Arxiu corresponent a setembre 2020

Què faig si… em fragmenten la comunitat lingüística?

El 2006 la Plataforma per la Llengua, lloable organització no governamental que defensa amb entusiasme la llengua d’aquest país, publicà un petit manual per a ajudar la nostra gent a mantenir el català en tot tipus de converses. Es titulava Què faig si…? Alguns suggeriments que poden ser útils per afrontar situacions quotidianes pel que fa a l’ús del català. Els promotors eren Jordi Manent i Bernat Gasull, que sembla el redactor, tot i que per modèstia no va voler signar la publicació. Aquell manual estava molt pensat per al Principat, per la qual cosa un o dos anys després se’n féu una versió per al País Valencià. I tocava també fer la versió per a les Illes Balears per a la qual ja hi havia el suport de l’Obra Cultural Balear. El 2010 els conductors de la Plataforma em fan fer l’honor de proposar-me a mi de fer aquesta versió adaptada a les Illes. La meva resposta va ser clara i contundent: no era partidari de fer versions regionals i que es podia fer perfectament una versió que servís per a tota la comunitat lingüística, cosa que donaria una imatge d’unitat i no de fragmentació. Als amics de la Plataforma la idea els va convèncer i acordàrem que faríem una edició nacional que superaria les versions regionalitzades precedents. Vaig posar fil a l’agulla i l’abril del 2011 sortia l’edició en paper amb un tiratge de 10.000 exemplars, amb els logos de la Plataforma, l’Obra Cultural Balear, Joves de Mallorca per la Llengua i el COFUC (Consorci per al Foment de l’Ús del Català, dependent del Govern de les Illes Balears). També se’n va fer una versió electrònica en PDF que es publicà al web de la Plataforma. Va esdevenir-se que tot just publicada la Guia, el juny del 2011, el Govern de les Illes va caure en mans de José Ramón Bauzà, que ja podeu imaginar que es llançà en picat contra aquella Guia. El Govern i la premsa més espanyolista. El COFUC, aleshores en mans d’Antoni Vera, va retirar els exemplars que tenia —no sé si els va cremar—, però l’Obra Cultural pogué repartir el gruix de l’edició assignada a les Illes. Naturalment, el govern de Bauzà no va poder fer res contra la versió electrònica. La nova versió era pensada per a qualsevol persona dels Països Catalans, per a la qual cosa es feren les modificacions necessàries. Contra el que es podria pensar, aquesta edició no va tenir gaire més pàgines que la versió «principatina» anterior. També vaig aprofitar per a fer una millora lingüística, suprimint hispanismes sintàctics i lèxics, tots «normatius», evidentment.

El 2015 aparegué la cinquena versió de la Guia, amb un tiratge de 2000 exemplars en paper, però evidentment el document es llegeix bàsicament al web. Hi llegim «Aquest llibret és la cinquena versió de la guia Què faig si…?, una de les guies més antigues i de més èxit de la Plataforma per la Llengua, de la qual se n’han editat diferents versions a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. La primera edició es remunta al setembre de 2006 i s’han elaborat noves actualitzacions al 2007, 2008 i 2011. L’enfocament d’aquesta nova edició el fa vàlid per a tots aquests parlants de la nostra comunitat lingüística que volen viure plenament en català l’any 2015». Aquesta edició porta la indicació «Textos: Òscar-Adrià Ibàñez i Eloi Torrents a partir del text original de Bernat Gasull i l’adaptació de Gabriel Bibiloni». També hi ha canvis de tipus lingüístic. Per exemple han tornat alguns hispanismes sintàctics (com «si algú se m’adreça en castellà») o lèxics (qualque contestar per respondre) i el per a afrontar situacions de la primera pàgina ha esdevingut per afrontar situacions, malgrat que dins el text es mantenen tots els per a davant infinitiu, que jo vaig introduir. És una qüestió menor: l’important és que la Guia ja era —o ho semblava— definitivament un sol text per a tots els catalans. Ens alegràvem de superar un dels nostres mals endèmics: fer les coses pensant només en una part del país i haver de fer després adaptacions a les altres parts.

La Guia del 2011, la que vaig adaptar a tot el país, es pot veure en aquesta pàgina. I l’oficial actual de la Plataforma en aquesta altra. Els afeccionats a la «filologia comparada» podran comparar els dos textos.

Dit això, em sorprèn que posteriorment han aparegut una versió valenciana (2017) i una versió balear (2019). La versió valenciana és patrocinada per la Generalitat Valenciana i, segons es llegeix a la darrera pàgina, els textos són de «David Valls a partir del text original de Bernat Gasull». El 2019 aparegué la versió balear, patrocinada pel Govern de les Illes Balears (Direcció General de Política Lingüística) i el Consell Insular de Menorca. No porta signatura de l’adaptador i ens informa que és una «Nova edició revisada i actualitza a partir de la versió editada el 2011», ço és, la que jo vaig adaptar. El contingut, en efecte, no és gaire diferent de la versió nacional. El document serveix per a tots els catalans de qualsevol regió, si bé les informacions sobre les Illes ocupen una posició més destacada i s’empra la morfologia verbal illenca. Reapareixen hispanismes sintàctics com se m’adreça (en lloc del genuí s’adreça a mi) i desapareixen tots els per a davant infinitiu. Em deman si per a això calia fer una versió balear. I si el «nou enfocament» unitari del 2011 ja no és vàlid.

 

PS. Veig que el diari Ara també és addicte a la fragmentació regional. En aquesta pàgina ofereix unes versions regionals i parcials de la Guia, i per a entrar-hi el lector prèviament ha de triar comunitat autònoma. A la versió balear, evidentment referida sols a les Illes, hi ha unes formes lingüístiques regionals i algun castellanisme que jo mai no hauria emprat.

Interactius del diari Ara

 

 

 

 

 

 

 

.

1 comentari

Avís als lectors

Per una avaria tècnica en el blog durant un temps els lectors no han pogut enviar comentaris. Avui hem pogut resoldre aquesta incidència. Demanam disculpes als qui haurien volgut posar qualque comentari i no ho han pogut fer. Moltes gràcies per la paciència i per llegir aquest blog.

Cap comentari

Sobre els noms i gentilicis dels països escandinaus

Aquest article és només un esbós. Segurament hi manquen dades i pot haver-hi qualque error. Dues coses que sempre es poden esmenar. Però crec que que la por d’aquestes mancances no ha de ser obstacle per a publicar-lo i començar a sotmetre la qüestió a debat.

No crec que els mots que avui ens ocuparan apareguin gaire en els textos catalans medievals, sobretot els gentilicis, i les poques vegades que hi apareixen exhibeixen una variació que mostra el poc ús que se’n feia. La consolidació dels corònims (Dinamarca, Noruega i Suècia) i els gentilicis (danès, noruec i suec) s’ha d’haver produït durant l’edat moderna, en què com se sap el català ja tenia l’espanyol com a referent per a la innovació lèxica. Tots aquests mots coincideixen amb l’espanyol i sovint divergeixen del comú de llengües europees. La qüestió que ens interessa és quina forma tindrien aquests mots si no s’hagués produït la forta interferència de l’espanyol sobre el català entre el segle XVI i el moment actual. Una qüestió força difícil de resoldre.

Dinamarca. En la llengua local és Danmark, que conté els elements dan (segurament ‘terra plana’) i mark (bosc o regió de frontera, com el català marca). La llegenda popular que relaciona la primera part amb el rei Dan és això, llegenda. En les llengües romàniques el corònim procedeix del llatí medieval Danimarca, adaptació del topònim germànic, tot i que en baix llatí (alta Edat Mitjana) el nom era Dania, país dels dani. L’italià continua la forma llatina Danimarca, mentre que la modifiquen lleugerament el francès (Danemark), l’occità (Danemarc) i el romanès (Danemarca). Tots amb a a la primera síl·laba. En espanyol i portuguès hi ha la forma amb metàtesi Dinamarca. La forma espanyola apareix en la documentació a la meitat del segle XV, i aquesta serà la forma usada sistemàticament per sempre més. No hem vist el nom atestat en català durant l’Edat Mitjana. En tot cas, cal fer referència als diccionaris de Nebrija (primera edició, Dictionarium latino hispanicum, 1492). Sembla que a partir de l’edició de Lió de 1512, hi apareix un vocabulari geogràfic amb multitud de topònims de tot el món. D’aquest diccionari se’n feren edicions catalanes a partir de 1507 (Gabriel Busa). A l’edició de 1522 Martí Ivarra hi afegí la versió catalana del vocabulari geogràfic de Nebrija. El 1560 hi ha una versió catalana impresa per Claudi Boronat, que porta a més del vocabulari geogràfic de Nebrija, un altre vocabulari geogràfic llatí-català que és una traducció del que Jean Bellère posà a una impressió del diccionari nebrissense de 1553 feta a Anvers. Doncs bé, en aquest darrer vocabulari geogràfic hi figura Dinamarca. Insistesc que és una traducció d’un vocabulari espanyol, i, per tant, és comprensible la coincidència de formes. Per la mateixa raó hi veiem molts de topònims amb la forma castellanitzada: Brabante, Colònia, Florència, Alicant, Lisboa o Oriuela. Tornaré a parlar d’aquest vocabulari més endavant. A la mateixa època tenim Dinamarca en el Diari de Frederic Despalau (fi del segle XVI). Aquesta forma també apareix en el diccionari de Lacavalleria (1696) i en altres de posteriors. Curiosament, en la Novíssima ortografia catalana d’Antoni Rovira i Virgili, publicada el 1913, molt poc després de l’aprovació de les Normes Ortogràfiques, hi figura Denamarca, cosa que fa pensar que l’autor ja sospitava qualque cosa sobre la forma en aquell moment usual. Es pot suposar que la forma catalana no interferida per l’espanyol seria Danimarca o Danemarca, però som en el terreny de les hipòtesis, encara que les trobem versemblants.

Noruega. El nom en la llengua del país és Norge (bokmål) i Noreg (nynorsk). Segons la teoria tradicional el nom original en antic nòrdic és Norðr vegr, que significaria camí del nord, referit a la ruta marítima de la costa del nord. Una altra teoria diu que el primer element és nór (estret), amb la qual cosa el conjunt significaria ‘camí estret’, i una etimologia popular hauria creat la forma anglesa (Norway) i d’altres llengües, interpretant nór com a ‘nord’ i fent el calc corresponent. En llatí, font de les formes romàniques, es troba Northuagia (segle IX), Northwegia i finalment Norwegia o Norvegia. D’aquest darrer surt el francès Norvège, l’occità Norvègia, l’italià Norvegia i el romanès Norvegia. L’espanyol i el portuguès presenten u en lloc de v, i g oclusiva en lloc de fricativa (Noruega). En francès antic (segle XIV) trobam varietat de formes: Norvée, Noroeghe i Norueghe. En català el topònim el trobam en Ramon Llull, escrit Norouega, a la qual grafia podria correspondre la pronunciació Norovega o Noroveja. El 1435 el cronista valencià Melcior Miralles escriu Nururgit al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Dues mostres que indiquen que en temps medieval el nom del país llunyà no estava gaire fixat. Noruega surt en un text del segle XVI, les Cròniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell. Però és una dada interessant el fet que en el diccionari llatí-català de Nebrija abans esmentat, a l’edició de 1560, hi trobam Nortwegia, vulgo Noruega, en el vocabulari que és continuació del de Nebrija, i Noruega en el vocabulari que calca el de Jean Dallère. Es constata, doncs, alguna preferència per Norwègia o Norvègia en el context del Renaixement, en què, d’altra banda, l’espanyol ja és referent per a les elits intel·lectuals. En el segle XVII Noruega apareix registrada en el Lacavalleria (1696), grafiada Norvega, que podria correspondre a Noruega i a Norvega (aquest diccionari usa el signe v a les entrades, tant per a la u com per a la v). En espanyol, tot i l’hegemonia de Noruega, també apareix qualque Norvegia, com en una obra de sor Juana Inés de la Cruz del 1691. No seria d’estranyar que en català trobem alguna altra mostra d’aquesta forma a mesura que aprofundim en la recerca. Pensam que Norvègia seria probablement la forma catalana si haguéssim pogut escapar de la dependència de l’espanyol.

Suècia. En la llengua del país és Sverige, format per svea (nom de la gent de la tribu dels suions) i rike (regne). En llatí medieval s’usen les formes Suethia, Suetia, Svetia i Suecia. De les dues formes amb t provenen el francès Suède i el romanès Suedia. De Suecia surt l’espanyol Suecia, el portuguès Suécia i l’italià Svezia. En occità ara es diu Suècia, que provisòriament podríem considerar sospitós d’hispanocatalanisme. O potser és només un llatinisme per a fugir del francès. En el Tresor del Felibritge Mistral recull Sueda (grafiat Suedo). En català quasi simultàniament tenim Çuètia en l’esmentat Melcior Miralles (1435) i Suècia en Eiximenis (Dotzè del Crestià, fi del segle XIV).

Danès. L’espanyol danés, segons el DRAE,  vindria del llatí Dania, nom medieval del país, però sembla més versemblant de pensar que és calc del francès danois, o del francès antic daneis. Aquest ve del fràncic danisk segons el Trésor de la Langue Française. També ve del francès l’italià danese. La forma catalana danès no té, doncs, cap particularitat a remarcar.

Noruec. No conec documentació medieval d’aquest adjectiu. És més, el primer diccionari que he vist que porta aquest mot és el Fabra (1932). No l’he vist a cap dels anteriors, tot i que el Lacavalleria (1696) porta Noruega. El francès fa norvégien per derivació directa de Norvège. El mateix fa l’italià (norvegese, de Norvegia). L’occità té norvegian, derivat de Norvègia. També diu norvegian el romanès, que té Norvegia. I l’angles, norwegian, que deu ser derivat de Norway amb intervenció del llatí medieval Norvegia o del francès. El portuguès fa norueguês (també el gallec oficial), derivat del corònim, com fan totes les altres llengües. Només l’espanyol ha creat el derivat noruego, paral·lel a sueco, rumano o indio, amb aquest mecanisme tan típic d’aquesta llengua de la derivació regressiva. Sembla que és una forma força moderna, no registrada en els diccionaris fins al segle XIX. Crec que podem concloure ben tranquil·lament que noruec és un hispanisme fruit de la nostra subordinació lingüística i cultural. Quina seria la forma previsible en català sense la subordinació? Aquesta qüestió va lligada al nom del país, Noruega. Crec que la resposta ens ha de portar a Norvègia i norvegià.

Suec. Podem dir quasi el mateix que hem dit de noruec. El primer diccionari que registra el mot és el Lacavalleria (1696), però amb la forma sueco. La mateixa forma du el Labèrnia (1839-40), cosa que mostra clarament el seu caràcter d’hispanisme, i que amb o final es devia dir d’ençà que el mot entrà al català. La forma «normalitzada» suec no apareix fins al Fabra. El francès diu suédois, derivat de Suède, amb el sufix –ois. L’italià fa svedese, modificació de l’antic svezzese, lligat a Svezzia. La primera forma apareix en el segle XVI i es consolida en el XIX. Continua formes antigues amb d o t degudes al corònim llatí Svetia. En romanès és suedez, derivat de Suedia. L’occità fa suedés, tot i que per al país diu Suècia (vegem el que hem dit més amunt). L’anglès té Swedish, derivat de Sweden amb el sufix –ish. L’espanyol i el portuguès diuen sueco, extret de Suecia per derivació regressiva; una forma que trobam normalment en els diccionaris del segle XVII. Suec és, doncs, un hispanisme penetrat en el català llibresc, amb la forma sueco, en el segle XVII. Quina seria la forma previsible sense la subordinació lingüística? Creiem que molt probablement seria suedès, paral·lel als mots francès, occità, italià, romanès, anglès, etc. Cal dir que la forma Suècia és acceptable com a mot genuïnament català. L’alternança entre c i d en el topònim i el gentilici no hauria de ser cap problema: també ocorre en italià i en occità.

.

Agraïments per informacions facilitades: Xavier Espluga (Universitat de Barcelona).

4 comentaris