Sant Nicolau


Avui és Sant Nicolau. Bastaria dir Sant Nicolau, perquè aquest és el principal i primer, però com que de Sant Nicolau n’hi ha d’altres —és clar que de posteriors i secundaris—, li diuen Sant Nicolau de Bari (els occidentals) i Sant Nicolau de Mira (els orientals). El seu nom en italià, Nicola di Bari, podria desorientar més d’un seguidor de la música romàntica, i que consti que un servidor és més devot del cantant dels festivals de Sanremo que del sant d’avui. El nom del nostre sant, i de tots els qui amb ell fan festa, és un nom grec, Νικόλαος (Nikolaos), format per νίκη (níke), ‘victòria’, i λαὸς (laós), ‘poble’; és a dir, ‘victòria del poble’, o potser ‘poder del poble’.

Sant Nicolau és un dels grans sants, si miram el seguiment que té (més de dues mil esglésies en tot el món), sens dubte un dels sants més populars del cristianisme. Va néixer en una família cristiana i benestant, allà cap al segle III i al lloc dit Pàtara de Lícia (Anatòlia, és a dir, Turquia).  Quan era petit, els seus pares van morir de pesta i va restar sota la custòdia del seu oncle, també Nicolau, que va ser bisbe de Pàtara. Amb la fortuna rebuda dels pares Nicolau va començar a ajudar els necessitats. Conten que un pare de tres filles, com que no podia casar-les per manca de recursos, les va posar de prostitutes. I a l’instant va aparerèixer per la casa el nostre Nicolau durant tres dies seguits amb una bossa plena de monedes d’or, però no per a solucionar cap urgència personal sinó per a solucionar el problema del dot de les tres fadrines, que així es pogueren casar i salvar-se del pecat. Cal dir que l’home va deixar les monedes dins les calces de les noies —però calces en sentit valencià i mallorquí—, que s’estaven eixugant a la xemeneia. O aquesta és la versió oficial: ves a saber per què les noies s’havien llevat la roba. Aviat va deixar el seu poble i se n’anà a Mira (ara Demre, Turquia), on es va fer capellà i on va ser nomenat bisbe per aclamació popular. D’aquesta etapa es conta que un dia es trobà amb un depravat carnisser que havia mort tres infantons —que s’havien perdut i havien anat a parar a casa seva— i ja els tenia salpebrats a punt de cuinar com si fossin porcellins. El bisbe els ressuscità en un prodigi espectacular que segles més tard repetiria amb la mateixa facilitat el nostre Vicent Ferrer (el de València, no el de l’Índia). Encara era època de persecucions de cristians, i ell també va rebre. Fou empresonat durant la persecució de Dioclecià, però pocs anys després tingué la sort de beneficiar-se de l’amnistia de Constantí (313), i va poder continuar fent de bisbe i ressuscitant infants. També diuen que la seva intercessió va salvar de la mort tres homes (militars o notaris, segons les versions) que havien estat condemnats injustament i que en una altra ocasió va salvar els marins d’un vaixell que portava una càrrega de blat i que va ser víctima d’una tempesta. I ja que parlam de blat, una vegada que hi havia fam pel seu redol va convèncer —amb molta feina— uns mariners perquè descarregassin i deixassin a Mira una part del blat que portava un vaixell atracat al port, que anava destinat a l’emperador. El blat descarregat ajudà a paliar la fam de la gent del lloc, i quan el vaixell arribà a la seva destinació, portava la càrrega de blat ben sencera. Alguns diuen —i altres neguen— que va participar en el concili de Nicea, el 325, en què Constantí va fer decidir als bisbes participants, i per la vida directa, que Jesús era Déu. Va morir un 6 de desembre, curiosament el dia del seu sant, i les seves restes van ser enterrades a la catedral de Mira, on estigueren fins al 1087. En aquell moment, com que els turcs havien ocupat aquella part de l’Imperi Bizantí,  per a protegir aquells ossets una expedició de tres naus i 62 mariners sortida de Bari anà a agafar les despulles i les dugué a la dita ciutat. Carregaren el sant damunt un carro i decidiren que el dipositarien en el lloc on els bous s’aturarien. I s’aturaren en el monestir benedictí de Sant Miquel Arcàngel, amb gran gaubança dels monjos, que feren una nova i gran església per a acollir tan sagrades despulles. Els venecians, envejosos dels de Bari, també anaren a Mira a veure si trobarien ossos del sant, i es veu que encara en trobaren algun i el dugueren a l’església de Sant Nicolau del Lido, que esdevingué un lloc important de culte. Les despulles del Sant, tant quan eren a Mira com ara a Bari, exuden un líquid amb aroma de roses que diuen que té poders màgics. Cada 6 de desembre en treuen un flascó que no m’estranyaria que el venguessin en petites dosis a la shop de l’església. Ja anam veient que aquest és un sant que té molt de suc.

Quan era bisbe no sols ressuscitava nins sinó que sentia per aquests un gran amor i sempre els feia regals. Per això és considerat protector dels infants, tot i que això no sembla haver-li creat cap mena d’antipatia per part d’un cert sector del clergat catòlic. Per extensió tutela els escolars i els estudiants. I amb els miracles que va fer, per força ha de ser patró de molta gent: mariners, pescadors, apotecaris, perfumistes, vidriers, boters, advocats, notaris, víctimes d’errors judicials, homes de 30 anys encara no emancipats, persones estèrils  i noies que cerquen marit; tot això amb variacions segons els països. En neerlandès el nom de Sant Nicolau ha evolucionat fins a Sinterklaas, i  a Flandes i als Països Baixos és costum que el dia 5 o 6 de desembre el sant —arribat en vaixell d’Espanya— desfila pels carrers cavalcant un ase i porta regals i bombons als infants, que aquests troben, quan s’aixequen, al peu de l’arbre de Nadal. Aquest costum fou traspassat a Amèrica per immigrants neerlandesos que en el segle XVII fundaren New York. Allà continuà la tradició, però en el segle XIX el nom de Sinterklaas es corrompé en Santa Claus, que és aquest personatge ara universal que hem de suportar per Nadal en forma de ninot invasor penjat a finestres i balcons. És el Father Christmas dels anglesos i canadencs i el Père Noël dels francesos, competidor dels Reis d’Orient i del tió catalanesc. I el seu vestit blanc i vermell va ser promogut universalment per un dissenyador que treballava per a les campanyes publicitàries de la Coca-Cola durant la dècada dels trenta, si bé aquests colors ja s’havien usat un poc abans.

Sant Nicolau és representat vestit de bisbe amb mitra i bàcul i amb algun dels elements de les seves miraculoses proeses: els tres infants salvats de l’olla, les tres bosses d’or o els tres condemanats a mort que salvaren la pell. Ja veieu que tot anava de tres en tres. És el patró de Rússia, de la Universitat de Valladolid, i, al nostre país, de la ciutat d’Alacant, des d’on parteix per a anar cap al nord d’Europa a repartir presents. Com a patró dels navegants li aixecaren capelles al port de Barcelona, al de Ciutadella i al port mallorquí de Portopí. Aquesta darrera església encara subsisteix, tot i que els estúpids canviatopònims, ara tan de moda, li canviaren el nom de Sant Nicolau pel de Sant Pere Claver. A Palma és el titular d’una de les cinc parròquies històriques —afegida un poc a posteriori a les quatre fundacionals— i té o ha tingut capelles a la Seu i a moltes esglésies. No és estrany que el nom de Nicolau sigui un dels més tradicionals, amb l’hipocorístic Colau i la forma alterada Micolau, que deien abans els meus avantpassats. Curiosament, el mateix canvi de consonant que han fet —totalment o parcialment— en bielorús, eslovè, hongarès, lituà, polonès, txec i ucraïnès.

Doncs molts d’anys a tots els qui fan festa.

 

1 comentari

1 comentari rebut

    1
  1. somera catalana - 06 desembre 2011 11:46 am

    Senyor Bibiloni, en primer lloc dir-li que el coneixo per tenia una professora del últim nivell de català el D ( i encara la tinc repetint ) que ens havia parlat del seu bloc i a més havia llegit algun llibre recomenat per ella.
    Vol aprofitar l’ocasió per felicitar-li per seu blog i aquesta nova secció dels sants. Gràcies per potenciar la llengua catalana.
    Molt agraïda, una noia barcelonina.

Podeu deixar un comentari