Santa Úrsula i les Verges


Avui és Santa Úrsula, si bé la gent del meu redol més aviat sol dir que avui és el dia de les Verges. Comencem parlant de la santa. El seu nom és un diminutiu d’ursa, que en llatí vol dir ‘óssa’. Per tant, Úrsula vol dir ‘osseta’, cosa que el fa un nom gràcil i tendre. Dit això, us hauré de donar una mala nova: la cosa més probable és que aquesta senyora, coneguda com a Úrsula de Colònia, no va existir mai, i per això l’Església catòlica la va llevar del calendari general romà el 1970, cosa que vol dir que avui ja no li reten culte a tot el món cristià, sinó que, en tot cas, ho poden fer allà on és tradició local. I nosaltres li donarem el «culte» propi d’aquest santoral apòcrif, per molt que l’hagin donada de baixa de les misses. Perquè avui sempre serà Santa Úrsula, i felicitarem totes les Úrsules que coneguem.

Santa Úrsula va associada a una llegenda medieval, recollida en el llibre La llegenda àuria, de Jaume de Voràgine, que aquí tantes vegades hem esmentat. Segons aquesta llegenda, que té diverses versions, Úrsula era filla de Dionot (o Donat o Dionor), rei de Cornualla i regent de Britània durant el temps de l’emperador Magne Màxim (383-388). La noia, de notable bellesa, va ser enviada pel seu pare, juntament amb onze mil donzelles verges, a trobar el seu futur espòs Conan Meriadoc, governador o una cosa així de la província d’Armòrica, que ara és una punta de França. Alguna font diu que partiren amb onze vaixells amb mil verges cada un, una d’elles al capdavant de la nau. Una tempesta va fer arribar aquesta vistosa flota a un port de la Gàl·lia més aviat que no feien comptes. I la dona, cristiana, que no tenia gaire interès de casar-se amb aquell pagà, ni amb ningú, perquè feia comptes de casar-se amb Déu, decidí de fer una pelegrinació a Roma, veure el papa i deixar passar temps. En el viatge de tornada, l’expedició d’Úrsula i les onze mil acompanyants passaren per Colònia, que en aquell moment era assetjada pels huns, aquells ferotges nòmades de l’estepa asiàtica que en el segle IV feren terribles incursions en terres europees. El cap dels huns, que no se sap si era Uldí o el famós Àtila, s’enamorà d’Úrsula, però aquesta el refusà, igual que refusà d’abjurar de la seva fe cristiana. Amb la mateixa resolució rebutjaren els desigs concupiscents dels bàrbars les onze mil verges, que van deixar de ser-ho a mans d’aquella soldadesca bruta i salvatge. Úrsula i totes les seves acompanyants van ser assassinades implacablement a cop de fletxa o decapitades. Aquest massacre llegendari, ocorregut hipotèticament l’any 383, se suposa que un 21 d’octubre, fa que avui sigui el dia de Santa Úrsula i el dia de les Verges.

Quina és la base d’aquesta llegenda? En primer lloc, en el segle V es trobà a l’església de Santa Úrsula de Colònia —en aquell temps un temple primitiu que, evidentment, no es deia Santa Úrsula— una inscripció que afirmava que l’església havia estat construïda en el lloc d’enterrament d’un grup de verges màrtirs. Més tard, en el segle IX, es trobaren documents al·lusius al suposat massacre sobre els quals es feren lectures errònies: el nom Undecimilia es llegí com el numeral onze mil, i la notació «XI M V», que s’havia de llegir com a 11 màrtirs verges, es va llegir com a 11 mil verges. Així es va produir la multiplicació miraculosa d’aquelles pobres víctimes. I excavant el cementeri adjacent a l’església de Santa Úrsula es trobà una inscripció funerària que anomena una nina de vuit anys dita Úrsula. I ja tenim tots els ingredients per al muntatge.

Les suposades restes de la bella princesa assassinada descansen a la basílica de Santa Úrsula, a Colònia, juntament amb els ossos de les «onze mil» companyes, que són a la denominada Cambra d’Or. Un autèntic tsunami d’ossos, com s’ha dit, entre els quals se n’han identificat de nins de pocs mesos i d’algun ca mastí. En el segle XV es va fer un magnífic reliquiari on s’exposaven les relíquies de la santa el 21 d’octubre. És una urna de fusta exquisidament tallada i amb pintures de Hans Memling referents a episodis de la vida d’Úrsula que són una obra mestra de la pintura flamenca. Es guarda al museu Hans Memling de Bruges. Durant l’Edat Mitjana la devoció a la santa i a les onze mil verges es va estendre per tot Europa. Aviat santa Úrsula va ser considerada patrona i protectora de les verges. En el segle XIII l’adoptà com a patrona la Sorbona, i després les universitats de Coïmbra i Viena. Naturalment, també és patrona de Colònia. I de les noies i de les puntaires. Cristòfor Colom batejà unes illes del Carib amb el nom de Santa Úrsula i les onze mil verges, que, com que era massa llarg, aviat es reduí a Illes Verges. El mateix nom, illes de les onze mil verges, fou donat per un navegant portuguès a un arxipèlag d’Amèrica del nord, que avui es diu Saint-Pierre i Michelon. I encara tenim el cap de les Verges (l’Argentina), el nom del qual va ser posat per Magalhães en honor dels mateixos personatges. La santa és representada amb els seus atributs —la corona, les fletxes, el vaixell— i sovint vestint una capa sota la qual protegeix les seves companyes verges. El 1535 Àngela Merici, santa italiana, va fundar la Companyia de Santa Úrsula, el primer institut religiós femení dedicat totalment a l’ensenyament de les noies, a imitació de la Companyia de Jesús. Les religioses membres d’aquesta companyia es diuen popularment ursulines. Devers el 1600 a França es constituïren com a orde religiós monàstic que ràpidament s’estengué per tot França i després per tot Europa i per tot el món.

Santa Úrsula ha estat molt venerada a Tarragona, a la catedral de la qual tingué capella pròpia d’ençà del segle XIV, que avui és la capella del Baptisteri. En el segle XVII va ser declarada copatrona de Valls, ciutat on hi ha un reliquiari gòtic del segle XIV amb una suposada mandíbula de la santa. En aquesta ciutat, el 21 d’octubre es fa la famosa fira amb una gran diada castellera amb participació de les dues colles històriques de la ciutat, la vella i la jove. També és patrona del Milà (l’Alt Camp) i no sabem si de qualque altre lloc.

El dia de les Verges a Mallorca és una festa de gran tradició, emblemàtica festa de tardor, avantsala de l’altra festa grossa que s’acosta, Tots Sants. Tot i que ara la festa va a a la baixa. I ahir al vespre, la vigília, és tradició fer i menjar bunyols, que, per si algú no ho sap, són una petita massa de pasta feta amb farina, ous i sucre —i a vegades patata o patata dolça— que es fregeixen amb oli o saïm i que tenen un forat enmig. I es mengen ensucrant-los o mullant-los en mel. De fet, avui comença el temps de bunyols, que dura tot el que resta d’octubre i té un altre moment intens per Tots Sants. Per les Verges és tradició que els joves vagin a les cases de les joves en edat de festejar, armats de guitarres, guitarrons, harmòniques i fins i tot ampolles rugoses, i els cantin serenates davant la casa. La més típica, Clavelitos, una cançó espanyola del 1949 que es va fer habitual de les tunes universitàries. Tradicionalment es noies rebien els cantadors a casa i els donaven bunyols i vi dolç, i els nois oferien clavells a les noies. A Palma era festa sonada, i la ciutat s’omplia de música, alegria i olor de bunyols. Totes les bunyoleries de la ciutat feien bunyols tota la nit. Ara la festa ja no és allò que era, com tantes altres coses de la tradició. Aquelles jovenetes que tenien el contacte amb els fadrins restringit i controladíssim han donat pas a una joventut que pot tenir totes les alegries sempre que vol. O potser allò que no és promogut per la televisió o per Internet cau devaluat: bé que agrada el Halloween. Fa algunes dècades, molts de mestres introduïren la bunyolada a les escoles, amb l’oposició de qualque progre que considerava aquella festa reaccionària. El vespre de les Verges també té els seus tocs d’ironia, com aquella cançó recollida pel cançoner popular:

Avui per anar pel món
s’ha de tenir molta testa.
Quantes n’hi ha que fan festa
per les Verges i no ho són!

L’imaginari popular associa el dia de les Verges a algunes activitats o esdeveniments. I diuen que per les Verges arriben els tords i els estornells, procedents de les regions fredes de l’hemisferi nord, que aquí trobaran un hivern més plaent, si no cauen a les mans dels caçadors, que abans els feien una bona osca amb els filats. També deien que les Verges és el dia de treure els abrics, o almenys tenir-los preparats per si comença a fresquejar.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari