Cap d’Any, «Sant Jesús», Santa Maria i un enigma

Avui és un gran dia, en què se celebren o celebraven un grapat de coses. Abans que res, és el començament d’un any nou (Cap d’Any, el cap de l’any), un fet que té una història més complicada que no sembla. Durant l’època de la Roma republicana l’any començava el primer dia de març, cosa que explica que encara diguem october (vuitè) a un més que és el december (desè). I no ho feien malament: el març comença la primavera, ço és l’any tròpic, la vida. Juli Cèsar va dur a terme una important reforma del calendari (calendari julià), en què, entre altres coses més importants, féu començar l’any el primer de gener. Sembla que el motiu era fer coincidir l’any civil amb l’any consular (el primer de gener s’elegien tradicionalment els cònsols). Amb tot, la celebració del Cap d’Any el primer de gener no va ser tan senzilla. A diverses regions del món funcionaren fins al final de l’Edat Mitjana calendaris locals on l’any començava en els dies més diversos. A l’Imperi Bizantí l’any començava el primer de setembre; en el regne de Carlemany, el dia de Nadal; i a molts de països d’Europa l’any començava el primer de gener (la Circumcisió), el primer de març, o el 25 de març (l’Anunciació). A poc a poc els governs anaren imposant el primer de gener: França amb l’edicte del Rosselló, el 1564, i la Monarquia Hispànica, el 1556. El nou calendari gregorià (1582), aquell que un bon dia va fer avançar els rellotges deu dies, s’encarregà d’homologar la festivitat.

I avui , dia de Cap d’Any, fan festa —o poden fer-ne— els qui es diuen Jesús i Manuel, dos noms un poc “espanyols”. Ho dic per a començar a excitar el personal. Després ho explicarem fil per randa. També les dones que es diuen Manuela i Maria Jesús.

Tradicionalment el cristianisme el dia d’avui ha fet tres celebracions, dites la Circumcisió del Senyor —que és el que deien els calendaris fins no fa gaire—, el Dolç (o Sant) Nom de Jesús i la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu. La primera ha desaparegut oficialment i l’Església ha preferit oblidar-se de la mutilació del sant membre del Senyor. La segona ha ballat com una baldufa i al final ha quasi desaparegut, i la tercera és la festivitat que ara marquen els calendaris oficials. Parlarem un poc de cada una.

La festa de Santa Maria Mare de Déu abans del 1970 se celebrava el dia 11 d’octubre i ara el primer de gener, encara que aquesta celebració no afecta els costums de la gent, que ni se n’ha assabentat del canvi. Però potser ens interessa saber que va ser instituïda després del concili d’Efes (431), en què es va decidir que Maria era la mare de Déu, després de llargues i acalorades discussions entre els que pensaven que només era la mare del Jesús humà i els qui pensaven que era la mare de tot el Jesús, la part humana i la part divina. Supòs que la cosa s’hauria d’embolicar a continuació, perquè si Maria era la Mare de Déu i Déu, encara que siguin tres, només són un, Maria també seria la mare del Pare i, per tant, l’àvia del seu fill. El cristianisme és així d’entretingut. Doncs a Efes van decidir que Maria era la Mare de Déu, però com que en aquell temps escrivien en llatí i en grec, li donaren el títol, en grec, de Theotokos, literalment ‘paridora de Déu’. I en llatí en digueren Deipara, que, la veritat, no sona gaire bé. Després ho arreglaren canviant la cosa paritòria per una altra més en la idea de la relació familiar i dient Mater Dei, o Santa Maria Mare de Déu, com es diu en l’oració que els meus confessors em receptaven en sèries de tres quan jo era adolescent pecador.

Avui és el dia que també se celebrava la circumcisió de Jesús, una celebració establerta no abans del segle VI. Era costum jueu que vuit dies després del naixement d’un infant masculí, aquest era circumcidat —pobra criatura—, alhora que li imposaven el nom. Així és que un dia com avui Jesús va quedar amb la faveta pelada i exposada a la pèrdua de sensibilitat, una cosa, però, que, teòricament, no necessitaria gaire. I li imposaren Jeshua, un nom arameu molt corrent en aquell poble, relacionat amb la forma hebrea Yehoshua, que significa ‘Déu salva’. Jeshua va passar al grec (Ἰησοῦς, Iēsous), del grec al llatí (Iesus) i del llatí al català. La variant aramea Joshua és l’origen de Josuè, que també podria ser el nom de Jesús. Els àrabs, que tenen Jesús per un profeta, li diuen Isa.

Això de posar el nom de Jesús als infants és un estrany costum espanyol i català, o català i espanyol: ja emprendrem estudis per a veure qui va començar primer. A la resta del món això no passa: allà posar Jesús a un nin és com si aquí li posàssim Déu o Crist, una mena d’irreverència. I la celebració del Sant Nom de Jesús va començar localment cap al final del segle V. En el segle XV la devoció al nom de Jesús es va estendre pels Països Catalans. Però en el pas dels anys el dia de la festa s’ha mogut més que un borinot dopat, tot i que les dates més recurrents són dins el gener. El 1969, la reforma del calendari litúrgic va suprimir la festa, que es va restaurar el 2002, situada ara en el 3 de gener. De manera que els qui es diuen Jesús van un poc dividits: uns ho celebren el primer de gener, altres el dia 3 de gener i no sé i altres tenen altres normes.

A Jesús de Natzaret també li diuen Emmanuel, un nom hebreu format per dues paraules: El, que vol dir ‘Déu’ i immanu, que vol dir ‘amb nosaltres’. Per tant, ‘Déu és amb nosaltres’. És un nom que ja li donà el profeta Isaïes, devers vuit-cents anys abans. En totes les llengües el nom comença per Em- o Im-. Manuel és una forma espanyola, igual que la forma més castissa Manolo. Com que va haver-hi alguns emperadors bizantins que es digueren Manuel (un del segle XII), podria ser que d’Orient passàs a Castella i Portugal, de rei a rei (hi ha infants i reis d’aquest nom a partir del segle XIII). Ens resta per aclarir quan va començar a usar-se el nom en català, però ja ho aclarirem. Antoni Llull Martí diu que a Mallorca no n’ha trobat cap abans del segle XV, i després molt pocs.

 

I què en podem dir del personatge d’avui? Ai, Senyor, que complicat! Sens dubte, és un dels personatges que tenen més fans en tot el món. Els cristians diuen que és Déu que es va fer home sense deixar de ser Déu i ara allà on sigui és Déu sense deixar de ser home. Als jueus no els va fer el pes com a messies i el consideren un embaucador. Els musulmans el tenen per un profeta. I molta altra gent no adscrita pensen que va ser simplement un predicador jueu que va caure malament al poder i va ser executat. També n’hi ha que diuen que no hi ha cap prova fefaent de la seva existència, perquè no en parla cap font històrica (el Nou Testament no ho és). Hi ha de tot, vaja.

Les creences cristianes sobre Jesús es basen en allò que diuen els seus quatre biògrafs, que no se sap ben bé qui són, que no conegueren el biografiat (segurament els evangelis de Mateu i de Joan no foren escrits pels apòstols d’aquest nom) i que escrigueren les biografies bastants d’anys després de la mort de Jesús, a partir d’allò que creien els primers cristians i a partir d’allò que deien les profecies de l’Antic Testament, que, evidentment, s’havien de complir. I —un aspecte fonamental— potser mai no sabrem quines parts dels evangelis hi van ser afegides posteriorment, cap als segles IV i V, quan es va fer, en realitat, tot el muntatge. Pel que fa a Jesús, no se sap quin any va néixer, però tot sembla indicar que va néixer abans de Jesucrist, entre l’any 2 i l’any 9 aC. Cosa que té la seva gràcia: Jesucrist és d’abans de Jesucrist. Dos evangelistes (Mateu i Lluc) donen versions diferents del seu naixement, si bé tots dos afirmen que va néixer a Betlem. Lluc diu que hi va néixer perquè la família, que vivia a Natzaret, se n’hagué d’anar a empadronar a Betlem, d’on era Josep, el pare. Però els historiadors diuen que el famós cens va fer-se l’any 6 dC. És a dir que això del cens és una bola. D’altra banda, Mateu diu que va néixer en temps d’Herodes el Gran, un rei que va morir el 4 aC. Això de comptar els anys a partir del suposat naixement de Jesús es va implantar en el segle VI —i no començà a funcionar plenament fins al VIII—, arran dels càlculs encarregats pel papa al monjo matemàtic Dionís el Petit, el veritable inventor de l’Era Cristiana, que va fer els comptes malament i ara per culpa seva anam uns quants anys endarrere. Vull dir que, possiblement, l’any que ara començam és el 2017.

