Avui és Nadal, el dia que la tradició cristiana celebra el naixement de Jesucrist i els qui no són cristians celebren que la tradició cristiana hagi fet d’avui un dia gran i singular, centre d’una tira de festes en què la gent fa dinars, sopars, regals, arbres de Nadal, vacances, compres desenfrenades, posen (i perden) diners a la loteria, expressen mil bons desigs, etc.  Si se celebra el naixement de Jesús, avui haurien de fer festa els qui es diuen Jesús; però no, aquests fan festa normalment el primer de gener (ja ho explicarem aviat). Avui fan festa els qui es diuen Nadal i les qui es diuen Natàlia. És a dir que avui no tenim un sant de qui puguem contar la vida i miracles. Doncs parlarem de la festa de Nadal i dels Nadals.

Els romans deien dies natalis (‘dia del naixement’) al dia en què naixia algú, fos una persona, un astre, un déu, una ciutat o el que fos. I tenien una partida de festes que celebraven aquests naixements: el natalis de l’emperador, el natalis de la ciutat de Roma, el natalis de Mercuri, etc. Però el gran natalis era el Dies Natalis Solis Invicti, el dia del naixement del Sol, situat en el solstici d’hivern. Amb el cristianisme el dia del naixement de Jesús va esdevenir el dies natalis per excel·lència, i del mot natalis ve el català Nadal. I Nadal és un nom de persona molt antic que inicialment s’imposava als nadons vinguts al món el dia de Nadal o un dels dies de les festes de Nadal. És un dels nostres noms tradiconals, en ús ininterromput de l’Edat Mitjana fins avui. És un nom present en algunes altres llengües: francès Noël, anglès Noel o italià Natale. Quasi inexistent en espanyol, que seria Natalio. En canvi, la forma femenina, tota cultisme, Natàlia, està molt més escampada per molts de països. La forma francesa Noëlle (coexistent amb Nathalie) dóna l’anglesa Noelle i l’espanyola moderna Noelia (profusament promoguda per Nino Bravo), i aquesta, la catalana Noèlia. Les Natàlies i Noèlies poden fer festa avui o el dia de Santa Natàlia (27 de juliol), una santa màrtir andalusa del segle IX, que els moros pelaren. Naturalment, i com sol passar amb la majoria de prenoms, Nadal ha esdevingut un nom de família o cognom, tal com mostren alguns esportistes famosos.

I tornant al personatge nascut avui, com se sap que va néixer el 25 de desembre? De fet, no se sap quin dia va néixer —els evangelis no en diuen res—, ni quin any, i alguns arriben a dir que ni se sap si va néixer. Fins al segle IV els cristians no celebraven el naixement de Jesús (només la festa anual de Pasqua). La fixació del dia del naixement de Jesús en el 25 de desembre es va fer el 354, pel papa Liberi I segons la tradició, i l’establiment de la festa es va fer poc després, en el mateix segle IV. Entre les causes que s’han proposat d’aquesta fixació destaca l’opció de fer-lo coincidir amb la festa romana del Dies Natalis Solis Invicti de què abans hem parlat. Era el dia que se celebrava la naixença de Mitra, déu del sol i de la llum, nascut el 25 de desembre. La gent ja estava acostumada a fer gran festa aquest dia, per la qual cosa els dirigents de l’Església pensaren que la reconversió d’una festa ja existent i que agradava seria fàcil i tindria succés. A més, així Crist és presentat com la llum que neix i il·luminarà el món, igual que el solstici d’hivern és l’inici del triomf del dia sobre la nit i la victòria de la llum. Els cristians orientals celebren Nadal el 6 de gener, però no perquè pretenguin que el nin Jesús el van dur els reis damunt un camell, sinó perquè, com que no acceptaren el calendari gregorià i continuaren amb el julià, el dia en què el seu calendari diu 25 de desembre el nostre diu 6 de gener. En el mateix temps i pel mateix papa, s’instaurà la festa de la concepció de Jesús (o encarnació) el 25 de març, nou mesos abans del naixement. Eren els temps que seguiren la «fundació« del cristianisme per Constantí i els temps de la construcció de la basílica del Vaticà (acabada el 354).

