Sant Marc

El lleó de Sineu

Avui és el dia dels qui es diuen Marc, un nom procedent del praenomen llatí Marcus, un dels més populars a l’antiga Roma, portat per patricis i plebeus. Significa ‘consagrat a Mart’, el déu romà de la guerra. Aquest era fill de Júpiter i de Juno, si bé una versió més poètica diu que la deessa va ser fecundada per una flor màgica, gràcies a la intervenció de la deessa Flora. No em negareu que ser fecundada per una flor és encara més poètic que ser fecundada per un colom. Mart, que no és més que una adaptació del déu grec Ares (fill de Zeus i d’Hera) era un déu de la màxima categoria en la cultura romana —el segon en importància després de Júpiter—.  Ni més ni menys que el pare de Ròmul i Rem, fundadors de Roma. No sols era el déu de la guerra sinó el guardià de l’agricultura, és a dir, la base de tot. Del punt de vista de l’onomàstica és d’una gran productivitat. En honor seu batejaren el mes de març (martius) i el planteta Mart, i li poden donar gràcies tots els que es diuen Marc, Martí, Marçal, Marcel i Marcel·lí, i les dones que porten els femenins corresponents. Però els nostres compatriotes que es diuen Marc no deuen el seu nom ni al deu Mart ni al planeta, sinó a un personatge molt més modest, un jueu del segle I conegut com a Marc l’Evangelista. Parlem-ne.

Totes les creences que tenen i han tingut els cristians sobre Jesús —un personatge fonamental curiosament no documentat en les fonts històriques— es basen en els evangelis, uns textos del final del segle I escrits per persones que van conèixer Jesús o que van conèixer persones que el van conèixer. D’evangelis se’n van escriure una tracalada, i, com es pot suposar, no tots contaven exactament les mateixes històries. Va ser l’emperador Constantí, el vertader fundador del cristianisme, qui convocà el concili de Nicea (325) i obligà els bisbes allà congregats a declarar oficials (canònics) quatre d’aquell esplet d’evangelis i a rebutjar els altres, que restaren amb la qualificació d’apòcrifs, és a dir, falsos. Diu una tradició que es col·locaren tots els evangelis en filera i que, després que els bisbes pregassin molt i molt, els quatre evangelis «vertaders» —els de Mateu, Marc, Lluc i Joan—  volaren i es posaren damunt l’altar. També diuen els historiadors que Constantí omplí de riquesa els bisbes que s’avenien a la seva voluntat, i que en el dit concili de Nicea l’emperador obsequià els prelats amb grans banquets i amenaçà amb desterrament els qui no volguessin acceptar les seves tesis. Així es va fer el credo cristià, establit en aquell concili, alhora que l’Església començava a ser un poder econòmic.

Qui era el nostre evangelista que avui ens ocupa? La seva identitat és bastant misteriosa. Segons tots els indicis, el seu veritable nom no era Marc sinó Joan. Un personatge conegut com a Joan de Jerusalem pels coetanis, nom amb què apareix esmentat en textos de sant Pau, Sant Pere i en els Actes dels Apòstols de sant Lluc. Marc era un segon nom, el nom amb què era conegut entre els grecs: Μᾶρκος, l’equivalent grec de Marcus. Alguns autors el designen com a Joan Marc. Tenir un nom hebreu i un nom grec era habitual entre molts de jueus de l’època. Tal personatge no va ser apòstol ni va conèixer Jesús. Mort aquest, va ser ajudant de Pau —sant Pau—, amb qui no s’entengué gaire, per la qual cosa se n’anà amb Pere —sant Pere— i l’acompanyà en els seus viatges i les seves tasques. Fou el seu traductor al grec, perquè Pere, bon pescador, no en sabia un borrall. El seu és el primer evangeli que es va escriure (dels quatre canònics), entre els anys 75 i 80 segons els estudiosos, després de la guerra dels jueus contra Roma. Segurament l’escrigué a Itàlia i es basà en les coses que li contà Pere. És la font dels evangelis posteriors de Mateu i de Lluc, dits tots tres sinòptics, perquè són molt iguals. Després de la mort violenta de Pere a la creu, sempre segons les fonts canòniques, se n’anà a Egipte, on fundà l’Església d’Alexandria, avui dividida en les branques copta i grega. Fou el primer bisbe d’Alexandria i, com es pot suposar, va convertir molta gent i va fer molts de miracles. Segons la tradició copta, va morir martiritzat. Exactament, arrossegat pels carrers d’un lloc pròxim a Alexandria, amb una corda fermada al coll fins a morir. No se sap quin any, però era un 25 d’abril, per descomptat.

