Tots Sants

Si la religió catòlica i la cultura tradicional-popular que en deriva dedica cada un dels dies de l’any a un sant (o a cinc o sis d’encà que hi ha més sants que dies de l’any), avui es tira la casa per la finestra i el dia és dedicat a tots els sants. Tots? I quants de sants hi ha? I què dimonis és un sant?

Sanctus és participi del verb sancire, relacionat amb sanctione (l’acte de sancire).  Sancire vol dir alguna cosa així com ‘prescriure per llei’, i el participi sanctus (‘sancionat’) agafà el significat de cosa o persona relacionada amb la Divinitat. En particular, aquestes personetes llunyanes que ens permeten que un dia a l’any a qui més qui menys li diguin “molts d’anys”. Encara.

El fet és que això dels sants és un dels grans muntatges de la Santa Mare Església de Roma. En els primers temps del cristianisme es deien sants a tots els seguidors de la nova religió (vius, és clar), és a dir, els cristians més en actiu. Durant l’època de les persecucions, els sants vingueren a ser els màrtirs, és a dir, aquells que foren morts (i, segons diuen, amb mètodes que mostren la muntanya nauseabunda del sadisme humà), per oposició als que per a salvar la vida renunciaven a la fe de Crist. Aviat es reté culte als màrtirs i, en acabar la persecució i produir-se la coalició de l’Església i l’Imperi, aparegueren els sants no màrtirs, els confessors (martyres et confessores), que no són capellans que confessen sinó els cristians que confessaven o professaven la seva fe. I amb ells, una nova tipologia de sants de tota mena: verges, doctors de l’Església, educadors, fundadors de comunitats, etc.

I com es feien sants, els sants? En un principi la cosa anava per aclamació popular, després foren els bisbes que atorgaven cartes de santedat en els seus dominis, i, finalment, en el segle XII, el Papa agafa per a ell la competència de fabricar sants i s’instituí la canonització, una conseqüència de la qual fou la beatificació, la declaració de “mig sants” als quals es pot donar culte en àmbits geogràfics restringits o en col·lectius particulars.

L’aparició i proliferació dels sants generà la necessitat de fer-ne l’inventari (el santoral), cosa a la qual s’ha dedicat l’Església catòlica des de temps immemorials. De l’inventari també se n’han fet revisions diverses, fins i tot amb la caiguda d’algú de la llista. Com el nostre Sant Jordi, que ara diuen que no va existir, però segur que les represàlies contra ell són per la seva vinculació amb Catalunya, i ja se sap que les relacions entre el país i el Vaticà mai no han acabat d’anar bé.

Amb les primeres nòmines de sants, a l’Edat Mitjana, vingué la funció “auxiliadora” (els sants que s’especialitzaven a guarir alguna malaltia o a protegir contra alguna calamitat) i la institució del patronat, és a dir el fet que un sant s’encarregava de protegir un determinat col·lectiu, que donava culte al sant en qüestió. Bé, no sols culte sinó coses més materials, des de petites almoines fins a grans donacions de terres per part de nobles desitjosos d’assegurar la vida eterna. Les donacions, naturalment, es feien al sant i no a les abadies, parròquies o catedrals. Fins que Mendizàbal i companyia van trobar que la cosa passava de mida. Tenir un sant patró o protector era una gran seguretat. Jo et prec i tu em protegeixes. Els sants, confortablement instal·lats en el Cel, tenen, a més, entre les seves funcions, la de la intercessió davant Déu. Tenir bo amb un sant reporta molts avantatges espirituals al beneficiat. I així s’ha projectat en el Cel una de les lacres de la terra: l’enxufisme i l’assoliment d’objectius recorrent a les dreceres.

El fenomen dels sants també fou un gran estímul per al comerç i per al turisme. La devoció als sants va disparar l’interès per les relíquies, que feien meravelles. Un trosset d’os o una ungla d’un sant a una església podien guarir més que tot Son Espases o la Vall d’Hebron. I una ciutat amb una relíquia esdevenia una ciutat important i atractora de turisme cultural. Aquí les descripcions de l’anatomia deixaren de tenir vigència universal i començaren a existir persones amb característiques especials, com duplicar o triplicar el nombre de dits o les 32 peces dentàries amb què ens hem de conformar els no sants.

Els sants canviaren els costums de la gent, com la imposició de noms als nounats. Molt enrere començà la pràctica d’imposar noms de sants (com ara posen noms de famosos), cosa que es féu estrictament obligatòria a partir del concili de Trento. Amb això una gran riquesa onomàstica desaparegué, i en el cas de Mallorca un corpus de només una seixantena de noms (de sants pre-tridentins) ha arribat fins a la generació nascuda a la meitat del segle XX. Les Jennifers, les Vanessas i els Aitors —que no sabem quin dia hem de felicitar— han fet tornar al colorit pre-tridentí, però ara amb un repertori ben diferent, terror i espant de les àvies.

L’Església catòlica reconeix que hi ha molts més sants dels catalogats oficialment. Per això el papa Gregori IV (827-844) va instituir la festa de Tots Sants, perquè no en quedàs cap de despenjat, discriminat o marginat. Però, en realitat, Tots Sants fou una continuació de la festa pre-cristiana (cèltica) de l’any Nou (Shamain), en què comença el nou cicle de la terra i en què les ànimes dels morts visiten els llocs on van viure i es produeix el reencontre entre els vius i els morts. Un segle després, s’instituí el dia dels Morts, l’endemà de Tots Sants.  D’aquesta manera, amb la festa cristiana de Tots Sants i el dia dels Morts continuam ocupant-nos aquests dies dels nostres éssers perduts, duent-los flors al cementeri i recordant-los. I ens reunim amb els vius per a menjar castanyes i panellets, i els nins mallorquins reben —o rebien— dels seus padrins l’obsequi dels típics rosaris ensucrats, de cada cop més escassos. A molts de llocs, la vespra de Tots Sants s’organitzaven o s’organitzen gresques carnavalesques diverses amb els elements que giren entorn de la mort: fantasmes, cares terrorífiques i ànimes en pena. Una carabassa buida, foradada i amb una espelma a dins es convertí en una de les icones de la festa, una pràctica que en el nostre país no era desconeguda en temps antics. Però els irlandesos en el segle XIX van introduir tota aquesta parafernàlia als Estats Units, on triomfà espectacularment, i d’allà ens l’han portada —amplificada i amb enutjosos afegits com els trucs a les portes— les televisions, Alcampo i Carrefour. Que això dels sants continua essent negoci.

 

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari