Arxiu corresponent a desembre 2020

La conquesta de Mallorca i la toponímia de Palma

Avui, 31 de desembre, celebram la Diada de Mallorca i la Festa de l’Estendard. El dia gran que els mallorquins commemoram el nostre naixement com a poble, amb el signe màxim d’identitat que és la llengua i la cultura catalanes.

De la festa de l’Estendard se n’ha parlat i escrit molt, igual que de la Diada de Mallorca, avui feliçment instal·lada en el dia que toca, després d’altres provatures fracassades. Voldria parlar avui d’una qüestió més secundària, però no  mancada de la seva importància: la toponímia urbana de Palma en homenatge a tot el que envolta la gesta catalana del 31 de desembre de 1229.

Ja abans de l’enderrocament de les murades i l’expansió de la ciutat d’avingudes enfora, Palma dedicà un carrer al protagonista principal, Jaume I (carrer del Conquistador, 1863). És un rei tan estimat que fins i tot es dedicà un carrer al seu pare, Pere el Catòlic (carrer de Pere II, 1930), si bé amb la numeració aragonesa, desafortunada. Enderrocades les murades i començada l’extensió de la ciutat, l’Ajuntament dedicà prou atenció a recordar les nostres arrels en la nomenclatura viària. Segurament hi tingué implicació el cronista de la ciutat i arxiver Benet Pons i Fàbregues (1853-1922). La conquesta de la ciutat fou recordada en una plaça (plaça de la Conquesta, 1914) igual que el dia en què aquest fet tingué lloc (carrer del 31 de Desembre, 1914). Reberen també homenatge tres dels quatre magnats que, juntament amb el rei, encapçalaren l’expedició i l’assalt a la ciutat i després es repartiren l’illa: el comte del Rosselló, Nunó Sanç (carrer de Nunó Sanç, c. 1920), que esdevingué senyor feudal de la zona de Manacor, Felanitx i Porreres i del districte musulmà de Valldemossa-Bunyola; el comte d’Empúries, Hug IV, (carrer del Comte d’Empúries, 1914), que morí de pesta el 1230 i fou succeït pel seu fill, Ponç Hug, en el seu senyoriu sobre el districte de Muro (Muro i Santa Margalida) i una part del de Sóller; el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou (plaça del Bisbe Berenguer de Palou, 1929), que rebé la zona de Calvià, Andratx, Puigpunyent i Esporles i també el futur terme de Marratxí; però s’oblidaren del quart magnat, Gastó de Montcada, vescomte de Bearn, a qui tocà el districte de Canarrossa (Santa Maria, Consell, Alaró, Binissalem i Sencelles).

També es dedicà un carrer a un precedent de la conquesta de 1229, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, que el 1114 encapçalà una croada contra els musulmans de Mallorca, aliat amb la república de Pisa i altres Estats (carrer de Ramon Berenguer III, 1914). La finalitat de l’expedició, però, no era apoderar-se de l’illa sinó llançar una operació de càstig contra la pirateria sarraïna.

A la conquesta de 1229 hi participaren, a més del rei i dels quatre magnats de què hem parlat, cavallers com Bernat de Santa Eugènia, senyor de Torroella de Montgrí, home de confiança de Jaume I, que va ser el primer governador de Mallorca (carrer de Bernat de Santa Eugènia, 1964). En el repartiment de l’illa rebé 154 cavalleries. Part de les seves possessions donaren lloc al que avui és el poble de Santa Eugènia. El seu germà Guillem de Montgrí dirigí la conquesta d’Eivissa i l’altre germà, Ramon de Torroella fou el primer bisbe de Mallorca. Qui també participà en la conquesta fou Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, i el seu cosí Ramon de Montcada, senyor de Tortosa. Tots dos tingueren la mala sort de morir a la batalla de Portopí (12 de setembre de 1229)  i un carrer de Palma els recorda (carrer dels Montcades), ja d’ençà de 1862. També una creu, la creu dels Montcades, erigida per l’arxiduc Lluís Salvador el 1887 en el lloc on es creu que moriren els cavallers, prop de l’entrada de Santa Ponça. El vescomte de Bearn aportà cent cavallers a l’expedició. A més d’ell moriren a la batalla de Portopí, l’esmentat Ramon de Montcada i Hug de Mataplana, senyor de Tortosa. El 1862 li fou dedicat un carrer (calle de Mataplana, avui Ramon Llull, però l’any següent el nom va ser retirat). Altres cavallers de la mateixa host moriren el 1230 de la pesta que s’havia produït com a conseqüència de la descomposició dels cadàvers dels musulmans, escampats pertot arreu: Guerau de Cervelló, baró de Cervelló, i el seu oncle Ramon Alemany de Cervelló. El 1862 fou dedicat al primer un carrer (calle de Cervellón, tradicionalment de Bobians, avui desaparegut), però el nom fou retirat l’any següent. De la mateixa manera morí Guillem de Claramunt, baró de Claramunt, que no ha tingut mai carrer. Més sort tingueren altres cavallers de la mateixa host: Guillem de Sant Martí, Guillem de Sant Vicenç, Ramon de Bell-lloc, Bernat de Centelles i Guillem de Palafolls. Reberen terres a l’illa però ningú no ha pensat mai tampoc a dedicar-los un carrer.

Els eclesiàstics foren decisius en l’empresa de la conquesta. L’Església era un poder polític i econòmic formidable, i els bisbes i abats actuaven com la noblesa guerrera i botinera. A més de l’esmentat bisbe de Barcelona hi aportà homes i diners Aspàreg de la Barca, arquebisbe de Tarragona i conseller de Jaume I (carrer de l’Arquebisbe Aspàreg, 1930), que hi posà cent cavallers i mil llancers. Tenia una riquesa immensa i era la primera autoritat eclesiàstica de Catalunya, car l’arquebisbat de Tarragona era l’únic que existí al Principat fins al segle XX. Un altre eclesiàstic il·lustre és l’abat de Sant Feliu de Guíxols (carrer de l’Abat de Sant Feliu, 1930), un poderós monestir benedictí medieval que aportà 179 homes a l’expedició. Ell va fer construir un oratori a Palma amb la mateixa advocació que el monestir de Guíxols, que encara es conserva, si bé amb moltes reformes posteriors (carrer de Sant Feliu). El 1232 fou nomenat bisbe de Mallorca, però no arribà a prendre possessió del càrrec per la disputa que mantenien els bisbes de Barcelona, que pretenien de tenir jurisdicció sobre la diòcesi. El primer bisbe efectiu de Mallorca va ser Ramon de Torrella o de Torroella, esmentat més amunt, que encara no té carrer. Un altre personatge del mateix estament fou Ferrer de Pallarès (carrer de Ferrer de Pallarès, 1930), paborde de Tarragona, que aportà a la conquesta quatre cavallers i una galera armada. Va ser nomenat administrador de l’Església de Mallorca mentre s’esperava resoldre el conflicte de què hem parlat abans. També destacà l’aportació de Guillem de Cabanelles (carrer del Bisbe Cabanelles, 1930), bisbe de Girona que aportà 459 cavallers. Va fundar el  monestir femení de Santa Margalida, que en un principi estigué a la plaça del Mercat i després fou intercanviat amb els franciscans que ocupaven el convent del carrer de Sant Miquel (després hospital militar).

Deixant els eclesiàstics, cal esmentar el poderós mercader i armador de vaixells Pere Martell (carrer de Pere Martell, 1928). Havia comerciat amb els musulmans mallorquins i coneixia per això l’illa. A la seva casa de Tarragona va convidar a un banquet el rei Jaume I i un grapat de nobles, entre ells alguns personatges que abans hem esmentat. S’ha dit que ell fou qui convencé el rei de la necessitat i oportunitat de la conquesta de Mallorca. En tot cas li donà valuosa informació sobre com era l’illa. Després d’aquell sopar ofert per Martell, el mateix any 1228 les Corts de Barcelona aprovaren d’emprendre la conquesta de Mallorca. En aquelles corts hi participaren els nobles que abans hem esmentat i altres personatges com el mercader Berenguer de Girald o de Girard (carrer de Berenguer de Girald, 1930). En l’expedició que havia de conquerir Mallorca, que sortí de Salou (carrer de Salou, 1979) i de Cambrils (carrer de Cambrils, 1979), hi participaren també personatges més secundaris o menys coneguts com el cavaller Pere Llobera (carrer de Pere Llobera, 1930), de qui no s’oblidaren els retoladors municipals. Fins i tot volgueren que la toponímia recordàs aquell altre cavaller que, segons el Llibre dels Fets, va ser el primer a entrar a la ciutat conquerida, Joan Martines d’Eslava (carrer de Martínez de Eslava, 1930).

 

2 comentaris

El foc de Son Llobet

La casa és gran, però molt lluny de la magnitud de les possessions senyorials de l’illa. Les parets amples, de pedra i fang, algunes deformades, inclinades i amb qualque panxa prominent que sembla que es vol esbaldregar, mostren una antiguitat venerable. Dos contraforts a dues parets li donen un lleuger aire de cosa robusta. Les finestres són petites, com a protegint la intimitat de l’interior, i antigament es tancaven amb portetes totes de fusta, sense vidres. És una casa —o unes cases, com es diu normalment— de possessió, però de possessió modesta, de propietaris pagesos, que treballant afanyosament les 57 quarterades que tenia inicialment el lloc podien assolir l’objectiu de viure dignament. La casa reflecteix pertot aquella modèstia, tot i que també ens dóna qualque mostra de distinció, com el bell portal de mig punt d’entrada, de dovelles de bon regràs i carcanyols de marès; o els ampits motllurats de les finestres superiors o una escala de marès de regust gòtic. A dues passes, la muntanya de Randa, amb tota la seva màgia lul·liana, sembla que li dóna redòs i acaronament enmig d’una pau privilegiada.

Traspassat el portal rodó hi ha una gran sala d’entrada, d’onze metres de llargària i d’alçària respectable, la peça més gran de la casa. Aquesta peça, curiosament, es deia la casa, la casa per antonomàsia, com a volent agabellar el nom de tot l’habitatge. Per què aquesta estança tan gran, es demanen els visitants. Era el lloc de les reunions i trobades però també i sobretot un lloc de feina, de les feines que requerien posar-se a resguard del fred o de la pluja en els dies d’hivern. I això requeria espai. Al costat dret de la casa hi ha la cambra dels amos, de dimensions generoses i un poc llòbrega per l’exigüitat de les obertures: una finestra escassa i un finestró minúscul. En altre temps li deien l’estudi, com encara diuen a Menorca de les cambres de dormir. Dalt de l’estudi, la sala, que és com en aquestes cases es denomina una estança superior on es guarden les sobrassades i altre porquim, entre altres aliments, i que si calia es podia destinar a cambra de dormir. Altres cambres, amb sòlides portes de fusta sense bastiment i sostingudes amb galfons, allotjaven altres membres de la família o altres activitats. Passant a l’aiguavés de darrere, un portal ample, de rebranques i llinda de marès, dóna accés a la cuina, que ocupa el lloc central d’aquest aiguavés. La cuina, amb la llar de foc protegida per la gran campana i mig tancada de paret per a arredossar íntimament els estadants, era el centre de la casa, el sancta sanctorum, el lloc on es feia la vida quan les feines no obligaven el personal a estar per defora. De la cuina es passa a la botiga, nom que a les cases de possessió es donava a una peça gran destinada a guardar-hi aliments i estris diversos. Allà s’amunteguen paners, balances, romanes, coves i canastres. Allà descansen de tantes matances caldera i calderó i màquina de moldre porc. Aferrat a la façana principal, orientada a Xaloc com totes les cases del camp mallorquí, i al costat del portal d’entrada a la casa, hi hagué el forn —avui a un altre lloc—, element imprescindible a qualsevol casa de possessió, on la madona cada dissabte coïa aquell pa esponjós i de flaire embaumadora que havia de durar tota la setmana. Al costat de la casa un estable donava aixopluc a les bèsties de feina, no gaire més de dues per les dimensions del local. Damunt l’estable hi havia la pallissa o el sostre, on es guardava la palla i on dormia qualque missatge, mitigant un poc el fred hivernal amb l’exigua calor que produïen els animals. I al costat, l’excusat i la bassa o femer, on anaven a parar totes les dejeccions humanes i animals i els residus de la cuina. En algun lloc no identificat hi havia el molí de sang, una de les moles del qual, immensa, descansa de tantes fatigues recolzada a una paret. I a quaranta passes de les cases una soll amb 9 ribellets albergava una barquera de porcs, alimentació bàsica de la família i font d’ingressos complementària. Aferrats a la soll romanen els dos corrals, avui silenciosos i amb velles parets seques que resisteixen admirablement el pas del temps. I al costat de la soll, la caseta del sequer, on durant la nit es guardaven els canyissos plens de figues que durant el dia se secaven al sol en ordenada formació. I a l’entorn de tot això hi havia, i encara hi ha, moltes figueres de moro, que amb les de cristià permetien de fer uns porcs grassos envejables.

El 1516 tenim la primera documentació coneguda d’aquesta petita possessió, i del seu propietari, Francesc Llobet, la família del qual li donà nom: Son Llobet. Com m’agradaria saber més coses d’aquests Llobets. Podrien ser parents del famós Pere Joan Llobet, l’il·lustre lul·lista que va crear a Randa l’escola lul·liana de Mallorca, que amplià el santurari de Sant Honorat, que promogué el bell sepulcre del beat a l’església de Sant Francesc i que descansa amb tots els honors a la catedral de Mallorca? Qui sap. Temps més enrere aquestes terres pertangueren a l’alqueria Binicanella, que després de la conquesta catalana fou adjudicada als Llull, els Llull de Castellitx, el més il·lustre dels quals fou l’insigne Ramon Llull. El paratge exhala una certa sacralitat que li ve del seu egregi primer propietari català. En el segle XV Binicanella va ser dividida en diverses propietats, i en sortiren les actuals possessions dites la Mata Escrita, Son Trobat, Son Llobet i potser Pola. Son Llobet confrontava amb la Mata Escrita, Son Trobat, Son Coll, camí de la Pau enmig, i Males Herbes, camí de Porreres enmig. La possessió passà per les mans de diferents llinatges: primer els Llobet, llunyans i enigmàtics; després els Trobat, de la veïna possessió de Son Trobat, segons sembla indicar un propietari documentat com a Pere Trobat de Son Llobet; i després, del segle XVII al XIX, els Coll, potser procedents de la també veïna Son Coll. Un vell llibre d’albarans del segle XVIII, amb cobertes de pell de xot, dóna fe dels censos que pagaven a l’Església els amos de Son Llobet, bé en forma de lliures, sous i diners o bé en forma de quarteres i barcelles de blat, a més d’altres pagaments diversos. Una vella barcella de fusta, afligida pel pas del temps i dels corcs, però conservada com un tresor, és encara un testimoni d’aquells mesuraments que feren generacions d’amos de Son Llobet del blat preuat que costava suor i penes.

En el segle XIX la possessió va començar a ser fragmentada per herències i vendes. Al final del segle XX s’arribaria a haver-ne fet vuitanta trossos, alguns minúsculs.  A mitjan segle XIX, de les 57 quarterades inicials en restaven una vintena a la propietat matriu. Els darrers amos que visqueren a Son Llobet i que conraren les seves terres, ja reduïdes a aquesta vintena de quarterades, foren Antònia Maria Coll Sureda —li devien dir madò Antonina o madò Antònia—, que era la propietària, i el seu home, Bartomeu Tous, l’amo en Tomeu. Hi visqueren amb els seus vuit fills, quatre mascles i quatre femelles. Madò Antonina es morí el 1886, i després la casa i les terres foren repartides entre els seus fills: setze trossos, dos per a cada fill, un tros a la part de dalt, de terra més magra, i un tros a la part de baix, de terra un poc més generosa. Dues germanes fadrines restaren encara a la casa fins a la seva mort, ocorreguda els anys 1908 i 1909. Els altres quan es casaren anaren a viure a Montuïri, on han deixat nombrosa descendència. Una paret de pedres i fang xapà la casa ben pel mig deixant mitja casa per a cada una de les dues germanes. De la cuina el dràstic mur en va fer dues, on feren vida en estret veïnatge les dues fadrines velles. Després de la mort d’aquestes, la casa, dividida, restà buida i freda, només emprada per a guardar-hi eines i altres coses, en mans dels nebots hereus de les difuntes. Son Llobet va esdevenir un caramull de trossos de terra, alguns amb la seva caseta construïda després de la partició, on els propietaris, tots emparentats, anaven a passar qualque dia, a llaurar, a collir ametles, garroves o figues o a sembrar qualque ceba o qualque solc de pèsols. El pas del temps anà degradant les cases sense pietat. Les bigues d’alzina acabarien cremades i substituïdes per bigues de ciment, llevat d’una que se salvà del foc i roman penjada a una paret com a testimoni d’un bigam que avui tindria un valor immens. Aquella gran cuina, amb la gran campana, que durant segles havia estat el centre de la vida de la possessió, on tantes converses al costat del foc es desplegaren, on tantes generacions aprengueren dels pares i avis tot el que la gent del camp ha de saber, restà muda, xapada i sense vida. Pràcticament només arribà a restar-hi, en un racó, el cossi de la bugada, i encara trencat. El 1909 el foc de Son Llobet, el foc de la gran cuina, s’apagà. Ningú no sabia si seria per a sempre.

Mig segle després, una de les dues meitats de la casa va tocar per herència a Bartomeu Arbona Fullana, rebesnet dels darrers amos que regentaren plenament el lloc, l’amo en Tomeu i madò Antonina. Arbona, que de petit havia passat llargues estones amb el seu avi a la mitja casa i el seu tros de terra, ràpidament va comprar l’altra meitat i va fer-hi una rehabilitació a la seva manera que salvà la casa de la ruïna. Romangué, però, en el seu lloc la paret que xapava la casa i que havia convertit l’antiga cuina en dos espais sense ànima. També comprà tots els trossos de terra que va poder, dels molts en què acabà dividida la propietat, amb la qual cosa es va fer una reunificació del lloc que l’acostava a les dimensions que tenia abans del repartiment fet pels vuit germans esmentats.

Arribà un dia que Bartomeu Arbona decidí de vendre aquella casa que havia estimat i aquelles terres trossejades que havia cosit amb tenacitat i enstusiasme. Per a mi ha estat una sort immensa el fet que aquestes cases amb les seves terres hagin vingut a parar a les meves mans i que hagi pogut llançar-me a la fascinant aventura de restaurar-les completament. Amb recursos limitats, l’operació ha estat llarga i lenta, però s’ha fet amb tot l’amor i amb tota la dedicació. Calia recuperar fins allà on fos possible tota la seva essència, per a salvaguardar un patrimoni històric i en honor de tots aquells amos i missatges que durant segles l’estimaren i hi deixaren la seva suor. I ho hem aconseguit. Les cases de Son Llobet tornen a ser com eren en els temps de modesta plenitud. I avui, dia de Nadal, cent onze anys després, el foc de Son Llobet s’ha tornat a encendre. El fum que emergia resolut pels vuits forats del fumeral que corona les teulades ho ha anunciat joiós a la contrada. I la casa, amb la gran cuina amb tots els elements reposats tornarà a tenir vida i calor.

 

4 comentaris

Els hispanismes de Nadal*

Els dos clàssics són Nit BonaNit Vella, esguerros que són calcs bàrbars dels espanyols Nochebuena i Nochevieja. També són els més combatuts per tots els defensors de la llengua genuïna en classes de llengua, articles de divulgació i xarxes socials. Com que a hores d’ara tothom ja sap, malgrat que encara hi ha díscols que no en fan cas, que en català s’ha de dir nit de Nadal i nit de Cap d’Any, no en direm res més i dedicarem el temps a parlar d’altres hispanismes menys combatuts i menys visibles.

