Sant Martí

Avui és Sant Martí. De sants d’aquest nom n’hi ha molts, però l’original —pel qual fan nom els nostres Martins— és sant Martí de Tours. A França és heroi nacional. Al nostre país ha tingut sempre els seus entusiastes, que li han erigit algunes esglésies i convents, com el Sant Martí del Canigó de les nostres emotives excursions agostenques. A Mallorca no sé si n’ha tinguda gaire, de devoció, malgrat que el nom ha estat sempre freqüent. A la Seu de Palma, però, hi ha una capella dedicada al nostre sant. I els jesuïtes van posar el seu nom a un dels seus col·legis, tancat el 1769 per expulsió del personal. També hem tingut un rei Martí (només un), la poca competència reproductora del qual és l’origen dels nostres mals.

Martí és un nom llatí, Martinus, és a dir, referit al planeta Mart, el déu de la Guerra. Igual que també Marçal, de Martialis, que, a més del nom d’home, ens aporta l’adjectiu marcial, i tot forma un entramat coherent, militar por supuesto.

El nostre sant d’avui també era militar i fill de militar (son pare ja li cercà un nom ben adient). Un romà del segle IV, exponent del militar que se “civilitza”, és a dir, es fa civil, cosa que alguns consideren impossible, a diferència del procés contrari. No sols es va fer civil sinó que es va fer cristià, però se salvà —per ben poc— de figurar entre els màrtirs, perquè la seva conversió va ser poc després de l’Edicte de Milà i de la vinguda gloriosa a la Terra del bo de Constantí, vertader artífex de la Cristiandat.

Aquí baix el teniu, retratat per El Greco, quan encara era militar (Martí), un dia que estava de servei, muntat damunt un cavall andalús i disfressat de cavaller espanyol del Siglo de Oro. I amb aquesta careta de no haver matat mai una mosca. El senyor que va a peu és un captaire que va trobar, despullat i mort de fred, a les portes d’Amiens. Sense pensar-ho gens, agafà l’espasa, tallà la capa que duia i en donà una de les dues meitats al pobre marginat social, dient-li que li la donava en nom de Crist. Quan va pronunciar aquest nom,  el cel es va obrir, el sol s’encengué i aparegué per primera vegada en la història un gran arc de colorins de banda a banda de la Terra. Gràcies a aquest fet, els catalans tenim per a designar el fenomen meteorològic dels colorins una paraula més polida que el mot oftalmològic que fan servir els espanyols i més que el poc expressiu dels francesos. El nostre personatge va tardar a recuperar-se de la impressió. A la nit li aparegué Crist vestit amb la mitja capa del captaire, i quan va despertar, es trobà amb la seva capa sencera. La miraculosa capa es va convertir amb els anys en una valuosa relíquia que els reis francs duien quan anaven a la guerra. Es guardava, per a la veneració de la gent, a un lloc dit en llatí cappella (derivat de cappa, ço és la capa famosa), i l’encarregat de guardar-la zelosament es deia cappellanus. D’aquí vénen les paraules capella i capellà, malgrat que l’incrèdul Coromines no esmenti per a res el nostre benvolgut sant. Que per la seva acció generadora de terminologia bé podrien declarar-lo patró del Termcat. Una vegada, veient com uns ocells es llançaven afamegats sobre els peixos de la mar, Martí va explicar que així els dimonis intenten llançar-se sobre les ànimes dels homes. I aquells peixos van quedar batejats en algunes llengües com a martins pescadors (els catalans, pocs martinians, en diem blauets o arners). El nom de la dinastia dels Capets també sembla venir de la fantàstica capa: d’un Hugues Capet que era propietari de l’abadia de Sant Martí de Tours.

Després de civilitzar-se i cristianitzar-se, el nostre ex-militar va fer vida eremítica, menjant i vivint de qualsevol manera, fins que els habitants de Tours el van elegir com a bisbe d’aquesta ciutat, on va viure la resta dels seus dies, tot fundant monestirs, posant pau entre una munió de sectes cristianes més barallades que els independentistes catalans, resant i fent miracles a dojo. Un bisbe elegit democràticament que no deixà les formes de vida precedents ni el seu vestir un poc fashion perroflauta que li valgué la poca simpatia d’altres prelats coetanis. Quan el duien a enterrar, al pas del taüt s’obrien les flors en ple novembre, cosa que va generar l’expressió estiuet de sant Martí.  Bé, no deu ser exactament així, però així ho conten en algun lloc i té la seva gràcia.

El seu dia és l’onze de novembre, l’aniversari del seu funeral. Cosa que va molt bé, perquè el vi ja és a punt, els porcs ja són ben grassos i ja no hi ha mosques que desbaratin l’harmonia de la diada de matances. I així s’ha pogut encunyar el refrany “per sant Martí mata el porc i enceta el vi”. Llevat que sigueu abstemis o d’Anima Naturalis.

Molts d’anys, Martí.

 

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari