Sant Roc

Avui és Sant Roc, un personatge del segle XIV que té una identitat força enigmàtica. El seu nom també és misteriós. No coneixem ningú anterior a ell que porti aquest antropònim. Ni sabem d’on surt: segons el Diccionari de noms de persona històrics i tradicionals de Mallorca, d’Antoni Llull Martí, és un nom d’origen germànic, identificat amb el mot hroc, que sembla que era un crit de guerra.  El nom original (occità Ròc, francès Roch) va ser llatinitzat en Rochus i agafà en cada llengua diferents formes: català Roc, italià Rocco, anglès Roch o espanyol Roque. Segons la tradició cristiana, sant Roc era un occità de Montpeller que anà a viure a Roma i que feia meravelles guarint malalts de pesta. Però segons algun estudiós, sant Roc és una duplicació d’un sant anterior, del segle VII, dit Rac (Racho en francès), que, segons diuen, va ser bisbe d’Autun (França) i que té el seu dia el 25 de gener. Aquest Rac o Racho era invocat com a protector contra les tempestes, i la semblança entre pesta i tempesta (va igual en francès i en occità) hauria afavorit l’aparició del nou personatge. També per la semblança dels noms de Roc i Rac. De manera que entre sant Rac i sant Roc anam una mica perduts. Sigui això ver o no, la documentació mostra que al final del segle XIV el culte a sant Roc de Montpeller ja era un fet.

I ara vegem què diu la tradició sobre el nostre sant, que surt de diverses fonts, com la famosa Llegenda àuria, tantes vegades aquí esmentada, o la Vita Sancti Rocchi, de Jean de Pins (1516). Segons aquestes fonts, l’home va néixer a Montpeller en una data controvertida (final del segle XIII o començament del XIV). Montpeller va ser un senyoriu sota sobirania de la Corona d’Aragó durant un segle i mig. Jaume I quan va repartir la Corona donà Montpeller a Jaume II, juntament amb el regne de Mallorca i el comtat del Rosselló. Jaume III el va vendre al rei de França el 1349. Quan va néixer sant Roc, doncs, —si va néixer—, potser la seva ciutat natal era sota sobirania del rei de Mallorca. Roc era fill d’un noble, o potser burgès, que, a més, era governador de la ciutat. Diu la llegenda que sa mare era estèril, però que pregant a la Verge Maria va superar l’inconvenient; i que quan nasqué li sortí una creu vermella damunt el pit que es feia grossa així com el nin anava creixent.

Quan tenia vint anys es morí son pare, que li havia deixat la comanda de continuar en el seu càrrec de governador. Però Roc menyspreà càrrecs, béns i noblesa, repartí als pobres tot quant tenia i se n’anà a Roma com a pelegrí. En aquell moment a Roma havia esclatat una gran epidèmia de pesta. La pesta és una malaltia contagiosa causada per un bacil i transmesa en bona part per la picada de les puces. Pensem que aquest animaló, ara feliçment llunyà de nosaltres, antigament era una de les companyies més presents en la vida diària de la gent. La denominada pesta negra va causar estralls a Europa entre el segle XIV i el XVIII. Quan va arribar, procedent d’orient, i es va escampar amb rapidesa, a mitjan segle XIV, en pocs anys va morir per la malaltia una quarta part de la població occidental. Entre una societat desolada, i amb una terrible precarietat de remeis per a fer front a la plaga, no és estrany que apareguessin sants, com sant Roc o sant Sebastià, a qui la gent s’encomanava desesperadament. I com que les epidèmies qualque moment s’acaben o s’atenuen, ja teniu el miracle. Doncs el nostre personatge a Roma va començar a guarir malalts de pesta com qui fa bunyols de vent. Bastava que els tocàs amb la mà o que els fes el senyal de la creu damunt el front i els fortunats se n’anaven ben sans i més contents que un gínjol. Però amb tant de tocar malalts, estant a Plasència, ell també hi va caure, i no va saber —o potser no va voler— guarir-se a ell mateix. Les autoritats l’expulsaren de la ciutat i ell se n’anà a viure al bosc, a una barraca que es construí amb branques i rama. O potser se n’hi anà voluntàriament per a no contagiar altra gent. En tot cas, Déu no el deixà abandonat i va fer que al costat de la barraca brollàs una font que li donà aigua bona, i un ca que pertanyia al senyor d’aquelles terres li dugué cada dia un pa que el gos robava de la taula. Per això en moltes representacions veureu el sant amb un ca als peus que té un pa a la boca. I amb la nafra de la terrible malaltia a la cuixa. Diu la llegenda que el senyor va voler saber on anava el seu ca, que desapareixia cada dia, i un dia el seguí fins que arribà a la barraca on trobà l’indigent ferit i fet un pelleringo. El noble senyor el guarí i es va fer amic i acòlit seu. Roc, amb pa i aigua i potser amb l’ajuda del protector, va subsistir una temporada fins que decidí de tornar al seu Montpeller natal. Tornat a la seva ciutat, ningú no el va conèixer, amb aquell aspecte tan canviat, i per això el prengueren per un espia del papa contra el duc de Milà —que no tenien gaire bones relacions—  i el ficaren a la presó. Ell no digué qui era, per humilitat, per la qual cosa estigué cinc anys a la presó, on morí un 16 de juliol. El 1327 segons la Llegenda àuria, cosa difícil perquè aquell any la pesta encara no havia arribat a Itàlia. Segons altres fonts, morí a Voghera devers el 1378. També diu la llegenda que just després de mort, un àngel portà del cel i deposità al costat del cap del sant una tauleta escrita amb lletres d’or que deia que qui s’encomanàs a Roc no tindria mai el mal de pesta. Malgrat que Roc d’ençà que el ficaren a la presó no havia dit mai qui era, al final la gent de la ciutat el reconegué per la creu vermella que tenia marcada al pit. Fou enterrat a Voghera, però el 1485 el cos desaparegué i encara el cerquen. Sort que qui se l’endugué deixà dos ossets del braç, que foren transportats a Venècia, on reposen sans i estalvis. A partir del segle XV s’escampà pertot la devoció de Sant Roc i es construïren arreu esglésies dedicades a ell, igual que confraternitats i hospitals per a assistir els malalts de pesta.

Hi ha alguns districtes o entitats de població que es diuen Sant Roc a Olot, Badalona, Ripoll, etc. I també algunes muntanyes o altres accidents geogràfics i diverses ermites, esglésies, capelles, edificis i carrers.

A Barcelona és un sant molt popular. Diu la llegenda que una vegada sant Roc anà a Barcelona mentre hi havia una pesta i tots foren guarits miraculosament. I durant les terribles pestes dels segles XIV, XV i XVI l’invocaren contínuament. Per això el 1519 el declararen patró de la ciutat amb el compromís de fer festa, missa amb seguici corporatiu i altres solemnitats. El 1589 els veïns de la catedral de Barcelona van constituir la Confraria de Sant Roc de la Plaça Nova, que d’aleshores ençà celebra unes lluïdes festes en honor del sant. Encara que el barri de la Catedral i de la plaça Nova pràcticament va desaparèixer amb les reformes urbanístiques del segle XX, que van crear l’avinguda de la Catedral. A més, en el segle XVIII van col·locar una capelleta amb la imatge de sant Roc a una de les torres romanes del portal del Bisbe, al començament del carrer del mateix nom. A la vila de Gràcia també es fa homenatge a sant Roc, que té una capelleta dedicada. En els Països Catalans s’han comptat 180 poblacions que tenen devoció especial a sant Roc o festes en honor seu. És el patró de Terrassa, car es creu que una gran pesta del començament del segle XIX va minvar gràcies a ell. En el Principat també és el patró d’Hospitalet de Llobregat, de Malgrat de Mar (el Maresme), de Barbens (el Pla d’Urgell), de Castellfollit de Riubregós (l’Anoia), de Santa Coloma de Cervelló (el Baix Llobregat), d’Argilaga (el Tarragonès) i de Vall-de-roures (el Matarranya); a Arenys de Mar avui és la festa major petita, d’interès i catalogada, i també conseqüència de la intervenció del sant en la pesta del 1607, que es va tallar de cop el dia de Sant Roc d’aquell any; a Andorra és patró de Canillo; al País Valencià és el patró de Vilafranca (els Ports), de Dènia (la Marina Alta), de Burjassot (l’Horta Nord), d’Olocau (el Camp del Túria), de Tavernes Blanques (l’Horta Nord), de Vallanca (el Racó d’Ademús), del Villar (els Serrans), de Sant Antoni de Benaixeve (el Camp del Túria), de Dosaigües (la Foia de Bunyol), de Llíber (la Marina Alta), de Planes (el Comtat), del Verger (la Marina Alta), de Xert (el Baix Maestrat), de Castellfort (els Ports), de les Coves de Vinromà (la Plana Alta), de Beniarbeig (la Marina Alta), de la Núcia (la Marina Baixa) i de Paiporta (l’Horta Sud); a Mallorca és patró d’Alaró, de Porreres i de Cala Rajada. Això de guarir malalties fa tenir molts de fans.

A Mallorca la devoció roquera va ser introduïda pels franciscans en el segle XVII. El 1652 a Alaró l’invocaren davant una epidèmia de pesta i aquesta fou atenuada. Li feren una capella a l’església parroquial, el declararen patró i ara la festa dura una setmana. El mateix any l’invocaren els de Porreres, i el bon sant també els ajudà. Agraïts li feren festa a partir del mateix any, i no sabem com s’ho agafaren els dos patrons de la vila en aquell moment, els dos Joans, Baptista i Evangelista. A Palma també hi havia devoció a sant Roc, que feia competència a sant Sebastià, l’altre «curandero» de la pesta i patró oficial de la ciutat. A la part més antiga de Palma hi ha un carrer dedicat a cada un dels dos miraclers, que, a més, són contigus. El de Sant Roc agafa el nom d’una capelleta dedicada al sant protector.

Sant Roc també ha estimulat la imaginació de la gent per a crear refranys i dites: per Sant Roc l’avellana surt del foc; sant Roc i el gos cacen per dos; si vols que la pesta no et toc, encomana’t a sant Roc; sant Roc i sant Sebastià guarden de pesta i de pecar; sant Sebastià i sant Roc guarden de pesta i de foc.

Malgrat aquesta gran popularitat del sant, el nom de Roc és poc freqüent. A Mallorca no n’hem conegut mai cap. Però si n’hi ha qualcun per aquí que ens llegeix, molts d’anys i bons.

4 comentaris

4 comentaris rebuts

    1
  1. Joan V Lillo - 16 agost 2018 6:08 pm

    Sempre he sentit a dir que a Alaró el patró és Sant Bartomeu, però que pels favors amb la pesta, les festes les celebren per Sant Roc. A l’església S Bartomeu és figura central, més que S Roc. Consell, que va ser llogaret d’Alaró, conserva Sant Bartomeu.

  2. 2
  3. Pere Cortès - 17 agost 2018 2:42 pm

    A Ciutadella prenc cafè molts de dies amb en Roc, un homo de complexió forta, gros…

  4. 3
  5. Tonet, l'Horta - 29 agost 2018 5:33 pm

    De ben xiquet, quan manifestaven una tos lletja,que els majors anomenaven “de gos”,la meua iaia solia exclamar amb una certa vehemència :”sant Roc, sant Roc, deixam el xic i emportat el gos”.

  6. 4
  7. Roc - 01 setembre 2018 9:03 pm

    Em dic Roc i, per tant, m’ha semblat un article molt interessant. Quan preguntava d’on prové el meu nom em deien que es referia a una pedra. Resto molt més satisfet després d’aquesta explicació!

Podeu deixar un comentari