Avui és Santa Àgata. Santa Àgata o Santa Àgueda, segons si us agraden les coses més cultes o més populars. Els diccionaris i enciclopèdies de referència no es pronuncien clarament en favor d’una o altra variant. L’Enciclopèdia Catalana entra la santa per Àgata i els topònims per les dues formes (hi ha llocs que es diuen Santa Àgueda i altres que es diuen Santa Àgata). De manera que ara com ara ho deixarem així. Aquest és un nom d’origen grec, provinent de l’adjectiu agathe, femení de agathos, que significa ‘bo’, en el sentit de ‘noble’, ‘bona persona’.

La difusora del nom en el món cristià és Santa Àgata de Catània, una senyora de presumpta existència de qui parla el meu col·lega Jacopo de Voragine, autor de la Llegenda àuria, qui segueix el fil d’un text del segle V. Segons diuen, nasqué a Catània (Sicília) en el si d’una família noble i rica. En aquell temps era procònsol en aquelles terres Quincià, amb ordres de seguir la política de persecució contra els cristians de l’emperador Deci. Quincià, que no tenia molta cultura ni classe, es volgué casar amb Àgata i gaudir així de la seva bellesa i patrimoni. Però la noia digué que nanai, que no volia saber res de ningú més que de Déu. Sí, ja sé que aquest film ja l’hem vist, però és que això dels màrtirs és un poc repetitiu. El procònsol s’ho agafà malament i cercant la manera de convèncer-la la ficà dins un bordell, a càrrec d’una prostituta dita Afrodísia i allà estigué sotmesa a pressió psicològica, corrupció moral i lliurada a orgies i altres festes. Bé, sembla que cap home no aconseguí tocar-la —no sé com s’ho va fer—, car altrament seria màrtir però no verge i ens haurien espatllat el guió. Com que la noia va resistir totes les pressions de la cortesana i es va mantenir en el més rotund no a Quincià, aquest l’emprengué contra la seva “estimada” per la via directa i en pla venjança despietada. La tortura va consistir a tallar-li els pits i després a fer-la jeure damunt un llit de carbons ben encesos. Després d’aquest tractament, i malgrat que Sant Pere va anar a la presó a curar-li els pits, la noia va morir ben aviat. Quan va morir un terratrèmol va fer caure algun mur de la presó sobre els qui l’havien torturat, i un any després de la seva mort l’Etna va entrar en erupció i va amollar un riu de lava que anava cap a Catània. Els seus habitants van agafar el vel que cobria el cos de la santa i alçant-lo contra la lava van fer que aquesta s’aturàs. Per això Àgata és invocada contra els terratrèmols, les erupcions volcàniques i els incendis. Per allò dels pits és patrona de les dides i recentment protectora contra el càncer de mama. En pintura és representada amb la palma dels màrtirs, unes tenalles i una safata amb els pits com si fossin dues tetilles gallegues. Per la forma de tals tetilles la siciliana també va ser declarada patrona dels forners i dels fonedors de campanes, almenys en alguns llocs. Mirau quines coses que té la iconografia cristiana.

És la patrona de Catània —on hi ha les relíquies, almenys les que no són escampades pels cinc continents—, de Malta, de San Marino i de Sencelles. Sí, de Sencelles, on podeu degustar les dolces mamelletes de Santa Àgueda, una delícia no sols de Sencelles sinó habitual en localitats de la part continental del país. El nom Àgata o Àgueda no és dels més freqüents, i a Mallorca sempre ha estat escàs. Però hi ha toponímia amb el nom de la santa. A Menorca (Ferreries) hi ha el castell de Santa Àgueda, vella i robusta fortificació que fou residència dels reis moros de Menorca, on aquests aixecaren bandera de parlament per a rendir-se a Alfons el Liberal el 1287. Segons Coromines el topònim és un element mossàrab després arabitzat i després catalanitzat. A Barcelona Jaume II (el Just) va fer construir la capella de Santa Àgata (a la plaça del Rei) per a formar part del Palau Reial, i Pere el Cerimoniós va manar fer la capella de Santa Àgata de la catedral de València, dita també capella de les Relíquies.

En alguns llocs del nostre país el dia de Santa Àgata es feia una festa de tipus carnavalesc en què homes i dones intercanviaven els rols tradicionals. Les dones manaven i els homes obeïen, els homes estaven a casa fent el dinar i les dones sortien pel món. Es deia la festa de les dones. Tot un muntatge que, fortunadament, ha anat perdent el seu sentit, tot i que crec que encara hi ha en aquells llocs balls i festa en què —això sí— manen les dones.

I finalment recordem el refrany: “Per Santa Àgueda sembra l’alfàbrega”. Bé, esperau un poc que passi la siberiana. Molts d’anys, Àgueda o Àgata.