Avui és Sant Vicenç, dit també Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç de Saragossa, Sant Vicenç d’Osca, Sant Vicent de València i Sant Vicenç diaca. És un dels sants de l’abundant collita del regnat de Dioclecià i patró de la ciutat de València.

El nostre Vicenç, nascut a Osca segons les cròniques, va ser diaca al servei del bisbe Valeri de Saragossa, que el tenia per la seva mà dreta. Fins i tot Vicenç li feia els sermons, perquè el bisbe parlava returant. La seva gesta parteix del poema Passio sancti Vincenti martyris, obra del poeta Prudenci, de qui parlàvem ahir, autor d’un bon grapat de poemes sobre sants de Roma i d’Hispània. Segons la història contada per Prudenci, el bisbe i el diaca van ser víctimes del procònsol Dacià, un personatge “històric” només esmentat en hagiografies, executor a Hispània de la persecució del cristianisme ordenada per Dioclecià. El delegat imperial va ser l’impulsor de la santedat de Santa Eulàlia, Sant Jordi, Sant Llorenç, Sant Cugat i un caramull més, a més de Sant Vicenç.  Aquest i el seu bisbe van ser descoberts in fraganti, i van ser duts a València —no se sap per què—, on foren jutjats. És tan sàvia la tradició que fins i tot sap a on fermaren el diaca quan, després d’un viatge esgotador a peu, arribà a València: a una columna exposada a la veneració a l’església de Santa Mònica. En el judici el bisbe quec va quedar sense poder articular paraula, dels nervis que duia damunt, i el diaca va parlar per tots dos, més eloqüent que un llibre i més trempat que uns orgues i plantant cara al jutge sense cap pèl a la llengua. Cosa que no va agradar gens a Dacià. Al bisbe, que ja tenia una edat, el van desterrar i al diaca insolent el van condemnar a suplicis terribles fins que renegàs de Crist. El mètode Dacià, que s’aplicà a totes les seves víctimes esmentades més amunt, consisteix en tortures, oferiment de perdó si es retracten, més tortures que normalment i per intervenció divina no fan al torturat ni pessigolles i, finalment, resolució del cas per la via ràpida amb la decapitació. Així Vicenç  fou posat al poltre, fou assotat sense pietat i sotmès a ganxos de ferro que esparracaven la seva pell i carn. Potser mesclant els martiris de Sant Vicent i de Sant Llorenç diu la llegenda que li oferiren alliberar-lo si tirava al foc les sagrades escriptures, cosa que, òbviament, l’home va refusar. I aleshores li van posar a ell, al foc, ben torrat damunt unes graelles. Segons altres creences, el van torturar damunt una post d’un cup, per la qual cosa a França és el patró dels vinyaters. I morí el 22 de gener de l’any 304, després de donar-li tot aquest recapte i de tirar-lo a una masmorra amb el sol que formava un llit de vidres. Per ordre de Dacià el seu cos va ser abandonat al camp, a la mercè dels voltors i altres carronyaires, però un esbart de corbs protegí aquell cos d’aquelles bèsties, que no pogueren ni tocar-lo. Aleshores fou tirat a la mar —o al Túria— amb una pedra al coll —una roda de molí segons alguna iconografia—, però aquell cos fou rescatat, perquè en una aparició —una escena ja vista— el sant li comunicà a una bona senyora la seva localització.

El que va passar amb les restes del sant ja és més problemàtic, perquè hi ha versions per a tots els gustos. Una d’aquestes diu que el dugueren a enterrar ni més ni menys que al cap de Sant Vicenç, a l’extrem sud-occidental de Portugal. Quin viatge que va fer l’home! Sobre la seva tomba portuguesa més tard li van aixecar una capella, al voltant de la qual els corbs continuaven fent guàrdia disciplinadament. Ja podeu suposar per què l’accident geogràfic es diu cap de Sant Vicenç. En el segle XII el rei Alfons Henriques de Portugal va fer exhumar el seu cos i el dugué en vaixell al monestir dit de Sant Vicenç de Fora, a Lisbona. Potser els corbs també van fer aquell viatge. L’escut d’aquesta ciutat —que té el sant per patró— té per motiu central una nau que transporta les restes del sant, escortades per dos lleials corbs de la guàrdia vicentina. Altres versions parlen d’un trasllat de les restes a l’abadia de Sant Benet de Castres (Occitània), en el segle IX, i d’aquí a Lisbona, en el segle XII.

Segons altres creences,  més coherents amb el lloc de la mort, Vicenç va ser enterrat a València, on aviat —en el mateix segle IV— prengué el seu culte, quan el cristianisme començava a arrelar tardanament a València, per la qual cosa Sant Vicenç és considerat el pare i fundador de l’Església valenciana. En el lloc on se suposa que fou enterrat, on ara hi ha el carrer de Sant Vicent Màrtir, es construí una petita església dita la Roqueta. Segurament ho endevinau: els corbs també feien voltes a l’aire per damunt els ossos del diaca. Ossos que no sé cap a on partiren, però que allà no hi són. Se n’anaren al cap de Sant Vicenç o a Occitània per a fugir de la profanació dels musulmans invasors? L’esglesieta primitiva va ser la primera cosa que ocupà Jaume I en la presa de València, i allà va quedar l’històric Penó de la Conquesta, fins que va ser traslladat a l’Ajuntament. Sobre l’església primitiva Jaume I hi féu construir l’església, monestir i hospital coneguts com a santuari de Sant Vicent de la Roqueta. Es conserva l’església, molt canviada amb el pas del temps i salvada de miracle dels especuladors —més corbs—, que pretenien fer en el seu solar un edifici de vulgars habitatges. El Conqueridor va proclamar Sant Vicenç protector de la Conquesta juntament amb Santa Maria, i posteriorment el sant va ser declarat patró de la Ciutat, com no podia ser d’altra manera. I com que no hi pot haver patró sense relíquia, i encara que aquesta es va fer esperar molt, el 1970 els valencians van rebre el regal, procedent de Bari, del braç incorrupte del sant, que tenen ben guardat a la catedral. I què hi feia el braç a Bari? No hi cerqueu resposta: els sants són pertot.

Vicenç és un nom llatí, procedent de Vincentius, que significa ‘vencedor’. Era un nom romà habitual i és un dels noms masculins més famosos en el nostre país. Al País Valencià té la forma Vicent, presa de la forma de vocatiu Vincente. La devoció al sant va fer el nom especialment freqüent a València, on un altre Vicenç valencià, Sant Vicenç Ferrer, va fer l’efecte multiplicador. El mateix Vicenç Ferrer, frare dominicà de gran influència, del segle XV i canonitzat en el XVI, va fer florir el nom pertot arreu del país. També a Mallorca on el frare va fer grans prèdiques i prodigis que deixaren bocabadats els mallorquins. Vicenç també és un cognom —com la majoria de noms de fonts masculins—, escrit tradicionalment Vicens, perquè abans de Fabra la ce trencada estava més perduda que els ossos de Sant Vicenç. També hi ha una dotzena de poblacions catalanes que es diuen Sant Vicenç.

Doncs per molts d’anys a tots els Vicenç i Vicentes.