Plans i plànols

Em costa Déu i ajuda convèncer l’autor d’una obra que corregesc que accepti de canviar plànol per pla. Em diu que per a ell un pla és una superfície plana, com la comarca del Pla (Mallorca), o com els plans de la geometria, però li costa de fer-se la idea que un pla pugui ser un plànol. Certament els esquemes que tenim dins el cervell són difícils de canviar. I si els esquemes són estructures semàntiques creades per una història de subordinació lingüística a una altra llengua, la resistència del cervell és evident. Si estam avesats a pensar en espanyol costa pensar d’una altra manera.

Per a digerir més bé tot allò que diré començaré fent una relació d’un grup de significats associables als mots en joc.

1. L’adjectiu pla plana (terra plana).

2. El substantiu que es refereix a una extensió de terra plana: el Pla de Bages; o en femení la Plana de Vic.

3. El pla com a figura geomètrica i els significats secundaris que en deriven (un primer pla, en un film).

4. Un dibuix que representa una ciutat o la planta d’un edifici.

5. Un projecte per a aconseguir un fi.

En llatí tenim planus. plana, planum, adjectiu que tenia el significat 1. El francès per a aquest significat 1 té plat, procedent del llatí plattus. De planus ha tret plan amb el significat 3. Per al significat 2 té la forma femenina plaine, del llatí plana (femení de planus). Per als significats 4 i 5 el francès diu plan, que no procedeix de planus, sinó que és un deverbal de planter (procedent de plantare, derivat de planta, ‘planta’), amb una forma ortogràfica (inicialment plant) alterada per creuament amb plan de planus. De manera que en francès, per als significats que ens interessen (3, 4 i 5) només té plan, però en realitat són dos mots diferents, un procedent de planus (significat 3) i un procedent de planter (significats 4 i 5).

L’espanyol té el doblet plano i llano, del llatí planus per via culta i per via evolutiva respectivament. Llano té els significats 1 i 2 (tierra llana i en la sierra y en el llano). Plano té els significats 1, 3 i 4 (superficie plana, la intersección de dos planos, un plano de la ciudad). I per al significat 5 només té plan. Però alerta: només amb els significats 1 i 3 plano procedeix de planus; el plano (4) procedeix del francès plan (abans plant, de planter) creuat amb plano de planus. I el plan (5) surt directament del francès plan. En resum, on en francès només hi ha plan en espanyol hi ha plan i plano.

L’italià per a tots els significats té piano, però li passa una cosa semblant a la que passa en espanyol: el piano (1, 2 i 3) procedeix del llatí planus, però el piano (4 i 5) surt del francès plan creuat amb l’altre piano. És a dir, és un calc semàntic: al mot piano que tenia en principi els significats 1, 2 i 3 hom li dóna el significat del francès plan (4 i 5). El portuguès només té plano (um plano da cidade, um plano ambicioso).

El DRAE (diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola) comet l’error d’incloure tots els significats de plano en una sola entrada, quan es tracta de dos mots diferents amb etimologies diferents: el que surt de planus i el que surt del francès plan (derivat de planter). La mateixa error, si fa no fa, cometen el DIEC i l’Alcover-Moll. Tots dos separen en dues entrades l’adjectiu pla plana i el pla de tots els altres significats, però inclouen en una sola entrada el pla de planus i el pla del francès. Amb tot, s’agraeix al DCVB que doni una definició de pla (4) completa i acurada («Representació, sobre una superfície plana, de la disposició d’una ciutat, d’un edifici, d’una fortificació, d’una màquina, etc.», quan el DIEC sols fa una pelada remissió a plànol, la seva entrada principal. Qui és impecable del punt de vista lexicogràfic és el diccionari de Gran Enciclopèdia Catalana, que separa escrupolosament el pla de planus i el pla del francès plan, aquest amb una completa definició: «Dibuix que representa la projecció ortogonal d’un objecte, d’una peça, d’una màquina, d’una casa, etc., o d’un dels seus talls o seccions». I, al revés del DIEC, plànol simplement remet a pla, amb una correcta etimologia («Ultracorrecció de plano (cf. catúfol), forma primera que tingué pla [amb el nostre significat 4]).

I ara vegem una mica d’història d’aquests mots. En espanyol, si no hi hagués intervingut el francès, el significat 4 s’hauria d’haver resolt amb planta, mot que procedeix del llatí planta, que en un principi significava la planta del peu i que per metàfora s’aplicà a la base de qualsevol cosa. I alguna cosa en va restar, com planta baja, edificio de tres plantas, o alguna obra de nueva planta, com uns abominables decrets. Però s’adoptà el gal·licisme plan (del francès plan i abans plant, com hem dit). I aquest plan es contaminà amb el plano «legítim», del llatí planus. En un principi per al significat 4 s’usaven les dues formes (plan i plano): el Diccionario de autoridades (1737) a l’entrada plan ens diu «lo mismo que plano: Y assí se dice, El plan de Cartagena». El significat d’aquest plan, equivalent a dibuix cartogràfic, evolucionà fins a esdevenir ‘projecte ordenat per a aconseguir un fi’, i posteriorment la llengua s’especialitzà assignant significats diferents a plan i plano. El primer diccionari acadèmic espanyol que porta el nou significat és el de 1884, (amb la definició rònega «intento, proyecto», ampliada després a «intento, proyecto, estructura»; el 1984 hi apareix plan de estudios).

Vegem què passa en català. El diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803) només porta pla, al qual dóna tots els significats indicats al principi, llevat del 5, perquè el concepte encara no devia haver aparegut. Però el Labèrnia (1839-40) diferencia pla (significats 1, 2 i 3) i plan (significat 4). En aquesta darrera entrada esmenta projecte com a sinònim. Sembla que aquest projecte significa també el que ara en espanyol es diu plan. Coromines ens indica que d’aquest concepte «tothom en digué plan fins c. 1920». Després aquest plan se substituí per pla, alhora que entrava o es reforçava en l’ús oral l’hispanisme llampant plano per al significat cartogràfic o arquitectònic. Amb tot, els diccionaris mallorquins de Figuera (1840) i d’Amengual (1858) només registren pla, amb tots els significats, exceptat el 5 (concepte nou, com hem dit).

Al començament del segle XX aparegué el barbarisme plànol (primera documentació lexicogràfica, Diccionari ortogràfic de Fabra, 1917), resultat d’aquest curiós procediment de catalanitzar mots espanyols acabats en –o afegint-hi una ela, extreta dels nombrosos mots catalans acabats en -ol: brètol, cèrcol, còdol, estríjol, gínjol, llépol, llombrígol, llúpol, núvol, pàmpol, tèrbol, tràngol, etc. i els nombrosos sufixats en –ívol (batallívol, llancívol, mengívol, ombrívol, senyorívol, etc.). El mateix procediment de camuflatge vam aplicar a hispanismes com bàndol, bonítol o nínxol, inicialment bando, bonito i ninxo. El cas de cérvol és el resultat d’«arreglar» el clàssic i genuí cervo. No sé qui degué inventar l’esguerro de plànol, però la primera vegada que surt al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana és el 1909. Diguem també que alguns, per a fugir de l’hispanisme plano, posaren en circulació planell, derivat de pla (1) innecessari i avui rebutjat quasi unànimement.

Sense la interferència de l’espanyol és evident que per als significats 4 i 5 ara tindríem només pla, com el francès només té plan, l’italià només té piano o el portuguès només té plano.

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari