Avui és Sant Miquel. Segons el calendari santoral tradicional que nosaltres seguim i defensam, només Sant Miquel. El 1969 els pobres sant Gabriel i sant Rafel van ser trets per la força dels seus dies tradicionals pel Vaticà i col·locats a la fossa comuna de l’arcangeleria (vegeu els articles «Sant Gabriel», 24 de març, i «Sant Rafel», 24 d’octubre). I de llavors ençà tots els catòlics i no catòlics celebren avui  —o feliciten— submisament Sant Gabriel i Sant Rafel. Menys les localitats escampades arreu del món que tenen el nom dels dos arcàngels desplaçats, que continuen a celebrar les seves festes patronals el dia que marca la tradició.

Avui és Sant Miquel, però qui és aquest? Abans que res cal dir que és un arcàngel, i segons les creences cristianes, jueves i musulmanes, els arcàngels són àngels d’una elit superior, l’aristocràcia dels àngels. Un àngel, segons el diccionari, és un «ésser espiritual que, segons les religions bíbliques i l’alcorànica, és intermediari entre Déu i l’home». Per a més informació vegeu l’article sobre el Dia de l’Àngel (2 d’octubre). Segons el Llibre de Tobies, un dels llibres de la Bíblia, hi ha set arcàngels, però la Bíblia judaica només dóna el nom de dos: Miquel i Gabriel. La tradició judaica antiga hi afegeix Rafel. Tradicions diverses a partir del segle V donen als restants arcàngels noms també diversos: Aniel, Camael, Jofiel, Saratiel, Zadquiel, Uriel, etc., tots acabats en -el, que fa referència al nom de Déu (Elohim). Miquel és un nom que ve de l’hebreu Mikhael [miχaˈel], que exactament és la formulació d’una qüestió: mi ka el, que significa ‘qui és com Déu?’ i que vol expressar que com Déu no hi ha ningú. És un dels noms més escampats per tot el món, i en el nostre país és un nom d’home dels preferits. També hi ha el femení Miquela, menys usual. I, com la major part de noms de fonts, Miquel també és un cognom.

Miquel és anomenat tres vegades a l’Antic Testament, en el llibre de Daniel. Miquel lluita i derrota l’àngel Samael, que és enviat a la Terra. Per als jueus l’arcàngel Miquel era el protector d’Israel i té un cert lloc a la litúrgia judaica. El Nou Testament s’hi refereix en el seu darrer llibre, l’Apocalipsi. Aquí es descriu una guerra en el cel entre àngels, en la qual Miquel, màxima autoritat militar dels àngels lleials a Déu derrota Satanàs, el cap dels àngels dolents que es rebel·laren contra Déu, i el llança amb els seus a la Terra, on es converteix en dimoni i tracta de fer perdre tothom. Miquel és el príncep dels àngels, militar por supuesto, cap de l’exèrcit celestial, que és format per àngels de nou categories diferents, segons una tradició d’origen medieval. Els cristians li dedicaren temples a partir del segle IV. El primer gran temple dedicat a l’arcàngel fou el Miqueli (Michaelion), aixecat per l’emperador Constantí a Constantinoble, sobre un antic temple pagà, i fou un model de temple cristià. Fou enderrocat en el segle XV. En el principi els cristians tenien per patrons militars sant Jordi o sant Teodor, i l’arcàngel Miquel era tingut per un protector de la salut, un guaridor de malalties. Després agafà el rol de protector dels exèrcits, que socorre els cristians en les batalles, i durant l’Edat Mitjana era venerat pels ordes militars i tota mena de cavallers. En un principi es representava amb túnica, com els altres sants, amb ales, com els àngels, i sense atrezzo militar. A partir del Renaixement, s’intensifica la representació de Miquel com un guerrer, amb cuirassa i la indumentària militar romana, amb les ales d’àngel i amb una llança o espasa a la mà tot esclafant una serp, un drac o altres representacions del mal. És una iconografia semblant a la de sant Jordi, però aquest va a cavall i l’arcàngel va a peu, perquè en el cel no hi deu haver cavalls. L’Alcorà també esmenta l’arcàngel Mikhail, a més del col·lega Jibrail (Gabriel).

I què fa l’arcàngel Miquel? A part de ser el cap dels àngels, segons el catolicisme té una altra feina, que és agafar les ànimes dels morts i dur-les cap al cel. Per això li diuen l’àngel de la mort. A més, té la tasca de pesar les ànimes (psicòstasi) el dia del judici final per a veure si han fet les coses bé, i per això de vegades és representat amb una balança. Una balança de molta precisió, evidentment. I finalment l’antic protector d’Israel és ara el guardià de l’església catòlica. Això a part, l’arcàngel va visitar la terra en diverses ocasions. La primera aparició és la que tingué lloc, tres vegades seguides, en el cim del mont Gargano, dit ara mont Sant’Angelo (Pulla, Itàlia), el 8 de maig del 490. L’arcàngel aparegué al bisbe sant Llorenç de Siponto i en el lloc de l’aparició s’hi aixecà un sumptuós santuari. Per aquest motiu el 8 de maig se celebra, o se celebrava, la festa de l’aparició de sant Miquel, dita en el nostre país, Sant Miquel de Maig o Sant Miquelet. Es diu que l’arcàngel també va aparèixer a altres persones, com el papa sant Gregori el Gran o Joana d’Arc, a qui demanà que dugués la pau a França i la deslliuràs dels invasors; i allà on hi hagué aquestes aparicions s’aixecaren santuaris que són centres de pelegrinació. També va fer aparicions miraculoses en el moment de les grans batalles dels cristians. El 1451, quan les tropes angleses capitulaven davant les franceses, en el setge de Baiona (la fi de la Guerra dels Trenta Anys) aparegué en el cel una gran creu blanca, símbol de l’arcàngel. Durant la dita guerra, Joana d’Arc i les tropes franceses portaven una bandera amb la creu blanca, que avui és l’ensenya nacional del Quebec. I quan Jaume I era a punt d’assaltar la ciutat de Mallorca, diu la llegenda que aparegué la figura majestuosa de Sant Miquel, que encoratjà els catalans i els ajudà a guanyar la batalla. Per això, diuen, una de les mesquites de la ciutat fou convertida en església cristiana i dedicada a l’arcàngel: l’església de Sant Miquel de Palma.

Sant Miquel, juntament amb Sant Jordi, va ser en temps medievals el patró de la cavalleria, i ara és patró —segons els llocs— de policies, bombers i militars. A partir del 995 fou patró del Sant Imperi Romà, i ara és el patró d’Alemanya i altres territoris germànics. És també el patró d’Ucraïna, de la capital Kíev, de Bèlgica, de Brussel·les, de França i de Normandia. No podrà dir que no li han fet cas. En el nostre país, en el Principat és el patró d’Ascó (la Ribera d’Ebre), la Barceloneta (Barcelona), Guimerà (l’Urgell), Lleida, Miralcamp (el Pla d’Urgell), Molins de Rei (el Baix Llobregat), Mont-roig (el Baix Camp), Olèrdola (l’Alt Penedès), Rupit (osona), Tivenys (el Baix Ebre), Viella (la Vall d’Aran). Al País Valencià és el patró de Vilafamés (la Plana Alta); i a les Illes és el patró de Llucmajor, de Campanet i de Calonge (Mallorca). També és el patró de l’Alguer. I, evidentment, és el patró dels llocs que es diuen Sant Miquel: els municipis de Sant Miquel de Campmajor (el Pla de l’Estany), Sant Miquel de Fluvià (l’Alt Empordà), Sant Miquel de les Salines (el Baix Segura), Sant Miquel de Llotes (el Rosselló); i les poblacions de Sant Miquel de Balansat (Sant Joan de Labritja, Eivissa),  Sant Miquel de Balenyà (Seva, Osona), Sant Miquel de Cruïlles (el Baix Empordà), Sant Miquel de la Vall (Gavet de la Conca, el Pallars Jussà), Sant Miquel de Pineda (Sant Feliu de Pallerols, la Garrotxa), Sant Miquel de Ter (Osor, la Selva), Sant Miquel del Corb (les Preses, la Garrotxa), Sant Miquel d’Ordeig (les Masies de Voltregà, Osona), Sant Miquel Sacot (Santa Pau, la Garrotxa) i Sant Miquel Sesperxes (Sant Martí de Centelles, Osona).

Sant Miquel és un dia important perquè és el dia que marca el començament de l’any agrícola. Així com l’any civil va del primer de gener al 31 de desembre, l’any agrícola va de Sant Miquel a Sant Miquel. Per això aquest santoral també comença avui i no el primer de gener, perquè l’any agrícola és l’any natural de la nostra cultura tradicional. Per Sant Miquel a les possessions mallorquines començava i s’acabava la lloga dels missatges, que havien estat contractats per un any el dia de la Mare de Déu de Setembre, dita també Mare de Déu dels missatges (8 de setembre). En començar la lloga, els missatges rebien avui un llençol, que havien de lliurar quan el contracte s’acabava. No havien de menester gaire cosa més: un llençol per a dormir damunt la palla, en el sostre, que és el lloc on aquesta es guarda, normalment damunt l’establa. I un cop instal·lats a la possessió, els parellers es posaven a llaurar els immensos sementers amb un parell de muls cada un, primer amb l’arada prima o romana i a partir de devers 1925 amb l’arada amb rodes, que girava la terra. Per Sant Miquel, i fins a Nadal, la gent del camp està ocupada en el llaurar i el sembrar. Per Sant Miquel els amos de les possessions pagaven les rendes als senyors i es renovaven els lloguers de les terres. Si s’ha de llaurar, convé que plogui (per Sant Miquel el camp espera aigua del cel; si per Sant Miquel no plou, el pagès du dol). Ja s’han acabat les figues: quan una figuera ja ha donat tot el fruit diuen aquesta figuera ja ha fet Sant Miquel. També s’ha acabat la verema. La terra ja ho ha donat tot i ara cal començar una altra vegada el cicle de la vida. I el dia es va acurçant: a partir d’avui s’acaba la migdiada, no es berena, se sopa més prest i entre el dinar i el sopar es pot fer poca feina (per Sant Miquel el berenar se’n puja al cel, per Sant Miquel la migdiada se’n va al cel). Normalment al voltant del dia de Sant Miquel la temperatura fa una remuntada, abans de la baixada definitiva de la tardor, i aquests dies plàcids s’anomenen l’estiuet de Sant Miquel.

S’han acabat les festes patronals de les viles, que al Principat es diuen festes majors. Però ara vindran les fires, les fires de tardor, que també tenen qualque cosa de festa. Moltes viles tenen una fira anual amb una història que comença a l’Edat Mitjana. Les fires eren quelcom molt important temps enrere, quan la mobilitat de la gent era molt reduïda o quasi inexistent. La gent feia la vida a la seva vila, i els desplaçaments, normalment a peu o en tot cas en carro, eren d’unes distàncies molt curtes en comparació amb la mobilitat actual. Per això les fires eren una ocasió per a comprar eines, objectes o bestiar sovint poc assequibles els altres dies de l’any. Avui les fires han perdut la funció original i són esdeveniments homogenis per al lleure de gent que es mou cap aquí i cap allà amb la màxima facilitat. Si bé algunes fires s’han especialitzat en algun producte o activitat, cosa que en certa manera les recarrega de sentit. A Mallorca les primeres fires són les de Llucmajor, dites fires de Sant Miquel perquè la crida es fa aquest dia, i tenen lloc els tres primers diumenges d’octubre. Antigament eren les més importants de Mallorca, igual que Llucmajor fou fins a època prou moderna un dels municipis més populosos de l’illa, igual que Manacor i per davant Inca.

Molts d’anys a tots els Miquels i Miqueles. I als Gabriels i Rafels que segueixen el santoral vaticà i han oblidat el tradicional.