Sant Isidre

Avui és Sant Isidre, dit el Llaurador. Un sant madrileny patró dels pagesos espanyols i de Madrid. Un sant «regional», si entenem aquest concepte com a oposat a «universal», com són els grans sants del cristianisme. La seva parròquia no va més enllà dels dominis espanyols i la seva prolongació americana.

L’home es deia Isidro de Merlo y Quintana. Un sant amb dos cognoms, i més aquests, ja resta allunyat de tota la màgia que tenen aquells sants dels primers segles del cristianisme, mítics i llegendaris, d’identitat obscura i de vegades amb un currículum forjat en el gresol de la fantasia popular o del creuament de personalitats. Un sant més «modern», més pròxim i ben documentat. Un tipus hagiogràfic pel qual en aquesta secció el nostre entusiasme comença a minvar.

Va néixer a Madrid, al voltant de 1070 o de 1080, segons les fonts. En realitat, degué néixer «per allà on ara hi ha Madrid», perquè l’any que vingué al món Madrid no era més que una fortalesa militar musulmana, sense cap població al voltant. Una almudena (almudaina), d’on ve el nom de la famosa Mare de Déu. La ciutat va sorgir després que Alfons VI de Lleó conquerís als musulmans aquell castell i totes les terres de Toledo el 1085, quan el futur sant encara era una criatura. I en els segles següents Madrid va ser una vila minúscula d’una vintena d’hectàrees. Que ningú no s’imagini, doncs, el nostre llaurador passejant per La Castellana o pel Parque del Retiro.

Els pares del sant eren camperols pobres, com el lector ja es pot imaginar. Li posaren de nom Isidoro, en honor a sant Isidor de Sevilla, un bisbe de l’Espanya visigoda que aixecava devoció a les terres castellanes, perquè el 1063 Ferran I de Lleó havia aconseguit del rei moro de Sevilla les restes del sant sevillà, que foren traslladades gloriosament a Lleó. Isidor és un nom grec format pels elements Isis (deessa egipciana) i doron (‘regal’); significa, doncs, ‘regal de la deessa Isis’. El nom llatí devia tenir dues variants de pronunciació: Isidorus, que donà Isidoro; i Isídorus, que donà Isídoro i després Isidro, per pèrdua de vocal posttònica. Al nostre personatge li tocà la segona variant. En català Isidro es transformà en Isidre. Però alerta: aquesta és una forma que surt de la normalització fabriana de fa dos dies, perseguidora implacable de tota o final de mot; abans del final del segle XIX no es va emprar altra forma que Isidro, presa directament del sant castellà (cas comparable al de Domingo). En tots els documents en llatí tant el sant sevillà com el llaurador són anomenats Isidorus. I totes les llengües del món, crec que sense excepció, diuen sant Isidor el Llaurador, amb diverses variants però sense fer caure mai la o de la tercera síl·laba. I tenen dos sants amb el mateix nom, com tenim sant Antoni Abat i sant Antoni de Pàdua. Una vegada més la llengua catalana és una anomalia en el concert internacional. Però també és ver que diferenciar els dos sants i les dues onomàstiques és més còmode.

El llaurador va esdevenir orfe amb només deu anys i hagué de campar tot solet. Treballà de pagès a les terres del senyor Juan de Vargas, durant una bona part de la seva vida. Es casà amb la pagesa Maria Torribia, que també és santa —també local i canonitzada en negre—, coneguda com a Santa María de la Cabeza; no perquè es digués així de cognom, sinó perquè el seu cap va ser guardat a una capella —després de morta, és clar— i el treien en processó quan hi havia sequera. El sant matrimoni va tenir un fill, del qual se saben poques coses certes. Isidre es va morir el 1130, quan sembla que encara no n’havia esclovellat seixanta.

I per què una persona d’aquestes característiques i de currículum tan magre arriba a la glòria dels sants? No sabem quan ni com va començar la cosa, però sobre aquest personatge es va anar teixint una llegenda d’accions miraculoses que arribà a comptar amb la nòmina de més de quatre-cents miracles. Diu la tradició que el 1212 una riuada s’endugué les tombes del cementeri i que entre l’escampadissa d’ossos aparegué el cos incorrupte d’Isidre, que fou traslladat a l’església de Sant Andreu. La veritat, però, és que el segle XVI es va trobar al costat de la tomba del sant un codi, conegut com a Códice de Juan Diácono, anònim (Juan Diácono és un pseudònim) i escrit en llatí en el segle XII, en què es recullen, o s’inventen, cinc dels seus miracles. Aquesta primera hagiografia, en la qual es basen totes les posteriors, degué estendre el fervor de les masses ignorants cap a l’encara no sant. Més encara quan el text va ser traduït a l’espanyol pel frare dominicà valencià Jaume Bleda, el 1626.

