Avui és Sant Pere, un altre sant «gros», com el Sant Joan que vam veure en un capítol precedent. Les esglésies cristianes celebren avui la festivitat de Sant Pere i Sant Pau, però aquí avui només parlarem de sant Pere. En primer lloc per a no carregar massa el capítol i, a més, perquè en l’imaginari popular avui és sobretot Sant Pere. A sant Pau li donarem tot el protagonisme el dia 25 de gener, l’altra festa paulina, la Conversió de Sant Pau. En el domini de les tradicions, que és el que ens interessa en aquests escrits, la festa de Sant Pau està força associada a aquell dia: molts celebren l’onomàstica per la Conversió de Sant Pau, molts de llocs que tenen el sant per patró fan la seva festa major el 25 de gener i els refranys i dites lligats a sant Pau fan referència sobretot a la festa d’aquell dia.

«Sant Pere és a vint-i-nou i Sant Marçal és a trenta, i el sendemà ja mos entra es primer de juliol» diu una cançó que vam aprendre de petits. Ho aprofitam per a aclarir que el sendemà deu ser una concurrència dels dos articles illencs, la suma de l’endemà i s’endemà, i endemà procedeix de l’expressió llatina in de mane, ‘el dia de demà’. Tenim una bona tira de refranys i dites sobre el dia d’avui, normalment referides a sant Pere, no a l’altre sant oficial. Per Sant Pere garbes a l’era, que ens diu que és l’hora de batre, després de segar tot el mes de juny. Per Sant Pere enrevolten (o envolten, o festegen) la figuera, és a dir, arriben les primeres figues, les figues flors. I, com diu un altre refrany, Les figues i les amors, les primeres són les bones. També n’hi ha un altre que diu Any de figues flors, any de plors, que significa que si hi ha hagut una bona collita de figues flors, la de blat serà dolenta. I el saber meteorològic: Si plou per Sant Pere, plourà tot un més darrere. I aquella dita que fa Amb diners sant Pere canta, que vol dir que amb diners es pot aconseguir qualsevol cosa.

Qui era sant Pere? Com els altres apòstols, no és esmentat a cap font històrica del seu temps. Haurem de fiar-nos, doncs, dels texts del Nou Testament, d’on traurem aquesta breu nota biogràfica. En realitat no es deia Pere sinó Simó (Shemayon en arameu, que era la seva llengua; Shimon en hebreu, que significa ‘escoltat’). Simó o Pere era un jueu de Betsaida, fill d’un Joan i germà d’Andreu (l’apòstol), qui també devia tenir un nom hebreu o arameu però només coneixem el seu nom grec. Com ja hem dit qualque altra vegada, tenir un segon nom grec era corrent entre els jueus del moment de què parlam. Simó o Pere era un pescador que va ser recrutat per Jesús, juntament amb el seu germà Andreu, per a formar part del seu equip de treball. Diu la narració evangèlica que Jesús li canvià el nom de Shemayon pel de Keppa, ‘pedra’ o ‘roca’. I en els evangelis, escrits en grec, aquest nom es tradueix per Petros, masculinització de petra ‘pedra’. L’equivalent llatí era Petrus i d’aquí ve el Pere i tots els noms de les llengües de l’entorn (Pierre, Pietro, Pèire, Pedro, Peter, etc.). El nostre pescador devia ser casat, perquè Jesús va guarir la seva sogra d’alguna malaltia, però de la dona no se’n sap absolutament res. Doncs instigat pel seu germà Andreu, que era un seguidor de Joan el Baptista, deixà la dona i els fills, si en tenia, i es féu, amb el germà, seguidor de Jesús. Sant Pere és pintat com un personatge molt humà, flac quan tenia por i perillós quan s’irritava: en el moment de la detenció de Jesús, enfurit saltà amb la seva espasa (duia espasa!) damunt un dels qui anaven a prendre el seu mestre i li tallà una orella; i un cop arrestat Jesús, veient el pescador que la mar es posava bruta, afirmà tres vegades que a aquell dissortat no l’havia vist mai en la seva vida.

