Avui és el dia dedicat a les moltes dones que es diuen Lourdes i a les poques que es diuen Lorda, que és l’equivalent en occità i català. Es tracta d’un nom toponímic marià, com Núria i Montserrat. Lorda és una vila de Gascunya, tocant al Pirineu, que els francesos van convertir en Lourdes, amb aquesta mania que tenen d’escriure amb essa de plural els noms que tenen forma singular (com la nostra Prada de Conflent). En occità Lorda és pronuncia Lurda i d’aquí ve, amb la essa de plural, la grafia francesada Lourdes. Fins al 1858 Lorda era una vileta immemsament tranquil·la i sense més peculiaritat que un castell ple d’història alçat dalt d’un turó. Gaudien d’aquella placidesa prop de 4.000 persones, que es dedicaven a feines agrícoles  i que parlaven —totes— occità. Aquella gent poc imaginaven que un dia la seva vileta seria una potència turística amb 270 hotels i sis milions de visitants cada any. El mèrit d’això el tenen a parts iguals una senyora vestida de blanc i una noieta de catorze anys, filla d’un moliner i una bugadera, de nom Bernadeta Soubirous (que normalitzat seria Sobirós).

Un dia 11 de febrer de 1858 la nina anava a cercar llenya amb una germana i un amic. Segons digué després,  dins una cova va veure una noia de la seva mateixa edat, vestida de blanc amb un cinyell blau i unes roses als peus. La visió es va repetir en dies posteriors fins a 18 vegades. En aquest procés, la relació entre Bernadeta i la noia de blanc anava progressant. La pageseta queia en èxtasi a cada episodi, davant la mirada atònita dels altres protagonistes. Un dia l’aparició li va parlar. Li digué que calia pregar molt per a salvar la Humanitat i que volia que allà s’hi construís un santuari. Un altre dia li manà que cavàs un clot, d’on sortí —sembla que no a l’acte sinó temps després— una aigua miraculosa que guariria un sens fi de malalts de totes les malalties.  Finalment, Bernadeta un dia li demanà qui era, i la visió va respondre —en occità gascó, que era la llengua en què es comunicaven— “Ieu sui era Immaculada Cuncepciú” (que Santa Bernadeta m’accepti la grafia dialectal i descriptivament fonetista). Aviat s’armà un gran debat en el poble i més enllà del poble sobre aquells fets tan singulars. S’hi veieren inevitablement implicats les autoritats i la jerarquia eclesiàstica. Es nomenà una comissió per a estudiar el cas i passats dos anys el bisbe conclogué i decretà que efectivament la Mare de Déu havia aparegut a les tendres criatures. L’alta jerarquia de l’Església, a més, ben contenta perquè va poder dir que amb aquests fets la Verge Maria confirmava a la Humanitat, a través d’una nina innocent, el dogma de la Immaculada Concepció, que el 1854 —quatre anys abans— havia proclamat Pius IX.

Es va construir un gran catedral, consagrada el 1879, i el 1907 s’establí la festa de l’aparició de la Mare de Déu de Lorda. A la cova de les visions, aparicions o hal·lucinacions s’hi instal·là una escultura basada en la iconografia estàndard de la Immaculada, que no agradà gens a Bernadeta, perquè segons ella no coincida amb la noia amb qui havia tingut interacció. Bernadeta morí l’any que consagraren el gran temple, va ser beatificada el 1925 i canonitzada el 1933, amb l’assignació del dia 18 de febrer, el dia d’una de les visions en què la Mare de Déu li prometé de fer-la feliç no en aquesta vida sinó en la pròxima. En aquesta, efectivament, no ho degué ser gaire, perquè va patir, a més de pobresa durant la infància, asma i càncer d’ossos i va morir a 35 anys, en un establiment religiós on havia passat la resta de la vida. A la vileta gascona encara es va construir una altra gran basílica, la de Sant Pius  X, amb capacitat per a 25.000 persones, consagrada el 1958. Tot aquest conjunt és un complex on arriben milers de pelegrins, molts dels quals amb l’esperança de ser guarits d’alguna dolença bevent la miraculosa aigua d’aquella font generosa que en dóna cent mil litres cada dia. Sempre que no els passi com a aquella senyora que anava a veure si podria arreglar la seva coixesa i, després de rodolar per les escales i quedar feta una coca, va canviar le petició programada inicialment per una altra de darrera hora que feia “Mare de Déu de Lorda, que quedi com estava”.

I d’ençà del final del segle XIX, o potser d’ençà del XX, moltes dones en el món de tradició cristiana es diuen Lourdes. O Lurdes, o Lorda. A totes per molts d’anys.