Vejam quins són els miracles de què parla el còdex esmentat. Diu que quan Isidre treballava a les terres de Juan de Vargas, els altres jornalers el van denunciar al senyor dient que passava hores i hores pregant en lloc de fer feina com els altres. Quan el senyor el va anar a observar, d’amagat, verificà l’acusació tot trobant-lo pregant embadalit mentre els altres treballaven. Però immediatament descobrí que, a l’entretant, els seus bous estaven llaurant tots sols —o menats per àngels, que són invisibles— i fent uns solcs més drets que la justícia de Déu. Una altra vegada, anant amb un company a moldre blat, amb un sac a l’esquena cadascun, el sant anava donant blat als coloms, de tal manera que quan van arribar al molí el sac era mig buit. Però una vegada mòlt el gra, la farina omplia aquell sac fins a dat de tot que a penes hi cabia. Un altre dia, mentre Isidre es trobava a la taverna, un llop atacà el seu ase, fermat a la vora del portal. En sortir, Isidre trobà el llop mort a terra i l’ase més tranquil que un cementeri. I, finalment, el miracle del guisat. Isidre solia convidar gent necessitada a compartir el seu menjar. Una vegada l’olla del guisat s’acabà abans que s’haguessin servit tots els convidats, amb gran tristesa de la seva dona. Però Isidre li demanà que continuàs a abocar menjar, i n’hi hagué per a tothom i encara en sobrà.

Com que fer badalls i miracles tot és començar, els prodigis atribuïts al nostre sant miracler anaven multiplicant-se amb el pas del temps. Un dia que l’esmentat Vargas visitava les seves terres, assaltat per la set demanà aigua a Isidre. Però l’aigua s’havia acabat, i pareixia que el poderós amo s’hauria de conformar imaginant-la, l’aigua. Però no, el llaurador pegà un cop amb el seu bastó sobre la terra i al punt brollà una font que no s’ha aturat mai de rajar, i, a més, aquesta aigua prodigiosa ha guarit una tracalada de persones, entre elles el rei Felip II quan era príncep. Per això sa mare, allà mateix hi va fer construir l’ermita de Sant Isidre, lloc on van els madrilenys en romeria el 15 de maig. Diu també aquesta fantàstica llegenda que una vegada el fill d’Isidre i de Maria, encara molt tendre, va caure dins un pou. Els pares hi acudiren sobresaltats però no podien fer res per a salvar-lo. Heus ací, però, que l’aigua del pou pujà miraculosament fins a dalt elevant també el nin damunt una fusta. La creença popular diu que aquest nin, de nom Illán, es va fer ermità i va continuar la tradició familiar de fer miracles. També és un sant, si bé un sant només conegut, reconegut i venerat pels veïns del llogaret on va viure, San Illán de Vacas, a la comarca de Torrijos, prop de Toledo. Aquest sí que és un sant local.

Però el miracle que va tenir més conseqüències va ser un que s’esdevingué quan el rei Felip III caigué afectat d’una malaltia per a la qual els metges no trobaven remei. Davant la tribulació, li dugueren les relíquies del llaurador, i només tocar-les desaparegué la malaltia sense deixar quest. Arran d’aquest fet, el rei demanà al papa la beatificació d’Isidre —la diplomàcia espanyola sempre tan prompta a pressionar en benefici de les seves causes—. Fou beatificat el 1619 i canonitzat el 1622. El 1769 les restes del sant i de la seva esposa van ser traslladades a l’església de San Isidro de Madrid. Aquestes despulles sempre han tingut molta pressa. Carles II en féu arrabassar una dent, que posà davall el seu coixí mentre patia una malaltia. Sembla que la reina Isabel la Catòlica ja havia deixat esportellada la barramenta del sant per un motiu semblant.

A partir del segle XVI, i sobretot a partir de la canonització d’Isidre en el XVII, en els Països Catalans, i en part com a conseqüència de la penetració cultural castellana, s’anà produint la substitució de sant Abdon i sant Senén (i al Principat també dels sants catalans sant Galderic, sant Medir i sant Faust), que eren els nostres patrons dels pagesos, per sant Isidre. Al País Valencià sant Abdó i sant Senén resistiren més temps, i la substitució es produí en els segles XVIII i XIX.

