Sant Agustí

Avui és Sant Agustí, un savi filòsof i teòleg dels segles IV i V i un personatge clau en el desenvolupament del cristianisme. Juntament amb sant Ambròs, sant Jeroni i sant Gregori el Gran és un dels quatre pares de l’Església occidental i un dels trenta-sis doctors de l’Església.

Va néixer el 13 de novembre del 354 a Tagaste, una petita ciutat situada a l’extrem nord-est del que avui és Algèria. En aquell temps en el nord d’Àfrica no hi havia ni àrabs ni musulmans, sinó el poble autòcton, els berbers, que parlaven la llengua berber i practicaven la religió berber, politeista com les de cultures veïnes. Tagaste pertanyia a la regió de Numídia (ara seria part d’Algèria, de Tunísia i de Líbia), car els berbers eren denominats numidae (nòmades) pels romans. I com que aleshores la regió feia part de l’Imperi Romà, a més de berbers hi havia colons romans i un procés de certa romanització de la societat autòctona. Sobre les ruïnes de la ciutat natal d’Agustí es construiria més tard la que ara es diu Souk Akras. Agustí era d’una família romana amb arrels berbers, fill d’un romà o romanitzat, Patrici, que es convertí al cristianisme un any abans de morir, i d’una cristiana d’origen berber dita Mònica (vegeu l’article «Santa Mònica»). Li posaren de nom Augustinus, que és un diminutiu d’Augustus, el títol que tenien els emperadors romans. Augustus era una denominació reservada als emperadors, però d’Augustinus a l’Imperi n’hi havia molts. Tingué un germà, Navigi, i una germana de nom desconegut que seria superiora del monestir d’Hipona.

Agustí va viure quan la persecució dels cristians ja s’havia acabat i el cristianisme començava la seva expansió real. El jove Agustí, de bona família, va rebre una bona educació a Cartago, l’antiga ciutat púnica, destruïda i reconstruïda pels romans, que en feren la capital de la província d’Àfrica Proconsular (avui Tunísia, una part d’Algèria i una franja litoral de Líbia). Allà s’entusiasma per la filosofia i llegeix Ciceró i altres clàssics. Aquesta educació el féu un mestre de la llengua i la cultura llatines, però no dominà mai el grec, cosa que tingué conseqüències sobre la relació entre cristians orientals i occidentals. A Cartago conegué una jove amb qui visqué durant quinze anys i amb qui tingué un fill, dit Adeodat. Una dona que després deixaria pensant a associar-se amb un partit més bo. En un principi abraçà el maniqueisme, una religió que creia en l’existència «paritària» del bé i del mal i de dos déus, un de bo i un de dolent. I que l’home té una part del déu bo (l’ànima) i una part del déu dolent (el cos). Fundat pel profeta Mani (segle III), predicador de l’antiga Pèrsia, el maniqueisme es difongué per tot l’Imperi, en competència amb el cristianisme. Agustí es va convertir al cristianisme a 32 anys, després d’una estada a Milà, on pogué parlar amb sant Ambròs. Després de la conversió fou bisbe d’Hipona, la capital de l’antic regne de Numídia, molt a prop de Tagaste. Destruïda pels vàndals i reconstruïda pels àrabs, avui s’anomena Annaba. Agustí va debatre intensament amb els teòlegs maniqueus i els d’altres sectes, i d’aquesta activitat en sortí una obra vasta, de la qual destaquen Les Confessions, La ciutat de Déu i De la Trinitat. Sant Agustí incorporà part del pensament grec i romà al cristianisme, fent una lectura dels Evangelis associada al neoplatonisme. És el pensador cristià més influent fins a la vinguda de sant Tomàs d’Aquino. Es va morir a Hipona el 28 d’agost del 430, a 76 anys, mentre els vàndals comandats per Genseric assetjaven la ciutat. Segons Beda el Venerable, uns monjos que fugien de la persecució dels vàndals van portar el cos del sant a Càller (Sardenya). En el segle VIII va ser traslladat a la basílica de Sant Pere en Cel d’Or (Pavia, Itàlia), on encara descansa. El 1298 Agustí va ser canonitzat i proclamat doctor de l’Església. Pel seu bisbat i pel lloc de la seva mort seria conegut per sempre com Agustí d’Hipona.

Entorn de sant Agustí aparegué alguna comunitat de clergues, que ell mateix dirigí, i una comunitat de dones de la qual formà part la seva germana. Aquestes comunitats, que es multiplicaren, es guiaven per la regla de sant Agustí, un ideal de vida monàstica basada en alguns textos del mateix sant. La invasió dels vàndals posà fi a aquests comunitats. A partir del segle XI noves comunitats de clergues i laics seguidors de la regla agustiniana proliferen arreu d’Europa, bàsicament en ermites, lluny del món i dedicades a l’oració, la penitència i a l’espiritualitat. Per a unificar i controlar aquestes comunitats, el 1256 el papa Innocenci IV va crear l’Orde  dels Germans Ermitans de Sant Agustí que en el segle XX va canviar el nom pel d’Orde de Sant Agustí. Els agustinians o agustins són frares mendicants que viuen en comunitat, duen —o duien— hàbit totalment negre amb corretja de pell i, tot i que havien aparegut per a fer vida contemplativa, avui es dediquen a l’ensenyament i les missions. Després de la creació de l’orde, aquest s’estengué ràpidament per Europa, tot organitzant-se en províncies i adoptant una estructura jerarquitzada. Aparegueren diverses branques que formen la gran família agustiniana (conventuals, observants, descalços, etc.) i la secció femenina o segon orde, les monges agustinianes. El 1401 el papa Bonifaci IX va concedir a l’orde permís per a fundar comunitats femenines amb hàbit i totes les normes dels agustinians. Es dividiren en recol·lectes i descalces, totes de clausura. A part de les monges agustinianes, de clausura, hi ha congregacions modernes, com les Germanes de la Caritat o les Agustinianes Terciàries Germanes de l’Empar (una fundació mallorquina), que segueixen la regla de sant Agustí però no són monges agustinianes en sentit estricte. Algunes d’aquestes comunitats es dediquen a l’ensenyament.

 

Als Països Catalans hi ha o hi ha hagut convents d’agustinians o agustinianes a Barcelona (Sant Agustí Vell, al barri de la Ribera, i Sant Agustí Nou, al barri del Raval), a Girona, Cervera, Igualada, la Selva del Camp, la Seu d’Urgell, Tàrrega, Torroella de Montgrí, València, Alcoi, Ciutadella, Palma i Felanitx, entre altres. A Palma els agustinians hi arribaren en el segle XV i s’establiren al convent d’Ítria, extramurs, al camí de Sóller. En el segle XVI fundaren el convent del Socors, que fou expropiat el 1835 i esbucat per a fer-hi un quarter. El 1890 els agustinians retornaren i edificaren una nova residència i un col·legi al costat de la vella església del Socors. Les monges agustinianes arribaren a Palma en el segle XIII i s’establiren a la plaça del Mercat, on ara hi ha Can Berga. Poc després es traslladaren al convent de Santa Margarida, al costat de la porta Pintada. Aquest convent també fou expropiat el 1835 i acabà essent hospital militar. Se salvà la magnífica església gòtica. Cap a l’any 1600 part de les monges de Santa Margarida fundaren el convent de la Consolació, a la que avui és la plaça de Quadrado. També fou desamortitzat i esbucat. També eren agustinianes les monges de la Misericòrdia, que tenien el convent en el carrer de Sant Bartomeu, on ara hi ha el Banc d’Espanya.

A part dels frares i monges agustinians, el nostre sant també ha tingut conseqüències sobre la toponímia. El sant dóna nom a un municipi (Sant Agustí de Lluçanès, Osona), a un barri d’Alacant, a un antic raval d’Alzira i a un nucli de població modern del municipi de Palma, que es diu Sant Agustí perquè un propietari dels terrenys on es féu la urbanització, de nom Agustí, aconseguí que l’església estigués dedicada al nostre —i seu— sant. A Eivissa hi ha la parròquia de Sant Agustí del Vedrà, al terme de Sant Josep, creada en el segle XVIII. Sant Agustí també és una possessió del Migjorn Gran (Menorca), i hi hagué un castell medieval dit de Sant Agustí en el Pallars Jussà.

Sant Agustí no és patró de cap població, llevat de d’Alfara de Carles (Baix Ebre) si no vaig errat. A Barcelona era el patró dels assaonadors i de tots els qui es dedicaven a treballar la pell, perquè estaven establerts en el barri de Sant Agustí. A Felanitx (Mallorca) la patrona és santa Margarida, però a la pobra li fan poc cas i celebren la festa grossa per Sant Agustí. Una festa que temps enrere van promoure els frares del convent de Sant Agustí, creat en el segle XVII i desamortitzat el 1835. Després els custos del convent i l’Ajuntament donaren continuïtat a la festa. Els anys vuitanta, a les festes tradicionals (oficis, completes, processons, cavallets, dimonis, caparrots, balls i cants) s’hi afegí una mena de neofesta centrada en una penya taurina dita primer el Coso i ara el Cosso, que en un principi feia gran gresca durant la corrida de toros de la plaça local dita la Macarena. El 2008 la corrida va desaparèixer, i el Cosso s’ha reconvertit en una penya antitaurina que fa paròdia de la festa espanyola i d’altres coses. Els joves cosseros i tota la multitud es diverteixen amb un pregó satíric o reivindicatiu, la desfilada de les autoritats sota un pali sortint de missa —que qualque any ha estat conflictiva—, i la figura de la quica, convertida en emblema de la festa, que cada any «ressuscita» després de la sortida del sol. A més de les famoses revetlles amb actuacions musicals dites popularment verbenes. A l’Arracó (Andratx, Mallorca) també celebren la festa del lloc al voltant del 28 d’agost, en honor de Sant Agustí i de la Mare de Déu de la Trapa, tot i que el patró és el Sant Crist de l’Arracó.

El sant també ens deixa algunes dites i refranys: monja de Sant Agustí, dos caps en un coixí (es diu de qui no vol ser religiós sinó que es vol casar); per Sant Agustí a filar fi o la que no fila per Sant Agustí no farà bon bocí; per Sant Agustí ni berenar ni dormir, o en versió de Menorca, sant Agustí lleva sa bereneta i es dormir (s’acaba l’estiu i s’acurça el dia). I dels majors hem après que per Sant Agustí s’ha de sembrar el julivert.

Molts d’anys a tots els Agustins i Agustines.

 

2 comentaris

2 comentaris rebuts

    1
  1. Antònia Conti Bruno - 30 agost 2018 12:08 am

    El patró de s’Arracó és el Sant Crist de s’Arracó i la festa se celebra el dia 28 d’agost dia de Sant Agustí però no és el patró.

  2. 2
  3. Gabriel Bibiloni - 30 agost 2018 10:54 am

    Ho rectificaré. Moltes gràcies.

Podeu deixar un comentari