Més que les coses succeïdes durant la vida de Jesús, trobam especialment interessant allò que ocorregué després de la mort del natzarè. Segons ensenyen les esglésies cristianes, els apòstols es dispersaren per la part oriental de l’Imperi i es posaren a predicar i a fer seguidors. A les ciutats anaren sorgint i desenvolupant-se les diverses comunitats cristianes, dirigides cada una per un líder que es denominà amb el mot grec epískopos, format amb epi (damunt) i skopos, del verb skopein (mirar). Significa, doncs, ‘supervisor’, ‘el qui vetla’, i d’aquest mot ve el català bisbe. Aquells primers bisbes normalment eren elegits per la comunitat de creients. En un principi l’epískopos no es diferencià gaire del presbýteros, un altre mot grec que significa ‘vell’, però més tard l’epískopos (bisbe) restà com a dirigent de totes les comunitats cristianes d’una ciutat o àrea geogràfica mentre que el presbýteros (capellà en termes actuals) fou l’encarregat de cada una d’aquelles comunitats. Sabem que Jaume el Just, germà de Jesús (vegeu el capítol sobre Sant Felip, 1r de maig), restà com a líder de la comunitat cristiana —o més aviat judeocristiana— de Jerusalem, mentre que els altres prengueren camí cap a les principals ciutats de l’Imperi i formaren comunitats de creients, fossin jueus o gentils. Pensem que fins a la vinguda de Constantí (segle IV) els cristians eren un col·lectiu perseguit, i la seva activitat, totalment clandestina i subterrània. Podem imaginar, doncs, les condicions de vida d’aquells primers bisbes, molts dels quals moriren assassinats.

I què passà amb l’apòstol Simó o Pere? Segons els Actes dels apòstols —suposadament escrit per sant Lluc—, va ser empresonat per Herodes, però un àngel el rescatà i continuà a predicar tranquil·lament. Males llengües diuen que no s’entenia gaire amb el col·lega sant Pau, encara que ara hagin estat reconciliats i facin festa junts. Desavinences ideològiques, diuen. Pere era un jueu de Galilea, molt jueu, i només volia un Israel cristià seguidor de la llei mosaica —allò que Jesús predicà només era un nou model de judaisme—; mentre que Pau era un jueu hel·lenitzat d’Anatòlia (ara Turquia) entusiasta de la incorporació dels gentils —els pagans— a la nova Església. Amb tot, fonts cristianes diuen que sant Pere anà a predicar a Antioquia, la tercera ciutat de l’Imperi amb una població de diversos centenars de milers d’habitants, que fou el fundador de l’Església d’aquesta ciutat i el seu primer bisbe i que després anà a Roma, amb sant Pau, on tots dos fundaren l’Església cristiana de la capital de l’Imperi. Sant Pere hauria estat el primer bisbe de Roma. Segons la tradició tots dos, Pere i Pau, foren executats sota el regnat de Neró, el 13 d’octubre de l’any 64, pocs mesos després del gran incendi de Roma atribuït als cristians. Foren unes de les moltes execucions que seguiren aquell incendi. Segons l’escrit dit els Actes de Pere, sant Pere fou crucificat amb la creu cap per avall, a petició del mateix «interessat», car considerava que no era digne de morir de la mateixa manera que Jesús. Però com que sempre hi ha opinions per a tots els gusts, alguns especialistes creuen que sant Pere no morí a Roma ni hi va estar mai. Argumenten que cap document del segle I, ni les mateixes epístoles de sant Pau, no diuen res sobre la possibilitat que sant Pere estigués o hagués estat a Roma. I poques coses de cert se saben dels primers cristians de Roma i els seus dirigents. Diuen alguns especialistes que no hi va haver bisbe de Roma fins a la meitat del segle II, o fins i tot més tard. I s’ha dit també que els noms dels primers tretze «papes», començant per Pere i fins a l’any 235, són una invenció que no apareix escrita fins al segle IV, en el context en què Roma començava a disputar-se amb altres seus episcopals la primacia de l’Església.

L’emperador Constantí, el màxim promotor del cristianisme, va manar edificar una basílica en el lloc on els cristians de Roma creien que sant Pere estava enterrat: en el turó Vaticà, on hi havia el circ de Neró i al costat d’aquest un cementeri on enterraven els cristians executats. Hagueren de picar molt per a salvar el pendent del turó, però per a un emperador no hi ha res impossible, i la basílica va ser construïda entre el 319 i el 333. A la fi del segle XV els papes decidiren d’edificar un nou temple sobre el precedent i d’aquí sorgí la grandiosa basílica de Sant Pere actual, d’estil renaixentista, en la construcció de la qual s’esmerçaren més de cent anys i participaren els millors arquitectes de l’època. Pensem que el papa era el cap d’un gran Estat i un poder polític i econòmic immens. El 1950 es van fer unes excavacions davall l’altar major de la basílica i trobaren algunes tombes i ossos de persones i d’animals, però evidentment no pogueren certificar a qui pertanyien aquelles restes. Durant la dècada de 1960 continuaren les exploracions arqueològiques i trobaren les restes d’una persona de devers seixanta-un anys i del segle I dC que foren «identificades» com les restes de sant Pere. El 1968 el papa Pau VI anunciava solemnement que aquelles eren les relíquies del sant.

Segons l’Església catòlica, sant Pere és el primer bisbe de Roma i el primer papa, i tots els altres papes són els seus successors. Però les coses no són tan clares. L’elecció de Pere per Jesús com a cap de l’Església i posseïdor de les claus del cel es basa en aquell passatge de Mateu en què Jesús diu allò de «sobre aquesta pedra edificaré la meva Església», que, segons les esglésies orientals va ser afegit a l’evangeli molt posteriorment. En un principi tots els bisbes eren iguals, si bé tots cercaren la manera, inventant documents si calia, de demostrar que eren successors d’algun apòstol, cosa que els donava preeminència. I també aviat començaren a disputar-se l’autoritat sobre tota l’Església cristiana, però en tot el primer mil·lenni no hi ha cap evidència que el de Roma ho hagués aconseguit. En el concili de Calcedònia (451) els cinc bisbes més importants de la Cristiandat —els d’Alexandria, Antioquia, Constantinoble, Jerusalem i Roma— reberen el títol de patriarques, que els donava autoritat sobre altres bisbes. El títol de papa, sorgit del mot grec pappas, nom infantil per a pare, es donava en un principi a tots els bisbes, després als patriarques. A partir del segle VI comença a ser emprat en exclusiva pel bisbe de Roma, cosa que no esdevingué oficial fins al segle XI, quan es produeix la separació de les esglésies d’Occident i d’Orient a causa de la disputa sobre l’autoritat damunt tots els cristians. A partir del papa Joan II (papa entre 533 i 535), de nom real Mercuri, tots els papes han adoptat un nom de papa, diferent del seu propi; un nom «artístic», podríem dir.

Un cop desapareguda l’autoritat central de l’Imperi Romà, el bisbe de Roma exercí una gran influència política sobre la políticament convulsa península italiana, ocupada per uns i altres. Un d’aquests bisbes, en el segle VIII, va fer una de les falsificacions documentals més espectaculars de la història. Es tragué de la màniga un decret suposadament del segle IV en què l’emperador Constantí el Gran feia donació al bisbe de Roma Silvestre I d’autoritat sobre aquesta ciutat i sobre tot l’Imperi d’Occident, alhora que li donava supremacia sobre tots els altres bisbes cristians. Aquest fals decret, dit la Donació de Constantí i datat el 30 de març de 315, va ser utilitzat quan es va produir l’aliança —decisiva— entre el bisbe de Roma i el poder franc. El papa Esteve II (752-757), arrogant-se la facultat de nomenar reis, va coronar Pipí el Breu rei dels francs i aquest va donar al Papa el domini de gran part d’Itàlia, conquerida als longobards (Donació de Pipí). Més tard, els longobards envaïren l’Estat del Papa i Carlemany acudí a alliberar-lo. El papa, en agraïment, coronà Carlemany emperador, establint el principi que a Occident ningú no pot ser coronat emperador sense el consentiment del papa. D’aquesta manera es consolidava l’aliança entre el papa i el màxim poder civil i naixia un Estat italià, amb capital a Roma, el cap del qual era el papa i que va durar fins al 1870. En aquell any, unificada Itàlia, es creà l’estat del Vaticà, el més petit del món, una monarquia absoluta en què el sobirà —el papa— exerceix els poders legislatiu, executiu i judicial i on els ciutadans no paguen imposts.

Els papes eren reis com els altres, que administraven els seus dominis i movien guerres contra altres reis. Però, a més, com a caps de l’Església universal, tenien poder —o l’exercien si podien— sobre reis i autoritats civils. Excomunicaven qui els fes front, i a un sobirà excomunicat els seus súbdits ja no tenien obligació d’obeir-lo. Els papes imposaven o condicionaven tractats internacionals, com els que repartiren Amèrica entre els països colonitzadors, censuraven llibres i perseguien persones considerades herètiques a través de la Inquisició, donaven permisos per a crear universitats, etc. Després de constituïts els Estats Pontificis se succeïren una cinquantena de papes que regnaren una mitjana de quatre o cinc anys, alguns pocs mesos o dies, i alguns d’ells eren jovenets o fins i tot adolescents, com Benet IX o Joan XII, que organitzava orgies al palau del Laterà. Alguns d’aquests papes moriren assassinats per clergues rivals o, com diu un tractadista del tema, per marits poc disposats a compartir la dona amb ningú, per molt papa que fos. Tota aquesta situació desembocà en la reforma luterana, que tornà a dividir l’Església cristiana. Els successors de sant Pere no foren tots com el papa Francesc. També hi hagué una «papessa». Almenys va circular una llegenda, recollida pel cronista Jean de Mailly, al començament del segle XIII, segons la qual, al final del segle XI, una dona, de nom Juana, transvestida d’home, es va fer monjo i anà escalant a la jerarquia fins a arribar a la cadira de sant Pere. Segons la mateixa llegenda, l’enganyifa es va descobrir quan la papessa va parir una criatura en plena processó. En el museu vaticà s’exposa una cadira —sedia stercoraria— amb un forat a la part del seient presumptament relacionada amb aquesta fantàstica història. Es va dir que després de la feta, el papa masculí següent va decidir que abans de ser proclamats papes, els beneficiats havien de passar pel ritual de seure en aquella cadira i un eclesiàstic comprovaria l’existència dels atributs masculins amb una palpada ritual. Si l’examen era positiu, el palpador anunciava duos habet et bene pendentes.

I perquè no resti res per mostrar, direm que la vestimenta ordinària dels papes és la següent. Sotana blanca (a diferència dels capellans, que la porten negra) amb 33 botons que representen l’edat de Crist. Banda de seda blanca a la cintura amb l’escut papal (una tiara i dues claus). Sobre la sotana duen una muceta (capeta) que ara és blanca i abans era vermella. Sabates vermelles que el papa Francesc ha canviat per unes de negres. Solideu blanc, que és aquest casquet que es porta damunt la coroneta. Crucifix sobre el pit, d’or, plata o altres metalls. Anell del pescador, com a successor de sant Pere. Entre els segles VIII i XIX el cap dels papes estigué coronat per la tiara pontifícia, un cobricap alt sobre el qual hi ha tres corones: una que representa el poder temporal com a cap d’estat, una altra que rerpresenta el poder espiritual sobre l’Església catòlica i una altra que no sabem què representa. Pau VI va ser el darrer que en va portar.

Però deixem la Santa Mare Església i tornem al nostre protagonista d’avui. El món cristià li ha dedicat grans temples, com la basílica del Vaticà, ja esmentada, o les catedrals de Montpeller o de Ginebra. Moltes ciutats en el món porten el seu nom, algunes enormes, com Sant Petersburg (Rússia). Al nostre país hi ha vuit municipis que es diuen Sant Pere (Sant Pere d’Albaida, Sant Pere de Ribes, etc.), a més de moltes altres entitats de població, barris, monestirs, ermites, puigs, etc. A Barcelona hi hagué el monestir de Sant Pere de les Puelles (noies), de monges benedictines, fundat en el segle X. En el XIX va ser desamortitzat i esbucat, menys l’església, que es convertí en parròquia. Aquesta va ser cremada durant la Setmana Tràgica i durant la Guerra Civil i restaurada després dels dos incendis. El monestir ha donat nom als tres carrers de Sant Pere (Més Alt, Mitjà i Més Baix), a la ronda de Sant Pere i al barri de Sant Pere. Al municipi mallorquí d’Escorca, l’únic de l’illa sense cap nucli de població, hi ha una de les poques esglésies dites de repoblació, construïdes just després de la conquesta catalana, dita Sant Pere d’Escorca i evidentment amb el nostre sant de titular. A Palma hi ha el barri del Puig de Sant Pere, antic barri de pescadors que agafa el nom de l’esglesieta del segle XVI dedicada al sant, que conserva el portal renaixentista. Hi havia el crist dels pescadors, que després va passar a l’església del Molinar. És fill destacat del barri el cantador Pere Bonet, de nom artístic Bonet de San Pedro (del barri), darrerament normalitzat d’ofici.

Sant Pere és el patró de Reus, de Figueres, de Cambrils, de Rubí, de Gavà, del Masnou, de Calella i, a Mallorca, d’Andratx, de Búger, d’Escorca, d’Esporles, de la Colònia de Sant Pere, del Port d’Alcúdia i del Port de Sóller. I és titular de la parròquia de Petra. Però sobretot sant Pere és el patró dels pescadors i dels mariners. Antigament era el patró del Col·legi dels Pescadors de Palma, que el veneraven a una capella de l’església de Santa Creu, avui part de la sagristia. Al voltant del dia de Sant Pere a moltes viles marineres fan grans festes dedicades al món de la mar, organitzades per les confraries de pescadors, amb processons portant el sant. A Calella de Palafrugell, a més, per Sant Pere fan una cantada d’havaneres que és un dels grans actes culturals del Principat. Abans Sant Pere era una festa de precepte, fins que ho va deixar de ser el 1977. Sant Pere és un sant popular, el més popular dels apòstols, potser perquè té les claus de les portes del cel i és qui en aquestes portes rep els qui hi arriben. Per això de morir-se en diuen anar a veure sant Pere. I quan trona diuen que sant Pere fa córrer els mobles del cel.