El nostre personatge d’avui era, doncs, un hebreu del segle I, de Natzaret o Betlem, fill de Josep i de Maria, que tenia germans i germanes segons les mateixes fonts cristianes i que segurament en un principi feia de fuster. De gran es va posar a predicar, seguit per un grapat de fidels, i, segons els evangelistes, en feia de grosses: ressuscitava morts, curava leprosos i cecs, caminava damunt l’aigua, multiplicava pans i peixos i convertia l’aigua en vi. Va tenir problemes amb les autoritats hebrees i va ser condemnat a mort i crucificat. La part més impressionant de la seva biografia segons els evangelistes és la seva resurrecció tres dies després de mort, que els primers cristians —una secta jueva com una altra— posaren com a centre de la nova ideologia. Els estudiosos han ofert moltes hipòtesis —robatori del cos, recuperació d’un coma reversible, etc.— i interpretacions que continuaran essent objecte de debat per molt de temps. Diuen les creences cristianes que, després de ressuscitat i d’haver visitar els amics i coneguts, començà a enlairar-se verticalment, com les naus de la NASA però sense fum, fins que el perderen de vista. Sempre m’ha fascinat la qüestió de quan i on es va aturar o si encara vola.

Aquest és Jesús de Natzaret. En qualsevol cas, un personatge fascinant. Segurament un personatge històric, tot i que n’hi ha que diuen que no és més que un mite format per sincretisme d’un munt de mitologies antigues, entre les quals hi ha uns paral·lelismes impressionants. Multitud de personatges altament rellevants del món antic van néixer de verges fertilitzades pels déus; missatgers divins anunciaren aquests naixement extraordinaris a les mares de multitud de déus, emperadors o reis. Personatges lligats al naixement d’alguna religió, reis, emperadors o grans savis acabaren adorats com a fills de Déu. Ja hi havia hagut divinitats solars que expiaven els pecats humans, morts violentament i després ressuscitats. Els seguidors de Dionís, déu grec que feia miracles, menjaren el seu cos. Etc. Tanmateix, l’existència del Jesús històric no és incompatible amb la teoria del sincretisme d’antigues mitologies.

També és fascinant la història de la religió creada al voltant de Jesús i de com una petita secta jueva va esdevenir la poderosa Església catòlica. Fascinant ha de ser la tensió, durant els primers temps, entre els dirigents de les comunitats cristianes per al control d’aquestes i de la ideologia que s’anava construint. Tensions que, de fet, no cessaren mai, si bé aviat hi hagué una Església oficial que imposà la seva hegemonia. Tanmateix, la qüestió central és que el triomf del cristianisme és una conseqüència de l’aliança del teixit humà que escampava la religió i el poder temporal. Un posava els elements que han estat més eficients per al control de la gent i l’altre posava els recursos materials per a garantir l’hegemonia de les idees. L’aliança fou iniciada per Constantí, Constantí el Gran, el soi disant salvador enviat per Déu, cruel, depravat i megalomaníac emperador que féu destrossar per les feres centenars d’enemics en el circ, que matà el propi fill, l’esposa, el sogre i un cunyat i massacrà poblacions senceres. L’aliança permeté edificar esglésies, definir el dogma segons els interessos dels qui tenien el poder (és fantàstic com Constantí imposà el seu punt de vista en el concili de Nicea, que ell féu convocar, sobre la divinitat de Jesús, per exemple), i convertí l’Església en un poder civil, amb atribucions sobre l’administració de justícia i altres afers humans.

Després d’aquesta mena de complement que és el paràgraf precedent, en què el to s’ha fet un poc més greu que l’habitual, tornem als temes pròpiament d’avui. I en aquesta línia ens queda un darrer punt que ens resulta altament enigmàtic. Què dimonis se’n va fer del prepuci de Jesús, el Sant Prepuci per a parlar amb la compostura deguda. Si Jesús va pujar al cel i encara s’hi conserva tan jove com el dia de la pujada, no sembla lògic que una part del seu cos, i d’un lloc tan important, quedàs a la Terra i es podrís com la carn dels vulgars mortals. També va pujar al cel, en paral·lel, el dia de l’Ascenció? Com que cap dels qui han mort i han gaudit del paradís no ha tornat a aquest món, ningú no ens pot dir si per allà dalt han vist mai un prepuci perdut passejant-se entre la cort dels benaurats, o reposat en el sant membre, sencer i feliçment restaurat. El tema generà un debat teològic de bones dimensions —els teòlegs cristians sempre tan enfeinats—, i s’arribà a la conclusió que el prepuci era un element no necessari, com els cabells, les ungles, les dents de llet, el melic o la sang vessada (i no diuen les caques, perquè els teòlegs han de tenir un cert refinament). Això deu anar lligat amb el fet venturós que el cristianisme no valorà i no continuà la pràctica jueva de la circumcisió, amb la qual cosa molts ens hem lliurat de bones. Només veure la imatge d’aquí dalt m’entra un senyor escarrufament: un poc d’aigua per damunt el cap és molt més suportable. De manera que el prepuci no tingué Ascensió i quedà perdut per la Terra. I què se’n va fer? Com sempre, la llegenda és exuberant. Malgrat que el costum era enterrar els prepucis, diuen que el de Jesús passà per les mans de Joan Baptista i anà a parar a Maria Magdalena. Va estar en poder de reis i emperadors (els emperadors bizantins, Carlemany, Henric V d’Anglaterra, etc.) i multitud d’esglésies, abadies i monestirs han reivindicat tenir-lo. A l’Edat Mitjana va arribar a haver-hi catorze prepucis a diferents esglésies, i altres conservaven el ganivet o la pedra sobre la qual es féu la mutilació. En el segle XII va anar a Roma en santa processó, però el papa es va fer l’escèptic. El poble italià de Calcata presumia de tenir la relíquia i la venerava amb una processó el primer de gener, fins que el 1983 el reliquiari va ser robat i el prepuci volà. Però en queden d’altres, als quals, però, l’aplicació de les proves d’ADN no semblen possibles. Llàstima.

