El tuteig espanyol

Un dels canvis socials que més m’han sorprès en aquesta vida ha estat l’aparició i expansió del tuteig adreçat a persones a qui tradicionalment s’havia donat el tractament de respecte o cortesia: vós o vostè, i deixarem ara la qüestió de la genuïnitat del segon. He viscut amb atenta observació i amb estupefacció l’extensió d’aquest fenomen, que avança a un ritme trepidant i que ha canviat les relacions entre la gent.

Quan tenia vint anys els desconeguts em tractaven de vostè. Ara que he entrat en el retir professional una munió de gent desconeguda, per aquí i per allà, em tracta cada dia de tu. Quan era estudiant, un arquitecte amic de la família, d’una quarantena d’anys, em tractava de vostè, i jo a ell, naturalment. Un bon dia es va matricular als mateixos estudis que jo cursava, i em va dir «ara que som companys ens haurem de tractar de tu». I així ho vam fer, tot i que tots dos ens sentírem una mica estranys. Però passats uns anys i els estudis, em tornà a tractar de vostè. Record que per les mateixes saons també em tractava de vostè el capellà de la parròquia, Sebastià Mesquida, una gran persona, generosa i altruista, amb qui vaig fer una certa amistat. Els meus professors de la Universitat de Barcelona (Badia, Veny, Solà, Comas, Salvat, etc.), almenys quan no érem més que professor i estudiant, em tractaren de vostè. I, no cal dir-ho, jo a ells. En aquells anys setanta un estudiant progre va ser tema de conversa al bar de la facultat perquè tractava de tu el doctor Badia, el qual romania de totes les colors. Així eren les coses fa cinquanta anys.

Dins les famílies les coses també han canviat. Els meus pares, nascuts durant la dècada de 1920, van tractar els seus pares de vós, igual que tots els mallorquins de la seva generació. Jo ja vaig tractar els meus pares de tu, però de vós els meus avis, els oncles i els sogres. Ara les parelles dels meus fills em tracten de tu, igual que nebots, renebots i tota la família. Aquesta evolució dins la família també es produeix en altres comunitats lingüístiques, com la mateixa França o Alemanya, però fora del domini familiar els desconeguts continuen a rebre el tractament de cortesia. El nostre tuteig generalitzat no és, doncs, una conseqüència automàtica i inevitable de l’evolució en les formes de vida.

S’ha provat de donar diverses explicacions del fenomen de l’extensió del tuteig durant les darreres dècades en aquest país. La influència de l’anglès, la relaxació de les normes, qui sap. Fins i tot s’ha relacionat amb els falangistes, que adoptaren el tuteig en els anys foscos de la guerra i pre-guerra, igual que els comunistes russos, desitjosos aquests d’esborrar qualsevol diferència de classe. Però el tuteig actual no té cap relació amb el dels falangistes, que fou un fenomen isolat i passatger.

Jo crec que de causes n’hi deu haver unes quantes, però pens que una deu ser prou rellevant: després del maig del 68, durant la dècada «revolucionària» dels setanta, molts de mestres «avançats» començaren a promoure que els seus alumnes els tractassin de tu, cosa abans inimaginable. Abans els escolars no sols no haurien dit mai tu al mestre, sinó que s’aixecaven i romanien en silenci quan aquell entrava a la classe. Aquell va ser un canvi contundent. Aquells infants que tractaven el mestre de tu —i els pares i els avis— aprengueren a tractar de tu tots els adults, és a dir, tothom. Ara són els executius que dirigeixen les empreses, en les quals han imposat el tractament de tu als clients, que justifiquen —si hom els en demana justificació— en la creença que la familiaritat i l’acurçament de les distàncies milloren la relació amb els clients i els beneficis de l’empresa.

