és, d’una banda, convertir la llengua catalana en una llengua tan normal com el noruec a Noruega i, d’altra banda, reprendre el procés d’elaboració lingüística en clau nacional iniciat al començament del segle XX i desbaratat en els darrers trenta anys per un moviment de reducció localista i de reespanyolització, que ha actuat especialment en els principals mitjans de comunicació de la capital. Ni una cosa ni l’altra em semblen fàcils, vist el discurs sobre la llengua que s’està construint, però des de la fe en aquest poble crec que no hi pot haver lloc per a la claudicació ni la renúncia.
L’estatus jurídic de la llengua o les llengües en el nou Estat és un element clau que condicionarà l’assoliment dels dos objectius indicats. També el segon, encara que se’n parli poc o gens. No és l’únic factor: la política lingüística que practiqui l’Estat serà concloent, però aquesta política no es pot desvincular de l’estatus d’oficialitat lingüística, que la condicionarà decisivament.
Els defensors de l’oficialitat de l’espanyol han fornit un conjunt d’arguments que es mouen entre la mera estratègia —assegurar el suport de la població hispanoparlant al procés— i un discurs basat en la convicció de la bondat d’una Catalunya lingüísticament plural, presentada com a més democràtica i respectuosa que l’estatus d’oficialitat única. La impostura major ha consistit a associar l’oficialitat única del català al model espanyol o francès, com si aquella fórmula no fos la més normal arreu del món. La raó de l’estratègia parteix d’uns apriorismes molt simplificadors: l’atribució als hispanoparlants d’unes necessitats que ells no han formulat en cap moment i d’una incapacitat d’entendre que es podran sentir perfectament còmodes amb un tractament curós dels seus drets sense necessitat de comprometre el futur del català amb l’aventura cooficialista. Els qui invoquen la «Catalunya plural» com a fet irreversible i àdhuc desitjable sostenen que això no és incompatible amb una situació hegemònica del català. Si amb un Estat en contra hem avançat molt, diuen, és segur que més avançarem sense aquesta anomalia i amb un Estat a favor. Cal dir, però, que els avanços fets són sectorials i que, malgrat aquests, la pervivència del català amb els elements del context actual no és clara. Serà radicalment diferent en un context de doble oficialitat però sense un Estat en contra? Crec que una resposta afirmativa podria pecar d’un excés de confiança. Hi ha prou exemples de societats en què la llengua pròpia es troba en situació de precarietat sense l’existència d’un Estat hostil. Les forces internes també compten.
Per a mi la clau de la normalització del català és que l’espanyol cessi de ser la llengua sabuda per tothom i que el català agafi aquest rol. Un fet sociològic al servei del qual s’han de posar els instruments jurídics. Això requereix que l’espanyol no sigui més d’aprenentatge obligatori a l’escola —sí disponible per a aquells qui ho vulguin— i que un poderós sistema de mitjans de comunicació en català substitueixi el sistema espanyol actual. I també que el català sigui l’idioma usat sistemàticament per tots els representants del poder (funcionaris, jutges, policies). La població hispanoparlant ha d’anar diluint-se en un procés gradual, natural i tranquil. Amb dos o tres salts generacionals, com passa amb tots els fets migratoris en qualsevol país normal. La persistència d’una població massiva amb l’espanyol com a llengua d’identificació, afavorida pel fet que aquesta llengua fos oficial i pel seu ensenyament obligatori, podria significar el manteniment de les rutines actuals —que ja tendiran a durar— i la frustració de la normalització del català, tot i l’existència d’un Estat propi.
La planificació lingüística que ara debatem s’ha de fer tenint en compte les necessitats dels actuals hispanoparlants adults i, sobretot, les noves generacions que naixeran a la Catalunya independent. Per als primers, tots els quals pràcticament ja entenen el català, es pot arbitrar un sistema temporal de protecció dels seus interessos, garantint que puguin continuar els seus usos lingüístics tal com són actualment. Les noves generacions, siguin de llengua familiar catalana, espanyola, àrab o albanesa, tindran —han de tenir— el català com la llengua principal per a la seva interacció social. Si el català no és la llengua dels pares, l’aprendran ràpidament per immersió social —aquesta, autèntica— i la parlaran amb la mateixa competència que els fills de catalanoparlants. I la transmissió de la llengua familiar, si no és la catalana, durarà fins que ells vulguin. Se suposa que serà tal com succeeix a qualsevol país que rep immigració. Sembla, però, que per a això el català ha de ser la llengua nacional i oficial de l’Estat.
(Article publicat a la revista Lletres)
5 comentaris