Si per Nadal fan festa els Nadals, per Pasqua haurien de fer-ne els Pasquals (Pasqual vol dir ‘nascut per Pasqua’), però com que això del santoral no és matemàtica, els Pasquals fan festa un altre dia. També podrien fer festa els Anastasis i les Anastàsies, nom relacionat amb el grec anastasis, que vol dir ‘resurrecció’. Però tampoc. En canvi, sí que fan festa avui les Glòries, perquè avui és el Diumenge de Glòria. Glòria és una paraula que s’ha anat carregant semànticament amb el pas del  temps i en el context del cristianisme. Del llatí gloria, que es va emprar en la Bíblia per a traduir el grec doxa, que significa ‘opinió’ (vegeu ortodòxia) i per extensió ‘honor, bona reputació’, i aquest (doxa) s’havia emprat en la bíblia grega per a traduir diverses paraules hebrees.

Avui és Pasqua, una festa creada pel cristianisme que celebra la resurrecció de Jesús. Naturalment, el fet celebrat és una qüestió de fe dels cristians, que segueixen allò que es diu en els evangelis. Altres que donen alguna credibilitat a aquests textos però no creuen en miracles parlen de recuperació després d’una mort aparent, robatori del cos o altres hipòtesis. I, com ja vam dir en el moment corresponent, altres creuen que no hi ha cap evidència històrica de l’existència de Jesús. Aquí no entram en aquests debats; només ens interessen les tradicions.

I ens interessa de saber que Pasqua és la més important de les festes cristianes i la primera que es va celebrar. Abans que Nadal i totes les altres. Els primers cristians, que mantenien la condició de jueus, celebraven la Pasqua jueva, la festa que commemorava la sortida dels hebreus d’Egipte, on els tenia segrestats el faraó. Ja se sap —bé, els més joves potser no— que aquest alliberament es va aconseguir després que Déu enviàs als egipcians deu plagues terribles i d’intensitat progressiva. Deu plagues són moltes plagues: als illencs i als valencians només ens n’ha enviat una i ja sabem com és de dur. La desena va tenir uns danys col·laterals impressionants i un tant incomprensibles en un Déu infinitament just: la mort de tots els primogènits d’Egipte. Després que Moisès donàs instruccions als seus que fessin pa sense llevat, que matassin un xai i empastifassin amb la sang les rebranques dels portals, un àngel sense manies va passar per l’espasa totes les pobres criatures de les cases sense portals ensangonats. La Pasqua jueva se celebra a mitjan mes de Nisan (equivalent a març o abril), tot regit pel calendari lunisolar jueu.

Cap al segle II els cristians començaren a celebrar la Pasqua en commemoració de Jesús. Però aquesta Pasqua cristiana continua molt lligada a la Pasqua jueva. Jesús va ser mort a l’inici d’aquesta, segons els evangelis, el 14 de Nisan, el dia que mataven els xais. Després del Darrer Sopar, en què precisament Jesús i els apòstols celebraven la Pasqua. I en aquell segle II es produeixen grans controvèrsies sobre quin dia s’havia de fer la celebració. Mentre a Orient commemoraven la mort de Crist el dia de la Pasqua jueva (que no queia en un dia de la setmana fix), a Roma celebraven la resurrecció el diumenge següent. Després de grans discussions, el concili de Nicea (325) va establir que Pasqua seria el diumenge —el primer dia de la setmana— després de la primera lluna plena de la primavera. És a dir, la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, que encara que astronòmicament no és fix, a efectes eclesiàstics sempre és el 21 de març. A partir del dia de Pasqua es fixa tot el cicle festiu: el Dijous Llarder o Gras, que obre el Carnaval o Carnestoltes (Darrers Dies a Mallorca), el Darrer Diumenge i el Darrer Dia, que el tanca; el Dimecres de Cendra, que comença els quaranta dies de la Quaresma, el Dia del Ram, el Dijous Sant i el Divendres Sant  i Pentecosta o Cinquagèsima, cinquanta dies després de Pasqua. Diguem també que la vinculació de Pasqua al diumenge va anar associada a la pràctica entre els cristians de guardar aquest dia com a dia del Senyor (dies Dominicus). El 321 Constantí declarà el diumenge com a dia de descans obligatori.

El cicle pasqual ha creat un complex món de tradicions i de cultura popular, una part desapareguda o quasi. Les gresques del Carnaval amb les rues i abans amb les visites de les disfresses o fresses; anar a prendre cendra el Dimecres de Cendra; la vella rígida Quaresma, un invent del papa Gregori el Gran, que  generà el costum de tallar cada setmana una de les set cames d’una figura d’una dona (a Mallorca, la Jaia Quaresma); la benedicció de les palmes el Dia del Ram, una part de les quals els pagesos duien a enterrar per a obtenir bones collites; els Dotze Sermons en el mateix diumenge del Ram; els quaresmers, que en aquest temps s’inflaven de fer sermons; els monuments o Cases Santes a l’altar major de les esglésies; el silenci de les campanes el Divendres Sant, substituïdes per les matraques o maçoles; el renou de les  roncadores que passejaven els infants; el Salpàs passant el dissabte per les cases a beneir les panades i aconseguir-ne una bona col·lecció per a la Santa Mare Església; les processons del Dijous Sant i del Divendres Sant, al nostre país recollides i silencioses abans de la seva completa espanyolització; les passions, el Davallament; el toc de glòria el diumenge de resurrecció de matí, que anunciava el final de la Quaresma i l’atac a les panades; la processó de l’Encontre o l’Encontrada —entre Jesús i Maria— el dia de Pasqua amb gran repic de campanes; les panades, crespells i rubiols; la mona de Pasqua; els dinars familiars de Pasqua i la Segona Festa, dia en què a Mallorca els infants anaven a besar mans als avis i oncles; els pancaritats el Dia de l’Àngel (diumenge següent a Pasqua); la festa de l’Ascensió, que veia créixer les ametlles (per l’Ascensió ni és ametla ni ametló); Pentecosta (per Cinquagema l’ametla ja es plena); i, per a tancar el cicle, la gran processió del Corpus. Em crida l’atenció el costum del Dijous Sant de fer els fasos, dit també ofici de tenebres, és a dir una pràctica litúrgica del Dijous Sant consistent a recitar quinze salms i apagar un ciri després de dir cada psalm fins que el conjunt dels quinze ciris (en forma de triangle) queda completament apagat. Sembla que el mot fas ve del llatí face (‘torxa’). Després d’aquell ofici era costum que els al·lots picassin a terra i sobre els mobles de l’església, fent un renou infernal, amb diversos instruments, com masses a Barcelona o amb el “garrot” d’una branca de palmera. Això es deia fer el fas, fer els fasos o matar jueus (en temps llunyans els pobres jueus per Setmana Santa ho solien passar ben malament). Per aquest motiu les dites branques de palmera es digueren fassos  a Mallorca, i la palmera, fasser. D’aquest costum sorgí, a més, l’expressió fer el fas damunt algú (abusar d’ell), que amb el temps es transormà en fer el feix damunt algú.

No acabaríem mai si volguéssim continuar parlant de tot el que la festa de Pasqua ha produït en la nostra cultura. Ens aturam i tornam al principi. Avui fan festa les dones que es diuen Glòria. Doncs que sigui per molts d’anys, amén.