Diu el folklorista Rafel Ginard que el dia de Sant Pere els escolans de la Seu escampaven murta davant les cases dels canonges i aquests el capvespre feien una processó pels carrers del voltant de la catedral amb el sant Pere de plata. I a la Seu hi havia missa solemne amb altar fumat. Per Sant Pere començaven i acabaven els contractes de lloguer de les cases. Les rendes es pagaven la meitat per Nadal i l’altra meitat per Sant Pere.

Com dèiem al principi, Pere és un dels grans noms dels Països Catalans, sobretot molt corrent a la fi de l’Edat Mitjana. Pere és un dels noms d’aquell triplet que hi ha a totes les cases (Peres, Tonis i ases; Joans, Peres i ases, etc.). Curiosament, a Mallorca Pere, en la seva forma catalana, perdé prestigi durant el segle XIX, i es posà de moda dir-se Pedro. Fins a la fi del franquisme als Peres mallorquins tothom els deia Pedro, amb poques excepcions. Podríem dir que amb el nom en català només hi va restar el sant. Una cosa semblant ocorria amb Francesc i Francisco [fɾənˈsisko]. La forma femenina genuïna catalana és Pereta. Petra és una forma deguda a la imitació dels usos espanyols. Com una gran part de noms de fonts, Pere també és un cognom, que al Principat alguns malescriuen Pera, com passa a un famós actor. I també hi ha el cognom Santpere, amb les formes ortogràfiques errònies Sampere i Samper.

Acabarem esmentant alguns altres sants que també porten el nom de l’apòstol. En primer lloc sant Pere Nolasc (1180-1256), un mercader nascut a Occitània i resident a Barcelona que fundà ni més ni menys que l’orde de la Mercè (vegeu el capítol sobre la Mercè, 24 de setembre). La seva festa és el 6 de maig.

Després tenim sant Pere Màrtir o sant Pere de Verona (1205-1252). De família càtara, va estudiar a la universitat de Bolonya i es va fer frare dominicà, quan el fundador de l’orde, sant Domènec de Guzman, encara era viu. Va lluitar contra els càtars a Llombardia i va fer d’inquisidor a Milà i a Como. Va ser prior de dos convents dominicans. Ell i altres dominicans van obtenir la condemna d’uns «heretges» florentins, i va morir assassinat per un sicari quan anava camí de Milà. Fou enterrat a la basílica de Sant Eustorgi de Milà i canonitzat l’any següent de la seva mort. Els catalans li canviaren la biografia i digueren que era un dominicà del convent de Balaguer i que havia estat inquisidor a l’Urgell. Si trobau una imatge d’un dominicà amb un ganivet clavat al cap, segur que és ell. El papa Pau VI traslladà la seva festivitat del 29 d’abril al 4 de juny, i posteriorment s’implantà en el 6 d’abril.

Era el patró dels inquisidors, ofici feliçment desaparegut. A Palma era el patró del Col·legi dels Sabaters de la Vila d’Avall, que el veneraven a l’església de Sant Domènec. També era el patró dels sabaters a Llucmajor, segons el pare Ginard, i té una capella a l’església dels franciscans d’aquesta vila. És patró de Costur (l’Alcalatén) i copatró d’Òdena (l’Anoia). És titular de diverses esglésies o ermites (Olot, Peracamps, Monistrol de Calders, Sant Romà d’Abella, Frígols de Tremp, Solsona) i dóna nom a la muntanya de Sant Pere Màrtir de Collserola. El sant ha generat el nom Pere Màrtir, que fou portat per un altre sant, l’asconenc Pere Màrtir Sans i Jordà (1680-1747), un dominicà que no va tenir altra idea que anar a evangelitzar la Xina, on va ser decapitat.

Finalment, esmentem sant Pere d’Alcàntara (1499-1562), de nom real Juan de Garavito, un franciscà castellà (nascut a Alcàntara, Extremadura) que va ser una figura clau en la reforma del seu orde. La seva festa és el 18 d’octubre, abans el 19. Ha produït el nom Pere d’Alcàntara, portat per l’il·lustre polifacètic mallorquí Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau.

Doncs als Peres i Peretes, molts d’anys i bons.

**********

Si us ha agradat aquest escrit, en tenim molts més que ara podeu llegir en aquest llibre.