Un de molt estès, al qual hauríem de fer guerra sense treva, és el fet de fer precedir el mot Nadal d’article determinat. En català Nadal va sense article — amb excepcions que veurem més avall— igual que Cap d’Any, si bé aquest admet l’article més que Nadal. Però com que en espanyol diuen la Navidad, de fa temps se sent i es veu escrit profusament el Nadal: arriba el Nadal, celebrar el Nadal, ens agrada el Nadal, la música del Nadal, enguany el Nadal cau en diumenge i tot el que vulgueu. Aquest ús, d’origen més llibresc que popular, tampoc no és d’ara: el mateix Pompeu Fabra, a l’entrada Nadal del seu diccionari escriu «per Nadal cada ovella a son corral Expressió per a indicar que el Nadal s’ha de passar en família», error que el DIEC no ha esmenat. Amb tot, la llengua escrita tradicional usa Nadal sense article: en els corpus textuals disponibles (CICA, CIVAL o CTILC) el Nadal només apareix en alguns textos del segle XX. I la llengua viva de la gent de parla més genuïna diu fixament Nadal sense article. Al diccionari Alcover-Moll podem veure que totes les citacions i tota la fraseologia ens mostren un Nadal sense article. Sense article ho diu absolutament tothom a les Illes Balears, on si algú digués es Nadal seria vist com una mena de deficient lingüístic. El gran problema és que als mitjans de comunicació hom diu el Nadal de manera compulsiva. Per començar, en els mitjans públics, com TV3 o Catalunya Ràdio, que són els que haurien de donar més llum i no en donen gaire. 

Dèiem, però, més amunt que en alguns casos Nadal porta article. En porta quan ens referim a dies de Nadal passats, futurs o intemporals normalment acompanyats d’un complement especificador (record amb emoció el Nadal/els Nadals de la meva infància, el Nadal d’un rodamon és molt trist, el Nadal que jo voldria celebrar és un altre).  Però sense aquests complements no hi ha article (Nadal és una festa de molta alegria). Nadal també pot dur possessius (el nostre Nadal és molt auster), numerals (hem viscut dos nadals sense l’avi), quantitatius (hem celebrat molts Nadals a la casa de Girona), indefinits (algun Nadal no hi hem estat tots) o universals (cada Nadal ens reunim tots a casa nostra).

Més grotesc és els Nadals, que diuen persones encara més castellanitzades (aviat celebrarem els Nadals), llevats dels casos del paràgraf precedent. És calc de las Navidades, un fruit de la tendència de l’espanyol a usar en plural paraules o expressions completament singulars (vegeu aquest article). Aquest error no es limita a els Nadals, sinó que n’hi ha casos menys visibles, com menjar els raïms la nit de Cap d’Any. Error que ve de calcar l’espanyol (las uvas), en què uva significa gra de raïm. Però en català el raïm és no comptable, com tampoc no ho és el vi o el xampany (si voleu ser perfectes no digueu cava, com en aquest article fa temps vam proposar). Doncs direm ja hem comprat el vi o el xampany, per moltes ampolles de marques diferents que comprem. També normalment es diu comprar el torró, o treure el torró (a la taula), encara que els torrons no és estrany a la documentació antiga. Alerta al torró de Xixona: no esguerrem el nom d’aquesta població valenciana dient khikhona, com és una trista tradició deguda al fet de sentir la marca en espanyol i veure-la en en espanyol a l’embalatge. A propòsit, a Mallorca sempre n’havíem dit torró fluix, per oposició al torró fort. I aquell de color groguet que molts diuen de iema o de llema en català correcte és torró de rovell d’ou o de vermell d’ou. També cal dir que felicitarem dient bon Nadal (més que feliç Nadal), bones festes, molts d’anys o per molts d’anys. Res de felicitats, que es un castellanisme de la sèrie dels plurals espuris.

Un altre hispanisme poc advertit és pare Noel (o, més ridícul, Papà Noel). Més exactament és un gal·lohispanisme, és a dir, un terme francès agafat de l’espanyol, l’única llengua de l’entorn que no ha traduït el sintagma francès utilitzant l’equivalent de Noel (Nadal). Els italians en diuen Babbo Natale, els portuguesos, Pai Natal (però els brasilers, Papai Noel), i en anglès, malgrat el predomini de Santa Claus, també existeix Father Christmas. Ja deveu haver endevinat que proposam que en català es digui Pare Nadal.

També són hispanismes les paraules betlem i pessebre, per a designar la representació del naixement de Jesús, però d’aquests no en farem cap problema, llevat de la grafia de pessebre. Aquestes representacions, d’origen franciscà, es difongueren en el nostre país en el segle XVIII a les esglésies i palaus, i en el XIX o potser XX a les cases particulars. Si miram l’historial lexicogràfic, veurem que el primer diccionari espanyol que recull belén amb el significat de la dita representació és del 1869, i el primer que recull pesebre és de 1917 (i encara per a indicar només que pesebre s’usa a Colòmbia com a equivalent de belén). Amb el significat original de ‘menjadora’, l’espanyol pesebre ja surt en Nebrija i en català també és medieval. En la nostra llengua el nom de la menjadora és pesebre, amb essa sonora, com correspon a l’etimologia, però el mot només s’usà i s’usa al País Valencià, i, segons Coromines no és català sinó mossàrab. A la resta del país el nom que s’usa és menjadora. Pesebre, deriva del llatí praesepe o praesepium (de prae, ‘davant’ i saepire, ‘cenyir’). El terme significava originalment ‘clos per als animals’ i després s’aplicà a la menjadora. Pesebre i betlem, referits a la representació del naixement són paraules modernes, i incorporades al català en època en què l’espanyol ja regia els nostres neologismes. Com que Jesús va néixer dins una menjadora, segons les fonts catòliques oficials, és comprensible que les representacions del naixement agafassen aquest nom: presepe o presepio en italià, presépio en portuguès i crèche en francès, que és paraula de la mateixa etimologia que la nostra grípia , és a dir menjadora (del fràncic krippia, que també dóna l’anglès crib). Per a designar la representació, el valencià (apitxat o no) pesebre hauria passat a l’espanyol, d’Espanya i d’Amèrica, en el segle XVIII, degut a la rellevància dels artistes valencians que feien i exportaven les figures. És només una hipòtesi, car el fet de dir pesebre a la representació del naixement també podria ser una creació espanyola (paral·lela a la italiana, la francesa i la portuguesa). En qualsevol cas, el català del Principat ho agafà de l’espanyol, i per això el pronuncia amb essa sorda i no amb essa sonora. Amb encert el diccionari Alcover-Moll dóna preferència a la grafia pesebre, tant per a la menjadora com per al betlem. A banda d’això, l’espanyol és l’única llengua que també designa la representació del naixement de Jesús amb el mot belén, metonímia del lloc on va néixer Jesús. I de l’espanyol l’ha agafat el català de Mallorca (betlem).

Una altra error sobre la qual cal fer algun advertiment és la confusió en què ara cau molta gent sobre el terme Cap d’Any. Cap d’Any és el dia primer de gener, el començament de l’any. A una part del país també es diu Any Nou o Ninou (del genitiu llatí anni novi). Ara hi ha gent que diu Cap d’Any al 31 de desembre, segurament per la freqüència de l’ús de nit de Cap d’Any, que és la vespra de Cap d’Any, ara molt festiva, amb grans sopars, balls i campanades transmeses en directe per les televisions. 

Per a acabar no serà sobrer de recordar que els protagonistes de la festa del 6 de gener són els Reis d’Orient, o, més aviat, els Reis i res més, però no els Reis Mags ni Màgics

Doncs apa, bon Nadal i (per) molts d’anys.

*Versió actualitzada d’un article del mateix títol publicat el 2016.

 

Cap comentari