Si la religió catòlica i la cultura tradicional-popular que en deriva dedica cada un dels dies de l’any a un sant (o a cinc o sis d’encà que hi ha més sants que dies de l’any), avui es tira la casa per la finestra i el dia és dedicat a tots els sants. Tots? I quants de sants hi ha? I què dimonis és un sant?

Sanctus és participi del verb sancire, relacionat amb sanctione (l’acte de sancire).  Sancire vol dir alguna cosa així com ‘prescriure per llei’, i el participi sanctus (‘sancionat’) agafà el significat de cosa o persona relacionada amb la Divinitat. En particular, aquestes personetes llunyanes que ens permeten que un dia a l’any a qui més qui menys li diguin “molts d’anys”. Encara.

El fet és que això dels sants és un dels grans muntatges de la Santa Mare Església de Roma. En els primers temps del cristianisme es deien sants a tots els seguidors de la nova religió (vius, és clar), és a dir, els cristians més en actiu. Durant l’època de les persecucions, els sants vingueren a ser els màrtirs, és a dir, aquells que foren morts (i, segons diuen, amb mètodes que mostren la muntanya nauseabunda del sadisme humà), per oposició als que per a salvar la vida renunciaven a la fe de Crist. Aviat es reté culte als màrtirs i, en acabar la persecució i produir-se la coalició de l’Església i l’Imperi, aparegueren els sants no màrtirs, els confessors (martyres et confessores), que no són capellans que confessen sinó els cristians que confessaven o professaven la seva fe. I amb ells, una nova tipologia de sants de tota mena: verges, doctors de l’Església, educadors, fundadors de comunitats, etc.

I com es feien sants, els sants? En un principi la cosa anava per aclamació popular, després foren els bisbes que atorgaven cartes de santedat en els seus dominis, i, finalment, en el segle XII, el Papa agafa per a ell la competència de fabricar sants i s’instituí la canonització, una conseqüència de la qual fou la beatificació, la declaració de “mig sants” als quals es pot donar culte en àmbits geogràfics restringits o en col·lectius particulars.

L’aparició i proliferació dels sants generà la necessitat de fer-ne l’inventari (el santoral), cosa a la qual s’ha dedicat l’Església catòlica des de temps immemorials. De l’inventari també se n’han fet revisions diverses, fins i tot amb la caiguda d’algú de la llista. Com el nostre Sant Jordi, que ara diuen que no va existir, però segur que les represalles contra ell són per la seva vinculació amb Catalunya, i ja se sap que les relacions entre el país i el Vaticà mai no han acabat d’anar bé.

Amb les primeres nòmines de sants, a l’Edat Mitjana, vingué la funció “auxiliadora” (els sants que s’especialitzaven a guarir alguna malaltia o a protegir contra alguna calamitat) i la institució del patronat, és a dir el fet que un sant s’encarregava de protegir un determinat col·lectiu, que donava culte al sant en qüestió. Bé, no sols culte sinó coses més materials, des de petites almoines fins a grans donacions de terres per part de nobles desitjosos d’assegurar la vida eterna. Les donacions, naturalment, es feien al sant i no a les abadies, parròquies o catedrals. Fins que Mendizàbal i companyia van trobar que la cosa passava de mida. Tenir un sant patró o protector era una gran seguretat. Jo et prec i tu em protegeixes. Els sants, confortablement instal·lats en el Cel, tenen, a més, entre les seves funcions, la de la intercessió davant Déu. Tenir bo amb un sant reporta molts avantatges espirituals al beneficiat. I així s’ha projectat en el Cel una de les lacres de la terra: l’enxufisme i l’assoliment d’objectius recorrent a les dreceres.

El fenomen dels sants també fou un gran estímul per al comerç i per al turisme. La devoció als sants va disparar l’interès per les relíquies, que feien meravelles. Un trosset d’os o una ungla d’un sant a una església podien guarir més que tot Son Espases o la Vall d’Hebron. I una ciutat amb una relíquia esdevenia una ciutat important i atractora de turisme cultural. Aquí les descripcions de l’anatomia deixaren de tenir vigència universal i començaren a existir persones amb característiques especials, com duplicar o triplicar el nombre de dits o les 32 peces dentàries amb què ens hem de conformar els no sants.

Els sants canviaren els costums de la gent, com la imposició de noms als nounats. Molt enrere començà la pràctica d’imposar noms de sants (com ara posen noms de famosos), cosa que es féu estrictament obligatòria a partir del concili de Trento. Amb això una gran riquesa onomàstica desaparegué, i en el cas de Mallorca un corpus de només una seixantena de noms (de sants pre-tridentins) ha arribat fins a la generació nascuda a la meitat del segle XX. Les Jennifers, les Vanessas i els Aitors —que no sabem quin dia hem de felicitar— han fet tornar al colorit pre-tridentí, però ara amb un repertori ben diferent, terror i espant de les àvies.

El culte de l’Església a tots els sants comença amb el papa Bonifaci IV (s. VI-VII), qui va decidir de convertir el Panteó de Roma —el temple de tots els déus— en una església cristiana dedicada a Santa Maria i a tots els màrtirs. Va ser un 13 de maig, dia que va restar consagrat al culte de tots els màrtirs. El 731 el papa Gregori III (s. VII-VIII) dedicà una capella de la basílica de Sant Pere a tots els sants. En el segle IX el papa Gregori IV (827-844), a petició de Lluís el Piadós, fill de Carlemany, va instituir la festa de Tots Sants el dia primer de novembre. Algun temps després, l’abat reformador de Cluny, Odiló (s. X-XI), donà impuls a la festa a tots els monestirs benedictins que depenien de Cluny, alhora que promogué la festa del Dia dels Morts l’endemà de Tots Sants. D’aquesta manera les dues celebracions s’escamparen per tota la Cristiandat.

Però en realitat, Tots Sants fou una continuació de la festa pre-cristiana (cèltica) de l’any Nou (Shamain) aprofitada i reciclada pel cristianisme. Els celtes eren un poble que abans de l’Imperi Romà ocupà un territori immens, que comprenia tot el que ara és França, les illes Britàniques, part de la Península Ibèrica, part de les actuals Alemanya i Itàlia i més territoris cap a l’est fins a Eslovàquia i Hongria.  Per aquestes dates els celtes celebraven el pas del temps de la llum (primavera i estiu) al temps de la foscor (tardor i hivern). És el final de les collites, quan la naturalesa s’atura, els arbres perden les fulles i la terra sembla que es mor. És quan els celtes recordaven els morts i creien que els seus esperits tornaven a la terra i visitaven les cases on havien viscut cercant menjar i hospitalitat, i si no els en donaven farien caure les seves malediccions sobre els parents inhòspits. En el cristianisme perdurà la creença que aquest dia les ànimes dels morts visiten els llocs on van viure i es produeix el reencontre entre els vius i els morts. D’aquí en surt tot un costumari de donar menjar a les ànimes, encendre’ls llums perquè trobin el camí o, segons altres versions, per a espantar-les, com la carabassa amb una espelma o la col·locació a les cases de calaveres o altres coses que fan por.

En els Països Catalans la vespra de Tots Sants es deia la Nit de les Ànimes, perquè aquestes, com hem dit, tornaven a la Terra. Tenim un costumari riquíssim que s’insereix en aquesta tradició universal, encara que alguns elements fa temps que s’havien perdut. En primer lloc, el costum de fer por, sobretot als més petits, amb la típica carabassa buidada i amb una espelma encesa a l’interior o anant per les cases vestits de fantasmes (bubotes i mòpies a Mallorca). La gastronomia d’aquests dies són les castanyes (a Mallorca, que no n’hi havia, es menjaven més aviat aglans) i els panellets. A Mallorca modernament els panellets es diuen amargos, nom que afortunadament recula en favor de panellets. Antigament al Principat durant la festa de Tots Sants els campaners tocaven les campanes tot el dia o part del dia, i la gent els duia castanyes. Aquest pot ser l’origen de la castanyada, l’esdeveniment social de consumir massivament castanyes torrades. També en el Principat els padrins oferien panellets als seus fillols, i a Mallorca el típic rosari ensucrat, que és un conjunt de dolços enfilats en forma de rosari i amb una gran patena de fruita confitada o similar. També hi havia antigament els panets de mort, que tenien la forma d’un cap de mort i la seva mortalla i que avui alguns tracten de recuperar. A Mallorca també era costum menjar bunyols en aquestes dates. La visita dels esperits era tan important que en moltes cases fins i tot deixaven un plat a taula per als visitants i un llit preparat per a passar la nit confortablement. En alguns llocs es deixava a la casa el pa d’ànima per als morts, que era un pa fet amb carabassa. A altres llocs es deixaven castanyes perquè les menjassen les ànimes dels morts, les quals en canvi deixaven panellets a la casa. Ens hem de felicitar que molts dels costums tradicionals que havien decaigut ara es vagin recuperant, igual que la nostra terminologia. Un costum tradicional del dia de Tots Sants o el dia precedent que no necessita recuperació, perquè manté tota la força, és la visita als cementeris portant flors a les persones que ens han deixat. Els cementeris, llocs tristos de per si, esdevenen aquests dies una explosió de bellesa i de color. Diguem encara que a l’Edat Mitjana hi havia el costum de posar pans damunt les tombes —en aquell temps les tombes eren a les esglésies—, pans que els més pobres agafaven agraïts.

En el segle XIX els irlandesos van dur totes aquestes tradicions als Estats Units d’Amèrica, on prengueren vida i força pròpies. La festa fou batejada com a Halloween, deformació d’All Hallow Eve (vigília de Tots els Sants). Amb la globalització, el cinema, la televisió i les ànsies lucratives dels grans comerços tota la parafernàlia del Halloween retornà a Europa per a reactivar i en certa manera modificar les antigues tradicions que anaven restant esmorteïdes. El Halloween americà és un carnaval de disfresses centrades en el terror i aquesta desfilada de nins per les cases amb el famós truco o trato —així, en espanyol, es diu habitualment—, mala traducció espanyola del trick or treat, és a dir, ‘entremaliadura o present’, que recorda l’alternativa que en l’origen cèltic els morts visitadors donaven als parents vius: o els donaven menjar o tindrien la seva maledicció. Tot això enmig del debat entre partidaris i detractors del format americà i del mateix nom de la festa. En tot cas, la festa dóna dividends a comerços, fabricants de disfresses i altres beneficiats. Que això dels sants continua a ser negoci.