Avui és la festa de la Mare de Déu de la Mercè. Aquest és un títol de la Mare de Déu que té l’origen a la Barcelona del segle XIII, quan en aquesta ciutat es va crear l’orde de Santa Maria de la Mercè. Diu la tradició que la nit del primer d’agost del 1218 la Mare de Déu, tota vestida de blanc i acompanyada d’àngels i sants, aparegué simultàniament —no sabem si en somnis— a tres personatges: sant Pere Nolasc, un jove mercader de teles que es dedicava a rescatar captius que havien pres els moros; sant Ramon de Penyafort, un notable frare dominicà;  i el rei Jaume I. En aquell temps els moros dominaven una gran part de la península Ibèrica i assolaven les coses mediterrànies, on capturaven milers de persones que eren dutes al nord d’Àfrica i venudes com a esclaus. La Mare de Déu demanà als tres visitats que creassen un orde per a rescatar aquests captius que eren en mans dels musulmans. Hauria pogut demanar a Déu, que el tenia a prop i és totpoderós, que ell mateix s’encarregàs de la tasca, que hauria pogut resoldre en un tres i no res, però degué preferir donar una mica de feina a les pobres criatures terrestres. Hi ha moltes coses que nosaltres, aquestes pobres criatures, no podem entendre. La cosa és que els tres personatges esmentats es trobaren, es contaren l’aparició de Maria i decidiren de crear l’orde que la Mare de Déu els havia demanat.

Aquesta és la llegenda. La història és que Pere Nolasc i Ramon de Penyafort, amb l’ajuda del rei i del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou, crearen el que seria l’orde de la Mercè. Pere Nolasc, que tenia diners, comprà o rebé del rei unes cases prop de la mar on es creà un hospital dedicat a Santa Eulàlia i una confraria per a la cura d’aquest hospital.  Aquells denominats inicialment frares de Santa Eulàlia —clergues, ciutadans i cavallers— recaptaven almoines per a rescatar ostatges dels musulmans. El 1235 el papa Gregori IX aprovà la constitució de l’orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè per a Redempció de Captius, quan aquells frares militars ja estaven força escampats pel Principat. Mercè ve del llatí merces mercedis, que en un principi significa ‘preu’ i després ‘favor’ i ‘gràcia’. De la mateixa arrel vénen mercer, merceria, mercenari, esmençar, mercat, mercader, mercaderia, mercadal, mercant, comerç, comerciar i comerciant. Imaginau. Els membres de l’orde de la Mercè eren alhora religiosos i militars, que participaren en fets bèl·lics com les conquestes de Mallorca i de València, tot i que la feina principal que tenien era la redempció de captius, ja sigui pagant un rescat ja sigui canviant-se ells mateixos pels ostatges. El 1318 l’orde deixà de ser militar i esdevingué exclusivament clerical. En el mateix segle XIII aparegué la primera comunitat femenina, un monestir de monges mercedàries fundat per santa Maria de Cervelló, una dama noble que vengué tots els seus béns i títols per a donar-ho tot a l’orde per a redempció de captius. Anys després de la fundació de l’orde, entre el 1249 i el 1267, en el mateix solar de l’antic hospital esmentat es bastí una església gòtica dedicada a la Mare de Déu i un convent per al nou orde religiós. Del segle XIV és la imatge de la Mare de Déu de la Mercè, atribuïda a Pere Moragues, que d’ençà d’aleshores és la figura central del temple de la Mercè. És una marededeu asseguda, com totes les romàniques, i té el nin sobre el genoll esquerre i un ceptre (o vara de comandament) a la mà dreta. El nin té a la mà una bolla que representa el món amb una creu damunt. L’església actual, en el mateix solar de la precedent, és de la segona meitat del segle XVII. El 1835, any tràgic per al patrimoni arquitectònic de tot l’Estat espanyol, el gran convent mercedari va ser expropiat i convertit en caserna. Allà mateix s’hi edificà el palau que és la seu de la Capitania General de la IV Regió Militar espanyola.

Tot just després de la fundació de l’orde de la Mercè, la seva devoció i culte s’estengueren per tot el país: Girona, Lleida, Tàrrega, Perpinyà, Tortosa i Vic. Ja vam veure el 8 de setembre que tot just conquerida València Jaume I ordenà la construcció del santuari de Santa Maria del Puig, que posà a disposició dels frares de la Mercè de Barcelona. A Mallorca els mercedaris s’hi instal·laren també just després de la Conquesta. Sant Pere Nolasc, fundador de l’orde a Barcelona i que participà en l’expedició de Jaume I, fundà també l’orde a Mallorca. Els mercedaris van ocupar una església primitiva de Palma en el mateix lloc on en el segle XVII construirien l’església actual de la Mercè. Al costat de l’església hi hagué el convent que, igual que el de Barcelona, estava separat del temple per un carrer (el carrer de la Volta de la Mercè) i units, temple i convent, per una construcció elevada sobre una volta. El convent va ser desamortitzat el 1835 i no en resta cap rastre. El 1905 els mercedaris recuperaren l’església. Els mercedaris i el culte de la Mare de Déu de la Mercè s’estengueren també per les terres hispàniques, on la Verge agafà el nom plural de Nuestra Señora de las Mercedes —aquesta curiosa tendència que té l’espanyol de dir les coses en plural—, i també per Occitània i el País Basc. A partir del segle XVI, amb la colonització d’Amèrica, el culte de la Mare de Déu de la Mercè s’escampà per aquelles terres, on és patrona de moltíssimes ciutats i d’algun país, com la República Dominicana. El 1696 el papa Innocenci XII va fixar la festa de la Mare de Déu de la Mercè en el 24 de setembre, perquè fos celebrada a tota l’Església catòlica, tot i que el 1969 la festa va ser suprimida del calendari universal. En alguns països la Mare de Déu de la Mercè és coneguda més aviat com a Mare de Déu de la Misericòrdia. En general, la seva iconografia consisteix en l’hàbit dels mateixos frares mercedaris, túnica, escapulari i capa tot blanc amb l’escut de l’orde damunt el pit. Aquest escut, concedit per Jaume I, porta els quatre pals reials sota la creu de Santa Eulàlia o de Barcelona. Sovint la Mare de Déu du una gran capa sota la qual aixopluga persones necessitades de protecció. Al final del segle XIX l’orde havia entrat en crisi: de prop de cinc mil membres que hi havia hagut a Europa només en restaven una trentena. Actualment els mercedaris es dediquen a ajudar tota classe de marginats: presos, malalts, drogoaddictes, etc. Avui ja no hi ha captius dels musulmans per a redimir. Hi ha, això sí, alguns ostatges polítics, però no es poden rescatar amb diners ni amb frares de la Mercè.

El 1687 la ciutat de Barcelona va ser envaïda per una plaga de llagostes que de feia un temps ja colpejava el Principat, i per a més desgràcia el 25 de setembre es cremà el convent dels mercedaris. La gent, espantada, invocà la Mare de Déu de la Mercè perquè alliberàs la ciutat de les llagostes, i, miracle, l’any següent les llagostes abandonaren Barcelona i no en restà ni una. El Consell de Cent acordà d’anomenar la Mare de Déu patrona de la ciutat, tot fent no-res la gloriosa santa Eulàlia, patrona de temps immemorial. El patronatge, amb tot, no va ser proclamat pel papa fins al 1868. Diuen algunes cròniques, que després d’aquesta proclamació un grup de barcelonins fans de santa Eulàlia va apedregar les autoritats a l’església de la Mercè el dia de la celebració, i després de la feta es va acordar que l’antiga i nova patrona fossin copatrones.  Diuen que per la Mercè sempre sol ploure, i és santa Eulàlia que plora de pena per haver estat eclipsada, o, segons altres, que vol espatllar la festa a la seva rival. El 1880, any de l’Exposició Universal, la Mare de Déu de la Mercè va ser declarada també patrona de l’arxidiòcesi de Barcelona. Segons entenen alguns, santa Eulàlia és la patrona de la ciutat i la Mercè és la patrona de la diòcesi: una altra manera d’acontentar tothom. El 1902, es va implantar la festa major de la Mercè, més o menys tal com és ara. Una gran festa de final d’estiu que conviu amb la festa d’hivern de Santa Eulàlia. Verdaguer va escriure uns goigs a la Mare de Déu de la Mercè:

Com es pot suposar, el nom Mercè és molt habitual a Barcelona i a tot el Principat. També al País Valencià. Per contra, a Mallorca, malgrat la presència de l’orde mercedari d’ençà del segle XIII, no ha estat un nom imposat tradicionalment i només el trobam en temps moderns. A totes les Mercès i a tots els barcelonins, per molts d’anys.