Sant Abdon i sant Senén són dos d’aquests sants màgics, misteriosos, dels primers temps del cristianisme. No se’n sap pràcticament res de segur. La llegenda diu que eren dos germans perses de l’estament noble, que es dedicaven a enterrar els cossos dels cristians màrtirs i que foren ells mateixos martiritzats durant el regnat de Deci. La cosa va tenir lloc seguint el protocol regular: llançats als lleons, aquests no els tocaren ni un pèl, sinó que els encerclaren i protegiren; i després, coll tallat i fi de la funció. I també, segons marca el protocol, les seves restes es troben repartides per tota la cristiandat. Al voltant de l’any mil, l’abat del monestir de Santa Maria d’Arles (el Vallespir, que encara no era francès), de nom Arnulf, anà a Roma a cercar alguna relíquia per a protegir la comarca de les mil peripècies que l’assotaven. Potser en el fons la qüestió era que tot bon monestir havia de tenir relíquies, que movien peregrinacions i produïen sucosos ingressos. Doncs de Roma —hub de distribució de relíquies— l’abat Arnulf dugué al seu monestir les restes de sant Abdon i sant Senén, dins una bóta i a l’esquena d’un ase. No sé si és per això que sant Abdon és també el patró dels boters. Les restes foren depositades dins un sarcòfag de pedra que ja era antic —la Santa Tomba— del qual cada 30 de juliol, dia dels sants, raja aigua miraculosament. Perquè no estiguessin tan molles els monjos les traslladaren a un altre lloc de l’església, i la santa tomba restà buida esperant el miracle anual. D’ençà del mateix moment que les restes arribaren a Arles cessaren completament totes les calamitats meteorològiques i de tot tipus que assolaven els camps de la comarca, i els dos sants començaren a ser considerats protectors de l’agricultura. I els començaren a dir els sants de la pedra, perquè protegeixen els camps de pedregades i tempestes. Aquests fets promogueren especialment la devoció dels dos sants a Catalunya i més tard a tots els Països Catalans, si bé aquesta devoció també es va estendre per Europa entre els segles XI i XIII, de la mà de papes com Gregori VII i dels ordes de Cluny i el Cister.  Popularment els diuen sant Nin i sant Non, que és més breu i bo de dir. El 1474 foren declarats copatrons de Barcelona i d’ençà del segle XII es veneraren a l’església de Santa Maria del Pi. També a Girona i a Terrassa, on hi ha un magnífic retaule del segle XV de Jaume Huguet. D’ençà de la Conquesta reberen culte a tot el regne de València, i són patrons d’una quarantena de ciutats o viles (Sagunt, Sueca, Xàtiva, Cullera, etc.). La mateixa cosa ocorregué a Mallorca, i els dos sants tenen o tingueren altars a Campos, Porreres, Sóller, Son Cervera i Llucmajor, on es conserva un retaule de Rafel Mòger del segle XV. I són patrons d’Inca, pel cap baix d’ençà del segle XV. A l’antiga església de Santa Maria d’Inca ja hi havia un altar i un retaule dedicats als sants, i a l’església actual tenen capella i nou retaule barroc. Al començament del segle XVIII els jurats d’Inca demanaren a l’abat d’Arles autorització per a dur a Inca una part de les relíquies dels dos sants, cosa que fou concedida. I a partir d’aquell moment les relíquies protegiren de les inclemències els camps de la vila del Raiguer, que anaren ben vius i ufanosos. Curiosament, amb tanta devoció no hi ha pràcticament ningú que es digui Abdon i Senén. Ni Nin ni Non. Els pobres perses han tingut mala sort: anorreats pel madrileny, han acabat fins i tot descatalogats i caiguts del santoral oficial.

I mentrestant, sobretot en temps recent, pertot arreu a l’Estat espanyol creixia la fama del sant de Madrid, i anaren sorgint germandats, societats, cooperatives, etc., amb el nom del sant usurpador del patronatge dels nostres pagesos i hortolans. Com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, creat el 1851 per a defensar els interessos dels propietaris de terres. I sorgiren viles i ciutats arreu d’Espanya i l’Amèrica hispanòfona amb el nom de San Isidro. En el nostre país, comprensiblement, el sant no ha generat toponímia important: només tenim el poblet de Sant Isidre de Benaixeve, a l’Horta de València i el municipi de Sant Isidre, en el Baix Segura, tots dos sorgits en el segle XX. En els Països Catalans el patró de Madrid s’ha de conformar amb el patronatge d’un petit nombre de vilatges i llogarets, com l’Horta (Felanitx, Mallorca), l’Aranjassa (Palma), Segura (Savallà del Comtat, Conca de Barberà), Torrec (Vilanova de Meià, la Noguera), Daia Vella (Baix Segura) i potser algun altre. A Mallorca, que és el terreny que coneixem més, el nom d’Isidre ha estat pràcticament inusitat, i si n’hi ha hagut qualcun, és Isidro. No oblidem que el sant és madrileny.

 

 

1 comentari

1 comentari rebut

    1
  1. manel - 17 maig 2017 12:14 am

    Molt interessant. Al Principat (a les Illes ho desconec) es celebren encara algunes festes dedicades a Sant Isidre:

    http://www.festes.org/directori.php?id=166

    Algunes d’elles amb interessants elements, com la representació teatral parlada que es fa a Cabanes o la presència de fogueres. Personalment m’apunto a la tesi que sembla una cristianització d’anteriors divinitats protectores del camp català (a qui es demana protecció sobre els sembrats recents i s’encomana la lluita contra les plagues i altres inclemències que poden afectar les collites, que estan en un moment delicat). Sense oblidar que és un sant madrileny, és clar… ;c))

    salutacions

    manel

Podeu deixar un comentari