Sant Jeroni

Avui, darrer dia de setembre, és Sant Jeroni, un personatge dels segles IV-V amb currículum dens i amb el títol de pare de l’Església. Aquestes figures són persones —bisbes, pensadors, escriptors— que construïren el muntatge ideològic de l’Església cristiana durant el segon període de la història del cristianisme —el temps de la denominada patrística—, que va del concili de Nicea (325) fins al segle VIII. La primera etapa, el cristianisme primitiu, va de la mort de Jesús de Natzaret fins al concili de Nicea i és una època de persecució, de clandestinitat i de simplicitat doctrinal. Pares de l’Església destacats són Eusebi de Cesarea, Anastasi d’Alexandria, Ambròs de Milà, Joan Crisòstom, Agustí d’Hipona, Jeroni d’Estridó (el d’avui), el papa Gregori el Gran, etc., evidentment tots sants. A més, tots els esmentats tenen el títol de doctor de l’Església, una distinció que els papes concedeixen a sants «molt savis» després de ser canonitzats.

L’home va néixer devers el 347, a la ciutat d’Estridó, aleshores dins la província romana de Pannònia i avui, amb el nom de Štrigova, dins Croàcia, vora la frontera amb Eslovènia. La seva parla materna era un dialecte il·lirià, membre d’una branca indoeuropea. Els seus pares li pogueren donar una bona educació a la seva regió, i després a Roma, on estudià gramàtica, astronomia, retòrica, filosofia i grec i llegí els grans autors com Virgili o Ciceró. Després d’estar uns anys a Roma va instal·lar-se a Trèveris, una ciutat romana de la Gàl·lia, avui a Alemanya, on començà a escriure. A devers trenta anys emprengué un viatge amb alguns amics fins al nord de Síria. Estigué a Antioquia, ara una ciutat turca i aleshores una important ciutat de l’imperi oriental. Allà va tenir un somni que el féu decidir a convertir-se al cristianisme i a consagrar-se a Déu. Després va viure una temporada en el desert prop d’Antioquia, en centres eremítics, i allà, delicat de salut —sembla que tenia falta de vitamina A—, va aprendre l’hebreu, amb l’ajuda d’un jueu, i començà a estudiar i a comentar alguns textos com l’evangeli dels Hebreus. Tornat a Antioquia fou ordenat sacerdot, i poc després se n’anà a Constantinoble, on es dedicà a l’estudi de la Bíblia. Quan tenia prop de quaranta anys tornà a Roma, i el papa Damas I el va nomenar el seu secretari i li va encarregar la traducció de la Bíblia al llatí. Després de la mort del papa se n’anà a la Terra Santa amb alguns deixebles, com santa Paula, i a Betlem fundà un monestir doble, és a dir, amb una part per a homes i una part per a dones. Supòs, malpensat que sóc, que amb alguna comunicació entre les dues parts. I allà va continuar l’escriptura de textos i la traducció de la Bíblia. La Bíblia traduïda per Jeroni, dita la Vulgata (editio vulgata, és a dir, edició per a ser divulgada), és la primera versió en llatí i ha estat considerada, a partir del concili de Trento, el text oficial de la Bíblia a Occident fins al segle XX. Anteriorment només existia la versió en hebreu i la versió grega dita Septuaginta, escrita a Alexandria en el segle III.  Pensem que l’hebreu, el grec i el llatí eren en aquell temps les úniques llengües escrites en el nostre món i el món del judeocristianisme, i que de les tres el llatí era la llengua més entesa a les terres de l’Imperi Romà. Jeroni es va morir el 30 de setembre del 420 i fou enterrat primer a Jerusalem o a Betlem, i després les seves restes haurien estat traslladades a la basílica de Santa Maria Major de Roma.

A l’art és representat sovint com un anacoreta, mig vestit, amb la Bíblia i una calavera. Altres vegades el pinten amb més categoria, vestit de cardenal; això pel seu rol com a persona pròxima al papa, car a partir del Renaixement els secretaris del papa solien ser cardenals, però cal saber que aquesta figura no va ser creada fins al segle XI. A vegades el representen amb un lleó, per la creença que durant la seva estada al desert va domar un lleó a més de guarir-lo d’una ferida a la cama. I encara el trobareu acompanyat d’una òliba, símbol de saviesa. A la fi del segle XIII el papa Bonifaci VIII el va declarar doctor de l’Església juntament amb sant Agustí, sant Ambròs i el papa Gregori el Gran. Amb la feinada que va fer de traduir la Bíblia, és el patró dels traductors. A més, d’ençà del 1991 avui és el Dia Internacional de la Traducció, promogut per la Federació Internacional de Traductors. Sant Jeroni és, a més, el patró dels doctors, dels estudiants, dels arqueòlegs, dels bibliotecaris, dels llibreters i dels pelegrins. Però com a patró de poblacions el savi traductor ha tingut poc succés. Que sapiem només el tenen per patró Llocnou de Sant Jeroni (la Safor, País Valancià) i el barri barceloní de Montbau.

En el segle XIV un grup d’ermitans castellans van fundar l’orde de Sant Jeroni, que, seguint l’esperit del sant, proposa una vida de soledat, silenci, oració i penitència. És un orde de monjos i monges, dits jerònims i jerònimes, que es va estendre pels regnes de la península Ibèrica i no més enllà. El seu hàbit consta de túnica blanca i escapulari i capulla castanys. Als Països Catalans hi ha o hi ha hagut comunitats de monjos jerònims a Barcelona (monestirs de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i de Mont Olivet), a Badalona (monestir de Sant Jeroni de la Murta), a València (monestir de Sant Miquel dels Reis), a Xàbia (monestir de Sant Jeroni de la Plana), a Alfauir (monestir de Sant Jeroni de Cotalba), A Alzira (monestir de Santa Maria de la Murta), a Alacant (monestir de Santa Verònica), a Sogorb (monestir de Santa Maria de l’Esperança) i a Valldemossa (monestir de Miramar); i comunitats de monges jerònimes a Barcelona (monestir de Sant Macià), a Palma (monestir de santa Elisabet, dit més correntment Sant Jeroni) i a Inca (monestirs de Sant Bartomeu i de Santa Magdalena del Puig). Sant Jeroni és també el nom del cim de la muntanya de Montserrat, on hi hagué una ermita dedicada al sant, construïda en el segle XV, de la qual, en dies clars, es podia veure Mallorca i Menorca. Fou enderrocada pels francesos el 1812.

Acabarem amb una nota etimològica sobre el nom Jeroni. És un nom procedent del grec Hierōnymos, que significa ‘nom sagrat’, format per hierós (sagrat) —que trobam en els mots hieràtic, jerarquia o jeroglífic— i ónoma (nom). Del grec va passar al llatí com a Hieronymus i d’aquest a les llengües modernes: català Jeroni (amb la variant antiga Jerònim) francès Jerôme, espanyol Jerónimo, portuguès Jerônimo, italià Geronimo, anglès Jerome, alemany Hieronymus, etc. Jeroni, i el seu femení Jerònia, és un nom poc freqüent en els Països Catalans. A Mallorca no apareix abans del segle XV, quan es funden els convents de jerònimes de Palma i d’Inca, i a partir de llavors ha estat un nom no molt freqüent. A més, a l’illa el nom masculí i el femení es pronuncien igual: Jeroni. A tots els qui es diuen Jeroni o Jerònia molts d’anys i bons.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari