El Dolç Nom de Maria i la Mare de Déu de Lluc

Avui és la festa dita el Dolç Nom de Maria, i fan festa totes les dones que es diuen Maria. Maria sense cap altre acompanyant, s’entén. Almenys així és a Mallorca. Unes altres Maries celebren la seva festa el 15 d’agost o en altres dates. Avui parlarem d’aquest personatge fascinant, la mare de Jesús de Natzaret, que entre els cristians mou i ha mogut de temps antics devocions passionals.

En el calendari hi ha una tracalada de festes en honor del nostre personatge d’avui. Però n’hi ha quatre que són les més destacades: la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu (primer de gener), l’Anunciació (25 de març), l’Assumpció (15 d’agost) i la Immaculada o la Puríssima (8 de desembre). Moltes dones que es diuen Maria fan la seva onomàstica en un d’aquests quatre dies. També són grans festes marianes, a més de la d’avui, la Purificació o Candelera (2 de febrer), Maria Auxiliadora (24 de maig), la Visitació (31 de maig), la Mare de Déu del Carme (16 de juliol), la Mare de Déu dels Àngels (2 d’agost), la Mare de Déu de la Neu (5 d’agost), la Nativitat o dia de les Marededeus Trobades o la Mare de Déu de Setembre (8 de setembre), La Mare de Déu de la Mercè (24 de setembre), la Mare de Déu del Roser o de la Victòria (7 d’octubre), la Mare de Déu del Remei (segon diumenge d’octubre), la Presentació (21 de novembre), la Mare de Déu dels Desemparats (segon dissabte de maig) i la Mare de Déu dels Dolors (divendres anterior a la Setmana Santa). I encara hi hem d’afegir les festes dedicades a la Mare de Déu de llocs concrets: la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril), la Mare de Déu del Pilar (12 d’octubre), la Mare de Déu de Lourdes (11 de febrer), la Mare de Déu de Fàtima (13 de maig), la Mare de Déu de Guadalupe (12 de novembre) i altres com les que vam veure el dia de la Mare de Déu de Setembre (la Mare de Déu de Núria, la de Meritxell, la de Queralt, la del Toro, la del Puig, etc.).

Per què aquest personatge és tan popular? Qui era Maria de Natzaret? En el cristianisme i a l’islam és considerada la mare de Jesús de Natzaret. Els cristians també la denominen la Mare de Déu (la denominació catalana per excel·lència), la Verge Maria, Nostra Senyora i Santa Maria. Els diversos punts de vista sobre la seva existència real estan condicionats pel mateix debat sobre l’existència real de Jesús de Natzaret (vegeu l’article «Cap d’Any»). La major part d’especialistes accepten l’existència de tots dos com a personatges històrics, amb independència de les creences religioses.

El nom Maria podria haver-se originat en la llengua egipciana, a partir d’una arrel mr, ‘estimar, estimat’. En hebreu agafà la forma Miriam [mirˈjam], que és el nom de la profetessa germana de Moisès. De l’hebreu s’adaptà a l’arameu amb la forma Mariam [marˈjam], d’aquest al grec Mariam (Μαριάμ) o Maria (Μαρία) i d’aquest al llatí Maria [maˈria]. En llatí coincidí amb el nomen Marius [ˈmarius] que portaven els membres de la gens Maria [ˈmaria]. Aquests Màrius —que en català per via normal hauria d’haver donat Mari— i Mària no tenen res a veure etimològicament amb el nom Maria que ara ens ocupa. En àrab es diu Màryam. En les llengües romàniques i moltes altres de no romàniques, Maria (Marie en francès). En anglès, Mary, pres del francès, i en algunes llengües (com l’eslovac o l’hongarès), Mària. En el Nou Testament apareixen diverses dones amb aquest nom: Maria Magdalena, Maria Salomè, Maria de Betània, Maria de Clopas, Maria mare de Jaume el Menor i Maria mare de Joan Marc, identificat per alguns amb Marc l’Evangelista.

 

La suposada biografia de Maria de Natzaret procedeix dels evangelis que en parlen, siguin canònics o apòcrifs; entre els darrers, el denominat evangeli de Jaume, que és dedicat íntegrament a la vida de Maria. Segons aquestes fonts, Maria era una jueva de Galilea, filla de Joaquim i d’Anna (sant Joaquim i santa Anna, vegeu els articles corresponents, 26 de juliol). Abans de néixer ja va ser agraciada per Déu, car fou concebuda sense el pecat original que tenim de naixement la resta dels humans (per a provar d’entendre aquest envitricoll vegeu l’article «La Puríssima»). No se sap quin any va néixer, però tenint compte que segurament va infantar Jesús a 16 anys i que Jesús nasqué devers l’any 6 a.C., Maria degué néixer al voltant de l’any 22 a.C. Es casà amb Josep, un fuster de Betlem que vivia a Natzaret, de qui no sabem gaire coses (vegeu l’article «Sant Josep»). Quan encara només eren promesos, Maria restà prenyada. Dient-ho en termes poc ortodoxos, la cosa va anar de penalty, o van fer Pasqua abans que el Ram. Però no, segons la narració evangèlica, de la gravidesa de Maria no n’era responsable Josep, ni cap altre, sinó l’Esperit Sant, que és el mateix Déu, i Maria va donar a llum el seu fill sense deixar de ser verge. L’àngel Gabriel anuncià a Maria la bona nova i després a Josep, qui ja havia fet plans de separar-se’n, potser per a evitar a la noia una lapidació que hauria espatllat tots els plans del cristianisme. Verge va parir el fill i verge va ser fins al final de la seva vida terrenal. O això és el que diu la doctrina oficial de l’Església catòlica, establida en els concilis de Nicea (325), pel que fa al naixement virginal, i en el segon de Constantinoble (553), pel que fa a la virginitat perpètua; però els evangelis diuen que Maria tingué diversos fills, i aquests no sembla que fossin de l’Esperit Sant. Els evangelis de Mateu i Marc esmenten els germans de Jesús dits Jaume (Jaume el Just), Josep, Simó, Judes (l’apòstol Judes Tadeu, segons alguns) i un nombre indeterminat de germanes. Diuen els crítics que l’Església els va fer desaparèixer transformant-los en cosins de Jesús. Si el sexe sempre ha estat vist per la institució com una cosa lletja i mal necessari per a la continuïtat de l’espècie, la virginitat és un estat de perfecció que havia de correspondre a una dona perfecta. Fins al punt d’arribar a la quadratura del cercle de casar maternitat i virginitat. I, a propòsit, qui era el pare d’aquests germans de Jesús? En els primers segles del cristianisme, entre bisbes diversos, hi hagué opinions per a tots els gustos. Per a uns tots els fills esmentats ho serien de Maria i Josep. Per a uns altres sant Josep quan es casà amb Maria ja era un vidu amb sis fills. Per a uns altres la Maria esmentada en els evangelis com a mare dels germans de Jesús era una germana de Maria mare de Jesús (dues germanes amb el mateix nom), casada amb un tal Coplas. O potser aquest Coplas es va casar amb Maria un cop Josep hagué desaparegut. No ho aclarirem per ara.

D’altra banda, quan el cristianisme afirma que Maria va concebre el fill per obra de l’Esperit Sant no inventa res. Les verges fecundades per déus foren un mite de tot el món antic, igual que les anunciacions d’aquests fets prodigiosos. El cas més antic conegut és el del rei de Babilònia Gilgamesh (2650 a.C.), nascut de la filla verge del rei Sakharos, fecundada pel déu Shamash, que s’hi presentà en forma de raigs de sol. Després n’hi ha més casos en la mitologia xinesa, japonesa, indiana, persa, grega, etc.

 

