Avui tenim un sant que té moltes semblances amb el que vam tractar a l’article precedent: sant Domènec de Guzmán. Com Sant Gaietà, Sant Domènec va ser de família noble i fundador d’un important orde religiós.

El d’avui és un sant espanyol, nascut el 1170 a Caleruega, a la comarca castellana de Ribera del Duero, terra d’ovelles i de bon vi. Li posaren el nom d’un altre sant castellà, més d’un segle anterior, Domingo de Silos, monjo benedictí que havia estat abat del monestir del mateix nom, però aquest no va fer tanta carrera. El nom complet del nostre sant d’avui era Domingo de Guzmán i era fill dels nobles Félix Núñez de Guzmán i de Juana Garcés o Juana de Aza, emparentats amb totes les famílies reials de la Península i de més enllà. Una persona de família tan il·lustre havia de rebre una educació acurada: a Palència estudià sis anys d’arts (avui en diríem filosofia i lletres), s’ordenà sacerdot i ingressà a la comunitat de canonges regulars de la catedral d’Osma. Tornat a Palència estudià quatre anys de teologia. En aquell temps hi havia fam a les terres castellanes i diuen que ell va vendre diverses pertinences, fins i tot els seus llibres per a ajudar aquella gent. Acabats aquests estudis, tot d’una tingué feina: el feren vicari general i acompanyant del bisbe d’Osma com a ambaixador enviat pel rei de Castella a la cort danesa, on hi havia planejat el negoci matrimonial del fill del monarca castellà. Mentrestant es despertà en ell la vocació missionera i aviat descobrí un camp on la feina no s’acabaria. Travessant les terres occitanes durant els seus viatges, conegué el conflicte dels càtars.

El catarisme era una secta cristiana difosa a Occitània i a altres parts d’Europa sorgida a Bulgària. Tenien teories força diferents de les ortodoxes i ben enfrontades amb l’autoritat catòlica.  Doctrina de tipus maniqueu, afirmava que el bé i el mal estaven representats per Déu i el dimoni, i que el món l’havia creat el segon. I que Crist era un àngel enviat per Déu per a orientar els homes, però la seva mort no havia servit per a res: si un es volia salvar s’havia d’espavilar per ell mateix i fer molta bonda. Cosa que, entre altres coses, implicava no menjar certs aliments i sobretot refusar el matrimoni i abstenir-se de tot plaer sexual. Ja em direu, quin perill per a la supervivència de l’espècie, si el catarisme hagués arribat a ser una religió universal. Els càtars tenien, a més, la seva organització eclesiàstica desconnectada de la de Roma. El papat combaté enèrgicament l’heretgia amb predicadors, amb la Inquisició, amb el concili del Laterà i amb la guerra directa, dirigida pel noble francès Simó de Montfort. El nostre rei Pere el Catòlic s’alià amb els càtars i amb els comtes occitans i lluità contra les forces franceses de Montfort, però la sort es posà de la banda dels altres i el rei Pere, aquell 1213, perdé la causa i la vida a la batalla de Muret. En el fons de l’escenari hi havia la lluita pel domini d’Occitània, que així caigué en mans de la monarquia francesa.

Amb aquest escenari el nostre noble sant s’instal·là o l’instal·laren al Llenguadoc disposat a dur els càtars pel bon camí. I per a això no hi havia com fundar una comunitat de predicadors, i això és el que va fer, prop de Tolosa, a una casa cedida per un ric tolosà, amb sis seguidors seus. El 1216 el papa aprovà la creació de l’orde dels Frares Predicadors, coneguts vulgarment com a dominicans o dominics. Nosaltres preferim la primera denominació. Després Domènec va dispersar la petita comunitat per diferents parts d’Europa, per a fundar altres comunitats, sobretot a les ciutats on hi havia universitats, i es dedicà a viatjar i a multiplicar la seva obra. Per si no fos poc la fundació dels dominicans, Domènec fundà l’orde de les dominicanes, amb un grup de càtares converses, que establiren la seva base a un monestir donat pel bisbe de Tolosa. Una dominicana il·lustre fou santa Caterina de Sena, el nom de la qual porten molts de convents dominicans femenins. Una altra va ser santa Rosa de Lima, de qui parlarem aviat. I una altra santa Llúcia Caram, si la fan santa. Al final de la vida el nostre sant es va instal·lar a Roma, on el papa li cedí el convent de Santa Sabina, que fou el primer convent dominicà a la ciutat eterna. Es va morir el 6 d’agost de 1221, a Bolonya, quan només tenia cinquanta-un anys. En aquell moment ja hi havia més de seixanta comunitats de predicadors a diversos països d’Europa. El van enterrar a la que ara és la basílica de Sant Domènec de Bolonya, primer en un simple sarcòfag i després en un monument sepulcral majestuós conegut com a l’Arca de Sant Domènec. La seva festa se celebrava el 4 d’agost, i a partir de 1969, el 7.

Ara que hem parlat de la vida del sant, parlem del seu nom. Procedeix del llatí Dominicus, derivat de dominus, ‘senyor’. Vol dir, doncs, ‘consagrat al Senyor’, igual que també ho vol dir diumenge, el dia del Senyor, procedent del llatí dies dominicus. El nom en català és Domènec, i Domenge com a variant secundària. En francès és Dominique; en anglès, Dominic; en italià, Domenico; en occità, Domenge; en portuguès, Domingos, etc. El que passa és que la fama i devoció de sant Domènec de Guzmán, anomenat sempre sant Domingo entre nosaltres, va eclipsar el nom Domènec, que va restar pràcticament com a cognom. Ja un fill de Ramon Llull es deia Domingo, i així fins als nostres dies. Nosaltres pensam que hem de referir-nos al sant amb el seu nom català, igual que en els altres països s’hi refereixen amb el nom propi de les seves llengües. Potser podem ser tolerants amb elements molt arrelats en l’ús popular, com la denominació de convents o noms de carrers, però no hauríem de renunciar definitivament al nom català correcte. Fins i tot seria desitjable de recuperar Domènec com a nom de persona. Al cap i a la fi, ja hem vist en aquest santoral que hi ha molts de noms que s’havien dit sempre en espanyol (Caietano, Mariano, Isidro, Carlos o Fernando) i en l’«era fabriana» hem normalitzat les formes catalanes.

El mèrit principal de sant Domènec és haver fundat l’orde dels dominicans, frares destinats a la predicació, cosa que abans era reservada als capellans i bisbes. I a coses pitjors, com veurem després. Una llegenda, atribuïda al seu primer biògraf, el dominicà Jordà de Saxònia, conta que, abans de néixer el sant, sa mare tingué un curiós somni: veié un ca saltant del seu ventre amb una torxa encesa a la boca, amb la qual l’animal calà foc a la Terra. Intrigada peregrinà al monestir de Santo Domingo de Silos, on l’abat li explicà el significat del somni: que el nin que naixeria portaria la llum al món. La mare decidí aleshores posar el nom de Domènec al seu pròxim fill.  Això es lliga a una curiosa etimologia apareguda quan els estudis de gramàtica històrica eren prou verds: el llatí dominicanis (dominicans) s’interpretà com domini canis, és a dir, el ca del Senyor. Sort que a l’escut de l’orde hi van posar una creu i no un ca, com feren a Inca. Aquesta creu és la creu blanca i negra flordelisada, és a dir amb la flor de lis, que ja era part de l’heràldica de la família de Guzmán. L’hàbit dels dominicans, i de les dominicanes, consta de túnica, escapulari i esclavina tot blanc, capa negra i roser a la cintura de 20 misteris (abans 15 i ja veurem per què).

El rei Jaume I promogué la construcció de convents dominicans en el nostre país, com els que veurem a continuació. A Barcelona el primer convent dominicà, fundat en el segle XIII i promogut pel bisbe Berenguer de Palou, estigué entre els carrers del Call, de Marlet i de Sant Domènec. Allà visqué el dominicà sant Raimon de Penyafort. Però el convent molt aviat restà petit i se’n va construir un altre on ara hi ha el mercat de Santa Caterina. Prengué el nom de convent de Santa Caterina per una capella dedicada a aquesta santa que hi havia prèviament a la fundació dominicana. Tingué una església gòtica d’una grandiositat comparable a la de la catedral o Santa Maria del Mar, un claustre gòtic rectangular i un segon claustre més petit. El 1835 el conjunt fou expropiat i després incendiat, i poc després fou destruït. En aquest convent hi havia un pou, i el dia del sant beneïen l’aigua i en donaven a la gent, que l’anava a cercar en corrua a peu o en carros i la guardava a les cases com a remei que guaria un seguit de malalties. Prop del convent es feia una fira de càntirs, que, naturalment, servien per a carregar d’aquella aigua miraculosa.

Gran importància tingué també el convent de Sant Domènec de València, fundat pel confessor del rei Miquel de Fabra. Atragué la noblesa i fou un gran centre religiós i cultural. Hi van viure els dominicans sant Vicent Ferrer i sant Lluís Beltran. Expropiat el 1835, pocs anys després fou ocupat per la Capitania General de València, que encara hi és. Es conserva un magnífic claustre gòtic flamíger i una notable sala capitular. La gran església acabà quasi tota destruïda. Només resta el campanar, la capella de Sant Vicent i la capella Reial, feta construir per Alfons el Magnànim per al seu propi enterrament. Però el Magnànim fou enterrat a Nàpols i al final acabà a Poblet.

Un altre gran convent dominicà, també del segle XIII, és el de Palma, fundat el 1231. Ocupava un gran solar, tenia dos claustres i una església que era una veritable joia del gòtic. Va ser destruït completament després de la desamortització de 1935. En el seu lloc, a més d’edificis particulars, hi ha el Parlament de les Illes Balears, abans seu del Círculo Mallorquín. Pel contrari, i afortunadament, es conserva intacte el convent de Sant Domènec d’Inca, fundat en el segle XVII, amb un claustre del segle XVIII. Fou expropiat amb la desamortització i convertit en presó i fins i tot el claustre en plaça de toros. Avui l’església és parròquia i el convent, de propietat municipal, alberga una biblioteca i sales de diversos usos culturals.

També del segle XIII és el convent de Sant Domènec de Girona, amb dos claustres i una església que és una bona mostra del gòtic primerenc. El 1835 també fou expropiat i convertit en caserna. A mitjan segle XX començà la restauració i el 1985 fou declarat monument nacional. Avui allotja la facultat de Filosofia i Lletres i l’església n’és l’aula magna. També hi hagué un convent de dominicans a Peralada (l’Alt Empordà), del segle XVI, avui en ruïnes però amb la sort de conservar un petit i bell claustre romànic del segle XII.

Pel que fa als convents femenins, a les terres catalanes n’hi ha hagut un munt: el de Montsió, de Barcelona, (avui a Esplugues), fundat el 1347 i encara actiu; el de Santa Caterina de Sena (Sena i no Siena és com es diu en català) de Palma, del qual només resta l’església; i altres a Girona, Manresa, València, Xàtiva, Torrent, Borriana, Carcaixent, Paterna i Oriola.

A tots els convents dominicans hi hagué una capella destacada dedicada a la Mare de Déu del Roser. Segons una llegenda pia, la Mare de Déu aparegué un dia a sant Domènec i li donà un roser. D’aquí sorgiria l’advocació de la Mare de Déu del Roser. Un roser és un joc de bolletes enfilades que serveix per a comptar les oracions en la pregària que també es diu roser. Segons la mida les bolletes representen parenostres, avemaries o altres oracions. Cada roser físic consta de cinc sèries, denominades misteris, que evoquen la vida de Jesús i Maria. Un misteri és format per un parenostre, deu avemaries i un glòria patri. En total són cinc parenostres, cinquanta avemaries i cinc glòries, que formen una corona. Com que els misteris poden ser de tres categories (de goig, de dolor i de glòria, segons el dia de la setmana) tres corones formaven un roser complet (15 misteris, 150 avemaries), però en un dia es prega una corona, corresponent a un roser físic. Recentment s’hi ha afegit un altre misteri, el de llum, i ara el roser comprèn 20 misteris i 200 avemaries. El nom de roser (llatí rosarium) és perquè les oracions simbolitzen roses ofertes a la Mare de Déu. Malgrat la llegenda de l’aparició de la Mare de déu a sant Domènec, abans del nostre sant ja es pregaven sèries d’oracions ajudant-se de collars de grans. Benedictins i cartoixans ja havien tingut aquesta pràctica abans dels dominicans. El costum monacal de recitar llegint els 150 psalms de David, atès que els laics no sabien llegir, acabà essent la pregària de 150 avemaries, és a dir el roser complet. El roser dominicà sembla més aviat obra de Pere de Verona, també dominicà i també del segle XIII. La cosa certa és que l’impuls del roser el va fer el dominicà bretó Alà de la Roca en el segle XV. En aquest segle el papa Sixt IV emeté una butlla encoratjant a la pràctica del roser i regulant-ne l’estructura. El rei espanyol Felip II era addicte a aquesta pràctica i cregué que això havia provocat la intervenció de la Mare de Déu en la victòria de Lepanto contra els turcs, el 7 d’octubre de 1571. Arran d’aquesta victòria el papa Pius V establí en el 7 d’octubre la festa de la Mare de Déu de la Victòria, dita després de la Mare de Déu del Roser. La decisió pontifícia va representar una definitiva promoció del roser. Degué ser en aquell context que el nom català roser començà a ser substituït pel castellanitzant rosari, però només pel que fa a la pregària i a les bolletes, no a la Mare de Déu, que continuà a ser del Roser.

Els dominicans van associats a un altre fet, més aviat tètric: la Inquisició. Es tracta d’un tribunal encarregat de vetllar per la puresa de la religió cristiana i contra les heretgies. La primera Inquisició aparegué precisament a l’escenari de la lluita contra el catarisme, a Occitània, el 1184, quan el papa cridà els bisbes a organitzar tribunals repressors. El 1231 el papa Gregori X organitzà la Inquisició pontifícia, la que controlava directament el papa i que portaven clergues molt sovint dominicans. Aquesta Inquisició actuà sobretot a Itàlia, Occitània i la Corona d’Aragó. Els procediments solien partir de la delació i consistien en judicis destinats a aconseguir la confessió dels acusats, sovint amb la pràctica de tortures. Els tribunals dictaven sentències contra els pobres condemnats, que podien anar de multes o càstigs corporals fins a la mort a la foguera. Els béns dels condemnats eren confiscats i passaven a l’Església. La condemna, igual que les detencions, era a càrrec de l’autoritat civil, que no s’hi podia negar sota pena d’excomunió. Una invenció que donà molt de poder als papes i a l’església i els col·locà per sobre de les autoritats civils.

Però la Inquisició més cruel va ser la denominada espanyola, creada pels Reis Catòlics el 1478 i autoritzada pel papa Sixt IV, el del roser. Es creava així un tribunal controlat per la monarquia —a través del Consell de la General i Suprema Inquisició, amb membres nomenats pel rei— amb jurisdicció a tots els seus territoris. Fou la primera institució comuna a les corones d’Aragó i de Castella, i en el nostre país fou la primera institució que actuà en castellà. Perseguí sobretot els criptojueus, és a dir, els teòricament conversos que continuaven secretament amb les pràctiques jueves. No tots els inquisidors foren dominicans, però aquest orde hi tingué una participació destacada. Aquest nefast tribunal va ser abolit per les Corts de Cadis el 1812 i suprimit definitivament el 1834. En el claustre de Sant Domènec de Palma hi havia penjats uns quadres amb el nom dels condemnats, cosa que motivà el fenomen de la persecució dels xuetes, identificats amb els quinze cognoms dels darrers quadres que la gent pogué veure. Després de la desamortització el convent i la meravellosa església caigueren sense pietat. Un dels grans desastres de la història de Palma.

Ja resten poques coses a dir en aquest article, molt més llarg que els altres. Algunes viles han triat el predicador com a patró, com Argentona, Lloret de Vistalegre (amb la copatrona la Mare de Déu de Loreto), Móra la Nova, el Soleràs, Vallbona, Xaló i potser alguna altra. Segons Amades també era patró dels oficis lligats a l’aigua, com els moliners de molins de paper; i també els corretgers, els sastres i cosidores i els que tenien plets, que s’encomanaven al sant per a guanyar-los. No coneixem refranys referits al sant, potser perquè Domènec és un mot de rima difícil, i més encara Domingo.