Molts d’anys, Jesús, Maria Jesús, Manuel, Manuela. Bon any nou a tothom i gràcies als herois que han arribat al final del post.

 

 

 

8 comentaris

8 comentaris rebuts

    1
  1. Antoni Llull Martí - 01 gener 2012 8:17 pm

    De relíquies, n’hi ha, pel món, algunes ben sorprenents. Record que al Cartulari de Sant Cugat, hi havia una relació de relíquies que un monjo d’aquest convent havia duit de Terra Santa entre les quals una miqueta de fang, sec, procedent de la mateixa bassa d’on Déu Pare va treure aquell amb què model·là el primer home, n’Adam. No sé si encara la conserven o si l’han perduda.
    També s’ha dit que amb els fragments de fusta de la creu en què fou crucificat Jesucrist que es veneren a esglésies de per tot el món, podria omplir-se’n un camió.
    Bon Any Nou per a tots!

  2. 2
  3. Rosella - 01 gener 2012 8:32 pm

    Interessantíssim, el post.

  4. 3
  5. Timothy Barton - 04 gener 2012 6:02 pm

    “Supòs que la cosa s’hauria d’embolicar a continuació, perquè si Maria era la Mare de Déu i Déu, encara que siguin tres, només són un, Maria també seria la mare del Pare i, per tant, l’àvia del seu fill. El cristianisme és així d’entretingut.”

    Vols dir “el catolicisme romà”. No tots els cristians creiem que Maria és la mare de Déu.

  6. 4
  7. Gabriel Bibiloni - 04 gener 2012 6:21 pm

    Efectivament, calia fer la matisació.

  8. 5
  9. Jes - 04 gener 2012 8:27 pm

    Moltes gràcies per esclarir-me el dia del meu sant que mai no he celebrat ni celebraré. És cert que “Jesús” no és un nom de fonts català, em sembla que solament s’usa a Espanya i al Brasil. Dir-se “Jesús” resulta pretensiós i ridícul; deu equivaler a dir-se “Zeus” o “Al.là”, frega l’obscenitat.
    D’altra banda,em sembla molt valuosa la informació que doneu sobre l’origen del cristianisme com a secta parasitària del judaisme. Durant l’ocupació romana d’Israel ( o els regnes israelites ), hi va haver un munt de líders o messies que lluitaren contra l’opressor. N’és un bon exemple el fet que la historiografia romana dedicàs una sola línia a Jesucrist.

  10. 6
  11. Martí Gené i Ramis - 07 gener 2012 2:36 am

    Els Salvadors (que els diuen Boro al País Valencià) i les Salvadores, que no fan festa també dia primer de gener? Gràcies pel post i per tots els altres.

  12. 7
  13. Gabriel Bibiloni - 07 gener 2012 2:44 am

    No, els Salvadors fan festa el 6 d’agost, el dia de la Transfiguració del Senyor. Ja en parlarem quan toqui. Salutacions.

  14. 8
  15. Jes - 31 gener 2012 9:38 pm

    Tinc entés que els valencians escrivim “Voro”, senyor Gené. A la quarta línia del meu escrit, hi hauria de dir “voreja l’obscenitat”. Espere que ni Déu Nostre Senyor ni Albert Jané m’ho tinguen en compte.

Podeu deixar un comentari