En el món de l’empresa i la publicitat el nou tuteig s’ha anat imposant progressivament i per etapes. Els anys vuitanta començà tímidament a la publicitat que vèiem per la televisió i escoltàvem per la ràdio. Els compre, piense i vote esdevingueren a poc a poc compra, piensa i vota. Després vindrien altres «avanços», sempre en la llengua escrita, mai oral. Molts recordaran com La Caixa va usar el tractament de vostè amb els clients fins al canvi abrupte de fa dos dies. Però altres empreses foren més primerenques en el tractament de tu als clients en lletres i escrits. Finalment el tuteig passà a l’oralitat: ha estat en els darrers anys que les empreses s’han llançat a tractar els clients de tu, quan els seus treballadors ens atenen en el comerç o ens telefonen per a oferir-nos serveis. Aquest tuteig oral, de persona a persona, encara crea un impacte a una bona part de la població, molt més que el tuteig en l’escriptura, car el primer es considera més una invasió agressiva de l’espai íntim. Però la dictadura de la correcció política obliga a callar, no fos cosa que et tractassin de conservador, de dreta o de «carrossa».

El tuteig indiscriminat s’expandeix en el tracte interpersonal en general. Per a una bona part de la societat hi ha situacions de notable incomoditat, com quan el metge, ja en la primera visita ens imposa el tractament de tu, sigui quina sigui la nostra edat, i nosaltres —molts—, educats en les bones maneres, li continuam a donar el tracte de respecte, sense que això el mogui a canviar una situació de desigualtat humiliant que ell ha creat. Ni s’immuta molt de personal sanitari que tuteja el pacient, que en molts de casos veu com la seva estada a l’hospital es fa encara més desagradable. A alguns ens costa d’entendre que als nostres mitjans audiovisuals s’usi el tuteig amb la major part de les persones externes amb qui es té interacció llevat dels càrrecs polítics (batlles, consellers, etc.), que són tractats sempre de vostè. Per què aquesta diferència de tracte, que fa que sembli que encara no ha arribat la Revolució Francesa? Aquest canvi de normes socials —caòtic, com tots els canvis quan es despleguen— porta a situacions incòmodes davant la necessitat de triar un dels tractaments quan s’inicia una interacció, descomptant els joves, ja avesats a tractar tothom de tu. Molts altres pateixen inseguretat i titubacions que els fan seguir estratègies com evitar tot pronom o tota forma verbal compromesa.

És clar que hi ha moltes persones encantades de ser tractades de tu, del moment que molts associen el tractament de respecte a l’edat, i la nostra és una societat que idolatra tot el que sigui joventut i fuig de la idea de vellesa com del dimoni. Igual que n’hi ha que es pensen que suprimint el «masculí genèric» faran un món més igualitari, també n’hi ha que es pensen que seran més joves i més bells si són tractats de tu. El tractament de vós fa les darreres perquè ja fa temps que es va associar als vells.

Aquest tuteig generalitzat modern és un fenomen bàsicament espanyol, inaudit en societats pròximes com la francesa —el país de la politesse— o l’alemanya, en què si un client tractava de tu un taxista o un cambrer seria considerat un salvatge. I viceversa. Als catalans no assimilats encara ens impacta el fet que la senyora desconeguda del quiosc, espanyola o llatina, ens amolli un cariño o un mi amor. Sempre s’ha dit que els catalans tenim un altre tarannà, més inclinat al respecte i a guardar les distàncies. Llavors com és que ens hem enrolat en aquesta dinàmica tutejadora i no fem com els francesos o els alemanys, d’igual tarannà de guardar distàncies? Perquè fem part de l’Estat espanyol, i un Estat és una unitat de comportaments i de tendències, i així com hi ha una interferència lingüística que malmet la llengua n’hi ha una altra de social i cultural  que ens assimila a la manera de ser espanyola. Els catalans del nord, llevat que siguin presos pel catanyol i les influències del sud no tutegen un desconegut. La interferència cultural en matèria de tractaments és antiga. El tractament de vostè, introduït bàsicament a partir del segle XVIII a imitació dels canvis produïts en el món hispanoparlant, va ser una primera andanada interferidora notable. El tractament de respecte pròpiament i genuïnament català, el vós, ara agonitza entre el menyspreu del populisme lingüístic i la devastació del tuteig espanyol.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari