Avui és Santa Llúcia o Santa Llucia. Un nom llatí —Lucia, accentuant la u— derivat de lux luxis, ‘llum’ i que significa ‘lluminosa’, ‘resplendent’, o potser ‘nascuda amb la primera llum del matí’. El llatí Lucia és el femení de Lucius, dos prenoms molt usuals entre els romans. De la mateixa arrel és el nom Lluc. Pel que fa al nom femení, el canvi d’accentuació —de Llúcia a Llucia, suposant que el canvi va anar així—, s’ha dit que té relació amb la pronúncia grega, que carrega l’accent sobre la i. Que les Llúcies i Llucies de moment no en facin cap problema i que se sentin totes dins la legalitat fonètica i ortogràfica.

La nostra lluminosa santa d’avui és una altra verge i màrtir del segle III, víctima del malvat Dioclecià, que tants de sants va generar per a l’Església catòlica. Li diuen Llúcia (o Llucia) de Siracusa perquè va néixer en aquesta ciutat de l’illa de Sicília. Filla de pares benestants, va ser educada en la fe cristiana. Son pare morí quan ella era una criatura, i quan ja no ho va ser tant, sa mare la volgué casar amb un bon partit que només tenia un problema: que no era cristià. Sembla que sa mare valorà més el patrimoni que les idees i volgué fort i no et moguis que la noieta es casàs amb el pagà. Però Llúcia (o Llucia) no sols no anava de pagans sinó que estava ben resolta a mantenir la virginitat tota la vida, pometa ella. Va tenir la sort que la mare tenia una malaltia —inflamacions a l’úter i pèrdues de sang— que la va alliberar del descregut pretendent. Totes dues anaren a resar davant la tomba de Santa Àgata —una altra siciliana que feia poc havia passat pel tràngol per què ella passaria després— i la mare guarí de la malaltia. En canvi del servei la mare acceptà desistir del casament i la filla, més contenta que un gínjol. Però qui no va estar gens content va ser el pretendent, que posà en pràctica allò de “o seràs meva o de ningú”, i va anar cap dret a denunciar-la al cònsol com a enemiga dels déus de Roma. I ja tenim la seqüència habitual: condemnació, tortures, intent que baixàs de l’ase, més tortures i, finalment, decapitació. Però també els clàssics miracles: al començament, el cònsol, veient-la tan addicta a la virginitat, va manar que la duguessin a un bordell i allà la violassin els més calents llibertins, però quan l’anaren a agafar, va esdevenir tan pesant que ni mil homes ni mil parell de bous la pogueren moure. Després, oli bullent, ferros roents a la carn i flames que no li feien gens de mal. Altres fonts diuen que li arrabassaren els ulls, però així i tot continuà veient-hi. I fins i tot n’hi ha que afirmen que ella mateixa se’ls va treure i els va enviar al rebutjat pretendent dins un plat. Aquest és el mèrit que la va convertir en protectora de la vista i consol de tots els qui tenen problemes de visió. Però altres estudiosos amb més rigor que els autors de martiriologis i llegendes àuries han posat de manifest que aquest mite va aparèixer no abans del segle XV i és una conseqüència del seu nom, relacionat amb la llum. Les relíquies van ser portades a Constantinoble pels bizantins, i, quan aquesta capital va caure en poder dels turcs, foren traslladades a Venècia, on sembla que descansen en pau.

Santa Llúcia (o Llucia) és venerada a tot el món cristià, especialment a Itàlia, la seva pàtria. A Suècia el dia de Santa Llúcia (o Llucia) és una dia important. La tradició fa que la filla major de cada casa s’aixequi de matí i es vesteixi de Santa Llúcia (o Llucia), amb un vestit blanc lligat amb una cintura vermella i amb una corona de fulles i set espelmes. Les germanes es posen una camisa blanca i simbolitzen els estels. Els germans mascles van amb capells i palla i llargs bastons amb estelets. I tots mengen dolços i canten la cançó de la santa i xalen d’allò més. També és costum en algunes ciutats dels països escandinaus que els infants van de casa en casa vestits de Santa Llúcia (o Llucia) i cantant la famosa cançó. Una cosa així també feien, pel que sembla, a Sant Sadurní d’Anoia, la vespra de la festa.

Santa Llúcia és considerat el dia en què comencen les festes de Nadal. A Barcelona se celebra la fira de Santa Llúcia, dedicada a la venda de motius de Nadal, just davant la Catedral, on hi ha, adjunta a aquesta, una capella dedicada a la santa.  També és un dia lligat a les lletres i a la cultura: del 1951 ençà, durant la Nit de Santa Llúcia, o Festa de les Lletres Catalanes, es lliuren els premis Sant Jordi de novel·la, Carles Riba de poesia i altres. Enguany serà el 20 de desembre. El nom de Llúcia (o Llucia) és un dels tradicionals del nostre país. A Mallorca ha estat usual d’ençà de la Conquesta, i a Mancor —sense cap vall, perquè només els qui necessiten l’ajuda de la santa el confondran amb Manacor— li aixecaren una capella en el segle XIV, que encara hi és, mal acompanyada d’una edificació feréstega.

Una dita popular, i molt antiga pel que ara veurem, assegura que per Santa Llucia s’acurça la nit i s’allarga el dia, cosa que realment no ocorre fins una desena de dies més tard. Però tot té la seva explicació: l’expressió data d’abans de la substitució del calendari julià pel gregorià (1582); en el primer el solstici d’hivern queia en el dia fixat per a recordar i venerar la verge siciliana, el suposat dia de la seva tràgica mort, avui, 13 de desembre.

Doncs molts d’anys a les Llúcies i Llucies, i que la vostra santa patrona us conservi —ens conservi a tots— la vista. De totes maneres, amb permís de la santa i esperant que no s’ho agafi malament, jo no deixaré de fer la revisió periòdica amb un oftalmòleg titulat.