Posts de la categoria 'País'

La conquesta de Mallorca i la toponímia de Palma

Avui, 31 de desembre, celebram la Diada de Mallorca i la Festa de l’Estendard. El dia gran que els mallorquins commemoram el nostre naixement com a poble, amb el signe màxim d’identitat que és la llengua i la cultura catalanes.

De la festa de l’Estendard se n’ha parlat i escrit molt, igual que de la Diada de Mallorca, avui feliçment instal·lada en el dia que toca, després d’altres provatures fracassades. Voldria parlar avui d’una qüestió més secundària, però no  mancada de la seva importància: la toponímia urbana de Palma en homenatge a tot el que envolta la gesta catalana del 31 de desembre de 1229.

Ja abans de l’enderrocament de les murades i l’expansió de la ciutat d’avingudes enfora, Palma dedicà un carrer al protagonista principal, Jaume I (carrer del Conquistador, 1863). És un rei tan estimat que fins i tot es dedicà un carrer al seu pare, Pere el Catòlic (carrer de Pere II, 1930), si bé amb la numeració aragonesa, desafortunada. Enderrocades les murades i començada l’extensió de la ciutat, l’Ajuntament dedicà prou atenció a recordar les nostres arrels en la nomenclatura viària. Segurament hi tingué implicació el cronista de la ciutat i arxiver Benet Pons i Fàbregues (1853-1922). La conquesta de la ciutat fou recordada en una plaça (plaça de la Conquesta, 1914) igual que el dia en què aquest fet tingué lloc (carrer del 31 de Desembre, 1914). Reberen també homenatge tres dels quatre magnats que, juntament amb el rei, encapçalaren l’expedició i l’assalt a la ciutat i després es repartiren l’illa: el comte del Rosselló, Nunó Sanç (carrer de Nunó Sanç, c. 1920), que esdevingué senyor feudal de la zona de Manacor, Felanitx i Porreres i del districte musulmà de Valldemossa-Bunyola; el comte d’Empúries, Hug IV, (carrer del Comte d’Empúries, 1914), que morí de pesta el 1230 i fou succeït pel seu fill, Ponç Hug, en el seu senyoriu sobre el districte de Muro (Muro i Santa Margalida) i una part del de Sóller; el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou (plaça del Bisbe Berenguer de Palou, 1929), que rebé la zona de Calvià, Andratx, Puigpunyent i Esporles i també el futur terme de Marratxí; però s’oblidaren del quart magnat, Gastó de Montcada, vescomte de Bearn, a qui tocà el districte de Canarrossa (Santa Maria, Consell, Alaró, Binissalem i Sencelles).

També es dedicà un carrer a un precedent de la conquesta de 1229, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, que el 1114 encapçalà una croada contra els musulmans de Mallorca, aliat amb la república de Pisa i altres Estats (carrer de Ramon Berenguer III, 1914). La finalitat de l’expedició, però, no era apoderar-se de l’illa sinó llançar una operació de càstig contra la pirateria sarraïna.

A la conquesta de 1229 hi participaren, a més del rei i dels quatre magnats de què hem parlat, cavallers com Bernat de Santa Eugènia, senyor de Torroella de Montgrí, home de confiança de Jaume I, que va ser el primer governador de Mallorca (carrer de Bernat de Santa Eugènia, 1964). En el repartiment de l’illa rebé 154 cavalleries. Part de les seves possessions donaren lloc al que avui és el poble de Santa Eugènia. El seu germà Guillem de Montgrí dirigí la conquesta d’Eivissa i l’altre germà, Ramon de Torroella fou el primer bisbe de Mallorca. Qui també participà en la conquesta fou Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, i el seu cosí Ramon de Montcada, senyor de Tortosa. Tots dos tingueren la mala sort de morir a la batalla de Portopí (12 de setembre de 1229)  i un carrer de Palma els recorda (carrer dels Montcades), ja d’ençà de 1862. També una creu, la creu dels Montcades, erigida per l’arxiduc Lluís Salvador el 1887 en el lloc on es creu que moriren els cavallers, prop de l’entrada de Santa Ponça. El vescomte de Bearn aportà cent cavallers a l’expedició. A més d’ell moriren a la batalla de Portopí, l’esmentat Ramon de Montcada i Hug de Mataplana, senyor de Tortosa. El 1862 li fou dedicat un carrer (calle de Mataplana, avui Ramon Llull, però l’any següent el nom va ser retirat). Altres cavallers de la mateixa host moriren el 1230 de la pesta que s’havia produït com a conseqüència de la descomposició dels cadàvers dels musulmans, escampats pertot arreu: Guerau de Cervelló, baró de Cervelló, i el seu oncle Ramon Alemany de Cervelló. El 1862 fou dedicat al primer un carrer (calle de Cervellón, tradicionalment de Bobians, avui desaparegut), però el nom fou retirat l’any següent. De la mateixa manera morí Guillem de Claramunt, baró de Claramunt, que no ha tingut mai carrer. Més sort tingueren altres cavallers de la mateixa host: Guillem de Sant Martí, Guillem de Sant Vicenç, Ramon de Bell-lloc, Bernat de Centelles i Guillem de Palafolls. Reberen terres a l’illa però ningú no ha pensat mai tampoc a dedicar-los un carrer.

Els eclesiàstics foren decisius en l’empresa de la conquesta. L’Església era un poder polític i econòmic formidable, i els bisbes i abats actuaven com la noblesa guerrera i botinera. A més de l’esmentat bisbe de Barcelona hi aportà homes i diners Aspàreg de la Barca, arquebisbe de Tarragona i conseller de Jaume I (carrer de l’Arquebisbe Aspàreg, 1930), que hi posà cent cavallers i mil llancers. Tenia una riquesa immensa i era la primera autoritat eclesiàstica de Catalunya, car l’arquebisbat de Tarragona era l’únic que existí al Principat fins al segle XX. Un altre eclesiàstic il·lustre és l’abat de Sant Feliu de Guíxols (carrer de l’Abat de Sant Feliu, 1930), un poderós monestir benedictí medieval que aportà 179 homes a l’expedició. Ell va fer construir un oratori a Palma amb la mateixa advocació que el monestir de Guíxols, que encara es conserva, si bé amb moltes reformes posteriors (carrer de Sant Feliu). El 1232 fou nomenat bisbe de Mallorca, però no arribà a prendre possessió del càrrec per la disputa que mantenien els bisbes de Barcelona, que pretenien de tenir jurisdicció sobre la diòcesi. El primer bisbe efectiu de Mallorca va ser Ramon de Torrella o de Torroella, esmentat més amunt, que encara no té carrer. Un altre personatge del mateix estament fou Ferrer de Pallarès (carrer de Ferrer de Pallarès, 1930), paborde de Tarragona, que aportà a la conquesta quatre cavallers i una galera armada. Va ser nomenat administrador de l’Església de Mallorca mentre s’esperava resoldre el conflicte de què hem parlat abans. També destacà l’aportació de Guillem de Cabanelles (carrer del Bisbe Cabanelles, 1930), bisbe de Girona que aportà 459 cavallers. Va fundar el  monestir femení de Santa Margalida, que en un principi estigué a la plaça del Mercat i després fou intercanviat amb els franciscans que ocupaven el convent del carrer de Sant Miquel (després hospital militar).

Deixant els eclesiàstics, cal esmentar el poderós mercader i armador de vaixells Pere Martell (carrer de Pere Martell, 1928). Havia comerciat amb els musulmans mallorquins i coneixia per això l’illa. A la seva casa de Tarragona va convidar a un banquet el rei Jaume I i un grapat de nobles, entre ells alguns personatges que abans hem esmentat. S’ha dit que ell fou qui convencé el rei de la necessitat i oportunitat de la conquesta de Mallorca. En tot cas li donà valuosa informació sobre com era l’illa. Després d’aquell sopar ofert per Martell, el mateix any 1228 les Corts de Barcelona aprovaren d’emprendre la conquesta de Mallorca. En aquelles corts hi participaren els nobles que abans hem esmentat i altres personatges com el mercader Berenguer de Girald o de Girard (carrer de Berenguer de Girald, 1930). En l’expedició que havia de conquerir Mallorca, que sortí de Salou (carrer de Salou, 1979) i de Cambrils (carrer de Cambrils, 1979), hi participaren també personatges més secundaris o menys coneguts com el cavaller Pere Llobera (carrer de Pere Llobera, 1930), de qui no s’oblidaren els retoladors municipals. Fins i tot volgueren que la toponímia recordàs aquell altre cavaller que, segons el Llibre dels Fets, va ser el primer a entrar a la ciutat conquerida, Joan Martines d’Eslava (carrer de Martínez de Eslava, 1930).

 

4 comentaris

Jordi Pujol

Ahir vaig anar a la presentació de les memòries de Jordi Pujol, al centre de cultura de la presumpta Nostra. Per a sentir què diria l’autor, què dirien els acompanyants i què diria (o expressaria) el públic. Tot i que no tinc inconvenient a reconèixer que no he estat mai pujolista en excés. I que continuu sense ser-ho, malgrat que reconec els seus grans mèrits i malgrat que reconec que amb la seva “conversió” Pujol ha fet el darrer i més gran —impagable, si voleu— servei al país. Encara que l’independentisme de Pujol sigui el d’un independentista resignat que voldria no ser-ho. Independentista perquè no queda més remei, perquè allò que realment voldríem fer no funciona, que hi farem. Però, és igual, benvingut sigui.

El pujolisme pot haver estat bo per al Principat de les quatre províncies, però ha estat nefast per a la resta de la nació catalana. Em referesc a un dels ingredients essencials del pujolisme: el principi de desentendre’s des del Principat de la resta del país, allò de “no ficar-se” en les coses dels valencians i dels balears. No discutirem si és una tàctica pragmàtica ben intencionada i suposadament més eficient —alguns així ho manifesten— o un simple ja s’ho faran, perquè el resultat és el mateix. Postures errades per a una regió que té el deure moral de ser el motor de tot el conjunt. I no pens en desembarcaments estil Santa Ponça, sinó en una cosa tan simple com fer les coses tenint dins el cap els límits geogràfics de la nostra comunitat humana i dels nostres interessos. Potser —tot i que això és molt complex— un altre esperit hauria ajudat a fructificar una de les coses que més necessiten les Illes: l’arrelament d’una força política semblant a Convergència Democràtica de Catalunya, que alliberàs l’arxipèlag de les urpes del PP.

Cristòfol Soler féu una apologia del vell polític principatí. L’ex-president balear, que de tant en tant critica el desastre de la política lingüística que patim, va ser molt aplaudit (després de cridar Visca Mallorca i Visca Catalunya) per un públic que té molta facilitat per a oblidar que l’home encara pertany a la banda que perpetra el desastre. Soler li va enflocar a l’altre ex-president que en els tres volums de les seves memòries no hi surt ni una vegada la paraula Mallorca, si exceptuam les referències a un carrer de Barcelona. Pujol no s’ho esperava i va intentar reaccionar. Digué que havia conegut uns quants mallorquins, que anomenà amb dificultat, i cità uns quants topònims (el puig Major, Sóller), tot mirant Soler a continuació i esperant que aquest confirmàs que no l’havia espifiada. Però, d’altra banda, el subconscient li féu dir alguna vegada “aquí a Catalunya”, i no sembla que sigui un seguidor de Josep Guia.

El públic aplaudí Pujol amb fervor. És no sols l’estima per ell, sinó l’expressió d’un sentiment de lleialtat dels mallorquins al Principat i a una idea de pancatalanitat que, tanmateix, no surava en el discurs de l’homenatjat. És el mateix entusiasme dels mallorquins per a veure TV3, malgrat que aquesta cadena ofengui els illencs a cada moment. O, per dir-ho en els termes emprats abans, no es fica en les coses dels illencs. Un altre producte de la “no intervenció” pujoliana. La por de molts principatins de “immiscir-se” en els afers de les Balears  —si realment és por i no un simple fugir d’estudi— desconeix el fet que els recels anticatalans que hi pugui haver a les Illes no afecten ningú que realment vulgui unes illes en normalitat, i sí només els qui les volen subordinades a l’exterior. El ja s’ho faran dissimulat amb accions puntuals de “bona col·laboració” ha estat letal i ha generat dinàmiques letals per a una part del país. I ara està profundament enquistat en el Principat. Sort que arreu del país hi ha hagut i hi ha persones que són excepcions clamoroses i que han dut a terme les grans empreses nacionals: l’Institut d’Estudis Catalans, la Gran Enciclopèdia Catalana, Vilaweb, la Universitat Catalana d’Estiu o la Xarxa Vives, entre altres. Grans però poques. El ja s’ho faran és el gran enemic a combatre, pel bé de tot el país i també pel bé del Principat. Ara més que mai. No podem consentir que el nou Estat de Catalunya abandoni la resta de la nació a la seva sort (o dissort). Aquesta és una qüestió vital.

17 comentaris

Petita crònica d’una processó

El vespre del Dijous Sant, IB3, la televisió pública de les Illes Balears, transmet en directe la processó de Palma. Més de sis hores de transmissió (entre les 19.15 i passades les dues de la matinada), i per si algú no l’hagués poguda veure, la tornen a posar el divendres durant tot el matí. Els mateixos dies la programació s’omple de films i sèries de temàtica cristiana, en espanyol per descomptat. Retransmeten l’acte la periodista de la casa Àngela Alfaro, el director de la Cope a Mallorca, Xavier Bonet, i un seminarista —se suposa que com a expert en la matèria— dit Mateu Ferrer. Per part dels dos darrers la retransmissió no té un to neutre, com caldria esperar en qualsevol cas, sinó un to de sermó de capellà quaresmer.

La llengua és penosa, amb l’excepció de la locutora. Barbarismes a rompre (algo, derrotxe, sa cumbre, etc.). El seminarista té una fonètica deficient, també diu “con lo qual”  i coses tan curioses com “s’orde de sa Mercè”.  Criden poderosament l’atenció dues coses: Bonet sistemàticament anomena la ciutat Palma de Mallorca, cosa increïblement ridícula en aquest context (i en les més de sis hores ho diu un fotimer de vegades); l’altra cosa és que el noms dels passos i les confraries es diuen normalment en castellà. Algú els ha passat la llista en la llengua d’ús dels polítics d’ara.

D’altra banda, la transmissió mostra el grau d’espanyolització a què ha pervingut la gran processó mallorquina de Setmana Santa. Manolas de pinta tètrica i legionaris arromangats i amb el cos més estirat que un parpal, que agredeixen el sòl amb impactants taconades. Només falta la cabra. Se sent adesiara sonar l’himne nacional espanyol. Masses humanes aplaudeixin al pas de les figures i confraries, i llancen vivas i oles entre gresca i jolgorio. Es veu un senyor amarat de frenesí que canta una saeta. Un andalús guia els portadors d’un dels passos, completament amagats darrere una tela que no els deixa veure res. El guia fa la seva feina cridant com un esperitat i afalagant els esforçats transportistes amb expressions com “venga, mi arma” i similars. Les processons mallorquines —abans caracteritzades pel silenci estricte— ja no tenen res de propi. Són com qualsevol de les processons espanyoles. Els colons no van a enriquir-se aprenent i respectant els costums de la terra on viuen, sinó que hi volen viure com ho feien al seu país.

I el director de la COPE no deixa perdre l’ocasió per a explicar —i implícitament criticar— que durant la legislatura precedent, l’Ajuntament estava tancat, mentre que ara està obert i amb domassos i banderes a mitjan asta. I amb regidors que faran una ofrena de flors al Crist de la Sang. Efectivament, el nacionalcatolicisme sembla que ha tornat.

11 comentaris

L’hora dels inquisidors

La regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma ha decidit prescindir de la Universitat de les Illes Balears en la Comissió de Toponímia, un ens creat durant la legislatura passada per a assessorar l’Ajuntament, especialment en els canvis de nomenclatura dels carrers. El fet és lamentable, perquè es vulnera la Llei de normalització lingüística, que estableix que els noms de les vies públiques han de ser fixats pels Ajuntaments d’acord amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears, i perquè la Universitat sempre pot garantir un nivell de seriositat en el tractament de qüestions que afecten la toponímia i la llengua en general. A la nova Comissió de Toponímia, malgrat la presència de dos historiadors i un lingüista, s’ha produït un debilitament de la part tècnica en benefici de la part política (monocolor, és clar), que s’ha inflat exageradament. També s’han suprimit els representants de les associacions de veïns i de l’Associació per a la Memòria Històrica. Qui això signa ha estat membre de la dita Comissió o d’altres de semblants, representant la Universitat, no sols durant la legislatura passada sinó en altres legislatures anteriors, i, sense voler pecar d’immodèstia, consider que l’Ajuntament fa flac prescindint dels coneixements d’una persona que ha estudiat els noms dels carrers de Palma durant una trentena d’anys. Però estan en el seu dret de prescindir de qui vulguin i de fer les coses a la seva manera.

Dit això, hi ha una dada que mereix un poc de reflexió. El primer nou títol de carrer —o un dels primers— establert pel consistori actual no sembla precisament un encert. L’Ajuntament de Palma ha decidit dedicar un carrer a Arnau Albertí, un personatge sinistre, inquisidor medieval que exercí el seu càrrec macabre a Mallorca, València i, fins i tot, a Nàpols. Ell és un dels responsables del procés que se seguí contra la mare de Joan Lluís Vives. La família de Vives va ser cruelment perseguida per la Inquisició: son pare va ser condemnat i cremat a la foguera el 1524; sa mare va ser durament assetjada i després de morta va sofrir un procés que acabà amb l’exhumació i crema dels seus ossos. I Joan Lluís Vives hagué de viure tota la vida fora de les terres on actuava la sinistra institució. Que en certa manera ara és homenatjada per l’Ajuntament de Palma.

3 comentaris

La glosa

A Mallorca la glosa (corranda al Principat, albada al País Valencià) ha estat sempre no sols un recurs per a la festa i  la  diversió compartida sinó un instrument per a vehicular missatges, visions de la realitat, crítiques socials i un contenidor de la memòria històrica. Grans glosadors, com el Cabo Loco o els Capellà, van entusiasmar multituds amb la seva agudesa i capacitat per a la improvisació i ara ja són en l’imaginari col·lectiu. Malgrat la desaparició de molts de glosadors i l’envelliment d’altres, i malgrat els canvis en les formes de vida, la glosa continua, perquè està arrelada en el poble i perquè surten nous cultivadors i més que en sortiran. Un d’aquests glosadors, d’identitat desconeguda, ha fet aquesta glosa, que és un retrat dolgut de la Mallorca d’aquest moment.

 

Mallorca està ben perduda,
totes ses desgràcies té:
beneits que voten PP
i traïdors que l’han venuda;
destructors sense mesura
que ho farien tot malbé
i un Estat sempre guerrer
que l’espolia amb mà dura;
governants de poca altura
de pasta de botifler
i un president foraster
que es país pensa desfer
esborrant llengua i cultura.

 

2 comentaris

Spanish “revolution”

Així com la Revolució francesa més que una revolució social va ser una revolució francesa, la spanish revolution pot acabar tenint molt més de spanish que de revolution. Ja hi ha hagut alguna reflexió en aquest sentit. Malgrat que la moguda té l’origen i l’epicentre a la Puerta del Sol, al nostre Principat s’ha intentat reconduir-la cap a una cosa pròpia —i ja veurem fins a on s’aconsegueix—, amb una dinàmica pròpia i un manifest propi on el dret d’autodeterminació i la sobirania fiscal tenen un lloc destacat a la llista de reivindicacions.  I molts han participat en el joc veient que aquesta no és la nostra guerra —la nostra és una altra—, però que és aquí i d’alguna manera cal gestionar-la.  Tal com diuen les etiquetes del Twitter, s’ha intentat convertir la Spanish revolution en una Catalan revolution (que molts identifiquen amb Catalan devolution), tot i que és ben difícil que la segona no quedi diluïda dins la primera.

Res a veure té això amb l’estol eminentment foraster aplegat a la Porta Pintada de Palma —aquests dies més plaça d’Espanya que mai—, que té el cor i el cap ben instal·lats a la Puerta del Sol i que ni per equivocació han adreçat una mirada cap al que passa al Principat. No sols no els ha passat pel cap la idea de l’espoliació fiscal o la idea dels drets dels pobles sinó que han mostrat tothora un capteniment que els fa una inefable sucursaleta provinciana de la Puerta esmentada. Més del noranta per cent de les pancartes i cartells  exhibits aquests dies davant l’estàtua de Jaume I és en espanyol. Unes mostres que ahir vaig agafar dels tweets que duen l’etiqueta #acampadapalma donen aquestes dades: 92 per cent dels tweets en espanyol, 8 per cent en català. Blog en estricte monolingüisme espanyol, superant l’ala més canyí del PP balear. I a les assemblees el català ha tingut una presència absolutament marginal. Fins i tot van rebatejar com a plaza de Islandia la plaça que presideix el Conqueridor. Ni el robot Bauzà gosaria retolar en castellà cap plaça ni carrer. O ni tan sols han vist que tots estan retolats en català? D’on surt aquesta gent que sembla acabada d’aterrar d’un vol procedent de Logroño? Són representatius dels joves que avui viuen a Mallorca? Això és el que han donat de si vint-i-cinc anys de Llei de normalització lingüística? Doncs ja podem celebrar l’aniversari.

19 comentaris

10 de juliol

Aquí és nostre capità,
aquesta és nostra bandera,
a les urnes catalans,
que ens han declarat la guerra.

(Esper que els lectors sabran actualitzar els elements simbòlics, com jo he actualitzat el tercer vers. Hauríem de mirar qui podria ser avui el capità.)

8 comentaris

La frase

«Adéu, Espanya» previsiblement serà la frase que a partir d’ara sonarà com un clam per tots els racons de Catalunya i de la Internet catalana. Un vers de Maragall, recuperat per un programa de televisió d’impacte, emès poc temps abans d’una sentència que, segons totes les opinions, significa el principi d’un nou camí.

 

 

 

 

 

.

4 comentaris

Pues hable en castellano

Llegiu-ho aquí.

 

Que cap humiliació de qualsevol dels nostres compatriotes per la policia espanyola no quedi sense la resposta d’una àmplia difusió per la blogosfera.

17 comentaris

Redifusió per a no oblidar: «Com era la festa de l’Estendard?»

 

 https://bibiloni.cat/blog/?p=236

.

5 comentaris

Pàgina següent »