De Jesús de Natzaret, pel qual fan festa els qui es diuen Jesús, en parlarem el dia que aquests fan festa, el primer de gener. I molta matèria que hi haurà.

Ara parlarem de tota la simbologia que hi ha al voltant d’aquesta gran festa, bàsicament dos elements: l’arbre i la representació del naixement. L’arbre de Nadal està documentat en el segle XVI a terres germàniques. Fou introduït en el cristianisme per la reforma luterana i no es generalitzà fins al segle XIX. Al nostre país va fer una tímida aparició durant la II República, i encara hagué de lluitar contra una certa resistència del règim franquista, que el considerava estrangeritzant davant el catòlic pesebre. Avui és un element omnipresent, com a la resta del món. Sobre l’origen de l’arbre hi ha moltes teories. Una diu que quan el cristianisme s’implantà en els països germànics els evangelitzadors trobaren allà el costum de guarnir un arbre que representava diversos elements de la seva mitologia. Diu la tradició que sant Bonifaci, cristianitzador de l’imperi franc en el segle VIII, reconvertí aquell arbre —el cristianisme ho reconvertí tot— i en féu un símbol cristià. El guarní amb pomes que representaven el pecat —la historieta d’Adam i Eva— i espelmes que representaven la llum de Jesús i la redempció. La decoració anà evolucionant i avui les pomes són bolles de colorins i les espelmes, llumets intermitents.

La representació del naixement de Jesús, dita pesebre o betlem (sobre aquestes paraules vegeu aquest post), va ser una idea, segons diuen, de sant Francesc d’Assís, que el 1223 va tenir la pensada de representar l’escena del naixement segons els personatges i elements del relat dels evangelistes Mateu i Lluc. És a dir, un estable dins una cova, Sant Josep, Maria, l’infantó, pastors, ovelletes, àngels, l’estel, etc. I un bou i una vaca, que no surten en aquell evangeli sinó en el molt posterior dit pseudo-Mateu, segurament del segle VII o VIII. Aquell primer pesebre franciscà, situat dins una cova, era vivent, és a dir que els personatges eren de carn i ossos, igual que els animals que els acompanyaven. Aquella escena s’ana estenent per tot Itàlia, i amb el temps aquells actors s’anaren reemplaçant per estàtues o figures de diverses mides i el conjunt se situà a les esglésies. En el nostre país la pràctica dels pesebres s’estengué en el segle XVIII a esglésies i casals de gent rica, i en els segles XIX i XX a les cases diguem normals. El pesebre es munta a partir de santa Llúcia (25 de novembre) i es desmunta el dia de la Candelera (2 de febrer).

Un altre element que ha fet aparició darrerament en aquestes festes és el Pare Nadal, mal dit Pare Noel, del qual ja vam parlar a l’article de Sant Nicolau.

Nadal és una festa que té una clara vocació familiar. Les famílies es reuneixen al voltant de la taula i atacant tiberis diversos. En la tradició catalana el gran àpat familiar és el de Nadal, mentre que en la tradició espanyola és el del vespre precedent (Nochebuena). Tradicionalment, la vespra de Nadal els catalans fem un sopar frugal i anam (o anàvem) a la missa de mitjanit o del gall. A Mallorca es diu matines, ofici en el qual s’escolta amb la màxima atenció l’impressionant cant de la Sibil·la que anuncia la fi del món i el judici final. I el dia de Sant Esteve, o segona festa de Nadal, es reuneix en un dinar també notable la família que no s’ha pogut reunir per Nadal. Per Nadal es fa cagar el tió, vella tradició de Catalunya, Aragó, Andorra i Occitània, competidor dels Reis d’Orient en el repartiment de presents als petits i ara també als no tan petits. Però abans el tió només cagava llaminadures (les joguines és cosa moderna) i després de la defecació, quan a totes les cases hi havia llar de foc, allà anava el tronc generós a convertir-se en cendra. A Mallorca els tions no caguen res ni els ho demana ningú a garrotades, però hi ha la tradició del nadaler, un gran tió que es posava a cremar a les llars de foc la nit de Nadal i cremava tot l’endemà.

Doncs molts d’anys no sols als Nadals i a les Natàlies (i Noèlies) sinó a tothom, perquè avui cal desitjar a tots que molts d’anys puguem celebrar Nadal.