Maria va tenir el seu fill a Betlem, durant el viatge que hi feren perquè Josep s’inscrigués a un cens ordenat per l’emperador. Després d’estar un temps refugiats a Egipte, perquè Herodes volia matar el nin (vegeu l’article «Els Sants Innocents»), tornaren a Natzaret, passant per Jerusalem, on Jesús fou presentat al temple, una cosa equivalent al bateig cristià (vegeu l’article «La Candelera»). Maria apareix en els evangelis en l’episodi en què l’adolescent Jesús fou perdut i trobat en el temple discutint amb els doctors de la llei, i en l’episodi de les noces de Canà, en què Jesús va fer el seu primer miracle: convertir l’aigua en vi. Segons els evangelis, Maria va ser present a la crucifixió del seu fill, un fet que ha motivat nombroses manifestacions en la història de l’art, com les pietats i les representacions dites Stabat Mater. Després de mort Jesús (i ressuscitat i pujat al cel), els evangelis no atesten més la seva presència. No se sap quants d’anys va viure, ni on ni amb qui. El seu marit oficial, Josep, sembla que desaparegué abans de la crucifixió. Segons una tradició, Maria va anar a viure a Efes (ara Turquia), acompanyada de l’evangelista Joan. Una creença del segle XIX, promoguda per una monja visionària, identifica una casa d’Efes com la casa on va viure Maria fins a la seva mort.  No cal dir que és un lloc sagrat per als cristians. Una part dels cristians, els orientals, creuen que Maria morí, que després ressuscità i que després fou assumida pel cel. Fins i tot tenen una església en el lloc on se suposa que fou enterrada, l’església de la Tomba de la Verge Maria, a Jerusalem, aixecada en temps de Constantí i que també passa per haver estat la casa de Maria. Una altra part dels cristians, els occidentals, creuen que va pujar al cel sense passar per la mort (vegeu l’article «La Mare de Déu d’Agost», 15 d’agost). Com que Maria va pujar al cel amb el cos sencer, deu ser l’únic sant de qui no hi ha a la terra cap relíquia, igual que no n’hi ha de Jesús, com vam explicar el dia de Cap d’Any.

 

En els primers segles del cristianisme Maria va ser un personatge discret. La seva fama començà a créixer a partir del concili d’Efes (431), en què va ser declarada mare de Déu (títols llatins de Deipara, Dei Genetrix i Mater Dei, i títol grec de Theotokos) i no solament mare de Jesús home. I es disparà en el segle XII, quan el papa la va declarar mediadora entre Déu i els homes. A l’islam, aparegut en el segle VII, Maryam és considerada la mare del profeta Isa (Jesús), i l’Alcorà li dedica un capítol important. Així com s’estenia la seva popularitat anava fent tota mena de miracles i apareixia a tota mena de sants, i arreu s’edificaven esglésies, catedrals i santuaris per a glorificar-la. No debades tothom sap que la dona té una capacitat d’influència sobre Déu molt més gran que la dels sants corrents. De tots els grups cristians, els catòlics són els més entusiastes de la Mare de Déu, i, lògicament, els qui més li preguen, amb oracions pròpies com l’avemaria (l’oració principal del roser i de l’àngelus, amb la forma actual fixada en el segle XVI), la salve o les lletanies. El culte de la Mare de Déu ha produït peces musicals de gran bellesa, com Alma Redemptoris Mater, Sub Tuum Praesidium, Ave Maris Stella, Regina Coeli, Ave Regina Coelorum, el Magnificat o l’Stabat Mater. Hi ha dos mesos especialment marians: l’octubre, en què s’encoratja a la pregària del roser, i el maig, el mes de Maria, la pràctica d’una pregària diària que sembla que sorgí a Itàlia en el segle XVII. No tan entusiastes són els protestants, que rebutgen la veneració i la invocació dels sants, per als quals —en general— Maria és una dona corrent que no mereix tanta pompa i cerimònia. I que tingué diversos fills, com diuen els evangelis. La cultura i l’escultura han produït un ingent patrimoni universal centrat en la figura de Maria. Els colors més associats a ella són el blanc i el blau. El blau ja era el color de les emperadrius a l’imperi bizantí. Sovint porta una corona de dotze estels de vuit puntes, que ja és esmentada a l’Apocalipsi. S’hi ha vist la representació de les dotze tribus d’Israel, dels dotze apòstols, dels dotze dons que Déu li concedí i d’altres coses associades al nombre dotze, un nombre bàsic en moltes cultures, com la nostra. I en moltes representacions Maria trepitja una lluna, símbol del mal, de la foscor de la nit i fins i tot de l’islam, tantes vegades vençut amb l’ajut —diuen— de la Mare de Déu. Altres vegades trepitja una serp, una altra representació del mal.

 

 Avui també és la festa de la Mare de Déu de Lluc. Just després de la conquesta de l’illa, els nous pobladors catalans volgueren crear un monestir dedicat a la Mare de Déu semblant al de Montserrat. Ho feren en un lloc que ja de molt abans era considerat sagrat (Lluc ve del llatí lucus, que significa ‘bosc sagrat’). Cal dir, però, que Lluc no ha estat mai un monestir, com alguns li diuen. És a dir, que no hi ha hagut mai monjos. És un santuari que s’anà construïnt a partir del segle esmentat. En el segle XV s’hi constituí una col·legiata de cinc preveres, i en el XVI, la gran basílica renaixentista, una escola d’infants i una escolania (els famosos Blavets). En el mateix segle s’intensifica notablement la pelegrinació a Lluc, de tots els racons de Mallorca, i es construeix la vella hospederia per a allotjar els pelegrins, que es conserva igual que quan es va construir. Al final del segle XIX el santuari passà a ser gestionat per la comunitat dels Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. La imatge de la Mare de Déu de Lluc és una talla del segle XIV, de pedra i de color fosc, que fa que li diguin la Moreneta, igual que la Mare de Déu de Montserrat. Segons la llegenda, va ser trobada poc després de la Conquesta per un nin fill de moros conversos al cristianisme mentre guardava les ovelles dels pares. La van dur al capellà, qui la va col·locar a l’església (Sant Pere d’Escorca, se suposa, l’única que en aquell moment hi havia en el terme), però l’endemà la imatge havia desaparegut. Com suposa el lector la trobaren al mateix lloc on abans havia aparegut, i allà li feren capella. Lluc és i ha estat sempre un gran centre referent espiritual i cultural dels mallorquins. La Mare de Déu de Lluc és la patrona de Mallorca. Ha creat el nom Maria de Lluc, que porten moltes dones, amb la base Maria perquè Lluc sol és un nom d’home, evolució del llatí Lucas, que, per tant, no té res a veure amb el nom del santuari.

 

Encara n’hi ha més. Avui també fan festa una part dels homes que es diuen Marià, un nom que ha fet córrer molta tinta. Aquest és un nom que té equivalent en moltes llengües: espanyol, portuguès i italià Mariano, francès Marien, etc. Un patronímic que no té res a veure amb el nom de Maria. Ve del llatí Marianus, que és un derivat de Marius, i aquest s’ha format a partir d’una arrel que fa referència al déu Mars (el déu que dóna nom al planeta Mart, al mes de març i d’on surten també els noms d’home Martí i Marçal). Igual que Julià (Julianus) és derivat de Juli (Julius), o Aurelià (Aurelianus) d’Aureli (Aurelius), o Fabià (Fabianus) de Fabi (Fabius). En el món romà Marius era el cognomen de la gens Maria (el clan, diríem, dels Marius) i Marianus significa ‘relatiu a Marius o al seu clan’.  El que passa és que, per art del cristianisme, en totes les llengües esmentades Mariano s’interpretà com a ‘pertanyent o relatiu a la verge Maria’, i és per això que molts de Marians avui fan la seva festa. Marianus és el nom llatí d’un sant del segle III, sant Marià, lector a Numídia i màrtir (30 d’abril). Després n’hi ha sis o set més, la major part màrtirs. Al nostre país el nom ens vingué de l’espanyol i amb la forma Mariano. No se’n troben a l’Edat Mitjana, sinó que l’aparició d’aquest nom tingué lloc en temps de castellanització engegada. Fins al segle XIX no hi hagué en aquest país més que Marianos, i pocs. En el segle XIX hi hagué dos personatges il·lustres als quals els seus pares imposaren el nom de Mariano, i Mariano els digueren familiars i coneguts. Són Mariano Aguiló i Mariano Vayreda. El primer signava la seva correspondència com a Mariano, però per a signar algunes obres trià —inventà— la forma Marian, que també adoptà Vayreda. Antoni Maria Alcover defensà la forma Marià, amb tota la raó, encara que amb l’error de creure que era un derivat de Maria. Per contra, Coromines defensà enèrgicament —tant com erròniament— que la forma correcta havia de ser Marian, que feia aparèixer com una masculinització del nom compost Marianna (Maria Anna). No sabem si hi tingué res a veure el nom francès femení Marianne, que uns fan venir del compost Marie Anne i altres del nom grec Mariamne, eixit d’un nom hebreu present a la dinastia dels herodians (Herodes i companyia) i relacionat amb l’hebreu Miriam i l’arameu Mariam (Maria).

Doncs molts d’anys a totes les Maries, a les Maries de Lluc i als Marians que facin festa.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari