Avui és el dia de la Immaculada Concepció, o de la Puríssima Concepció de Maria, popularment el dia de la Puríssima. Avui fan festa les Immaculades i les Concepcions. No les Puríssimes, perquè sembla que no n’hi ha (les Puris fan festa per la Purificació, que és una altra cosa). Aquesta és una de les grans festes marianes, juntament amb la Nativitat (de Maria), l’Anunciació, la Presentació o Candelera i l’Assumpció. La festa d’avui obre el cicle de Nadal, que es tancarà per la Candelera. És el dia en què tradicionalment es munta el betlem o pessebre.

Diguem d’entrada que no s’ha de confondre la concepció de Maria (que és quan en el si de sa mare, santa Anna, un òvul d’aquesta va ser fecundat per un espermatozoide de sant Joaquim) amb la concepció de Jesús (que és quan en el si de Maria un òvul d’aquesta va ser fecundat per l’Esperit Sant o per no se sap qui, però en qualsevol cas per cap home de carn i os, segons l’ortodòxia). En aquest segon cas, es va produir el prodigi biològic més extraordinari de l’espècie humana: una dona que té un fill essent verge i sense la intervenció de cap home ni cap banc d’esperma. Però d’això en parlarem un altre dia. Ara som en el tema de la concepció de la Mare de Déu. Aquest fet ja era celebrat en temps molt antics. Cap al segle V a les terres d’Orient ja se celebrava la festa de la Concepció de la Mare de Déu, el dia 9 de desembre, que és exactament nou mesos abans de la diada del seu naixement (8 de setembre). Lògic. Però com va ser concebuda la Mare de Déu? Segons la creença cristiana Maria va ser sempre —i encara és— verge, perquè, segons aquesta creença, per a una dona la virginitat és l’estat de màxima perfecció. Per als teòlegs medievals —o no tan medievals— el sexe sempre té alguna cosa de pecat, encara que sigui lleu (quan es fa dins el matrimoni i procurant fer via). La Mare de Déu no podia, per tant, tenir el més mínim rastre de taca. Però fins i tot la mateixa Maria no podia ser fruit del pecat, encara que fos lleu. Per això aquells llunyans i obscurs teòlegs arribaren a dir que els pares de Maria la conceberen donant-se un bes en els llavis. Crec que algunes monges també arribaren a ensenyar a les seves víctimes que amb una besada en els llavis una noia podia quedar prenyada. Com santa Anna.

Dèiem que des de temps antics se celebrava a Orient la festa de la Concepció de la Mare de Déu, festa que en el segle VIII es va començar a escampar per l’Occident cristià, gràcies a l’Imperi Bizantí. Se celebrava, però, la concepció de Maria en el cos de santa Anna i res més. Tanmateix, a partir del segle XII les coses es van complicar, perquè va sortir un tema de debat que no es va tancar fins al segle XIX: si la concepció va ser immaculada o no. En tots aquests segles  —vuit-cents anys— els teòlegs, bisbes, capellans, frares i altra gent desenfeinada van mantenir una intensa disputació sobre si la Mare de Déu va ser concebuda amb pecat original o sense. Com que alguns lectors no entendran de què va la pel·lícula, direm que, segons la visió catòlica, el pecat original és el que tenim tots quan naixem, perquè heretam el que van cometre Adam i Eva, consistent a menjar una poma que no podien menjar. És a dir que per una punyetera poma tots els humans naixem amb una tara i culpalbles d’una falta que no hem comès.  La falta es perdona amb el baptisme en virtud de la redempció de Crist. Un poc mal d’entendre, ja ho sé. La cosa és si la Mare de Déu, com a humana, també tenia aquesta tara, o bé si, per especial privilegi de Déu, va néixer sense la màcula —in-maculada—, perquè la mare d’un déu no pot anar pel món d’aquesta manera. Il·lustres filòsofs i teòlegs defensaren el primer punt de vista, com Albert el Gran, Tomàs d’Aquino i tots els dominicans. Altres, com Ramon Llull o Duns Scot, defensaren el segon, especialment els franciscans; per això en els establiments franciscans trobareu profusament la iconografia de la Immaculada Concepció. Van ser molts de segles d’equilibris: mentre uns parlaven de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, altres parlaven de la Concepció de la Mare de Déu Immaculada, que és ben diferent. De vegades els dos bàndols es posaren intransigents: al final del segle XV la Universitat de París va acordar de no admetre cap membre que no juràs defensar la immaculada concepció de Maria. En el nostre país, a més de Ramon Llull, defensaren la tesi de la concepció immaculada altres il·lustres escriptors com Francesc Eiximenis o Bernat Metge. La seva influència va fer que el rei Martí l’Humà establís la festa de precepte de la Immaculada Concepció a tota la Corona d’Aragó, el 8 de desembre, l’any 1390.  Érem uns avançats. Però a escala universal la discussió teològica continuà ben encesa. En el segle XVII el protestantisme negà rotundament la concepció immaculada de Maria. Però entre els catòlics la Immaculada Concepció guanyava fans de cada dia, convertida en senyal d’identitat del catolicisme posttridentí. A mitjan segle XV la portuguesa Beatriz da Silva fundà l’ordre de les monges concepcionistes, que s’estengué pertot arreu. En el segle XVII la Immaculada Concepció va ser declarada patrona de Portugal i d’Irlanda; en el XVIII Carles III la declarà patrona d’Espanya; i en el XIX, la feren patrona dels Estats Units, del Brasil i d’altres països. El 1644, el 8 de desembre va ser declarat festa de guardar en tots els regnes de la monarquia hispànica, i el 1708 en tota la Cristiandat. Per a rematar tant de succés, i perquè no restàs cap dubte sobre la qüestió, el 1854 el papa Pius IX va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció, que estableix que si bé tots els mortals naixem amb el pecat original, que s’esborra amb la redempció i el baptisme, en el cas de la Mare de Déu la redempció tenia efectes retroactius i va fer que Maria fos preservada ja abans de la concepció de contraure la taca. A partir d’aquell moment va començar la pràctica d’imposar a les dones els noms d’Immaculada i de Concepció. Una forma italiana —Concetta, és a dir, ‘concebuda’— va arribar a Espanya, on es reinterpretà com a Conchita, amb adaptació del sufix com si fos un diminutiu. D’aquí sorgí la forma Concha. Una i altra, Conxa i Conxita, van passar de l’espanyol al català, amb grafia adaptada.

La iconografia de la Immaculada Concepció apareix en el Renaixement: una dona resplendent amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estels, elements que semblen sortir d’un passatge de l’Apocalipsi de Sant Joan. Els dotze estels acabarien a la bandera de la Unió Europea, tot i que hom procura no motar gaire sobre aquest origen marià. La iconografia definitiva de la Immaculada Concepció, les puríssimes (la Verge vestida de blau i blanc, voltada d’àngels en les pintures i esclafant la serp temptadora o la mitja lluna dels temuts turcs, associada a la victòria de Lepant) apareix durant el barroc i hi van contribuir les pintures de Zurbarán, Ribera o Murillo. D’aquest darrer és aquesta Puríssima d’aquí baix, amb aquesta careta preciosa i aquests angelets que fan mengera. I aquesta història d’avui va crear el costum de pronunciar aquella frase ritual en entrar a les cases: «Ave Maria Puríssima», que rebia la resposta «sens pecat concebuda». O, abreviat, «Ai Maria» i «concebuda», que sentia jo de petit; sense entendre el perquè d’aquell estrany cerimonial.

A Mallorca la idea de la concepció sense taca original va anar guanyant adeptes en els segles XVI i XVII, l’època en què el debat va ser més encès. Si anau a la catedral de Mallorca, mirau damunt el portal major la bella imatge de la Puríssima esculpida en el segle XVI, durant el pontificat d’un bisbe immaculista, amb la iconografia pròpia d’aquell moment (una Mare de Déu que baixa del cel dreta damunt la lluna, amb la corona de dotze estrelles i voltada d’una col·lecció d’objectes que corresponen a altres tantes metàfores bíbliques procedents de lletanies de la Mare de Déu de Loreto). També a mitjan segle XVI s’instal·laren a Sineu les monges concepcionistes, en el palau reial, que el rei Felip (I d’Aragó i de Mallorca, II de Castella) els va regalar, amb la qual cosa no l’hem pogut visitar durant tot aquest temps. En el XVII la Immaculada Concepció va ser declarada pels jurats patrona del Regne de Mallorca i encara ho és. A Palma, en els segles XVI i XVII respectivament, es fundaren el convent de la Concepció (de les agustines), en el carrer del mateix nom, i el monestir de la Puríssima Concepció (de les caputxines), que sobrevisqueren a la destrossa de Mendizábal. Després de la proclamació del dogma, a Palma erigiren una nova església (la dita usualment Sant Magí) a l’advocació de la Immaculada Concepció. És curiós que, malgrat tanta presumpta devoció a la Puríssima, el nom de Concepció ha estat tradicionalment escàs a l’illa, i Immaculada sembla que és un de tants noms recents introduïts després de perdre la tradició de posar el nom dels avis.

Doncs molts d’anys, Immaculada, Imma, Concepció, Conxa, Conxita i Ció.