El 828, amb Alexandria sota el poder de la mitja lluna, les que se suposava que eren les despulles del sant, enterrades prop del lloc on va morir, van ser robades per dos mercaders venecians a les ordres del dux de Venècia i transportades d’Alexandria a la ciutat dels canals. Diuen algunes fonts que els venecians canviaren les despulles de sant Marc per les de sant Claudi. Encara tingueren un poc de benevolència: haurien pogut deixar la tomba buida o posar-hi els ossos d’un qualsevol; els egipcians, doncs, perderen un peix gros del santoral però romangueren amb alguna cosa aprofitable. En sortir de la ciutat, per a esquivar la vigilància dels guàrdies, els lladres o alliberadors taparen les restes de Marc amb carn de porc i fulles de col, car, com se sap, els musulmans la carn de porc no la poden tocar i en fugen com de la pesta. Per a acollir les restes com cal, els venecians aixecaren la basílica que du el seu nom, davant la qual, a la plaça de Sant Marc, es fan fotos els enamorats. I sant Marc passà a ser el nou patró de la ciutat substituint el pobre sant Teodor. Amb el nou patró, de molta més categoria, els venecians s’ompliren de goig i orgull, rivalitzant amb Roma i el seu patró sant Pere. En el segle XI construïren una nova basílica al mateix lloc, i amb el trull de les obres ningú ja no sabia on eren les relíquies, però d’una columna del temple va sortir un braç del sant que indicà el lloc on eren les seves pròpies restes, i ja ho crec que les trobaren, i ben aviat. I les col·locaren en un sarcòfag a la cripta de l’església, i en el segle XIX a l’altar major de la basílica actual. Amb tot, ja se sap que les relíquies de sants són un bé molt disputat, i els coptes d’Egipte asseguren que el cap de l’evangelista és a la catedral copta d’Alexandria, i altres parts del cos, a la catedral copta del Caire, que, naturalment, es diuen de Sant Marc totes dues. Així tots contents, encara que aquell robatori dels dos venecians va enverinar les relacions entre les esglésies copta i llatina durant una tira de segles.

Sant Marc és representat per un lleó, símbol de coratge i poder. Per què? Doncs perquè un dels primers versets del seu evangeli evoca el desert on se senten els rugits del lleó, un dels quatre animals (àngel, lleó, bou, àguila), amb perdó del primer, que estiren el carro de la visió del profeta Ezequiel. Amb tot, una altra tradició més potinera atribueix el lleó al fet que els romans volien escabetxar el nostre sant i per a això el van llançar als lleons. Però els animals en lloc de cruspir-se’l es van adormir als seus peus mentre el sant els acaronava tranquil·lament. Els romans, estafaril·lats, el van deixar partir més que de pressa. El lleó de sant Marc té ales, símbol de l’elevació espiritual, i una aurèola o halo, símbol de santedat, que el diferencia del de sant Jeroni, que no deu ser tan sant.

En tot el nostre país no hi ha cap vila ni vilatge que es digui Sant Marc, però sí alguns accidents geogràfics, com la serra de Sant Marc al Berguedà. I l’home és el patró de Sineu, d’ençà del 29 de juny de 1645, en què fou triat per a aquesta feina pels jurats i consell de Sineu, tenint en compte que era tingut per patró dels pagesos i a Sineu n’hi havia molts. És possible, però, que la devoció dels sineuers a sant Marc sigui cosa del rei Jaume II, qui també va dedicar la capella reial del castell de Bellver al nostre evangelista. El 1945, per a commemorar el tercer centenari del patronatge, es col·locà una majestuosa escultura d’un lleó a la placeta adjunta a l’església, dita de Sant Marc. Ja ho diu una cançó:

A davant sa rectoria
hi han posat un lleó,
perquè mos guardi es rector
durant sa nit i es dia.

El nom Marc avui té una gran popularitat. El 2015 va ser el nom més imposat als nadons, tant al Principat com a les Illes. A Mallorca, però no és un nom tradicional, tot i que en la documentació se’n troben alguns d’ençà del segle XIII. Als Marcs que puguin ara llegir aquest blog, per molts d’anys.

Lleó de Sineu

El lleó de Sineu

1 comentari

1 comentari rebut

    1
  1. Joan Capó - 25 abril 2017 6:41 pm

    L’escultor del lleó va ser Joan Maimó Vadell, felanitxer.

Podeu deixar un comentari